El model d'educació lingüística català perjudica els castellanoparlants? Una reanàlisi de les dades disponibles

¿Ahogados en una confusión?

4 Abr, 2019 - Avel·lí Flors Mas y Xavier Vila -(publicat a Politikon)

---

Introducción: el estudio y sus primeras conclusiones
La reciente publicación, por parte de la Fundación Europea Sociedad y Educación, del estudio Efectos de la inmersión lingüística sobre el alumnado castellanoparlante en Cataluña, elaborado por los profesores de Economía de la Universitat de Barcelona Jorge Calero y Álvaro Choi (véase el resumen del mismo en Politikon), ha causado cierto revuelo mediático y político. En este trabajo, basado en los datos de la oleada 2015 del estudio PISA de la OCDE, los autores intentan dilucidar si los alumnos de lengua familiar castellana educados en Cataluña ven perjudicado su rendimiento académico como consecuencia del diseño del modelo lingüístico escolar vigente. Se trata de una pregunta no sólo legítima sino de obligada indagación en la evaluación de políticas públicas en cualquier sociedad democrática y, por lo tanto, su análisis no puede dejar de ser bienvenido.
Después de un análisis pormenorizado de los datos, el resultado final del estudio de los profesores Calero y Choi es que:

“los alumnos cuya lengua materna es el castellano alcanzan un rendimiento inferior al de sus compañeros catalanoparlantes en las competencias de lectura y ciencias, una vez que se ha controlado por el efecto de una serie de características personales, socioculturales y económicas que participan en la función de producción. Estas pérdidas de rendimiento, de 10,85 puntos en ciencias y de 10,30 puntos en lectura, equivalen aproximadamente a un trimestre de escolarización. No se aprecia una pérdida significativa en el caso de la competencia de matemáticas (…)” (Calero y Choi, 2019b)

De donde los autores coligen:

“En función de nuestros resultados parece recomendable un replanteamiento de la aplicación de la política de inmersión lingüística en catalán.” (…)” (Calero y Choi, 2019b)

La interpretación pública de los resultados obtenidos por parte de los autores y, más aún, de buena parte de los medios que se han hecho eco del estudio, ha coincidido en la idea de que, para los castellanohablantes residentes en Cataluña, el uso de su lengua segunda en lugar de la lengua familiar como vehículo de enseñanza comportaría resultados educativos negativos. Así las cosas, no es extraño que el “replanteamiento” de las políticas lingüísticas educativas solicitado por los autores haya sido entendido como una invitación a incrementar el uso del castellano como lengua docente.
Sin embargo, más allá del ruido mediático y partidista con el que se ha arropado su lanzamiento, la lectura detenida del trabajo plantea algunos interrogantes de envergadura que llegan a poner en entredicho la interpretación apuntada. Aquí nos limitaremos a analizar dos de ellos, empezando por la necesidad de entender adecuadamente el porqué de la heterogeneidad en el impacto de la escolarización en la población castellanohablante.

Continua llegint

La dreta espanyola abandona el constitucionalisme (Article publicat a Ara el 25/3/2019)

La dreta espanyola abandona el constitucionalisme

La desoficialització 'de facto' del català atempta contra el mandat constitucional

4 min. 25/03/2019 18:39

F. XAVIER VILA Sociolingüista

Pablo Casado podria ser el líder del PP que entomés la derrota més humiliant de tota la història del seu partit, però ell creu que ho pot evitar exacerbant el seu nacionalisme. En conseqüència, últimament es prodiga en declaracions que el situen fora del marc constitucional i l’ubiquen de ple en el supremacisme castellà.

Per entendre aquest canvi cal partir de l’existència secular de dues concepcions oposades d’Espanya. Hi ha d’una banda allò que tradicionalment s’ha anomenat 'centralisme' però que es defineix millor com a 'supremacisme castellà', és a dir, la convicció que Espanya és una nació creada gràcies a l’“hazaña unificadora” de Castella i condensada en l’afirmació que "sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral". Aquest supremacisme, hegemònic a l’Estat, creu que el castellà ha de ser l’única llengua rellevant a Espanya i que s'ha de poder viure arreu del país com si es visqués en un territori monolingüe hispanòfon.

Contra aquesta mentalitat s’ha alçat històricament la concepció de l’Espanya plurinacional, és a dir, un estat compost per pobles diversos que no haurien de supeditar-se els uns als altres sinó interactuar d’igual a igual. Aquest plantejament, que ha estat dominant a Catalunya i Euskadi però minoritari a la resta del reialme, duu al nucli del seu argumentari la idea que a l’Estat hi ha diversos territoris lingüístics i que és legítim esperar que qui es traslladi d’un territori a un altre hagi de fer cert esforç d’integració lingüística.

La Constitució vigent reflecteix l’equilibri –el desequilibri– assolit per aquests dos plantejaments l’any 1978. El seu text va incorporar alguns trets supremacistes, com ara l’obligació que tots els ciutadans sàpiguen la llengua pròpia de Castella (article 3.1), però la seva literalitat originària hauria permès desenvolupar règims d’oficialitat lingüística molt més favorables al plurilingüisme igualitari que els que s’han acabat configurant. De fet, la mateixa Constitució defineix Espanya com una nació integrada per nacionalitats i regions –és a dir, una realitat plurinacionalitària– i imposa l’obligació de “protegir tots els espanyols i 'els pobles' d’Espanya en l’exercici dels drets humans, 'les seves cultures i tradicions, llengües i institucions'” (la cursiva és nostra).

El discurs de Pablo Casado (i d’altres líders de la dreta) constitueix un nou punt d’inflexió per tal com renuncia al marc constitucional

La pressió perquè la Constitució s’anés interpretant en un sentit supremacista ha estat creixent des que es va aprovar, i aquest procés ha estat facilitat pel fet que la judicatura espanyola ha estat sempre una institució centralitzada i íntimament castellana. Alguns dels punts d’inflexió van ser l’accés a la majoria absoluta d’Aznar amb el seu projecte recentralitzador o la creació de Ciutadans, un partit que té al nucli central del seu ideari l’hegemonia del castellà com a única llengua veritablement oficial arreu de l’Estat. Tanmateix, fins fa ben poc aquests intents han mirat de dissimular-se rere l’etiqueta de 'constitucionalisme' amb la qual pretenien fer veure que les seves propostes cabien dins del marc constitucional del 78.

El discurs de Pablo Casado (i d’altres líders de la dreta) constitueix un nou punt d’inflexió per tal com renuncia al marc constitucional com a mínim en dos punts. D’una banda, en advocar per la supressió del dret a l’autogovern dels catalans per la via d’un article “155 indefinit”, una proposta que conculca l’article 2 de la CE 1978, el qual “garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren [Espanya]”. De l’altra, per la proposta de convertir el castellà en la llengua per defecte de totes les administracions i els sistemes educatius i postergar les altres llengües a un estatus opcional i secundari als seus propis territoris. Atesa la pressió immensa que ja pateixen, és obvi que la desoficialització 'de facto' de les llengües no castellanes de l’Estat les posaria en un risc gravíssim de liquidació, la qual cosa atempta contra el mandat constitucional de protegir 'totes' les llengües, cultures i pobles de l’Estat. La tria d’una aristòcrata madrilenya sense cap vinculació amb Catalunya com a cap de llista per Barcelona referma aquesta aposta de la direcció popular.

És possible que la croada supremacista de Casado sigui el resultat d’una mala lectura de per què els votants estan castigant el seu partit i que al final no sigui recompensada pel seu electorat. Mentrestant, però, i per simple honestedat intel·lectual, resultaria convenient que es deixés d’aplicar el rètol 'constitucionalista' a les opcions que lliurement s’ubiquen fora del marc establert l’any 1978.