Dimarts 9 de desembre de 2008, a les 18 h, se celebrarà l'acte:
LA LLENGUA EN LES REFORMES DELS ESTATUTS D'AUTONOMIA: PROGRESSOS I LÍMITS
Sala de Nicolau d'Olwer de la seu central de l'Institut d'Estudis Catalans
(Carme, 47, Barcelona)
En aquest acte, diversos experts en dret lingüístic analitzaran l'estat actual de la llengua pròpia en els Estatuts d'autonomia. Durant la jornada es reflexionarà sobre l'abast de les reformes estatutàries recents i sobre les perspectives de canvi en la resta de territoris. La jornada pretén obrir un fòrum de debat al voltant de la protecció de la llengua pròpia i les possibles vies de col•laboració en aquest àmbit.
PROGRAMA
PRESENTA F. Xavier Vila i Moreno , director de la Xarxa CRUSCAT de l'Institut d'Estudis Catalans
MODERA Eva Pons, cap del Grup de Dret Lingüístic de la Xarxa CRUSCAT de l'Institut d'Estudis Catalans
PONENTS
Bartomeu Colom, Professor titular de Dret administratiu de la Universitat de les Illes Balears
Alba Nogueira, Professora titular de Dret administratiu de la Universitat de Santiago de
Compostel·la
Josep Ochoa, Professor titular de Dret administratiu de la Universitat d'Alacant
Iñigo Urrutia, Professor doctor de Dret administratiu de la Universitat Pública del País Basc
Jaume Vernet, Catedràtic de Dret constitucional de la Universitat Rovira i Virgili i membre del Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya
dilluns, 8 de desembre del 2008
dimarts, 25 de novembre del 2008
Males notícies: la xenofòbia intentarà entrar al Parlament
L'amic Llorenç ens fa arribar un vídeo del darrer congrés de Plataforma x Catalunya, el partit liderat pel vigatà Josep Anglada. Aquest exdirigent de Fuerza Nueva i el Frente Nacional ha importat els discursos antiislàmics xenòfobs del Front National francès de Jean-Marie Le Pen, el Vlaams Belang flamenc o la Unió pel Futur austríaca de Jorg Haider. Són partits que es volen dir "identitaris", i que ja han donat mostres de la seva política envers la pluralitat lingüística atacant la minoria eslovena històrica a Caríntia o l'ensenyament de les llengües al·lòctones a Flandes. En el cas català, juguen hàbilment amb l'ambigüitat català/espanyol, però no fan escarafalls davant de l'etiqueta nacionalista.
Les males notícies són que aquest partit mirarà d'entrar al Parlament de Catalunya a les pròximes eleccions. I en un context de crisi econòmica com la que ens espera, amb milers de treballadors al carrer, el missatge simplista de "els nacionals, primer" té tots els números per a atreure la simpatia de molta gent convençuda que tots els polítics són iguals, i igual de dolents. N'hi ha prou de donar un cop d'ull al video del congrés per quedar esfereït de la violència verbal del seu líder... i per entendre la seva capacitat de seducció. Anglada parla alt i fort, té les idees clares i sap expressar-se bé; de fet, el seu llenguatge és popular, poc acurat si voleu -com quan diu "al fin i al cap"- però em temo que serà efectiu. De fet, el seu ja és el segon partit de Vic, i ha aconseguit presència a unes quantes ciutats més. A les darreres eleccions, amb una participació molt baixa, van entrar a la Ciutadella els il·luminats dels Ciudadanos. Vejam si la sorpresa del pròxim Parlament serà l'entrada dels angladistes.
Les males notícies són que aquest partit mirarà d'entrar al Parlament de Catalunya a les pròximes eleccions. I en un context de crisi econòmica com la que ens espera, amb milers de treballadors al carrer, el missatge simplista de "els nacionals, primer" té tots els números per a atreure la simpatia de molta gent convençuda que tots els polítics són iguals, i igual de dolents. N'hi ha prou de donar un cop d'ull al video del congrés per quedar esfereït de la violència verbal del seu líder... i per entendre la seva capacitat de seducció. Anglada parla alt i fort, té les idees clares i sap expressar-se bé; de fet, el seu llenguatge és popular, poc acurat si voleu -com quan diu "al fin i al cap"- però em temo que serà efectiu. De fet, el seu ja és el segon partit de Vic, i ha aconseguit presència a unes quantes ciutats més. A les darreres eleccions, amb una participació molt baixa, van entrar a la Ciutadella els il·luminats dels Ciudadanos. Vejam si la sorpresa del pròxim Parlament serà l'entrada dels angladistes.
dimarts, 28 d’octubre del 2008
Un mapa ben atractiu
La distinció ente llengua i dialecte és tot sovint ben relativa. En aquest sentit, el cas del neerlandès i l'alemany és ben il·lustratiu, perquè la relació entre parlars i llengua estàndard és sovint una derivada de la política o la religió més que no pas de la llengua en si. N'hi ha prou de dir que en alguns moments històrics un dialecte era neerlandès o alemany segons si els seus parlants eren calvinistes o luterans... No és sols que el neerlandès i el baix alemany siguin un continuum. En realitat, hi ha parlars neerlandesos que són considerats dialectes de l'alemany, mente que la majoria dels parlars baix-alemanys ón considerats alemany... llevat d'Holanda, on el govern els atorga certa protecció arran de la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries. Un bon embolic, vaja. En tot cas, aquí teniu un mapa que ajuda a entendre la relació entre els uns i els altres.
dilluns, 27 d’octubre del 2008
Desaparició del català? Entre les enquestes i el Club Súper 3
El català és una llengua amb problemes; amb molts de problemes. Però n'hi ha prou de fer un cop d'ull comparatiu a la resta de llengües sense estat propi (o simplement propici) per entendre que ja voldrien molts plorar amb els nostres ulls.
Entre les dades que el català té majoritàriament de cara hi ha la de transmissió intergeneracional de la llengua. Ara com ara, i d'acord amb les dades de què disposem, els dos únics llocs on aquesta xifra és negativa és a la Catalunya Nord i a l'Alguer. En altres paraules, només en aquests dos territoris els catalanoparlants deixen de transmetre la seva llengua als fills de manera significativa o, per a ser més precisos, només en aquests dos territoris el percentatge de persones que parl(av)en català amb els pares és superior al dels que el parlen amb els fills. Això és el que es veu als dos gràfics adjunts, provinents de l'anàlisi que Torres (2007) fa de les enquestes del 2003 i 2004 arreu del domini lingüístic.
En altres paraules: independentment de l'arribada de parlants d'altres llengües, que ha estat massiva al llarg de tot el segle passat i durant els darrers anys, és inexacte dir que el català es troba en la fase crucial de la substitució lingüística, perquè els catalanoparlants actuals no estan deixant de transmetre el seu idioma en família. De fet, si més no a Andorra i a Catalunya, les dades reflecteixen captació de nous parlants, no pas pèrdua, és a dir que hi ha segments significatius de pares de primera llengua altra que el català que parlen en català als seus fills.
Ja em perdonareu, però aquesta és exactametn la impressió de qualsevol que hagi passejat amb l'orella atenta per la festa dels súpers d'aquest cap de setmana. Una festa en què la gran majoria de nens (es) parlaven en català, desmentint una vegada més aquella lletania de "l'hem perdut el pati". Certament, a l'Anella Olímpica de Barcelona s'hi sentia, a més de català, altres llengües. Però això no és el més important. Molt més significatiu era constatar que hi havia moltes famílies en què els pares parlaven en castellà entre ells i català amb els fills. O alternaven entre català i castellà, tots dos amb accent andalusat. En aquesta festa,, si mé no, les dades de les enquestes es convertien en persones amb cara i ulls. En moooooltes persones amb cara, ulls i biografies.
Que tot està fet? Ni parlar-ne. Jo, per exemple, encara vaig trobar la festa massa caucàsica -hi havia menys cares magribines, subsaharianes, ameríndies o asiàtiques de les que veig pels carrers de Barclona. Això és un fet. El català encara no capta bé els fills de les noves immigracions. Però d'això als plors continus d'alguns opinadors hi ha una distància còsmica. I francament, no té sentit desesperar-se quan les coses no estan tan malament.
Font: Torres i Pla, Joaquim. 2007. "L'ús familiar i la transmissió lingüística intergeneracional." Pp. 41-63. A: Llengua i societat als territoris de parla catalana a l'inici del segle XXI. L'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord; la Franja, Illes Balears i Comunitat Valenciana. E. Querol (coord.), E. Chessa, N. Sorolla, i J. Torres. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Vicepresidència, Secretaria de Política Lingüística.
Entre les dades que el català té majoritàriament de cara hi ha la de transmissió intergeneracional de la llengua. Ara com ara, i d'acord amb les dades de què disposem, els dos únics llocs on aquesta xifra és negativa és a la Catalunya Nord i a l'Alguer. En altres paraules, només en aquests dos territoris els catalanoparlants deixen de transmetre la seva llengua als fills de manera significativa o, per a ser més precisos, només en aquests dos territoris el percentatge de persones que parl(av)en català amb els pares és superior al dels que el parlen amb els fills. Això és el que es veu als dos gràfics adjunts, provinents de l'anàlisi que Torres (2007) fa de les enquestes del 2003 i 2004 arreu del domini lingüístic.
En altres paraules: independentment de l'arribada de parlants d'altres llengües, que ha estat massiva al llarg de tot el segle passat i durant els darrers anys, és inexacte dir que el català es troba en la fase crucial de la substitució lingüística, perquè els catalanoparlants actuals no estan deixant de transmetre el seu idioma en família. De fet, si més no a Andorra i a Catalunya, les dades reflecteixen captació de nous parlants, no pas pèrdua, és a dir que hi ha segments significatius de pares de primera llengua altra que el català que parlen en català als seus fills.
Ja em perdonareu, però aquesta és exactametn la impressió de qualsevol que hagi passejat amb l'orella atenta per la festa dels súpers d'aquest cap de setmana. Una festa en què la gran majoria de nens (es) parlaven en català, desmentint una vegada més aquella lletania de "l'hem perdut el pati". Certament, a l'Anella Olímpica de Barcelona s'hi sentia, a més de català, altres llengües. Però això no és el més important. Molt més significatiu era constatar que hi havia moltes famílies en què els pares parlaven en castellà entre ells i català amb els fills. O alternaven entre català i castellà, tots dos amb accent andalusat. En aquesta festa,, si mé no, les dades de les enquestes es convertien en persones amb cara i ulls. En moooooltes persones amb cara, ulls i biografies.
Que tot està fet? Ni parlar-ne. Jo, per exemple, encara vaig trobar la festa massa caucàsica -hi havia menys cares magribines, subsaharianes, ameríndies o asiàtiques de les que veig pels carrers de Barclona. Això és un fet. El català encara no capta bé els fills de les noves immigracions. Però d'això als plors continus d'alguns opinadors hi ha una distància còsmica. I francament, no té sentit desesperar-se quan les coses no estan tan malament.
Font: Torres i Pla, Joaquim. 2007. "L'ús familiar i la transmissió lingüística intergeneracional." Pp. 41-63. A: Llengua i societat als territoris de parla catalana a l'inici del segle XXI. L'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord; la Franja, Illes Balears i Comunitat Valenciana. E. Querol (coord.), E. Chessa, N. Sorolla, i J. Torres. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Vicepresidència, Secretaria de Política Lingüística.
dimarts, 21 d’octubre del 2008
Des de Suècia, amb interès
Els catalans hauríem de mirar-nos més de prop el que es cou per Escandinàvia. Per més que hi faci fred, són un conjunt de països civilitzats, democràtics i socialment avançats dels quals podem extreure lliçons de prou utilitat. De fet, no és tan difícil de fer una comparació entre aquests països i les societats ibèriques. Com als nostre verals, a la zona hi ha hagut, històricament, dues potències enfrontades -Suècia i Dinamarca- i unes quantes nacions menors -Noruega i Finlàndia, però també Islàndia, les Fer-Oer, etc.- normalment ocupades pels seus veïns. L'emancipació lingüística dels petits és molt recent, i no ha estat fins l'expansió de l'anglès com a llengua franca que s'han reduït les pretensions hegemòniques dels germans grans de la regió.
El CUSC-UB i la Xarxa CRUSCAT-IEC hem muntat un parell d'actes per acostar-nos a una d'aquestes societats, concretament la sueca. Els propers dies 23 i 24 d’octubre la Professora Inger Lindberg, de la Universitat d'Estocolm, impartirà les següents conferències:
Dijous 23 d’octubre , 18.00 - 20.00h: LANGUAGE TEACHING AND LEARNING IN SWEDEN Aula 0.1 – Edifici Josep Carner
Divendres 24 d’octubre , 10.00 - 12.00h LINGUISTIC INTEGRATION OF ALLOGLOT STUDENTS IN THE SWEDISH EDUCATIONAL SYSTEM Aula 0.1 – Edifici Josep Carner
Inger Lindberg és professora a la Universitat d’Estocolm, i també investigadora de l’Institut «Swedish as a Second Language in Education and Research». Ha treballat i treballa sobre diversos aspectes del multilingüisme a Suècia, especialment en relació amb l'ensenyament i l'aprenenatge del suec per part d'al·loglots.
diumenge, 12 d’octubre del 2008
Una sentència que marcarà fites
Aquesta setmana s'ha filtrat que el Tribunal Constitucional espanyol està enllestint la sentència sobre l'Estatut de Catalunya. Segons aquesta notícia, molt probablement l'alt tribunal descartarà que el coneixement del català a Catalunya hagi de ser obligatori per als ciutadans de Catalunya, tal com dictava l'article 6.2 d'aquest text. Entenc que la notícia deixa la porta oberta a moltes reflexions. A mi se me n'acuden algunes.
En primer lloc, a partir d'una sentència com aquesta, els juristes tindran un problema per justificar racionalment per què el castellà ha der ser de coneixement obligatori. L'Estatut de Catalunya feia derivar l'obligatorietat de saber el català de la seva condició de llengua oficial. Si el Tribunal afirma que l'oficialitat d'una llengua no comporta l'obligació de saber-la, a partir d'ara caldrà argumentar per què el castellà ha de ser de coneixement obligatori. Sí, ja ho sé que ho diu l'article 3 de la Constitució, però la pregunta és: per què ho diu? Només com a reflex de la imposició per la força? Doncs com a mínim fa mal efecte i, francament, és lleig d'explicar. Vull dir que amb aquesta sentència Espanya liquida l'únic argument presentable per justificar l'obligatorietat del castellà; ara, aquesta obligatorietat és una simple imposició arbitrària de la majoria damunt de la resta. I contra les imposicions arbitràries hi ha, com a mínim, la reclamació de la justícia i la llibertat.
Precisament lligada amb aquestes dues nocions se m'acut una segona reflexió que té a veure amb la netedat ètica del procés. És impossible no veure que aquesta sentència està viciada d'origen. L'alt tribunal està compost quasi exclusivament per jutges castellans -en el sentit etnonacional del terme- nomenats per les cúpules -castellanes- dels dos principals partits espanyols. Vaja, com si un tribunal compost només per homes hagués de dictar sentència en casos de violacions de dones. Oi que faria molt lleig? Doncs ara, aquests jutges castellans dictaminen que no volen que els castellans hagin d'aprendre català si van a viure a Catalunya, mentre accepten que els catalans han de saber castellà. No cal ser gaire intel·ligent per notar un cert tufet d'etnocentrisme en la sentència. I no cal ser un crac de l'argumentació per dir que la sentència d'un tribunal etnocèntric és inacceptable. Que potser és "legal" o "constitucional"? Potser sí. Però també eren "legals" les sentències que jutges blancs imposaven a favor de l'apartheid a Sud-Àfrica, i això no les feia èticament millors.
Una tercera reflexió té a veure amb la tècnica jurídica emprada en la redacció de l'article 6.2 de l'EAC. Per curar-se en salut, el legislador va incloure en aquest article l'obligatoiretat de saber les dues llengües -pensant que així no tombarien l'obligatorietat de saber català. Ara caldrà veure com s'arregla la cosa, però ens podem trobar amb la paradoxa que l'Estatut ribotat i emasculat inclogui l'obligació de saber castellà però no pas de saber català. Ja tindria gràcia, la cosa...
Una sentència d'aquesta mena és comprensible atesa la història de l'Estat espanyol. Al capdavall, l'Espanya actual és essencialment el resultat de l'annexió a Castella dels altres regnes hispànics durant el segle XVIII i XIX. Una sentència com l'anunciada reblarà el clau i tornarà a deixar clar que Espanya no vol ser un projecte comú, sinó un projecte castellà en què els no-castellans només podem fer de comparses. Posats a buscar antecedents, cal recordar que la difunta Iugoslàvia mai no va arribar a un nivell d'imperialisme intern tan agosarat com aquest. I recordar que el nacionalisme quebequès modern va començar sota un eslògan molt senzill: Maîtres chez nous, és a dir, amos a casa nostra. Abans que ens en facin fora del tot.
En primer lloc, a partir d'una sentència com aquesta, els juristes tindran un problema per justificar racionalment per què el castellà ha der ser de coneixement obligatori. L'Estatut de Catalunya feia derivar l'obligatorietat de saber el català de la seva condició de llengua oficial. Si el Tribunal afirma que l'oficialitat d'una llengua no comporta l'obligació de saber-la, a partir d'ara caldrà argumentar per què el castellà ha de ser de coneixement obligatori. Sí, ja ho sé que ho diu l'article 3 de la Constitució, però la pregunta és: per què ho diu? Només com a reflex de la imposició per la força? Doncs com a mínim fa mal efecte i, francament, és lleig d'explicar. Vull dir que amb aquesta sentència Espanya liquida l'únic argument presentable per justificar l'obligatorietat del castellà; ara, aquesta obligatorietat és una simple imposició arbitrària de la majoria damunt de la resta. I contra les imposicions arbitràries hi ha, com a mínim, la reclamació de la justícia i la llibertat.
Precisament lligada amb aquestes dues nocions se m'acut una segona reflexió que té a veure amb la netedat ètica del procés. És impossible no veure que aquesta sentència està viciada d'origen. L'alt tribunal està compost quasi exclusivament per jutges castellans -en el sentit etnonacional del terme- nomenats per les cúpules -castellanes- dels dos principals partits espanyols. Vaja, com si un tribunal compost només per homes hagués de dictar sentència en casos de violacions de dones. Oi que faria molt lleig? Doncs ara, aquests jutges castellans dictaminen que no volen que els castellans hagin d'aprendre català si van a viure a Catalunya, mentre accepten que els catalans han de saber castellà. No cal ser gaire intel·ligent per notar un cert tufet d'etnocentrisme en la sentència. I no cal ser un crac de l'argumentació per dir que la sentència d'un tribunal etnocèntric és inacceptable. Que potser és "legal" o "constitucional"? Potser sí. Però també eren "legals" les sentències que jutges blancs imposaven a favor de l'apartheid a Sud-Àfrica, i això no les feia èticament millors.
Una tercera reflexió té a veure amb la tècnica jurídica emprada en la redacció de l'article 6.2 de l'EAC. Per curar-se en salut, el legislador va incloure en aquest article l'obligatoiretat de saber les dues llengües -pensant que així no tombarien l'obligatorietat de saber català. Ara caldrà veure com s'arregla la cosa, però ens podem trobar amb la paradoxa que l'Estatut ribotat i emasculat inclogui l'obligació de saber castellà però no pas de saber català. Ja tindria gràcia, la cosa...
Una sentència d'aquesta mena és comprensible atesa la història de l'Estat espanyol. Al capdavall, l'Espanya actual és essencialment el resultat de l'annexió a Castella dels altres regnes hispànics durant el segle XVIII i XIX. Una sentència com l'anunciada reblarà el clau i tornarà a deixar clar que Espanya no vol ser un projecte comú, sinó un projecte castellà en què els no-castellans només podem fer de comparses. Posats a buscar antecedents, cal recordar que la difunta Iugoslàvia mai no va arribar a un nivell d'imperialisme intern tan agosarat com aquest. I recordar que el nacionalisme quebequès modern va començar sota un eslògan molt senzill: Maîtres chez nous, és a dir, amos a casa nostra. Abans que ens en facin fora del tot.
dimarts, 30 de setembre del 2008
Una mani
Diumenge 28 de setembre, liderats per Ciudadanos i el PP, es van manifestar a Barcelona 4-5.000 persones en contra de les polítiques lingüístiques de normalització del català i el basc i en favor de la supremacia del castellà arreu de l'Estat espanyol. Més enllà de l'habitual retòrica enfarfegosa i victimista, les cròniques de La Razón o l'ABC deixen ben clar el tarannà profundament nacionalista de l'acte: sense anar més lluny, entre els eslògans més corejats hi havia "yo soy español", una exhibició d'identitat sorprenent en uns presumptes no-nacionalistes que no identifiquen llengua i col·lectivitat. Però el més interessant de tot és la quantitat de manifestants. Tenint en compte el suport polític i mediàtic rebut, els 4-5.000 assistents -inclosos els vinguts del País Basc i les Illes, com a mínim- són una xifra més aviat modesteta; vaja, n'hi ha prou de recordar que la participació a les manifestacions per la independència de l'11 de setembre passat més que triplicaven aquesta xifra i com els mitjans s'ompliren la boca de cansament, desafecció, etc. D'on es dedueix, diria jo, que la suposada marginació del castellà no acaba d'arrossegar gaire gent. L'entrada de Ciudadanos al Parlament no sembla haver provocat aquella espiral d'oposició a la política de recuperació de la llengua amb què somiaven els seus impulsors. Més tranquils tots plegats...
diumenge, 21 de setembre del 2008
Algunes referències útils: Pānini (पाणिनि), Dant, Herder, Fishman, Ethnologue
Comença el curs, i podem aprofitar aquest espai per penjar-hi informacions útils per a la formació en sociolingüística. De moment, com que es tracta d'introduir-nos en què és la sociolingüística en general, n'hi posarem algunes que si no veniu per classe potser us semblaran inconnexes:
- Alguna informació sobre un dels primers codificadors del món: Pānini (पाणिनि), en aquesta pàgina i en aquesta altra.
- Un dels primers textos romànics a reflexionar sobre la codificació: el De vulgari eloquentia del Dant: aquí hi ha el text en llatí (també aquí) i aquí el teniu traduït al castellà;
- Algunes dades sobre Johannes Gottfried von Herder: la seva entrada a la wikipedia en anglès (em sembla força correcta; en català és molt més curta), la pàgina oficial de la Fundació Herder (en anglès i alemany) i una altra d'on descarregar-ne textos;
- La pàgina oficial de Joshua A. Fishman;
- La pàgina de l'Ethnologue.
dissabte, 20 de setembre del 2008
Sobre consciència metalingüística i etnolingüística
Sobre consciència metalingüística i etnolingüística
Conversa d’esmorzar amb en Pol de 3.10 anys.
1. POL: Hem coneixat una nena que no és del país dels catalans.
2. PARE: Ah sí? I d’on és?
3. POL: no ho sé... i diu «¿qué pasa?»
4. PARE: I en què parla?
5. POL: Diu «eig eig ai glei...»
6. PARE: I com es diu?
7. POL: Èingel.
8. (...) i és pequenya [amb fonètica catalana i un somriure trapella]
9. PARE: Ah sí?
10. POL: saps què? pequenya vol dir morena.
11. (uns minuts després)
12. PARE: Pol, què vol dir pequenya?
13. POL: Pequenya vol dir morena. (...) En italià. (...) Ho sé perquè ho va dir la Sussi. [Vol dir la Giusi, mestressa de la casa rural llombarda on va passar uns dies a l’estiu]
Més enllà dels prejudicis paterns, l’exemple és fantàstic. Amb tres anys i 10 mesos, en Pol té clara consciència que hi ha llengües diferents, i algunes ja les sap identificar pel nom. Identifica clarament algunes llengües amb col•lectivitats humanes ("el país dels catalans"). Sense saber-ne gaire, és capaç d’alternar al castellà en casos de distinció fina –el qué pasa era en castellà sens dubte. Però també juga amb les llengües, com demostra amb el pequenya. La pregunta que queda ara és: d’on ve la nena? què parla, en realitat? S’obren les apostes.
Conversa d’esmorzar amb en Pol de 3.10 anys.
1. POL: Hem coneixat una nena que no és del país dels catalans.
2. PARE: Ah sí? I d’on és?
3. POL: no ho sé... i diu «¿qué pasa?»
4. PARE: I en què parla?
5. POL: Diu «eig eig ai glei...»
6. PARE: I com es diu?
7. POL: Èingel.
8. (...) i és pequenya [amb fonètica catalana i un somriure trapella]
9. PARE: Ah sí?
10. POL: saps què? pequenya vol dir morena.
11. (uns minuts després)
12. PARE: Pol, què vol dir pequenya?
13. POL: Pequenya vol dir morena. (...) En italià. (...) Ho sé perquè ho va dir la Sussi. [Vol dir la Giusi, mestressa de la casa rural llombarda on va passar uns dies a l’estiu]
Més enllà dels prejudicis paterns, l’exemple és fantàstic. Amb tres anys i 10 mesos, en Pol té clara consciència que hi ha llengües diferents, i algunes ja les sap identificar pel nom. Identifica clarament algunes llengües amb col•lectivitats humanes ("el país dels catalans"). Sense saber-ne gaire, és capaç d’alternar al castellà en casos de distinció fina –el qué pasa era en castellà sens dubte. Però també juga amb les llengües, com demostra amb el pequenya. La pregunta que queda ara és: d’on ve la nena? què parla, en realitat? S’obren les apostes.
dimecres, 10 de setembre del 2008
Sobre varietats imaginades: un treball sobre el castellà parlat a Catalunya
La col·lega Neus Nogué em passa un treball d'un professor de la universitat de Leipzig, el Prof. D. Carsten Sinner 1. En aquest treball, l'autor fa una anàlisi de la relació entre els catalans i el castellà que parlen, partint d'un petit nombre d'entrevistes (n=40), amb especial atenció per com es (re)creen les identitats mitjançant el discurs. El tema és sens dubte interessant i, com apunta l'autor, poc estudiat; però trobo l'article feble, en part per qüestions metodològiques, en part per mancances empíriques, i en part perquè està llastat pel que, al capdavall, semblen prejudicis poc fonamentats. Però anem a pams.
El primer punt discutible és la premissa sobre la qual s'estructura tot el treball. L'autor parteix del pressupòsit que existeix una varietat de castellà parlat a Catalunya, i en parla tothora com d'una varietat. Resulta, però, que aquesta presumpta varietat lingüística no és definida enlloc; l'únic que sembla configurar-la és la seva condició de castellà interferit pel català. Ara bé, és obvi que no tothom a Catalunya parla un castellà interferit pel català. En la realitat quotidiana, la diversitat de castellans és enorme -des dels parlars ceceantes d'immigrants andalusos, el castellà andalusat de la perifèria urbana de moltes ciutats, el castellà de catalanoparlants de classes mitjanes quasi sense accent, el castellà acatalanat en graus molt diversos... Penseu, per posar un exemple senzill, si els xicots d'Estopa parlen el mateix castellà que en Joan Puigcercós o la Júlia Otero. Més encara: tal com vaig mirar de posar de manifest a Vila (2004)2, la major part del castellà parlat a Catalunya de manera quotidiana no és el castellà acatalanat dels catalanoparlants, sinó els molts castellans L1 d'immigrants vells i nous i part dels seus fills. O el que és el mateix: a Catalunya, per raons estrictament demogràfiques, l'ús del castellà acatalanat és fortament minoritari, i això en termes estrictament quantitatius. Val a dir que això que afirmo -la diversitat de parlars castellans usats a Catalunya- coincideix exactament amb el que opinen els mateixos informants de 'estudi, els quals evoquen constantment aquesta gran diversitat de castellans (de catalanoparlants grans, de catalanoparlants joves, d'immigrants, de fills d'immigrants castellans...). Però per a l'autor, la hipòtesi del castellà de Catalunya sembla massa preciosa i s'hi aferra sense tanmateix donar-hi suport empíric seriós.
El segon punt discutible de l'article té a veure amb les ideologies lingüístiques en relació amb el castellà acatalanat. L'autor constata correctament que aquesta varietat és bescantada per tothom, tant els catalanoparlants que el parlen (o no) com pels castellanoparlants que (no) la parlen. Davant d'aquesta realitat, l'autor adopta una posició diguem-ne activista, i opta per reivindicar la bondat del (presumpte) castellà de Catalunya. Sinner opina que caldria recollir-ne els trets a les obres descriptives del castellà igual com els geolectes andalusos, canaris, etc., per tal de normalitzar la relació dels catalans amb el "seu" castellà. Això, a més, legitimaria aquesta (presumpta) varietat davant dels castellanoparlants nadius. El problema és doble: d'una banda, quan parlem del castellà acatalanat no parlem d'un geolecte del castellà, sinó sobretot d'un conjunt d'interferències d'una L1 en una L2 que són especialment presents en el parlar dels qui menys usen aquesta llengua. Vull dir que si algú volgués descriure aquests trets a fons -més enllà de l'anècdota de la rachola, el plegar i el pamtumaca- hauria de fer l'inventari exhaustiu de totes les possibilitats d'interferència català>castellà... i donar-les per bones en castellà! I novament toparia amb la paradoxa: els qui parlen castellà habitualment a Catalunya usen una llengua molt poc interferida -ja ho vam veure amb el treball de Galindo (2006)3 sobre un corpus de converses espontànies de preadolescents de tot Catalunya. El castellà veritablement acatalanat que Sinner sembla voler reivindicar té un pes discret en l'ecosistema comunicatiu català, perquè els seus parlants s'expressen preferentment en català. D'altra banda, aquesta proposta de legitimació toparia amb un universal sociolingüístic de difícil solució: arreu del món, els parlants nadius es conceben com a model de la seva llengua, especialment contra els parlants no nadius. De debò vol algú reivindicar el castellà acatalanat, més enllà de l'anècdota, enfront del parlar dels nadius? I per què haurien de renunciar els castellanoparlants nadius al seu capital simbòlic enfront dels no-nadius? Per caritat? Novament, sembla una vana il·lusió: mentre el presumpte castellà de Catalunya només sigui un conjunt d'interferències, la seva reivindicació toparà amb l'interès dels nadius... i d'aquells no nadius que s'esforcen a alliberar-se dels seus estigmes per tal que els primers els acceptin. De fet, algun dels exemples que aporta Sinner en aquest sentit de defensa de la propietat de la llengua són ben sucosos, com ara a l'extracte 35, on un informant que deu treballar en una editorial confessa que reben queixes de lectors perquè algun dels seus traductors té un nom català!
Finalment, el treball conté algunes consideracions que són senzillament errònies. A banda de detalls menors, com quan fa sinònims estrictes llegar i arrivar en castellà (pàg. 165), el text en qüestió dóna un tractament estrictament equivocat a la noció castellà/castellano. Encara que sembli sorprenent, Sinner titlla d'innovador (pàg. 171) el fet que els catalans emprin aquest terme com a gentilici per a les persones originàries de l'antic regne de Castella -i, per extensió, als castellanoparlants (espanyols). L'autor no sembla adonar-se que aquest és precisament l'ús originari del terme, amb una tradició que es remunta com a mínim a l'edat mitjana. O sigui que es fa difícil de veure en què pot resultar innovador. Només se m'acut pensar que aquí topem amb un error d'expressió, ja que l'ús del gentilici castellà és analitzat a bastament en la bibliografia que el mateix Sinner cita (només cal pensar en Woolard 1989).
Fet i fet, diria que el treball pateix d'un prejudici no pas inhabitual en alguns cercles que analitzen el castellà parlat a Catalunya. Conscient de la natura relliscosa del tema -al capdavall, parlem d'una societat amb un conflicte lingüístic d'intensitat variable- l'especialista que entra a analitzar aquesta llengua sent la necessitat de legitimar l'existència del seu objecte d'estudi. Irònicament, això pot portar a mecanismes de legitimació que recorden els dels nacionalismes més romàntics, com ara el d'emfasitzar l'homogeneïtat interna de la varietat analitzada, fent-ne una varietat; exagerar-ne la historicitat -Sinner deixa entendre que el castellà ha estat àmpliament emprat als països del llengua catalana des del segle XV, fins i tot amb poblacions autòctones monolingües hispanòfones (pàg. 159), quan és obvi que les primeres poblacions demogràficament significatives d'hispanòfons a Catalunya daten del segle XX (cf. Vila 2006)4; o abanderar-ne la bondat intrínseca fins al punt de reclamar-ne la inclusió a les obres de referència. Francament, no crec que a la recerca sociolingüística sobre el castellà a Catalunya calguin aquests excessos paranacionalistes. Els parlars castellans poden ser analitzats sense que calgui fer-ne bandera. Hom pot entendre que l'investigador s'afeccioni al seu objecte d'estudi, però d'aquí a pledejar pel reconeixement d'unes formes de parlar que ningú no defensa hi ha una distància qüestionable. Sobretot quan aquesta posició condueix a la cosntrucció de varietats imaginades que poden servir a propòsits reivindicatius, però no pas per avançar en el camí del coneixement.
_______________________________________
1 Sinner, Carsten. 2002. "The construction of identity and group boundaries in Catalan Spanish." Pp. 159-186 A: Us and others: social identities across languages, discourses and cultures editat per A. Duszak. Amsterdam: John Benjamins.
2 Vila i Moreno, F. Xavier. 2004. "El català i el castellà a començaments del mil·lenni a Catalunya: condicionants i tendències." Pp. 29-51 in Les llengües a Catalunya. Cicle Joan Coromines III edited by L. Payrató and F. X. Vila i Moreno. Barcelona: Fundació Caixa de Sabadell.
3 Galindo, Mireia. 2006. "Les llengües a l'hora del pati. Usos lingüístics en les converses dels infants de primària a Catalunya." Tesi doctoral inèdita Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona, Barcelona.
4 Vila i Moreno, F. Xavier. 2006. "Llengües i població a Catalunya: algunes tendències demolingüístiques rellevants." in Seminari: La multiculturalitat i les llengües, Centre Ernest Lluch -CUIMP, Barcelona, 10 d'octubre 2006.
El primer punt discutible és la premissa sobre la qual s'estructura tot el treball. L'autor parteix del pressupòsit que existeix una varietat de castellà parlat a Catalunya, i en parla tothora com d'una varietat. Resulta, però, que aquesta presumpta varietat lingüística no és definida enlloc; l'únic que sembla configurar-la és la seva condició de castellà interferit pel català. Ara bé, és obvi que no tothom a Catalunya parla un castellà interferit pel català. En la realitat quotidiana, la diversitat de castellans és enorme -des dels parlars ceceantes d'immigrants andalusos, el castellà andalusat de la perifèria urbana de moltes ciutats, el castellà de catalanoparlants de classes mitjanes quasi sense accent, el castellà acatalanat en graus molt diversos... Penseu, per posar un exemple senzill, si els xicots d'Estopa parlen el mateix castellà que en Joan Puigcercós o la Júlia Otero. Més encara: tal com vaig mirar de posar de manifest a Vila (2004)2, la major part del castellà parlat a Catalunya de manera quotidiana no és el castellà acatalanat dels catalanoparlants, sinó els molts castellans L1 d'immigrants vells i nous i part dels seus fills. O el que és el mateix: a Catalunya, per raons estrictament demogràfiques, l'ús del castellà acatalanat és fortament minoritari, i això en termes estrictament quantitatius. Val a dir que això que afirmo -la diversitat de parlars castellans usats a Catalunya- coincideix exactament amb el que opinen els mateixos informants de 'estudi, els quals evoquen constantment aquesta gran diversitat de castellans (de catalanoparlants grans, de catalanoparlants joves, d'immigrants, de fills d'immigrants castellans...). Però per a l'autor, la hipòtesi del castellà de Catalunya sembla massa preciosa i s'hi aferra sense tanmateix donar-hi suport empíric seriós.
El segon punt discutible de l'article té a veure amb les ideologies lingüístiques en relació amb el castellà acatalanat. L'autor constata correctament que aquesta varietat és bescantada per tothom, tant els catalanoparlants que el parlen (o no) com pels castellanoparlants que (no) la parlen. Davant d'aquesta realitat, l'autor adopta una posició diguem-ne activista, i opta per reivindicar la bondat del (presumpte) castellà de Catalunya. Sinner opina que caldria recollir-ne els trets a les obres descriptives del castellà igual com els geolectes andalusos, canaris, etc., per tal de normalitzar la relació dels catalans amb el "seu" castellà. Això, a més, legitimaria aquesta (presumpta) varietat davant dels castellanoparlants nadius. El problema és doble: d'una banda, quan parlem del castellà acatalanat no parlem d'un geolecte del castellà, sinó sobretot d'un conjunt d'interferències d'una L1 en una L2 que són especialment presents en el parlar dels qui menys usen aquesta llengua. Vull dir que si algú volgués descriure aquests trets a fons -més enllà de l'anècdota de la rachola, el plegar i el pamtumaca- hauria de fer l'inventari exhaustiu de totes les possibilitats d'interferència català>castellà... i donar-les per bones en castellà! I novament toparia amb la paradoxa: els qui parlen castellà habitualment a Catalunya usen una llengua molt poc interferida -ja ho vam veure amb el treball de Galindo (2006)3 sobre un corpus de converses espontànies de preadolescents de tot Catalunya. El castellà veritablement acatalanat que Sinner sembla voler reivindicar té un pes discret en l'ecosistema comunicatiu català, perquè els seus parlants s'expressen preferentment en català. D'altra banda, aquesta proposta de legitimació toparia amb un universal sociolingüístic de difícil solució: arreu del món, els parlants nadius es conceben com a model de la seva llengua, especialment contra els parlants no nadius. De debò vol algú reivindicar el castellà acatalanat, més enllà de l'anècdota, enfront del parlar dels nadius? I per què haurien de renunciar els castellanoparlants nadius al seu capital simbòlic enfront dels no-nadius? Per caritat? Novament, sembla una vana il·lusió: mentre el presumpte castellà de Catalunya només sigui un conjunt d'interferències, la seva reivindicació toparà amb l'interès dels nadius... i d'aquells no nadius que s'esforcen a alliberar-se dels seus estigmes per tal que els primers els acceptin. De fet, algun dels exemples que aporta Sinner en aquest sentit de defensa de la propietat de la llengua són ben sucosos, com ara a l'extracte 35, on un informant que deu treballar en una editorial confessa que reben queixes de lectors perquè algun dels seus traductors té un nom català!
Finalment, el treball conté algunes consideracions que són senzillament errònies. A banda de detalls menors, com quan fa sinònims estrictes llegar i arrivar en castellà (pàg. 165), el text en qüestió dóna un tractament estrictament equivocat a la noció castellà/castellano. Encara que sembli sorprenent, Sinner titlla d'innovador (pàg. 171) el fet que els catalans emprin aquest terme com a gentilici per a les persones originàries de l'antic regne de Castella -i, per extensió, als castellanoparlants (espanyols). L'autor no sembla adonar-se que aquest és precisament l'ús originari del terme, amb una tradició que es remunta com a mínim a l'edat mitjana. O sigui que es fa difícil de veure en què pot resultar innovador. Només se m'acut pensar que aquí topem amb un error d'expressió, ja que l'ús del gentilici castellà és analitzat a bastament en la bibliografia que el mateix Sinner cita (només cal pensar en Woolard 1989).
Fet i fet, diria que el treball pateix d'un prejudici no pas inhabitual en alguns cercles que analitzen el castellà parlat a Catalunya. Conscient de la natura relliscosa del tema -al capdavall, parlem d'una societat amb un conflicte lingüístic d'intensitat variable- l'especialista que entra a analitzar aquesta llengua sent la necessitat de legitimar l'existència del seu objecte d'estudi. Irònicament, això pot portar a mecanismes de legitimació que recorden els dels nacionalismes més romàntics, com ara el d'emfasitzar l'homogeneïtat interna de la varietat analitzada, fent-ne una varietat; exagerar-ne la historicitat -Sinner deixa entendre que el castellà ha estat àmpliament emprat als països del llengua catalana des del segle XV, fins i tot amb poblacions autòctones monolingües hispanòfones (pàg. 159), quan és obvi que les primeres poblacions demogràficament significatives d'hispanòfons a Catalunya daten del segle XX (cf. Vila 2006)4; o abanderar-ne la bondat intrínseca fins al punt de reclamar-ne la inclusió a les obres de referència. Francament, no crec que a la recerca sociolingüística sobre el castellà a Catalunya calguin aquests excessos paranacionalistes. Els parlars castellans poden ser analitzats sense que calgui fer-ne bandera. Hom pot entendre que l'investigador s'afeccioni al seu objecte d'estudi, però d'aquí a pledejar pel reconeixement d'unes formes de parlar que ningú no defensa hi ha una distància qüestionable. Sobretot quan aquesta posició condueix a la cosntrucció de varietats imaginades que poden servir a propòsits reivindicatius, però no pas per avançar en el camí del coneixement.
_______________________________________
1 Sinner, Carsten. 2002. "The construction of identity and group boundaries in Catalan Spanish." Pp. 159-186 A: Us and others: social identities across languages, discourses and cultures editat per A. Duszak. Amsterdam: John Benjamins.
2 Vila i Moreno, F. Xavier. 2004. "El català i el castellà a començaments del mil·lenni a Catalunya: condicionants i tendències." Pp. 29-51 in Les llengües a Catalunya. Cicle Joan Coromines III edited by L. Payrató and F. X. Vila i Moreno. Barcelona: Fundació Caixa de Sabadell.
3 Galindo, Mireia. 2006. "Les llengües a l'hora del pati. Usos lingüístics en les converses dels infants de primària a Catalunya." Tesi doctoral inèdita Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona, Barcelona.
4 Vila i Moreno, F. Xavier. 2006. "Llengües i població a Catalunya: algunes tendències demolingüístiques rellevants." in Seminari: La multiculturalitat i les llengües, Centre Ernest Lluch -CUIMP, Barcelona, 10 d'octubre 2006.
Apunts per a una valoració de l'AILA 2008 (2): aspectes positius - i d'altres
A l'AILA 2008 d'Essen també hi va haver coses positives, però a parer meu es van trobar més en les comunicacions i els simposis que en les ponències. Aquí, esclar, la visió depèn de què va veure cadascú. Jo vaig seguir diverses coses, entre les quals destacaria els treballs sobre política lingüística universitària i el simposi sobre política lingüística a les institucions europees organitzat per Ulrich Ammon. Aquest segon va permetre veure un conjunt de primeres espases -Theo van Els, Abraham de Swaan, Ulrich Ammon...- dissentint sobre el que calia fer en relació amb el multilingüisme a Europa. I val a dir que em va encantar sentir com de Swaan deia que el neerlandès s'acostava cap a l'estatus de llengua minoritzada -la meva conclusió després d'un mes als Països Baixos!
Pel que fa al primer, hi va haver diverses comunicacions que presentaven com es gestiona la presència de l'anglès i els estudiants estrangers a Noruega, Suècia, Dinamarca o Finlàndia. La gràcia de la qüestió és que el simposi era organitzat per gent que volia eixamplar la presència de l'anglès, o sigui que podies sentir amb la màxima comoditat els seus arguments i els problemes amb què topaven. Alguns potser us sonen:
Finalment, l'AILA 2008 confirma que el camp de la lingüística aplicada es correspon cada vegada més amb la interpretació angloamericana del terme, és a dir, amb el camp de l'aprenentatge, l'ensenyament i l'adquisició de les llengües. N'hi havia prou de donar un cop d'ull al programa per veure-ho: les ponències i comunicacions sobre aquests temes estaven agrupades en línies força precises ("mother tongue education, standard language education, language evaluations, assessment and testing...); aquests rètols contrastaven amb àrees molt més àmplies com sociolinguistics o psycholinguistics. Caldrà tenir-ho en compte si ens plantegem d'anar al pròxim congrés que es farà a Pekin/Beijing.
Pel que fa al primer, hi va haver diverses comunicacions que presentaven com es gestiona la presència de l'anglès i els estudiants estrangers a Noruega, Suècia, Dinamarca o Finlàndia. La gràcia de la qüestió és que el simposi era organitzat per gent que volia eixamplar la presència de l'anglès, o sigui que podies sentir amb la màxima comoditat els seus arguments i els problemes amb què topaven. Alguns potser us sonen:
- Els estudiants estrangers quasi no aprenen llengües locals; de fet, bona part dels que van a Escàndinàvia diuen explícitament que hi van per aprendre... anglès.
- Els estudiants locals no tenen gaire més nivell d'anlès que els Erasmus i similars. Vist des d'aquí la cosa té la seva gràcia, però aquest punt era molt important per als promotors de l'anglès, perquè els permetia dir "Ei, estrangers, veniu, que no estareu en inferioritat davant dels escandinaus!".
- Els estudiants estrangers interactuen bàsicament amb altres estrangers i amb conacionals, però molt poc amb nacionals (menys del 20% dels seus contactes!). Com que a més a més rarament coincideixen amb anglòfons nadius, encara que millorin en fluïdesa i lèxic, l'anglès que aprenen és una varietat de segona llengua: l'Euroenglish, és a dir l'anglès continental europeu. Un conjunt de varietats inestable, totes elles molt marcades per les primeres llengües, que nomoés coneixen un cert procés d'anivellament - per exemple, els francesos deixen de dir Ze ouse ('the house') o I sinke ('I think') i passen a dir coses com De ouse i I tinke, però no van gaire més enllà. Es fossilitzen, vaja. Com tots els altres.
Finalment, l'AILA 2008 confirma que el camp de la lingüística aplicada es correspon cada vegada més amb la interpretació angloamericana del terme, és a dir, amb el camp de l'aprenentatge, l'ensenyament i l'adquisició de les llengües. N'hi havia prou de donar un cop d'ull al programa per veure-ho: les ponències i comunicacions sobre aquests temes estaven agrupades en línies força precises ("mother tongue education, standard language education, language evaluations, assessment and testing...); aquests rètols contrastaven amb àrees molt més àmplies com sociolinguistics o psycholinguistics. Caldrà tenir-ho en compte si ens plantegem d'anar al pròxim congrés que es farà a Pekin/Beijing.
dijous, 4 de setembre del 2008
Apunts per a una valoració de l'AILA 2008 (1): aspectes negatius
S'ha acabat el 15è congrés de l'AILA i amb ell les vacances. Aquí teniu alguns elements per a la valoració del congrés. Començaré per la part negativa, i ja parlarem dels aspectes positius més endavant.
Segurament el més negatiu del congrés ha estat alguns dels aspectes de l'organització i la tria de les ponències centrals. Pel que fa a l'organització general, diguem que era millorable: en termes d'infraestructura, es basava en dos campus molt allunyats i a sobre distants de zones de restaurants, cosa que sovint feia complicat de dinar. Els edificis estaven ben senyalitzats, però les comunicacions s'escampaven per molts llocs diferents i calia anar fent excursions llarguíssimes. Finalment, alguns vam topar amb nombrosos problemes estrictament atribuïbles a la baixa qualitat dels ordinadors i problemes de programari.
Pel que fa a les ponències plenàries, en general van ser fluixes. La millor, la de Jim Cummins, tot i que com sempre molt americanocèntrica. La primera, sobre Sud-Àfrica, no vam ser a temps d sentir-la. La de Franceschini, Multilingualism: Research Opportunities, va ser un recordatori de les moltes àrees sobre les quals es pot treballar amb la idea de constituir un camp de recerca -el multilingüisme- tan autònom com discutible. També hi va haver tres ponències especialment decebedores: la de Shi-Xu, Reconstructing Eastern Paradigms of Discourse Studies; la de Konrad Ehlich, Modalitäten der Mehrsprachigkeit; i la de Claire Kramsch, Third places in Applied Linguistics. Pel que fa a la primera: va ser un simple pamflet en què es blasmava la recerca occidental i s'idealitzaven els valors de la recerca suposadament oriental, tot plegat amanit amb bromes dolentes i referències contínues als Jocs Olímpics (sí sí, tots els xinesos que vaig sentir hi van fer referència!). En tot cas, se'm fa difícil descriure les bestieses que es van arribar a dir: d'acord amb el ponent, els punts febles de la recerca occidental eren la seva dèria per les oposicions binàries, la seva insistència a presentar les societats orientals com a totalitàries, i la seva preocupació per la competència i el conflicte. Per tal d'evitar-les, l'autor suggeria (1) fixar-se en la recerca oriental (en la qual incloïa l'asiàtica, l'africana i la llatinoamericana...) -morin les oposicions binàries!; (2) deixar de pensar en el totalitarisme (així potser s'esvaeix...); i (3) apostar per l'harmonia intrínseca del món oriental (com al Tibet, a Myanmar, a Ruanda, a Sud-Àfrica o a Bolívia, per parlar de societats que neden en la tranquil·litat d'esperit, suposo). Al final de la ponència, el regust era paradoxal: en comptes d'una ponència sobre anàlisi del discurs tenies la sensació que t'havien col·locat una exaltació de l'intervencionisme de Xina a Àfrica i Llatinoamèrica sota l'etiqueta de l'antiimperialisme. I no podies deixar de pensar en el genocidi de Darfur i el suport del règim xinès a les autoritats del Sudan. Sort que parlàvem de lingüística!
Les altres dues ponències no van ser gaire millors. La d'Ehlich va ser un reguitzell de tòpics tan intranscendents que la vaig poder seguir en alemany... sense saber-ne. La de Kramsch, en canvi, va anar en una altra línia: verbositat intranscendent. Va venir a dir que quan hi ha oposicions entre dos elements, tot sovint pot aparèixer un "tercer espai" que pot voler dir gairebé qualsevol cosa.
Total, que si per les ponències fos, l'AILA 2008 hauria estat un veritable fracàs.
Segurament el més negatiu del congrés ha estat alguns dels aspectes de l'organització i la tria de les ponències centrals. Pel que fa a l'organització general, diguem que era millorable: en termes d'infraestructura, es basava en dos campus molt allunyats i a sobre distants de zones de restaurants, cosa que sovint feia complicat de dinar. Els edificis estaven ben senyalitzats, però les comunicacions s'escampaven per molts llocs diferents i calia anar fent excursions llarguíssimes. Finalment, alguns vam topar amb nombrosos problemes estrictament atribuïbles a la baixa qualitat dels ordinadors i problemes de programari.
Pel que fa a les ponències plenàries, en general van ser fluixes. La millor, la de Jim Cummins, tot i que com sempre molt americanocèntrica. La primera, sobre Sud-Àfrica, no vam ser a temps d sentir-la. La de Franceschini, Multilingualism: Research Opportunities, va ser un recordatori de les moltes àrees sobre les quals es pot treballar amb la idea de constituir un camp de recerca -el multilingüisme- tan autònom com discutible. També hi va haver tres ponències especialment decebedores: la de Shi-Xu, Reconstructing Eastern Paradigms of Discourse Studies; la de Konrad Ehlich, Modalitäten der Mehrsprachigkeit; i la de Claire Kramsch, Third places in Applied Linguistics. Pel que fa a la primera: va ser un simple pamflet en què es blasmava la recerca occidental i s'idealitzaven els valors de la recerca suposadament oriental, tot plegat amanit amb bromes dolentes i referències contínues als Jocs Olímpics (sí sí, tots els xinesos que vaig sentir hi van fer referència!). En tot cas, se'm fa difícil descriure les bestieses que es van arribar a dir: d'acord amb el ponent, els punts febles de la recerca occidental eren la seva dèria per les oposicions binàries, la seva insistència a presentar les societats orientals com a totalitàries, i la seva preocupació per la competència i el conflicte. Per tal d'evitar-les, l'autor suggeria (1) fixar-se en la recerca oriental (en la qual incloïa l'asiàtica, l'africana i la llatinoamericana...) -morin les oposicions binàries!; (2) deixar de pensar en el totalitarisme (així potser s'esvaeix...); i (3) apostar per l'harmonia intrínseca del món oriental (com al Tibet, a Myanmar, a Ruanda, a Sud-Àfrica o a Bolívia, per parlar de societats que neden en la tranquil·litat d'esperit, suposo). Al final de la ponència, el regust era paradoxal: en comptes d'una ponència sobre anàlisi del discurs tenies la sensació que t'havien col·locat una exaltació de l'intervencionisme de Xina a Àfrica i Llatinoamèrica sota l'etiqueta de l'antiimperialisme. I no podies deixar de pensar en el genocidi de Darfur i el suport del règim xinès a les autoritats del Sudan. Sort que parlàvem de lingüística!
Les altres dues ponències no van ser gaire millors. La d'Ehlich va ser un reguitzell de tòpics tan intranscendents que la vaig poder seguir en alemany... sense saber-ne. La de Kramsch, en canvi, va anar en una altra línia: verbositat intranscendent. Va venir a dir que quan hi ha oposicions entre dos elements, tot sovint pot aparèixer un "tercer espai" que pot voler dir gairebé qualsevol cosa.
Total, que si per les ponències fos, l'AILA 2008 hauria estat un veritable fracàs.
dimarts, 15 de juliol del 2008
Una resposta al Manifiesto - de Rafael Torner (amb permis seu, esclar)
1. El concepte de lengua común se'l treuen de la màniga, però no té cap valor jurídic, almenys de moment, en l'ordenament espanyol, per molt que els manifiestantes el posin sempre que poden a la vora de lengua oficial, que sí que té valor jurídic. Naturalment, per als manifiestantes, el valor jurídic de llengua oficial és radicalment diferent si s'aplica al castellà que si s'aplica al català (ni que sigui limitant-ne l'oficialitat a Catalunya): de fet, tot el manifest va d'això.
2. Em sembla que del que diu el Manifiesto en aquesta petició 1 que cita en Puigpelat, no se'n desprèn clarament que ells considerin que els territoris tenen drets.
3. En canvi, crec que cal destacar que en la premissa 1 hi ha un argument circular, indigne de tan eminents filosòfs, que, en esquema diu el següent:
(1) totes les llengües oficials a l'Estat són igualment espanyoles
(2), però "solo una de ellas es común a todos, oficial en todo el territorio nacional y por tanto sólo una de ellas -el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida [...]"; (3) hi ha, doncs, una asimetria entre les llengües oficials espanyoles
(4), però això "no implica injusticia (?) de ningún tipo"
(i 5) perquè [i ara hom esperaria alguna mena d'argument moral, ja que parlem d'injustícia]..., doncs perquè "sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático". Genial: un argument circular en què els fets jurídics consumats són presos com si fossin arguments morals... per justificar el mateix fet consumat. I de passada, ves per on, ara que ja havíem entès aquell pensament tan elaborat que diu que "las lenguas no tienen derechos", resulta que sí que gaudeixen (?) de deures: efectivament, la llengua castellana "goza del deber constitucional de ser conocida". Apa.
4. El tema de fons. Diu Puigpelat: "El tema de fons, doncs, és molt simple: hi ha llengües de primera i de segona. El castellà és una llengua de primera. El català, el gallec o l'èuscar són llengües de segona. Crec que, fins aquí, tothom està d'acord" Tothom d'acord, en això? Inclou (ha d'incloure) els catalans, aquest acord? I llavors resulta que "la disjuntiva" és entre "si cal fer alguna cosa per promoure i conservar les 'llengües de segona'" o no cal?
Puigpelat anomena "eutanàsia passiva" la medicina -metzina- que ens vol administrar PP, Ciutadans, manifiestantes, etc. i "eutanàsia activa" la que van aplicar Felip V i Franco. Home, a mi em sembla que el que van fer el Borbó i el dictador cal anomenar-ho intent d'assassinat d'una llengua, o sigui, intent de lingüicidi (intent que va anar acompanyat -danys colaterals- de l'assassinat consumat i gens metafòric de milers de persones humanes que, ves per on, havien defensat o defensaven una forma d'organització de l'Estat que no hauria permès de cap manera l'intent de lingüicidi: aquests assassinats servien perquè se sapigués qui manava, i que la cosa no anava de broma, val a dir, la cosa de la llengua tampoc).
Quant a això del PP, Ciudadanos, els manifiestantes, etc. em sembla que de passiu no en té res: al contrari, és una actitud ben activa: cal reservar-los l'etiqueta de l'"eutanàsia activa". Perquè la resposta dels manifiestantes i companyia a la disjuntiva que diu en Puigpelat NO és pas que no s'ha de fer res per protegir les "llengües de segona", sinó que ells justament actuen per canviar el marc legal i les condicions polítiques, ells volen modificar (a pitjor) les ja prou negatives i discriminatòries condicions legals i polítiques en què viu el català.
I els de l'eutanàsia (relativament) passiva qui serien, llavors? Què us sembla, a vosaltres?
Al català no li calen (almenys en primer lloc) "mesures de protecció especial": el que li cal és que cessin les "mesures de discriminació especial" en què viu, les quals als manifiestantes encara no els semblen prou potents. Quant als altres, els partidaris de l'eutanàsia -relativament- passiva, callen, fan de policia bo, diuen que això que hi ha ara és tan bo, que va tan bé, etc.).
Una cosa és que ells desenfoquin el tema i una altra és que nosaltres hi caiguem. El resultat és que, en comptes de parlar de com es legitima la política lingüística espanyola (la més potent, la que té uns suports jurídics, polítics i de recursos més importants, amb molta diferència) acabem sempre parlant (a la defensiva) de la política lingüística catalana. I és una llàstima, perquè legitimar l'espanyolisme lingüístic no és gens fàcil: cal justificar la desigualtat, la discriminació, l'exclusió, la mentalitat colonial, etc.: la "asimetria que no implica injusticia de ningún tipo". És d'això, si de cas, que ens convé parlar. De moment, els filosòfs del Manifiesto no se n'han sortit gaire bé.
Rafel Torner
2. Em sembla que del que diu el Manifiesto en aquesta petició 1 que cita en Puigpelat, no se'n desprèn clarament que ells considerin que els territoris tenen drets.
3. En canvi, crec que cal destacar que en la premissa 1 hi ha un argument circular, indigne de tan eminents filosòfs, que, en esquema diu el següent:
(1) totes les llengües oficials a l'Estat són igualment espanyoles
(2), però "solo una de ellas es común a todos, oficial en todo el territorio nacional y por tanto sólo una de ellas -el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida [...]"; (3) hi ha, doncs, una asimetria entre les llengües oficials espanyoles
(4), però això "no implica injusticia (?) de ningún tipo"
(i 5) perquè [i ara hom esperaria alguna mena d'argument moral, ja que parlem d'injustícia]..., doncs perquè "sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático". Genial: un argument circular en què els fets jurídics consumats són presos com si fossin arguments morals... per justificar el mateix fet consumat. I de passada, ves per on, ara que ja havíem entès aquell pensament tan elaborat que diu que "las lenguas no tienen derechos", resulta que sí que gaudeixen (?) de deures: efectivament, la llengua castellana "goza del deber constitucional de ser conocida". Apa.
4. El tema de fons. Diu Puigpelat: "El tema de fons, doncs, és molt simple: hi ha llengües de primera i de segona. El castellà és una llengua de primera. El català, el gallec o l'èuscar són llengües de segona. Crec que, fins aquí, tothom està d'acord" Tothom d'acord, en això? Inclou (ha d'incloure) els catalans, aquest acord? I llavors resulta que "la disjuntiva" és entre "si cal fer alguna cosa per promoure i conservar les 'llengües de segona'" o no cal?
Puigpelat anomena "eutanàsia passiva" la medicina -metzina- que ens vol administrar PP, Ciutadans, manifiestantes, etc. i "eutanàsia activa" la que van aplicar Felip V i Franco. Home, a mi em sembla que el que van fer el Borbó i el dictador cal anomenar-ho intent d'assassinat d'una llengua, o sigui, intent de lingüicidi (intent que va anar acompanyat -danys colaterals- de l'assassinat consumat i gens metafòric de milers de persones humanes que, ves per on, havien defensat o defensaven una forma d'organització de l'Estat que no hauria permès de cap manera l'intent de lingüicidi: aquests assassinats servien perquè se sapigués qui manava, i que la cosa no anava de broma, val a dir, la cosa de la llengua tampoc).
Quant a això del PP, Ciudadanos, els manifiestantes, etc. em sembla que de passiu no en té res: al contrari, és una actitud ben activa: cal reservar-los l'etiqueta de l'"eutanàsia activa". Perquè la resposta dels manifiestantes i companyia a la disjuntiva que diu en Puigpelat NO és pas que no s'ha de fer res per protegir les "llengües de segona", sinó que ells justament actuen per canviar el marc legal i les condicions polítiques, ells volen modificar (a pitjor) les ja prou negatives i discriminatòries condicions legals i polítiques en què viu el català.
I els de l'eutanàsia (relativament) passiva qui serien, llavors? Què us sembla, a vosaltres?
Al català no li calen (almenys en primer lloc) "mesures de protecció especial": el que li cal és que cessin les "mesures de discriminació especial" en què viu, les quals als manifiestantes encara no els semblen prou potents. Quant als altres, els partidaris de l'eutanàsia -relativament- passiva, callen, fan de policia bo, diuen que això que hi ha ara és tan bo, que va tan bé, etc.).
Una cosa és que ells desenfoquin el tema i una altra és que nosaltres hi caiguem. El resultat és que, en comptes de parlar de com es legitima la política lingüística espanyola (la més potent, la que té uns suports jurídics, polítics i de recursos més importants, amb molta diferència) acabem sempre parlant (a la defensiva) de la política lingüística catalana. I és una llàstima, perquè legitimar l'espanyolisme lingüístic no és gens fàcil: cal justificar la desigualtat, la discriminació, l'exclusió, la mentalitat colonial, etc.: la "asimetria que no implica injusticia de ningún tipo". És d'això, si de cas, que ens convé parlar. De moment, els filosòfs del Manifiesto no se n'han sortit gaire bé.
Rafel Torner
dilluns, 7 de juliol del 2008
Algunes referències en castellà sobre plurilingüisme i nacions
Albert Branchadell, el glotopolitòleg català -amb perdó de la paraula; aviam si en trobem cap de millor- amb més projecció pública a Catalunya i països germans, ens regala amb una de les seves afinades anàlisis a Un manifiesto contra España. Aquest cop apunta contra el darrer Manifiesto i , coherent amb la seva línia, posa negre sobre blanc la idea que cal respectar el plurilingüisme si no es vol posar en perill el projecte d'Espanya mateix Una mica com feia Vileta Demonte pocs abans a La levedad de un manifiesto, per bé que amb menys grapa i molta més comprensió envers els autors del paperet; entre nosaltres, com pot dir que "El Manifiesto es ponderado en sus términos (...)", amb el tufet ultra que supura? Finalment, un tercer article: a La negación del nacionalismo español, Josep Ramoneda exemplifica fins a quin punt els líders del Partit Popular viuen en una contradicció intel·lectualment insostenible entre declarar-se no-nacionalistas i expressar-se contínuament i de manera oberta en termes nacionalistes essencialistes. Tot plegat interessant. Més encara tenint en compte que al seu 37 Congrés del PSOE, celebrat aquest cap de setmana, s'han llançat missatges de defensa de la pluralitat lingüística de l'Estat.
M'arriba encara un altre article, aquest de Juan Carlos Moreno, a Público: Un manifiesto nacionalista. Amb el nom, encertat, ho diu tot. I a més parla de nacionalisme castellanista, tal com deia jo mateix al darrer text. Qüestió de cognoms?
M'arriba encara un altre article, aquest de Juan Carlos Moreno, a Público: Un manifiesto nacionalista. Amb el nom, encertat, ho diu tot. I a més parla de nacionalisme castellanista, tal com deia jo mateix al darrer text. Qüestió de cognoms?
(Acudit extret de Kaos en la red)
diumenge, 6 de juliol del 2008
En defensa de castellà
Quan s'és a l'estranger, un dels problemes més importants a l'hora d'explicar el que passa amb el català és el fet que en moltes llengües, començant per l'anglès, del castellà se'n diu espanyol. La meva experiència indica que, tenint aquest nom al cap, als nostres interlocutors els costa d'assimilar que uns ciutadans espanyols tinguin cap mena de problema amb la seva llengua -l'espanyol. Si de cas, primer han d'entendre que aquests ciutadans no se senten (del tot) espanyols -i això ja demana un cert esforç- i només aleshores comprenen que hi ha espanyols no-espanyols que voldrien desfer-se de l'espanyol i substituir-lo per una altra cosa. Un embolic, vaja, que té el problema afegit d'haver de plantejar-se en termes polítics abans que lingüístics, i que fa aparèixer el catalanisme com un nacionalisme secessionista d'una realitat prèvia que és Espanya.
La dificultat d'explicació es redueix substancialment quan hom planteja les coses clarament des del prinicipi, i explica que el terme espanyol aplicat a la llengua no és correcte, igual com no ho era el terme iugoslau per al serbocroat i no ho seria el terme suís com a llengua de tot Suïssa. Si s'explica això bé, i es fa veure que el terme espanyol és simplement un intent de legitimar l'expansionisme castellà tradicional a costa de les altres llengües del regne, aleshores les coses encaixen molt més fàcilment. Perquè la història de l'expansionisme castellà és prou coneguda: penseu en l'Imperi dels Àustria, les Guerres de Flandes, l'Armada Invencible, la colonització d'Hispanoamèrica... Per molt que Don Quixot o santa Teresa de Jesús puguin caure simpàtics, l'imperialisme castellà ha fet prou mèrits històrics per gaudir d'una gens envejable reputació al món. I les seves víctimes són, per tant, susceptibles de ser mirades amb més bons ulls.
Dic això perquè a l'hora de respondre al darrer Manifiesto, em sembla que la tria entre espanyol i castellà no és innòcua, i hem de saber-la jugar. Si mai arriba a existir en les nostres consciències amb aquesta denominació, l'espanyol serà la llengua dels espanyols, i com que hi ha molts catalans, i encara més valencians i balears, que s'autoperceben com a tals, encara que siguin catalanoparlants, serà molt difícil evitar que aquest idioma sigui elevat a la categoria de lengua común. En canvi, si el castellà continua essent, com sempre ha estat en català, la llengua dels castellans, una més de les que es parlen en aquesta part d'Europa, difícilment arrelarà la idea que és la lengua común ja que, per definició, serà la d'una part.
La dificultat d'explicació es redueix substancialment quan hom planteja les coses clarament des del prinicipi, i explica que el terme espanyol aplicat a la llengua no és correcte, igual com no ho era el terme iugoslau per al serbocroat i no ho seria el terme suís com a llengua de tot Suïssa. Si s'explica això bé, i es fa veure que el terme espanyol és simplement un intent de legitimar l'expansionisme castellà tradicional a costa de les altres llengües del regne, aleshores les coses encaixen molt més fàcilment. Perquè la història de l'expansionisme castellà és prou coneguda: penseu en l'Imperi dels Àustria, les Guerres de Flandes, l'Armada Invencible, la colonització d'Hispanoamèrica... Per molt que Don Quixot o santa Teresa de Jesús puguin caure simpàtics, l'imperialisme castellà ha fet prou mèrits històrics per gaudir d'una gens envejable reputació al món. I les seves víctimes són, per tant, susceptibles de ser mirades amb més bons ulls.
Dic això perquè a l'hora de respondre al darrer Manifiesto, em sembla que la tria entre espanyol i castellà no és innòcua, i hem de saber-la jugar. Si mai arriba a existir en les nostres consciències amb aquesta denominació, l'espanyol serà la llengua dels espanyols, i com que hi ha molts catalans, i encara més valencians i balears, que s'autoperceben com a tals, encara que siguin catalanoparlants, serà molt difícil evitar que aquest idioma sigui elevat a la categoria de lengua común. En canvi, si el castellà continua essent, com sempre ha estat en català, la llengua dels castellans, una més de les que es parlen en aquesta part d'Europa, difícilment arrelarà la idea que és la lengua común ja que, per definició, serà la d'una part.
dimarts, 10 de juny del 2008
L'escola catalana, en demolició
El model lingüístic d'escola de Catalunya ha entrat en vies de demolició. Per diverses causes, algunes d'internes, d'altres d'externes, el model de conjunció en català pot estar vivint les seves darreres hores.
La premsa ha fet cas, fins ara, de qüestions merament secundàries, com ara la reducció de 3 a 2 hores de català al batxillerat, o la introducció de la tercera hora de castellà a primària. Certament, totes dues mesures són indicis d'un tarannà i d'unes prioritats, però per elles mateixes no desvirtuen el model escolar. Al capdavall, com pretén el màxim responsable del Departament d'Educació, si l'escola acomplís els seus deures, tot l'alumnat dominaria el català en arribar al batxillerat, i una hora més de castellà a primària no modificaria aquest coneixement. Malauradament, la realitat és ben diferent: a l'Enquesta sociodemogràfica i lingüística del Consell Superior d'Avaluació, sense anar més lluny, els mateixos alumnes de segon d'ESO es declaraven més competents en castellà que en català. I això que la mostra no incloïa nouvinguts recents!
Els problemes amb el model de conjunció, però, són infinitament més greus que aquests, i de molt mal resoldre.
El primer dels problemes grossos per a l'escola catalana és una sentència recent del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obliga a oferir el primer ensenyament en la llengua oficial de preferència dels progenitors. La sentència implica que, tal com desitgen les associacions d'activisme castellanista, els pares podran decidir si els seus fills entre P3 i 2n de bàsica han de ser escolaritzats en català o en castellà. Aquest és un precepte que apareix a la legislació catalana des de temps enrere, o sigui que no ha d'estranyar que els jutges el facin complir. El problema és que aquest precepte és incompatible amb dos altres principis bàsics del model de conjunció: el que diu que el català és la llengua normal d'escolarització i el que planteja que no es poden separar els infants en funció de la seva llengua vehicular. La suma dels tres preceptes dóna un model escolar que ja s'havia assajat als anys 70 i primers 80, i que és estrictament inviable. Allà on es va assajar van trobar-se que en una mateixa aula hi havia d'haver barrejats infants escolaritzats en català i infants escolaritzat exactament igual en castellà, és a dir que els mestres havien de repetir constantment cada missatge en les dues llengües, canviant de destinatari. "Això és una poma - Esto es una manzana". El resultat, a més, era l'esperable: els infants castellanoparlants constataven des del primer moment que no els calia aprendre català. Per tant, en compte d'integrar, el model reforçava la consciència que hi havia uns "ells" i uns "nosaltres". Doncs bé, ara l'administració catalana haurà de fer meravelles per tal d'evitar el cacau que se li acosta. I no cal dir que la presència de nouvinguts encara complica més la cosa. Ja veurem com s'ho farà, però hi ha raons per a no ser optimista.
Les desgràcies, però, no s'acaben aquí. El procés de reforma dels graus universitaris està tenint una conseqüència encara més devastadora per al model de l'escola en un camp estratègic: la formació dels ensenyants. Al llarg dels darrers anys, a les facultats de formació del professorat hi ha hagut un retrocés en la posició de l'ensenyament de continguts en favor de les didàctiques i la foramció psicopedagògica. Pel que fa al català, en alguna facultat s'ha passat de 18 crèdits obligatoris a tan sols 3. La reforma dels graus semblava una oportunitat per recuperar un cert espai per als continguts, però totes le sinformacions apunten en sentit contrari: pel que sembla, els futurs mestres de Catalunya no tindran formació en llengua. Vaja, més enllà de la que hagin pogut obtenir en l'educació primària i secundària. I no sols això. Tot fa pensar que tampoc tindran formació en ensenyament bilingüe, és a dir, que no tenen per què haver sentit la paraula immersió o la noció d' ensenyament integrat de continguts i llengua estrangera al llarg dels quatre anys d'estudi. La combinació no pot ser més explosiva. Tenint en compte l'extracció social dels mestres arreu del món, si ningú no hi posa remei, d'aquí menys d'una dècada tindrem un cos docent amb escàs domini de català, sense cap coneixement de les tècniques d'immersió i amb molt escassa motivació per potenciar un model lingüístic escolar que, amb les seves mancances, està donant uns resultats de bilingüització català/castellà força acceptables fins al punt que ha merescut els elogis dels especialistes del Consell d'Europa.
Solucions? Potser n'hi ha, però caldria actuar de pressa. Deixem de banda com s'ha de resoldre el problema del primer ensenyament. Pel que fa a la formació dels mestres, és imprescindible que els departaments d'Educació i d'Innovació, Universitats i Empresa actuïn alhora en el mateix sentit. Cal que els dos Departaments exigeixin a les universitats que garanteixin la formació en llengua catalana i en educació plurilingüe als nous graduats en magisteri. El Departament d'Innovació, Universitats i Empreses té al seu abast mecanismes suficients per tal d'incidir en els programes. El d'Educació, per la seva banda, és el principal empresari del ram. Alguna cosa deuen poder suggerir en relació amb la formació dels seus futurs empleats.
El model de conjunció trontolla com mai no ha fet des de la sentència del Constitucional de 1994. De les decisions que es prenguin ara en depèn l'evolució del principal instrument de redreçament del català durant les darreres dècades. Caldrà veure si els responsables de prendre-les estan a l'altura de ls reptes que se'ls plantegen.
La premsa ha fet cas, fins ara, de qüestions merament secundàries, com ara la reducció de 3 a 2 hores de català al batxillerat, o la introducció de la tercera hora de castellà a primària. Certament, totes dues mesures són indicis d'un tarannà i d'unes prioritats, però per elles mateixes no desvirtuen el model escolar. Al capdavall, com pretén el màxim responsable del Departament d'Educació, si l'escola acomplís els seus deures, tot l'alumnat dominaria el català en arribar al batxillerat, i una hora més de castellà a primària no modificaria aquest coneixement. Malauradament, la realitat és ben diferent: a l'Enquesta sociodemogràfica i lingüística del Consell Superior d'Avaluació, sense anar més lluny, els mateixos alumnes de segon d'ESO es declaraven més competents en castellà que en català. I això que la mostra no incloïa nouvinguts recents!
Els problemes amb el model de conjunció, però, són infinitament més greus que aquests, i de molt mal resoldre.
El primer dels problemes grossos per a l'escola catalana és una sentència recent del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obliga a oferir el primer ensenyament en la llengua oficial de preferència dels progenitors. La sentència implica que, tal com desitgen les associacions d'activisme castellanista, els pares podran decidir si els seus fills entre P3 i 2n de bàsica han de ser escolaritzats en català o en castellà. Aquest és un precepte que apareix a la legislació catalana des de temps enrere, o sigui que no ha d'estranyar que els jutges el facin complir. El problema és que aquest precepte és incompatible amb dos altres principis bàsics del model de conjunció: el que diu que el català és la llengua normal d'escolarització i el que planteja que no es poden separar els infants en funció de la seva llengua vehicular. La suma dels tres preceptes dóna un model escolar que ja s'havia assajat als anys 70 i primers 80, i que és estrictament inviable. Allà on es va assajar van trobar-se que en una mateixa aula hi havia d'haver barrejats infants escolaritzats en català i infants escolaritzat exactament igual en castellà, és a dir que els mestres havien de repetir constantment cada missatge en les dues llengües, canviant de destinatari. "Això és una poma - Esto es una manzana". El resultat, a més, era l'esperable: els infants castellanoparlants constataven des del primer moment que no els calia aprendre català. Per tant, en compte d'integrar, el model reforçava la consciència que hi havia uns "ells" i uns "nosaltres". Doncs bé, ara l'administració catalana haurà de fer meravelles per tal d'evitar el cacau que se li acosta. I no cal dir que la presència de nouvinguts encara complica més la cosa. Ja veurem com s'ho farà, però hi ha raons per a no ser optimista.
Les desgràcies, però, no s'acaben aquí. El procés de reforma dels graus universitaris està tenint una conseqüència encara més devastadora per al model de l'escola en un camp estratègic: la formació dels ensenyants. Al llarg dels darrers anys, a les facultats de formació del professorat hi ha hagut un retrocés en la posició de l'ensenyament de continguts en favor de les didàctiques i la foramció psicopedagògica. Pel que fa al català, en alguna facultat s'ha passat de 18 crèdits obligatoris a tan sols 3. La reforma dels graus semblava una oportunitat per recuperar un cert espai per als continguts, però totes le sinformacions apunten en sentit contrari: pel que sembla, els futurs mestres de Catalunya no tindran formació en llengua. Vaja, més enllà de la que hagin pogut obtenir en l'educació primària i secundària. I no sols això. Tot fa pensar que tampoc tindran formació en ensenyament bilingüe, és a dir, que no tenen per què haver sentit la paraula immersió o la noció d' ensenyament integrat de continguts i llengua estrangera al llarg dels quatre anys d'estudi. La combinació no pot ser més explosiva. Tenint en compte l'extracció social dels mestres arreu del món, si ningú no hi posa remei, d'aquí menys d'una dècada tindrem un cos docent amb escàs domini de català, sense cap coneixement de les tècniques d'immersió i amb molt escassa motivació per potenciar un model lingüístic escolar que, amb les seves mancances, està donant uns resultats de bilingüització català/castellà força acceptables fins al punt que ha merescut els elogis dels especialistes del Consell d'Europa.
Solucions? Potser n'hi ha, però caldria actuar de pressa. Deixem de banda com s'ha de resoldre el problema del primer ensenyament. Pel que fa a la formació dels mestres, és imprescindible que els departaments d'Educació i d'Innovació, Universitats i Empresa actuïn alhora en el mateix sentit. Cal que els dos Departaments exigeixin a les universitats que garanteixin la formació en llengua catalana i en educació plurilingüe als nous graduats en magisteri. El Departament d'Innovació, Universitats i Empreses té al seu abast mecanismes suficients per tal d'incidir en els programes. El d'Educació, per la seva banda, és el principal empresari del ram. Alguna cosa deuen poder suggerir en relació amb la formació dels seus futurs empleats.
El model de conjunció trontolla com mai no ha fet des de la sentència del Constitucional de 1994. De les decisions que es prenguin ara en depèn l'evolució del principal instrument de redreçament del català durant les darreres dècades. Caldrà veure si els responsables de prendre-les estan a l'altura de ls reptes que se'ls plantegen.
diumenge, 1 de juny del 2008
Suprimiran la sociolingüística a la Universitat de València?
Tot el dia que em reca no haver anat a Granollers a sentir el recital d'ahir al vespre de Feliu Ventura, aquest jove i brillant cantautor xativí, i em trobo al correu un missatge que em deixa glaçat. Alguns col·legues valencians em fan saber que el nou pla d'estudis de filologia catalana de la Universitat de València podria fer desaparèixer l'assignatura de sociolingüística, si més no com a obligatòria, del nou pla d'estudis, i no acabo de creure-m'ho. Em sembla un veritable desficaci.
Senzillament, no puc imaginar que els futurs llicenciats en Filologia Catalana d'aquesta Universitat -precisament la de València!- puguin acabar els seus estudis de grau sense haver rebut una adequada formació en sociolingüística.
Entenguem-nos. Els nous plans d'estudi plantegen infinitat de problemes als programadors; a més, estem en temps de rebaixes, i per algun lloc cal estisorar. Però entenc que una perspectiva sociolingüística sòlida resulta simplement imprescindible per a un professional de tota llengua, però molt especialment de la nostra. Perquè nosaltres ens hi juguem molt més, en el combat de les idees, que les llengües ben establertes.
Penseu-hi un moment. Com podem explicar la història de la nostra literatura evitant les
consideracions sociolingüístiques? Com podem fer història de la llengua sense parlar de contacte de llengües o de substitució lingüística? Com formarem futurs assessors si no els proporcionem nocions bàsiques de planificació lingüística i variació social? Volem produir professors incapaços de generar consciència lingüística entre les noves generacions de ciutadans?
Molt especialment: em nego a creure que la principal universitat valenciana es plantegi que els seus futurs graduats obtinguin el títol sense una formació sòlida que els ajudi a refutar les tesis secessionistes amb què hauran d'enfrontar-se només travessar la porta de les seves aules. Que els volem deixar desvalguts, a ells i als seus alumnes, davant de la dutxa blavera?
Estic segur que els companys de València s'hi repensaran, abans de cometre un error de tanta magnitud. Ens hi va molt, en això, a tots plegats. Sobretot a ells, que saben com ningú què significa estar a la trinxera més incòmoda i no sempre amb el suport que necessitarien. Per tant, no cal dir per tant que dono suport a la petició en el sentit que la sociolingüística consti com a matèria obligatòria en el programa de filologia catalana de la UV. Amb tota la bona voluntat i el màxim de simpatia.
Senzillament, no puc imaginar que els futurs llicenciats en Filologia Catalana d'aquesta Universitat -precisament la de València!- puguin acabar els seus estudis de grau sense haver rebut una adequada formació en sociolingüística.
Entenguem-nos. Els nous plans d'estudi plantegen infinitat de problemes als programadors; a més, estem en temps de rebaixes, i per algun lloc cal estisorar. Però entenc que una perspectiva sociolingüística sòlida resulta simplement imprescindible per a un professional de tota llengua, però molt especialment de la nostra. Perquè nosaltres ens hi juguem molt més, en el combat de les idees, que les llengües ben establertes.
Penseu-hi un moment. Com podem explicar la història de la nostra literatura evitant les
consideracions sociolingüístiques? Com podem fer història de la llengua sense parlar de contacte de llengües o de substitució lingüística? Com formarem futurs assessors si no els proporcionem nocions bàsiques de planificació lingüística i variació social? Volem produir professors incapaços de generar consciència lingüística entre les noves generacions de ciutadans?
Molt especialment: em nego a creure que la principal universitat valenciana es plantegi que els seus futurs graduats obtinguin el títol sense una formació sòlida que els ajudi a refutar les tesis secessionistes amb què hauran d'enfrontar-se només travessar la porta de les seves aules. Que els volem deixar desvalguts, a ells i als seus alumnes, davant de la dutxa blavera?
Estic segur que els companys de València s'hi repensaran, abans de cometre un error de tanta magnitud. Ens hi va molt, en això, a tots plegats. Sobretot a ells, que saben com ningú què significa estar a la trinxera més incòmoda i no sempre amb el suport que necessitarien. Per tant, no cal dir per tant que dono suport a la petició en el sentit que la sociolingüística consti com a matèria obligatòria en el programa de filologia catalana de la UV. Amb tota la bona voluntat i el màxim de simpatia.
dissabte, 17 de maig del 2008
Com incidir en política des del llenguatge
Acaba d'arribar a les llibreries l'obra No pensis en un elefant! Llenguatge i debat polític. Barcelona: Viena edicions, de George Lakoff, una mena de manual per als activistes demòcrates i els progressistes en general. Lakoff és un conegut lingüista cognitiu impulsor de l'Institut Rockridge, dedicat a impulsar l'anàlisi del llenguatge polític des de perspectives progressistes. El seu llibre és una mena de bíblia en molts àmbits polítics,perquè si més no presenta un model comprensible de concepció de l'actuació en política, un model amb bases científiques i que no ho deixa tot enmans del màrqueting. El llibre és interessant, compromès, i senzill: pot llegir-se en un parell de dies. I a mi em sembla que bona part de les seves receptes haurien d'aplicar-se al discurs catalanista, bo i substituint conservador per espanyolista. De fet, moltes de les coses que diu Lakoff no són novetat en l'àmbit catalanòfon. N'hi ha prou de recordar autors com Lluís Vicent Aracil, Rafael Lluís Ninyoles, Joan Francesc Mira, Salvador Cardús, Toni Mollà i molts altres per adonar-se que aquí fa molt que tenim clar que els marcs determinen bona part de la concepció del món. Però el lliber de Lakoff té la virtut d'explicar-nos-ho des de fora, ben amanit i amb mentalitat guanyadora. O sigui que benvingut.
La base del llibre és que pensem en funció d'uns marcs cognitius neurològicament fixats. La informació que rebem s'ha de processar en aquests marcs, de manera que si no s'hi adiu, no és acceptada perquè no encaixa en la manera d'entendre el món. Per aquest motiu, en el debat polític el que es fonamental és aconseguir parlar i fer parlar en uns marcs adequats a les pròpies orientacions. Afirma que la ciència cognitiva ha desemmascarat alguns mites que provenen de la Il·lustració:
Lakoff considera que tot el debat polític americà gira entorn de dues metàfores de família:
Lakoff descabdella tota la política americana a partir d'aquestes dues metàfores. Per exemple, la política interncional: si creus que el triomf és reflex de la bonesa, els Estats Units han de ser per força millors que els països subdesenvolupats, que deuen ser una mena d'infants malcriats. Per tant, el multilateralisme té escàs sentit, i l'ONU una aberració. Si en canvi creus que al món hi ha explotació i que tots podem arribar a estar millor si cooperem, l'unilateralisme és condemnable.
Lakoff opina que hi ha diversos tipus de consrvadors i diversos tipus de progressistes, a banda de gent que fa servir diferents models de família segons l'àmbit de la seva vida. Entre els progressistes distingeix els progressistes socioeconòmics, identitaris, ecologistes, defensors de les llibertas civils, progressistes espirituals, i antiautoritaris.
Els conservadors han fet molt d'esforç per construir un discurs que els aplegui a tots. Els progressistes estan barallats entre ells i no saben construir un marc comú. Per tant, perden les eleccions. Els progressistes pateixen hipocognició: mancança de les idees que es necessiten, manca d'un marc senzill que es pugui resumir en poques paraules. En canvi, els conservadors emprarien llenguatge orwellià: fer servir mots de marcs oposats al teu per tal de capgirar-los i portar la gent al teu camp. Per exemple, l'ús de termes com sa, ecològic, etc., per part d'iniciatives contaminants. L'ús de llenguatge orwellià és molt important, perquè denota mancances i febleses
«Quan algú es pensa que només li manquen paraules, allò que li falta de debò són idees.» (Lakoff 2004/2008: 41)
La base del llibre és que pensem en funció d'uns marcs cognitius neurològicament fixats. La informació que rebem s'ha de processar en aquests marcs, de manera que si no s'hi adiu, no és acceptada perquè no encaixa en la manera d'entendre el món. Per aquest motiu, en el debat polític el que es fonamental és aconseguir parlar i fer parlar en uns marcs adequats a les pròpies orientacions. Afirma que la ciència cognitiva ha desemmascarat alguns mites que provenen de la Il·lustració:
- El mite que la veritat ens farà lliures perquè pensem de manera racional. Per a Lakoff, per més que expliquis la veritat, si l'explicació no s'adequa als marcs conceptuals dels oients, aquests no canviaran d emanera de pensar.
- És irracional anar contra el propi interès. Una persona normal actuarà racionalment en favor del seu interès si veu clarament què el beneficia i què el perjudica. Lakoff argumenta que no és la raó la que empeny a actuar, sinó la identitat: pots anar en contra dels teus interessos si hi ha un conflicte entre el marc conceptual en què et bases (els teus valors) i l'explicació que reps.
- El mite del màrqueting: les campanyes polítiques són com campanyes electorals, amb un candidat que és un producte i unes propostes sobre la qualitat del producte. Lakoff creu que la gent vota en funció dels valors. Així, els conservadors guanyen perquè encerten a parlar a la gent en funció dels seus marcs conceptuals.
Lakoff considera que tot el debat polític americà gira entorn de dues metàfores de família:
- Família de pare estricte: el món és un lloc perillós, i les criatures hi arriben amb inclinacions dolentes. Cal corregir aquestes inclinacions pel bé dels nens, perquè aprenguin disciplina i sàpiguen sobreviure en el món. Els ciutadans disciplinats triomfen o estan en camí de fer-ho, i en aquest terreny és bàsic que cada individu assumeixi les seves responsabilitats. Si n'hi ha que no es preocupen per la seva salut, aquesta és la seva responsabilitat. Déu premia els que saben portar-se bé i els enriqueix, i castiga els qui es porten malament amb el que es mereixen. Les diferències socials, per tant, no són dolentes, ans un reflex dels diferents comportaments. L'Estat no ha d'intervenir ajudant els qui no volen ser millors. La jerarquia i l'autoritat són un reflex de l'ordre diví. De fet, la recerca del propi interès és bona, perquè ajuda a construir un ordre social en què els millors triomfen i els pitjors reben el seu càstig.
- Família nodridora: els nens són bons i poden ser millors, ajudats per uns pares que el poden protegir i nodrir. La sinceritat i la cooperació són doncs valors centrals. L'objectiu de les persones és realitzar-se, i per fer-ho necessiten llibertat, tant ells com els pares, i viure en una comuntat que els ajudi i els empari. Al món hi ha molts perills dels quals cal protegir els fills: no sols la violència, sinó els accidents, l'explotació laboral, la contaminació, la injustícia, etc. L'Estat ens ajuda a fer millor el món, actua com uns progenitors nodridors i redueix la violència, la injustícia, les malalties, etc.
Lakoff descabdella tota la política americana a partir d'aquestes dues metàfores. Per exemple, la política interncional: si creus que el triomf és reflex de la bonesa, els Estats Units han de ser per força millors que els països subdesenvolupats, que deuen ser una mena d'infants malcriats. Per tant, el multilateralisme té escàs sentit, i l'ONU una aberració. Si en canvi creus que al món hi ha explotació i que tots podem arribar a estar millor si cooperem, l'unilateralisme és condemnable.
Lakoff opina que hi ha diversos tipus de consrvadors i diversos tipus de progressistes, a banda de gent que fa servir diferents models de família segons l'àmbit de la seva vida. Entre els progressistes distingeix els progressistes socioeconòmics, identitaris, ecologistes, defensors de les llibertas civils, progressistes espirituals, i antiautoritaris.
Els conservadors han fet molt d'esforç per construir un discurs que els aplegui a tots. Els progressistes estan barallats entre ells i no saben construir un marc comú. Per tant, perden les eleccions. Els progressistes pateixen hipocognició: mancança de les idees que es necessiten, manca d'un marc senzill que es pugui resumir en poques paraules. En canvi, els conservadors emprarien llenguatge orwellià: fer servir mots de marcs oposats al teu per tal de capgirar-los i portar la gent al teu camp. Per exemple, l'ús de termes com sa, ecològic, etc., per part d'iniciatives contaminants. L'ús de llenguatge orwellià és molt important, perquè denota mancances i febleses
«Quan algú es pensa que només li manquen paraules, allò que li falta de debò són idees.» (Lakoff 2004/2008: 41)
dilluns, 12 de maig del 2008
Programes escolars plurilingües al País Basc
Demà parla a Barcelona, convidat per la Càtedra de Multilingüisme Linguamón - UOC, David Lasagabaster, vicerector de Relacions Internacionals de la Universitat del País Basc i nom força conegut en el camp de la política lingüística a l'ensenyament. La conferència serà:
"Programes escolars de multilingüisme al País Basc: fites, èxits i actituds lingüístiques", que es farà a la sala d'actes del Centre de Suport de Drassanes de la UOC (Avinguda Drassanes 3-5. Barcelona) a les 19 hores, i és obert a tothom.
Els bascos ja fa temps que van introduir models escolars trilingües, i ara comencen a recollir-ne els fruits. De fet, algun dels seus noms més coneguts internacionalment, com Jasone Cenoz i el mateix Lasagabaster, defensen uns models trilingües d'enriquiment amb fort èmfasi en la llengua històricament minoritzada que els catalans només semblen haver imitat a l'Alguer. En tot cas, una oportunitat per saber més coses d'un sistema educatiu del qual hi ha coses a aprendre.
"Programes escolars de multilingüisme al País Basc: fites, èxits i actituds lingüístiques", que es farà a la sala d'actes del Centre de Suport de Drassanes de la UOC (Avinguda Drassanes 3-5. Barcelona) a les 19 hores, i és obert a tothom.
Els bascos ja fa temps que van introduir models escolars trilingües, i ara comencen a recollir-ne els fruits. De fet, algun dels seus noms més coneguts internacionalment, com Jasone Cenoz i el mateix Lasagabaster, defensen uns models trilingües d'enriquiment amb fort èmfasi en la llengua històricament minoritzada que els catalans només semblen haver imitat a l'Alguer. En tot cas, una oportunitat per saber més coses d'un sistema educatiu del qual hi ha coses a aprendre.
dimecres, 7 de maig del 2008
Què està passant a França?
Els nostres veïns del nord no deixen de sorprendre'ns. Fa quatre dies que el Consell General dels Pirineus Orientals va decidir impulsar l'ús i l'aprenentatge del català, i ara és l'Assemblea nacional la que viu un debat sobre la necessitat de protegir les llengües minoritzades, amb frases en català i tot per primer cop a la història. Com hi ha món que fa goig, això de veure els comunistes francesos reivindicar l'ús de les llengües minoritzades que abans lligaven a la reacció, o sentir els gaullistes jacobins defensant la pluralitat idiomàtica. Veurem quin grau de sinceritat té tot plegat, però en tot cas sempre és milor això que res.
dimecres, 23 d’abril del 2008
Com traduir "implantació"?
Continuant amb la resposta de l'Helena, el tema de la implantació resulta més complex:
"The question of 'implantation' is more complicated I think. Again, I tried to find any English-language sources which use the term 'implantation' from my laptop files, and so far have only come up with:
* Quirion, Jean, 2003. 'Methodology for the design of a standard research protocol for measuring terminology usage'. Terminology 9:1, 29-49.
* the webpage providing English-language information of the TEIS project in the Basque Country, which gives the title of the project as 'Infomation System of Terminology Implantation'.
(...) However, I do think that 'implantation' is acceptable. Terminology planning is 'implemented' and the success of such planning implies the 'implantation' (usually meaning 'usage') of the terms by the target community. Definitely, 'implantation' is better than 'implementation' when we speak of the 'success' of particular terms. So again, just to make that clear, a terminology policy is successfully 'implemented' ; a planned term is successfully 'implanted'.
I use the term 'implantation' when speaking in English, for e.g., at the SS17 conference, I made reference to studies such as your own as studies on 'implantation'."
En altres paraules: quan les polítiques s'executen (implement), els termes es difonen (disseminate) i finalment estan implantats (implantation) o no en l'ús.
L'Helena suscita encara un altre problema: podem parlar de termes implantats quan no hi ha hagut difusió?
"However, I'm unsure as to the suitability of talking about 'implantation' in the Irish situation. In my opinion, it implies a very structured process from beginning to end in terminology projects, including the defining of a target user group and the implementation of appropriate dissemination strategies. This is why I think 'implantation' is a suitable term for the Quebec, French and Catalan? situation but I don't think that this is how the Irish planning process has functioned in the past (where research on target users is almost non-existent and where dissemination has been very ad hoc). Having said this, I could be thinking too much about it, and at an EAFT seminar on minority langauges and terminology policies last year, a member of the Irish Terminology Committee used the term (in Irish) when referring to shortcomings in the Irish terminology planning process."
El matís és interessant: en català podem parlar de termes arrelats en l'ús, siguin normatius o no. Usaríem implantat també per als manlleus no normatius? Diríem que bueno o encimera estan "molt implantats"? He de confessar que no ho tinc clar. a mi també em fa l'efecte que caldria reservar implantació per al resultat d'una difusió conscient. Però admetré comentaris en sentit contrari, esclar.
"The question of 'implantation' is more complicated I think. Again, I tried to find any English-language sources which use the term 'implantation' from my laptop files, and so far have only come up with:
* Quirion, Jean, 2003. 'Methodology for the design of a standard research protocol for measuring terminology usage'. Terminology 9:1, 29-49.
* the webpage providing English-language information of the TEIS project in the Basque Country, which gives the title of the project as 'Infomation System of Terminology Implantation'.
(...) However, I do think that 'implantation' is acceptable. Terminology planning is 'implemented' and the success of such planning implies the 'implantation' (usually meaning 'usage') of the terms by the target community. Definitely, 'implantation' is better than 'implementation' when we speak of the 'success' of particular terms. So again, just to make that clear, a terminology policy is successfully 'implemented' ; a planned term is successfully 'implanted'.
I use the term 'implantation' when speaking in English, for e.g., at the SS17 conference, I made reference to studies such as your own as studies on 'implantation'."
En altres paraules: quan les polítiques s'executen (implement), els termes es difonen (disseminate) i finalment estan implantats (implantation) o no en l'ús.
L'Helena suscita encara un altre problema: podem parlar de termes implantats quan no hi ha hagut difusió?
"However, I'm unsure as to the suitability of talking about 'implantation' in the Irish situation. In my opinion, it implies a very structured process from beginning to end in terminology projects, including the defining of a target user group and the implementation of appropriate dissemination strategies. This is why I think 'implantation' is a suitable term for the Quebec, French and Catalan? situation but I don't think that this is how the Irish planning process has functioned in the past (where research on target users is almost non-existent and where dissemination has been very ad hoc). Having said this, I could be thinking too much about it, and at an EAFT seminar on minority langauges and terminology policies last year, a member of the Irish Terminology Committee used the term (in Irish) when referring to shortcomings in the Irish terminology planning process."
El matís és interessant: en català podem parlar de termes arrelats en l'ús, siguin normatius o no. Usaríem implantat també per als manlleus no normatius? Diríem que bueno o encimera estan "molt implantats"? He de confessar que no ho tinc clar. a mi també em fa l'efecte que caldria reservar implantació per al resultat d'una difusió conscient. Però admetré comentaris en sentit contrari, esclar.
dilluns, 21 d’abril del 2008
Com traduïm difusió i implantació?
Tot sovint, la traducció de terminologia especialitzada esdevé un maldecap. A mi això em passa, per exemple, amb els termes difusió i implantació, que no acabo de veure com es poden dir en anglès. O sigui que ho he demanat a l'Helena Ní Ghearáin, una col·lega irlandesa que treballa a l'IRCHSS - Goverment of Ireland, Scholar Centre for Applied Language Studies, Department of Languages and Cultural Studies a la University of Limerick. L'Helena es dedica justament aanalitzar la implantació de terminologia en irlandès, i això és el que m'ha contestat:
"Firstly, the 'diffusion' question is easiest to answer. I think the term 'dissemination' is much more appropriate as it implies a deliberate effort on the behalf of somebody or organisation to make target users aware of terms. So for example, I would see 'dissemination' as a step in the terminology planning process and would criticise the lack of 'dissemination' carried out in the Irish case. The media would be a means of 'dissemination'. 'Diffusion' in my opinion implies a more natural process; many things in society are 'diffused', ideas or trends for example. It is still suitable, but I think 'dissemination' is more appropriate. ('Spread' would also have this natural, non-directive connotation and would not be suitable for this reason in my opinion.). (...) A search of my notes showed that 'dissemination' is used in
* Cabré, M. Teresa, 1999. Terminology: Theory, methods and applications. Amsterdam/Phliladelphia: John Benjamins.
* Maurais, Jacques, 1993. 'Terminology and Language Planning'. In: Helmi B. Sonneveld and Kurt L. Loening (eds), Terminology: applications in inter-disciplinary communication. Amsterdam/Phliladelphia: John Benjamins, 111-125.
* Allony Fainberg, Yaffa, 1983. 'Linguistic and sociodemographic factors influencing the acceptance of Hebrew neologisms'. International Journal of the Sociology of Language 41: 9-40.
* Cobarrubias, Juan and Joshua A. Fishman, (ed) 1983. Progress in Language Planning
: International Perspectives. Berlin New York Amsterdam: Mouton
So, I would definitely advise you to use 'dissemination' and 'disseminate' in the context of official terminology planning. "
Em sembla que en català difusió té el matís de voluntarietat de l'anglès dissemination. O sigui que ja tenim resolt el primer problema: difusió = dissemination.
Demà la segona resposta. Gràcies, Helena!
"Firstly, the 'diffusion' question is easiest to answer. I think the term 'dissemination' is much more appropriate as it implies a deliberate effort on the behalf of somebody or organisation to make target users aware of terms. So for example, I would see 'dissemination' as a step in the terminology planning process and would criticise the lack of 'dissemination' carried out in the Irish case. The media would be a means of 'dissemination'. 'Diffusion' in my opinion implies a more natural process; many things in society are 'diffused', ideas or trends for example. It is still suitable, but I think 'dissemination' is more appropriate. ('Spread' would also have this natural, non-directive connotation and would not be suitable for this reason in my opinion.). (...) A search of my notes showed that 'dissemination' is used in
* Cabré, M. Teresa, 1999. Terminology: Theory, methods and applications. Amsterdam/Phliladelphia: John Benjamins.
* Maurais, Jacques, 1993. 'Terminology and Language Planning'. In: Helmi B. Sonneveld and Kurt L. Loening (eds), Terminology: applications in inter-disciplinary communication. Amsterdam/Phliladelphia: John Benjamins, 111-125.
* Allony Fainberg, Yaffa, 1983. 'Linguistic and sociodemographic factors influencing the acceptance of Hebrew neologisms'. International Journal of the Sociology of Language 41: 9-40.
* Cobarrubias, Juan and Joshua A. Fishman, (ed) 1983. Progress in Language Planning
: International Perspectives. Berlin New York Amsterdam: MoutonSo, I would definitely advise you to use 'dissemination' and 'disseminate' in the context of official terminology planning. "
Em sembla que en català difusió té el matís de voluntarietat de l'anglès dissemination. O sigui que ja tenim resolt el primer problema: difusió = dissemination.
Demà la segona resposta. Gràcies, Helena!
dimecres, 16 d’abril del 2008
Primavera de la llengua
El 24 d'abril se celebrarà, al Campus Mundet, la Primavera de la llengua de la UB. Com sempre, a la festa hi haurà literatura, música, concessió de premis... i una "paella participativa".
dimarts, 15 d’abril del 2008
Sobre les extincions: parlar de vós a Barcelona
Avui, en català, el tractament de vós està quasi extingit. Hi han contribuït diversos factors: hi ha la força del vostè, ajudat per la pressió del model castellà, però també el retrocés dels tractament binaris a bona part de llengües europees durant el segle XX com a resposta a les ideologies igualitaristes. Fins on jo sé, les formes de respecte han reculat en neerlandès, en danès, i fins i tot en francès -molt més al Quebec que a Europa, però. Per les meves informacions, el sistema no és estable en cap d'aquestes llengües.
En el meu català, la forma de respecte és vostè, i ha anat quedant reservada per a marcar la diferènci d'edat més que de rang social. Oralment, el vós només hi té una presència anecdòtica: em recordo clarament usant-lo amb un vell pagès de Pau, de nom Ballart, i amb el Dr. Badia i Margarit. I en pocs casos més. Per això em sobta que hi hagi gent que el faci servir amb mi. Sobretot si és gent jove, en entorn metropolità. En teoria no hauria de passar, però de tant en tant passa. Per exemple, de tant en tant em tracta de vós un cambrer de la Valenciana que deu tenir la meva edat. També em tracta de vós un treballador d'una benzinera del carrer Casanova, un home gran. I ahir em va tractar de vós la pediatra que va visitar el meu fill petit a l'Hospital General de Catalunya, una noia d'uns 25-20 anys amb lleuger accent nord-occidental: "Vestiu-lo (...) Porteu-lo (...) Doneu-li Polaramine (...)" Tenint en compte que al box de l'hospital només hi havia tres persones -en Pol, la metgessa i jo- el tractament de vós era inequívoc. Manca de domini? No ho crec, tots sonen nadius. Marca d'edat? Difícilment, atesa l'escassa diferència en els dos primers casos. De tota manera, un tema intrigant, que fa pensar en les etapes finals de desaparició d'un fenomen, quan l'anàlisi quantitativa ja no dóna raó dels perquès i ens cal analitzar cas a cas.
En el meu català, la forma de respecte és vostè, i ha anat quedant reservada per a marcar la diferènci d'edat més que de rang social. Oralment, el vós només hi té una presència anecdòtica: em recordo clarament usant-lo amb un vell pagès de Pau, de nom Ballart, i amb el Dr. Badia i Margarit. I en pocs casos més. Per això em sobta que hi hagi gent que el faci servir amb mi. Sobretot si és gent jove, en entorn metropolità. En teoria no hauria de passar, però de tant en tant passa. Per exemple, de tant en tant em tracta de vós un cambrer de la Valenciana que deu tenir la meva edat. També em tracta de vós un treballador d'una benzinera del carrer Casanova, un home gran. I ahir em va tractar de vós la pediatra que va visitar el meu fill petit a l'Hospital General de Catalunya, una noia d'uns 25-20 anys amb lleuger accent nord-occidental: "Vestiu-lo (...) Porteu-lo (...) Doneu-li Polaramine (...)" Tenint en compte que al box de l'hospital només hi havia tres persones -en Pol, la metgessa i jo- el tractament de vós era inequívoc. Manca de domini? No ho crec, tots sonen nadius. Marca d'edat? Difícilment, atesa l'escassa diferència en els dos primers casos. De tota manera, un tema intrigant, que fa pensar en les etapes finals de desaparició d'un fenomen, quan l'anàlisi quantitativa ja no dóna raó dels perquès i ens cal analitzar cas a cas.
dimarts, 8 d’abril del 2008
S'ha acabat el Sociolinguistic Symposium 17 d'Amsterdam
Dissabte es va cloure el Sociolinguistic Symposium 17, fet a Amsterdam entre el 3 i el 5 d'abril. Sempre és bo de (re)trobar-se amb vells amics, i de fer-ne de nous sobre els temes que ens interessen. De fet, tothom sap que fer xarxa és el més important d'aquests actes - a banda de fer-hi currículum, sobretot en segons quines edats.
Algunes idees després d'assistir-hi molt intensament:
Algunes idees després d'assistir-hi molt intensament:
- Els SS són massa anglòfons. La voluntat d'aproximar-los al continent encara no ha reeixit, i al Symposi s'hi senten poques llengües que no siguin la de l'Imperi (en les converses, vull dir; en les comunicacions, diria que cap). Entre els contingents altres que els anglesos i nord-americans hi han destacat -quantitativament, si més no- els canadencs, els irlandesos i els catalans. Hi havia força neerlandesos, però no han aprofitar per mostrar la bona feina que fan.
- Continuem sense resoldre el problema del nombre excessiu de panels i comunicació fets alhora. En aquest cas arribaven a 15! Potser caldria ser més selectiu d'entrada... En canvi, els pòsters quedaven massa allunyats de tothom.
- Les aproximacions qualitatives i etnogràfiques ho han dominat quasi tot. El seu terme de moda és hibridisme, encara que ningú no sàpiga què vol dir exactament. El variacionisme hi ha tingut un cert paper, i fins i tot hi ha actuat Labov. La política lingüística ha estat força tractada. D'altres temes, en canvi, ni gall ni gallina: demolingüística o dret lingüístic, sense anar més lluny.
- Un dels temes insistents ha estat la voluntat d'equiparar, des d'alguns sectors, les llengües autòctones minoritzades amb les dels immigrants. Sens dubte, hi ha espai per a la discussió, però sempre que partim d'una realitat: no es tracta d'un duet sinó d'una terna en què qui talla el bacallà són les estatals.
dimarts, 1 d’abril del 2008
S'acaben els temps més lírics
A Holanda hi ha molts cafès, tots en la penombra. En una tarda de diumenge plujosa, asseure-s'hi i llegir un llibre és més que un plaer. Europa són els cafès, diu George Steiner. La seva Europa, suposo, amb camps verds, dies rúfols i pluja que no mulla. Però aquesta Europa s'acaba, i s'encongeix l'espai per a badar.
Fins i tot en el camp de la llengua s'imposa(rà) el model economicista. Acadèmia. Eficiència. Rendiment. Internacionalització. Competitivitat. Impacte. Res no és estrany, res no és dolent, hi estem ficats i ens hi rebolquem a gust, però tot plegat i sense contrapès, com a mínim fa dubtar. O basarda. Aquests dies fan jornades de portes obertes a les universitats holandeses, i arreu hi maen les facultats d'econòmiques. Business. More business. Mani qui mani, manarà el money.
Fins i tot en el camp de la llengua s'imposa(rà) el model economicista. Acadèmia. Eficiència. Rendiment. Internacionalització. Competitivitat. Impacte. Res no és estrany, res no és dolent, hi estem ficats i ens hi rebolquem a gust, però tot plegat i sense contrapès, com a mínim fa dubtar. O basarda. Aquests dies fan jornades de portes obertes a les universitats holandeses, i arreu hi maen les facultats d'econòmiques. Business. More business. Mani qui mani, manarà el money.
dilluns, 31 de març del 2008
Algunes lliçons del Babylon - per a en Natxo, l'Eva i la Vanessa- entre d'altres
L'estada al Babylon - Centre per a l'estudi de la societat multicultural, de la Universitat de Tilburg, s'acaba. Dimecres toca anar cap a Amsterdam per a l'SS18. És hora, per tant, d'anar traient lliçons.Primera: cal anar amb compte amb la pàgina web. La seva no fa justícia al centre. No sabria dir per què, però la pàgina el fa aparèixer força més fràgil del que és. O potser és el nom, que me'l fa veure com si fos de fireta? i no ho és, en absolut. En el seu haver hi té feines encomiables, com l'estudi De andere talen van Nederland i Babylon aan de Noord-zee, on van retratar la realitat dels al·loglots del país -més del 50% a les escoles de les grans conurbacions! També el projecte de les ciutats multilingües, que ha analitzat la demolingüística de La Haia, Brussel·les, Madrid i altres grans ciutats - per cert, voldrien fer-(s')ho amb Barcelona... En poques paraules, és un centre d'envergadura. N'hi ha prou de visitar les pàgines web de bibliografia dels seus membres -molta hi és de lliure accés- per a veure que, de feina, se n'hi fa.
Segona: cal inserir-se en una estructura de publicació professionalitzada. A Babylon han sabut professionalitzar la realització i la difusió de l'obra. Publiquen totes les tesis i bona part dels estudis amb una editorial petita però eficient, Aksant. Alguns dels llibres que publiquen:
- Massimiliano Spotti. Developing Identities. Identity construction in multicultural primary classrooms in the Netherlands and Flanders
- Juliette Schaafsma. Ethnic diversity at work.Diversity attitudes and experiences in Dutch organisations
- Chefena Hailemariam. Language and education in Eritrea. A case study of language diversity, policy and practice.
- Jan Lucassen, Arie de Ruijter (red.). Nederland multicultureel en pluriform? Een aantal conceptuele studies.
- Part del professorat és d'origen estranger
- Bona part de la feina la fan directament en anglès
- No sols treballen amb la divesitat en el neerlandès (Ton Vallen) o en les seves pròpies minories (com Ad Backus o Guus Extra); també estudien altres societats, com Eritrea, Tímor Est, Rússia Central...
- Els màsters els fan en anglès (com la majoria de les universitats del país, tot s'ha de dir)
De tot se n'aprèn. I el Babylon té força a ensenyar.
diumenge, 30 de març del 2008
Hugo Claus, l'eutanàsia i els belgues
El dia 19 de març va morir l'escriptor flamenc Hugo Claus. Només el conec per referències, però per casualitat, poques hores abans de la seva mort me n'acabava de comprar un llibre -que ara ja és a Catalunya- per a l'estiu. Claus va optar per l'eutanàsia en saber que tenia Alzheimer.
Hi vaig tornar a pensar arran d'una entrevista amb el que potser és el filòsof flamenc més influent, Etienne Vermeersch, al Volkskrant, un dels diaris de prestigi d'Holanda. Vermeersch era amic de Claus, i sembla que li havia aconsellat la mort davant la malaltia: "Sense el seny, la vida no té sentit", diu al diari. No ho sé. La meva filla Mireia una vegada em va dir: "Quan siguis petit, jo et cuidaré." Tenia molt clar que el cicle de la vida comença petit i indefens, passa per la plenitud, i acaba, si acaba bé, quasi igual de petit i indefens. Ho sabia perquè li havíem explicat que la seva besàvia, l'àvia petitona, s'havia anat encongint. En tot cas, Vermeersch ha deixat dit que dues setmanes després que ell ja no pugui reconèixer els seus familiars vol que el facin traspassar. Una indicació objectiva, fàcil de verificar, que ajuda a esmorteir l'angoixa de qui ha de prendre la decisió de llevar-te la vida.
L'entrevista és molt interessant des de molts punts de vista, també sociolingüístics. Segons Vermeersch, els flamencs estan culturalment allunyats dels fancòfons, la qual cosa no és cap sorpresa. Ell ho exemplifica amb el cas de la discussió de la llei d'eutanàsia a bèlgica. Els flamencs van seguir l'estela dels neerlandesos i van aconseguir fer aprovar una llei agosarada, però els metges fancòfons, seguint el parer dels seus col·legues del sud, s'hi oposaven. Certament, una llengua no és un (només) instrument de comunicació: és, també i molt, un medi pel qual circula la informació.
Vermeersch també opina que els flamencs no col·laboren prou amb els nerlandesos, amb qui comparteixen llengua. De fet, l'explosió de canals arreu -a la meva tele n'hi ha més d'un centenar- ha fet que ara a Flandes es miri menys la tele nerlandesa. I això de les cadenes ja sabe com va. Quanta, quanta força que té l'Estat per emmotllar la vida quotidiana de les persones...
Em pregunto si aquesta orientació cultural diferenciada entre pobles d'un estat plurinacional com Bèlgica també es produeix entre Catalunya i l'Espanya castellana. Diria que sí, si més no, en relació amb alguns aspectes com ara el paper de la religió en la política. D'aquí plora el PP, per a entendre'ns. Ara bé, els catalans no tenim referents a fora. Desconnectats d'una França decadent, no hem sabut trobar un altre nord més atractiu com a referent sociocultural. Si no ens agraden prou els anglosaxons i d'Itàlia no se'n pot espera gaire, potser podrien ser-ho els Països Baixos i Escandinàvia?
Hi vaig tornar a pensar arran d'una entrevista amb el que potser és el filòsof flamenc més influent, Etienne Vermeersch, al Volkskrant, un dels diaris de prestigi d'Holanda. Vermeersch era amic de Claus, i sembla que li havia aconsellat la mort davant la malaltia: "Sense el seny, la vida no té sentit", diu al diari. No ho sé. La meva filla Mireia una vegada em va dir: "Quan siguis petit, jo et cuidaré." Tenia molt clar que el cicle de la vida comença petit i indefens, passa per la plenitud, i acaba, si acaba bé, quasi igual de petit i indefens. Ho sabia perquè li havíem explicat que la seva besàvia, l'àvia petitona, s'havia anat encongint. En tot cas, Vermeersch ha deixat dit que dues setmanes després que ell ja no pugui reconèixer els seus familiars vol que el facin traspassar. Una indicació objectiva, fàcil de verificar, que ajuda a esmorteir l'angoixa de qui ha de prendre la decisió de llevar-te la vida.
L'entrevista és molt interessant des de molts punts de vista, també sociolingüístics. Segons Vermeersch, els flamencs estan culturalment allunyats dels fancòfons, la qual cosa no és cap sorpresa. Ell ho exemplifica amb el cas de la discussió de la llei d'eutanàsia a bèlgica. Els flamencs van seguir l'estela dels neerlandesos i van aconseguir fer aprovar una llei agosarada, però els metges fancòfons, seguint el parer dels seus col·legues del sud, s'hi oposaven. Certament, una llengua no és un (només) instrument de comunicació: és, també i molt, un medi pel qual circula la informació.
Vermeersch també opina que els flamencs no col·laboren prou amb els nerlandesos, amb qui comparteixen llengua. De fet, l'explosió de canals arreu -a la meva tele n'hi ha més d'un centenar- ha fet que ara a Flandes es miri menys la tele nerlandesa. I això de les cadenes ja sabe com va. Quanta, quanta força que té l'Estat per emmotllar la vida quotidiana de les persones...
Em pregunto si aquesta orientació cultural diferenciada entre pobles d'un estat plurinacional com Bèlgica també es produeix entre Catalunya i l'Espanya castellana. Diria que sí, si més no, en relació amb alguns aspectes com ara el paper de la religió en la política. D'aquí plora el PP, per a entendre'ns. Ara bé, els catalans no tenim referents a fora. Desconnectats d'una França decadent, no hem sabut trobar un altre nord més atractiu com a referent sociocultural. Si no ens agraden prou els anglosaxons i d'Itàlia no se'n pot espera gaire, potser podrien ser-ho els Països Baixos i Escandinàvia?
dissabte, 29 de març del 2008
Avui deu ser dissabte
Com que avui és dissabte, se suposa que toca una mica d'oxigen. Doncs un consell: mireu-vos aquest relat. Més enllà de la decoració que l'encapçala -salteu-vos-la si la trobeu sexista- llegiu-vos el text i us trencareu de riure. Ja em direu el què.
dijous, 27 de març del 2008
Entre Fitna i l'amazic
Al final era veritat. Aquesta tarda ha aparegut la pel·lícula Fitna, promoguda pel polític neerlandès Geert Wilder. Encara que el títol sigui el mateix que el del llibre de Gilles Kepel Fitna. Guerra al cor de l'islam, que Pagès eitor va publicar en català, l'objectiu de la pel·lícula és molt diferent del del llibre. Si les meves fonts no s'equivoquen, la paraula fitna implica conflicte i oposició entre musulmans. Això és el que Kepel creia veure, i amb bons ulls: un conflicte entre els partidaris de la visió integrista i els partidaris d'un islam capaç d'adaptar-se a la democràcia i els drets humans. Jo no he pogut accedir a la pàgina de la pel·lícula, però les televisions neerlandeses n'estan oferint fragment esfereïdors, en què es combinen sures d l'Alcorà que reclamen de terroritzar els enemics d'Al·là amb imatges d'atemptats, decapitacions, execucions, tot plegat amb rètols del tipus "Demà, als Països Baixos?" L'objectiu de Wilder és decantar l'opinió pública cap a la prohibició de l'Alcorà. Ja veurem si ho aconseguirà. En tot cas, les cares dels comentaristes fan témer reaccions poc agradables.
Per contraposició, avui m'he entrevistat amb el Dr. Abderrahman El Aissati, especialista en amazic i estudis interculturals. Pel que ell m'explica, els amazics del Marroc estan aconseguint un progrés meteòric de les seves reivindicacions. No sols comencen a entrar a la televisió i l'escola. En aquests moments ja parlen obertament d'oficialitat, de dret de tria de llengua en ser atesos per l'administració, d'autonomia, i fins i tot posen obertament en qüestió l'arabitat del Marroc, insistint que es tracta d'un país amazic més o menys arabitzat per colons. Als Països Baixos, la seva situació és molt precària, sense ensenyament de la llengua tot i el seu important nombre, encara que estan muntant un canal de televisió. El Dr. El Aissati em parla molt bé de Catalunya, i té present, per exemple, que a Barcelona TV hi ha informatius en amazic. Caldria girar els ulls més sovint cap al sud. Però hi ha tants llocs cap a on mirar!
Per contraposició, avui m'he entrevistat amb el Dr. Abderrahman El Aissati, especialista en amazic i estudis interculturals. Pel que ell m'explica, els amazics del Marroc estan aconseguint un progrés meteòric de les seves reivindicacions. No sols comencen a entrar a la televisió i l'escola. En aquests moments ja parlen obertament d'oficialitat, de dret de tria de llengua en ser atesos per l'administració, d'autonomia, i fins i tot posen obertament en qüestió l'arabitat del Marroc, insistint que es tracta d'un país amazic més o menys arabitzat per colons. Als Països Baixos, la seva situació és molt precària, sense ensenyament de la llengua tot i el seu important nombre, encara que estan muntant un canal de televisió. El Dr. El Aissati em parla molt bé de Catalunya, i té present, per exemple, que a Barcelona TV hi ha informatius en amazic. Caldria girar els ulls més sovint cap al sud. Però hi ha tants llocs cap a on mirar!
dimecres, 26 de març del 2008
Després de la nevada
Sembla mentida com enmig de les nevades sobreviuen flors 
precioses. No em direu que aquesta espècies de lliri no ho és.
Doncs ahir estava colgat per la neu, i avui tan fresc. I com aquesta, dotzenes.
Tilburg és una mica així. Un paisatge urbà suburbial amb una universitat petitona, i un centre de recerca en multilingüisme francament interessant. De moment hi he saludat/conegut en Guus Extra, en Sjaak Kroon, l'Ad Backus, en Ton Vallen... A banda de la Karin i la Carin, les dues secretàries.
Diria que el món neerlandòfon és dels pocs que conec en què el terme sociolingüística s'usa gairebé com a casa nostra, en un sentit ampli que no exclou ni els lingüistes ni els antropòlegs ni els sociòlegs... Molts provenen de la dialectologia social, com Labov o Trudgill, perquè els problemes estàndard / dialecte aquí sí que són de debò. Aquí, un parlant de limburguès i un de flamenc occidental no s'enténen si amb diccionari. Que n'aprenguin, els blaveros! Mireu si les diferències són importants, que el govern ha reconegut el limburguès i les llengües baix saxones -amb A, malpensats- com a llengües regionals o minoritàries.
L'ambient en aquests cercles està una mica una mica enfonsat. Els conflictes i les polèmiques sobre l'islam estan ensorrant la seva feina de reconeixement de les aportacions que els immigrants han fet a la cultura neerlandesa. Diuen que creix la por entre els uns i els altres, que es tanquen els límits intergrupals, que s'accentua la desconfiança. En, qualsevol Mehmet, està
deixant de ser en Mehmet, i cada vegada torna a ser només un turc. Per cert, en Guus Extra va publicar un llibre que es diu De taalen van de Nederland: les llengües dels Països Baixos. Dilluns els he d'explicar com estan les coses de llengua, polítiques i identitats a Catalunya. Aviam si els fa gràcia la noció de llengua pròpia...
precioses. No em direu que aquesta espècies de lliri no ho és.
Doncs ahir estava colgat per la neu, i avui tan fresc. I com aquesta, dotzenes.
Tilburg és una mica així. Un paisatge urbà suburbial amb una universitat petitona, i un centre de recerca en multilingüisme francament interessant. De moment hi he saludat/conegut en Guus Extra, en Sjaak Kroon, l'Ad Backus, en Ton Vallen... A banda de la Karin i la Carin, les dues secretàries.
Diria que el món neerlandòfon és dels pocs que conec en què el terme sociolingüística s'usa gairebé com a casa nostra, en un sentit ampli que no exclou ni els lingüistes ni els antropòlegs ni els sociòlegs... Molts provenen de la dialectologia social, com Labov o Trudgill, perquè els problemes estàndard / dialecte aquí sí que són de debò. Aquí, un parlant de limburguès i un de flamenc occidental no s'enténen si amb diccionari. Que n'aprenguin, els blaveros! Mireu si les diferències són importants, que el govern ha reconegut el limburguès i les llengües baix saxones -amb A, malpensats- com a llengües regionals o minoritàries.
L'ambient en aquests cercles està una mica una mica enfonsat. Els conflictes i les polèmiques sobre l'islam estan ensorrant la seva feina de reconeixement de les aportacions que els immigrants han fet a la cultura neerlandesa. Diuen que creix la por entre els uns i els altres, que es tanquen els límits intergrupals, que s'accentua la desconfiança. En, qualsevol Mehmet, està
deixant de ser en Mehmet, i cada vegada torna a ser només un turc. Per cert, en Guus Extra va publicar un llibre que es diu De taalen van de Nederland: les llengües dels Països Baixos. Dilluns els he d'explicar com estan les coses de llengua, polítiques i identitats a Catalunya. Aviam si els fa gràcia la noció de llengua pròpia...
dilluns, 24 de març del 2008
De visita al Brabant Nord
Dies de fred i neu als Països Baixos. La Setmana Santa més freda dels darrers quaranta anys. Els canvis de temps em porten pel camí de l'amargura: en menys de mitja hora passem de la neu i el torb al sol lluent. I jo, mentrestant, visitant Tilburg i s'Hertogenbosch.
La primera ciutat és la seu de la universitat, i cal dir que en termes generals és lletja. Antic focus industrial tèxtil, s'hi combinen blocs altíssims amb cubicles per a immigrants dels anys 50 i 60. A banda de la catedral i el cementiri, el monument més impressionant és la mesquita.
s'Hertogenbosch -pronuncieu [ser'tokhenboix] o senzillament Den Bosch, és l'altre extrem.
Ciutat encisadora, amb casetes de totxana vermella i teulades verticals, amb nombrosos racons encisadors i una catedral absolutament fascinadora, amb una col·lecció de gàrgoles que t'hi passaries el dia mirant-les. És la ciutat de Jeroen Anthoniszoon van Aken, també conegut per Hieronymus Bosch o Jeroen Bosch, aquell predecessor septentrional de Dalí. La meva guia no en deia gaire cosa, i una mica més i me la perdo. Greu error! Si mai passeu per aquí, traieu-hi el nas, que val la pena.
Això sí, a totes dues ciutats hi ha cortines i imatges de sants. Es nota que som al Brabant catòlic, en una de les terres de la Generalitat (províncies conquerides pels protestants en la guerra contra l'Imperi dels Àustria, que havien de servir de tampó en cas d'invasió).
Per cert, les dues fotos que he afegit estan separades per poques hores de diferència. Perquè us en feu una idea, avui he vist nevar i lluir el sol alhora, diria que per primera vegada a la vida.
La primera ciutat és la seu de la universitat, i cal dir que en termes generals és lletja. Antic focus industrial tèxtil, s'hi combinen blocs altíssims amb cubicles per a immigrants dels anys 50 i 60. A banda de la catedral i el cementiri, el monument més impressionant és la mesquita.
s'Hertogenbosch -pronuncieu [ser'tokhenboix] o senzillament Den Bosch, és l'altre extrem.
Ciutat encisadora, amb casetes de totxana vermella i teulades verticals, amb nombrosos racons encisadors i una catedral absolutament fascinadora, amb una col·lecció de gàrgoles que t'hi passaries el dia mirant-les. És la ciutat de Jeroen Anthoniszoon van Aken, també conegut per Hieronymus Bosch o Jeroen Bosch, aquell predecessor septentrional de Dalí. La meva guia no en deia gaire cosa, i una mica més i me la perdo. Greu error! Si mai passeu per aquí, traieu-hi el nas, que val la pena.Això sí, a totes dues ciutats hi ha cortines i imatges de sants. Es nota que som al Brabant catòlic, en una de les terres de la Generalitat (províncies conquerides pels protestants en la guerra contra l'Imperi dels Àustria, que havien de servir de tampó en cas d'invasió).
Per cert, les dues fotos que he afegit estan separades per poques hores de diferència. Perquè us en feu una idea, avui he vist nevar i lluir el sol alhora, diria que per primera vegada a la vida.
diumenge, 23 de març del 2008
Holanda, Dinamarca, Afganistan
Al regne dels Països Baixos hi plana un cert neguit. Resulta que un dels membres de la Cambra de Representants (Twede Kamer), el senyor Geert Wilders, líder del Partit per la Llibertat que ell mateix va fundar l'any 2006, ha anunciat per a ben aviat una pel·lícula per parlar clar sobre l'islam. A l'Afganistan ja han cremat ninots amb el seu nom i banderes neerlandeses, a Internet s'hi han penjat crides a l'assassinat d'aquesta «escòria», i els mitjans de comunicació dediquen pàgines i hores d'emissió al tema. El tema és present en la ment de molta gent: sense anar gaire lluny, jo n'he sentit a parlar, sense treure el tema, en converses de sobretaula, al taxi i en algun despatx.
Wilders és un polític agosarat i contundent. Limburguès i d'educació catòlica, la seva carrera va començar en el liberal Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia, on va arribar a tenir càrrecs prou alts, i que el van fer viatjar, entre altres llocs, a Teheran. L'any 2004, Wilders va fundar el Partit per la Llibertat (Partij voor de Vrijheid), entre altres coses perquè no acceptava la posició del seu partit anterior favorable a l'accés de Turquia a la Unió Europea. Per a Wilders i els seus seguidors, «El problema és l'islam, no pas els musulmans» perquè aquesta religió seria «una ideologia que aspira a dominar el món i amenaça Occident»; a més, en considerar-se dictada per Déu, resultaria intrínsec a l'islam que els seus principis no podrien posar-se en qüestió. Per tant, Geert Wilders defensa que cal prohibir l'Alcorà a Holanda perquè el seu text atempta contra les lleis fonamentals del país, especialment en el cas de la igualtat entre sexes i la llibertat d'opinió, i cal restringir la immigració musulmana.
Com era esperable, la posició de Wilders rep tota mena de judicis, des del suport més entusiasta fins al blasme més o menys obert. Entre els qui li han donat suport hi ha la premsa danesa i diversos opinadors i polítics d'aquell país, per raons comprensibles. També se senten veus crítiques. Alguns afirmen que el seu discurs és elaborat però xenòfob, perquè hi ha altres llibres sagrats que serien igualment condemnables, i esmenten diversos
passatges de l'Antic Testament, com el Levític. D'altres condemnen que Wilders posi en perill la vida dels holandesos i cerqui de polaritzar la societat amb una estratègica que creuen partidista. Mentrestant, Wilders i els seus continuen oberts al debat i publicant a la premsa; avui, en un article comparant les dues societats en un diari local, diversos especialistes danesos suggerien que aquesta capacitat de dialogar seria més intel·ligent que la simple sàtira emprada en el seu país, ja que el debat havia de forçar l'aparició d'un camp islàmic conciliador i raonable; això, si més no, és el que deixava entendre també ahir el Volkskrant, que recordava que Dinamarca i Holanda no eren el mateix, ja que als Països Baixos el grau de participació dels musulmans en la societat ja era molt més elevat que el que hi havia a Dinamarca.
En tot cas, el cert és que ara com ara les autoritats tenen una patata calenta damunt de la taula: si prohibissin la pel·lícula, on quedaria la llibertat d'opinió consagrada per la Constitució? Però què passarà si hi ha algun esdeveniment violent? Com reaccionarà una societat on les clivelles etnoracials i religioses són òbvies?
Els neerlandesos van canviar el seu enfocament sobre el multiculturalisme a partir de diversos esdeveniments que van començar amb l'assassinat, l'any 2002, de Pim Fortuyn, un líder carismàtic que es presentava com la veu contra l'establishment polític i que defensava una política molt més restrictiva envers l'islam. Fortuyn va morir a mans d'un defensor dels drets dels animals que va al·legar, entre altres coses, que volia aturar el discurs antiislàmic de la seva víctima. L'any 2004 també fou assassinat Theo van Gogh, director de cinema, per les seves opinions contràries a l'islam. En una societat de fonaments liberal calvinistes, basada en el reconeixement de la llibertat de culte i la coexistència de comunitats religioses, i on els darrers crims polítics segurament daten del segle XVII, aquests esdeveniments van constituir un sotrac considerable. Holanda havia cregut en una societat multicultural, si més no, les seves elits intel·lectuals i polítiques: cal tenir en compte que des de 1988 als Països Baixos hi ha fins i tot escoles primàries islàmiques al costat de les catòliques i protestants. Ah, i alerta per a navegants: no són necessàriament escoles ghetto amb resultats ínfims. Però per a una societat que creia que el debat obert permetia la cohesió des de la diferència, aquestes morts d'altres esdeveniments que la van seguir van ser massa. Des d'aleshores, per exemple, s'ha reduït ostensiblement el suport a la diversitat religiosa i cultural –per exemple, l'ensenyament de llengües d'origen– i la paraula integració sembla remetre molt a assimilació, i els musulmans parlen, en veu més o menys baixa, de racisme i hostilitat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)