Entre les dades que el català té majoritàriament de cara hi ha la de transmissió intergeneracional de la llengua. Ara com ara, i d'acord amb les dades de què disposem, els dos únics llocs on aquesta xifra és negativa és a la Catalunya Nord i a l'Alguer. En altres paraules, només en aquests dos territoris els catalanoparlants deixen de transmetre la seva llengua als fills de manera significativa o, per a ser més precisos, només en aquests dos territoris el percentatge de persones que parl(av)en català amb els pares és superior al dels que el parlen amb els fills. Això és el que es veu als dos gràfics adjunts, provinents de l'anàlisi que Torres (2007) fa de les enquestes del 2003 i 2004 arreu del domini lingüístic.
En altres paraules: independentment de l'arribada de parlants d'altres llengües, que ha estat massiva al llarg de tot el segle passat i durant els darrers anys, és inexacte dir que el català es troba en la fase crucial de la substitució lingüística, perquè els catalanoparlants actuals no estan deixant de transmetre el seu idioma en família. De fet, si més no a Andorra i a Catalunya, les dades reflecteixen captació de nous parlants, no pas pèrdua, és a dir que hi ha segments significatius de pares de primera llengua altra que el català que parlen en català als seus fills.
Ja em perdonareu, però aquesta és exactametn la impressió de qualsevol que hagi passejat amb l'orella atenta per la festa dels súpers d'aquest cap de setmana. Una festa en què la gran majoria de nens (es) parlaven en català, desmentint una vegada més aquella lletania de "l'hem perdut el pati". Certament, a l'Anella Olímpica de Barcelona s'hi sentia, a més de català, altres llengües. Però això no és el més important. Molt més significatiu era constatar que hi havia moltes famílies en què els pares parlaven en castellà entre ells i català amb els fills. O alternaven entre català i castellà, tots dos amb accent andalusat. En aquesta festa,, si mé no, les dades de les enquestes es convertien en persones amb cara i ulls. En moooooltes persones amb cara, ulls i biografies.
Que tot està fet? Ni parlar-ne. Jo, per exemple, encara vaig trobar la festa massa caucàsica -hi havia menys cares magribines, subsaharianes, ameríndies o asiàtiques de les que veig pels carrers de Barclona. Això és un fet. El català encara no capta bé els fills de les noves immigracions. Però d'això als plors continus d'alguns opinadors hi ha una distància còsmica. I francament, no té sentit desesperar-se quan les coses no estan tan malament.
Font: Torres i Pla, Joaquim. 2007. "L'ús familiar i la transmissió lingüística intergeneracional." Pp. 41-63. A: Llengua i societat als territoris de parla catalana a l'inici del segle XXI. L'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord; la Franja, Illes Balears i Comunitat Valenciana. E. Querol (coord.), E. Chessa, N. Sorolla, i J. Torres. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Vicepresidència, Secretaria de Política Lingüística.
1 comentari:
Home,
no ho voldria pas discutir,entre d'altres raons, perquè els meus fills ja han crescut prou i no els porto a la Festa dels Súpers. De fet, crec que només els hi vam portar un cop, i va ser una petita "odissea", per la gentada i perquè per a la "gent de comarques" resulta una mica feixuc.
Ara bé, sí que voldria fer un parell d'observacions: si bé és cert que el Club dels Súpers pot ser considerat un dels exemples de més integració, i que hi formen part nens i nenes de Catalunya amb independència de la seva llengua primera, aquesta independència és relativa. Els estudis demostren que TV3 no és la televisió més vista a Catalunya, i, puc assegurar que a molts barris de Catalunya, no es veu, gairebé mai TV3, i, per tant, tampoc el Club Súper 3. Fora de la cresta que va representar la sèrie "Bola de drac" que va assolir grans índexs d'audiència juvenil (també castellanòfons), amb la incorporació de programes infantils a d'altres cadenes que seguien el model dels Súpers, la cosa va canviar.
Segona observació, encara que vegin aquest programa, la decisió de portar els fills a la Festa, no formaria part dels hàbits "culturals" o "recreatius" de moltes famílies catalanes d'aquests barris. I això s'ha de tenir en compte, per exemple, puc afirmar que quan els meus fills anaven al "cau", als Escoltes, la llengua dominant era el català, gairebé de forma exclusiva. Ara bé, qui porta els seus fills (o filles) als Escoltes? Si vaig al teatre Bartrina (jo visc a Reus) a veure una obra de teatre (o de titelles) amb els meus fils, em trobaré amb la mateixa situació. Però tornem al mateix: quin tipus de famílies porten els fills al teatre. Hi ha també un factor sociocultural, no ho podem oblidar,no? Posaria la mà al foc que un percentatge molt significatiu de famílies catalanes no tenien ni la més remota idea que aquesta festa existís, o, si ho sabien, no s'havien plantejat d'anar-hi. Tot i que vull ser positiva quant al futur del català, no em sembla un bon exemple.
Publica un comentari a l'entrada