L'escola catalana, en demolició

El model lingüístic d'escola de Catalunya ha entrat en vies de demolició. Per diverses causes, algunes d'internes, d'altres d'externes, el model de conjunció en català pot estar vivint les seves darreres hores.

La premsa ha fet cas, fins ara, de qüestions merament secundàries, com ara la reducció de 3 a 2 hores de català al batxillerat, o la introducció de la tercera hora de castellà a primària. Certament, totes dues mesures són indicis d'un tarannà i d'unes prioritats, però per elles mateixes no desvirtuen el model escolar. Al capdavall, com pretén el màxim responsable del Departament d'Educació, si l'escola acomplís els seus deures, tot l'alumnat dominaria el català en arribar al batxillerat, i una hora més de castellà a primària no modificaria aquest coneixement. Malauradament, la realitat és ben diferent: a l'Enquesta sociodemogràfica i lingüística del Consell Superior d'Avaluació, sense anar més lluny, els mateixos alumnes de segon d'ESO es declaraven més competents en castellà que en català. I això que la mostra no incloïa nouvinguts recents!

Els problemes amb el model de conjunció, però, són infinitament més greus que aquests, i de molt mal resoldre.

El primer dels problemes grossos per a l'escola catalana és una sentència recent del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obliga a oferir el primer ensenyament en la llengua oficial de preferència dels progenitors. La sentència implica que, tal com desitgen les associacions d'activisme castellanista, els pares podran decidir si els seus fills entre P3 i 2n de bàsica han de ser escolaritzats en català o en castellà. Aquest és un precepte que apareix a la legislació catalana des de temps enrere, o sigui que no ha d'estranyar que els jutges el facin complir. El problema és que aquest precepte és incompatible amb dos altres principis bàsics del model de conjunció: el que diu que el català és la llengua normal d'escolarització i el que planteja que no es poden separar els infants en funció de la seva llengua vehicular. La suma dels tres preceptes dóna un model escolar que ja s'havia assajat als anys 70 i primers 80, i que és estrictament inviable. Allà on es va assajar van trobar-se que en una mateixa aula hi havia d'haver barrejats infants escolaritzats en català i infants escolaritzat exactament igual en castellà, és a dir que els mestres havien de repetir constantment cada missatge en les dues llengües, canviant de destinatari. "Això és una poma - Esto es una manzana". El resultat, a més, era l'esperable: els infants castellanoparlants constataven des del primer moment que no els calia aprendre català. Per tant, en compte d'integrar, el model reforçava la consciència que hi havia uns "ells" i uns "nosaltres". Doncs bé, ara l'administració catalana haurà de fer meravelles per tal d'evitar el cacau que se li acosta. I no cal dir que la presència de nouvinguts encara complica més la cosa. Ja veurem com s'ho farà, però hi ha raons per a no ser optimista.

Les desgràcies, però, no s'acaben aquí. El procés de reforma dels graus universitaris està tenint una conseqüència encara més devastadora per al model de l'escola en un camp estratègic: la formació dels ensenyants. Al llarg dels darrers anys, a les facultats de formació del professorat hi ha hagut un retrocés en la posició de l'ensenyament de continguts en favor de les didàctiques i la foramció psicopedagògica. Pel que fa al català, en alguna facultat s'ha passat de 18 crèdits obligatoris a tan sols 3. La reforma dels graus semblava una oportunitat per recuperar un cert espai per als continguts, però totes le sinformacions apunten en sentit contrari: pel que sembla, els futurs mestres de Catalunya no tindran formació en llengua. Vaja, més enllà de la que hagin pogut obtenir en l'educació primària i secundària. I no sols això. Tot fa pensar que tampoc tindran formació en ensenyament bilingüe, és a dir, que no tenen per què haver sentit la paraula immersió o la noció d' ensenyament integrat de continguts i llengua estrangera al llarg dels quatre anys d'estudi. La combinació no pot ser més explosiva. Tenint en compte l'extracció social dels mestres arreu del món, si ningú no hi posa remei, d'aquí menys d'una dècada tindrem un cos docent amb escàs domini de català, sense cap coneixement de les tècniques d'immersió i amb molt escassa motivació per potenciar un model lingüístic escolar que, amb les seves mancances, està donant uns resultats de bilingüització català/castellà força acceptables fins al punt que ha merescut els elogis dels especialistes del Consell d'Europa.

Solucions? Potser n'hi ha, però caldria actuar de pressa. Deixem de banda com s'ha de resoldre el problema del primer ensenyament. Pel que fa a la formació dels mestres, és imprescindible que els departaments d'Educació i d'Innovació, Universitats i Empresa actuïn alhora en el mateix sentit. Cal que els dos Departaments exigeixin a les universitats que garanteixin la formació en llengua catalana i en educació plurilingüe als nous graduats en magisteri. El Departament d'Innovació, Universitats i Empreses té al seu abast mecanismes suficients per tal d'incidir en els programes. El d'Educació, per la seva banda, és el principal empresari del ram. Alguna cosa deuen poder suggerir en relació amb la formació dels seus futurs empleats.

El model de conjunció trontolla com mai no ha fet des de la sentència del Constitucional de 1994. De les decisions que es prenguin ara en depèn l'evolució del principal instrument de redreçament del català durant les darreres dècades. Caldrà veure si els responsables de prendre-les estan a l'altura de ls reptes que se'ls plantegen.