El reflux de les noves immigracions?

La dada és brutal, però la dóna l'INE: l'any 2011 es calcula que hauran marxat de Catalunya més de 82.000 persones, sobretot sud-americans. I això podria no aturar-se aquí:  

"L'INE (Instituto Nacional de Estadística) estima que a Catalunya la relació entre fluxos d'entrada i sortida amb l'exterior significarà enguany una pèrdua de més de 82.000 persones, quan el 2010 se n'havien guanyat prop de 9.800. La diferència és substancial, però l'INE no es queda aquí i preveu que, si persisteixen les actuals condicions econòmiques, en una dècada l'escapada podria ser antològica: de 630.000 persones. Cal recordar que el boom de la immigració va portar a Catalunya al voltant d'un milió de persones en una dècada."

És el que explica l'Econòmic al seu article La crisi obliga una part dels immigrats a emprendre el viatge de retorn.

Per cert, posats a parlar de refluxos, no entenc aquesta mania de parlar de la marea blava o el tsunami popular per definir el que va passar a les darreres eleccions. De fet, el PP quasi no es va moure de lloc, amb poc més de 400.000 vots de més a tot l'Estat. Els que sí van tenir, més que marea baixa, una veritable rissaga, van ser els socialistes, amb la pèrdua de més de 4 milions de votants. Però alerta, que les marees pugen i baixen de anera periòdica... AIxò sí, deixen molts vaixells malmesos

El mapa de les comunitats lingüístiques segons twitter

Eric Fischer -més Vilaweb i i Marc Belzunces- ens proporcionen uns mapes fantàstics de les comunitats lingüístiques del món i d'Europa segons twitter: no us els perdeu! Entre altres coses, s'hi veu el predomini del català a Catalunya i la barreja amb el castellà a l'àrea de Barcelona i a les Illes. Al País Valencià l'ús del català hi és molt menor... Però en canvi, mirat al detall es veuen moltes piulades en català a la meitat oriental de l'Espanya castellana. Al mapa del món hi destaquen coses com la densitat del japonès i del neerlandès (tots ells tan amuntegats en poc territori) i el buit descomunal de l'Àfrica, que amb prou feines es veu. Ah, i per cert, el castellà sembla tenir tres nuclis: l'Estat espanyol, Mèxic... i Xile. També és interessant comparar el rus i el turc (concentrat en ciutats) i amb grans buits, amb la densitat del malai. Felicitats als creadors! Sobretot, si cliqueu a dins de cada imatge i us les mireu en la forma original hi veureu el multilingüisme de cada zona. Una passada...

O el separatisme o l'emancipació

L'article de Salvador Cardús No sóc separatista, i altres debats resumeix magistralment en el camp del sobiranisme català allò que el lingüista i politòleg Lakoff explica als seus llibres: si uses uns termes, acabaràs concebent la realitat en aquests termes. La ministra de defensa espanyols parla de separatistes i separadors, i m'imagino que deu veure la realitat en aquests termes. Per la seva banda, Cardús parla de colonització, amb colonitzadorss i colonitzats: és, clarament, una altra concepció de la realitat.

El relat que subjau al discurs de Cardús, i que tinc la percepció que s'està obrint pas darrerament en el discurs públic a Catalunya, és que avui els catalans formen part de les restes de l'imperi colonial espanyol i que l'únic que volen fer és el que han fet tants i tants altres pobles: emanicipar-se del que queda de l'Imperi, alliberar-se del jou de la metròpoli, i deixar que en formin part només els qui en tinguin ganes. Així de senzill. Igual com van fer els holandesos, els portuguesos, els argentins, els cubans, els guineoequatorials, els sahrauis i tants altres pobles, avui més i més catalans no volen formar part del que queda d'aquell immens imperi unit a base d'herències i conquestes entre els Àustria i els Borbons.

Explicat en aquests termes, el discurs és molt més comprensible de cara enfora, i jo crec que tambe de cara endins. Al capdavall, el dèficit fiscal -o l'espoliació colonial- és de proporcions tan desmesurades que fa pensar en els galions plens de plata arrencada de les mines del Perú a base d'ocupació militar.
Si esteu una mica desmemoriats, mireu aquest mapa, que ve de la Wikipedia anglòfona. I recordeu que, d'ençà de la proclamació de la Constitució de Cadis de 1812, mite el nacionalisme espanyol modern i on es parlava dels "españoles de ambos hemisferios", les fronteres d'Espanya no han estat estables ni tan sols 50 anys! En dubteu? Als llibres de text dels 70, el Sàhara Occidental era una província espanyola com Conca o Santander. I abans ho havien estat Guinea Equatorial, Río Muni, Cuba...  Avui, tots són països independents llevat del cas patètic del Sàhara en què el poder colonial espanyol va repartir-se el país amb marroquins i mauritans.

Les reflexions de Gregorio Peces-Barba sobre els problemes d'Espanya

Trobo molt interessant tot l'afer generat per les declaracions d'un dels pares de la Constitució Espanyola vigent, en el sentit que Catalunya és un problema per a Espanya, i que potser hauria estat millor que el Compte Duc d'Olivares hagués optat per quedar-se Portual en comptes de Catalunya. No perquè digui que els catalans són un problema -al vídeo no es veu, però les cròniques diuen que poc abans un altre ponent -José Pedro Pérez Llorca?- havia recordat aquella dita segons la qual cal bombardejar Barcelona cada quaranta anys, i Peces-Barba diu que no creu que calgui. No va d'això, la cosa: el que diu, pel que fa al problema, és obvi fins per a les pedres, perquè mentre els catalans existeixin, complicaran la vidaa una Espanya que es vol homogènia; els catalans fan nosa en aquest projecte.

El que és interessant, em sembla, són altres coses: una mínima anàlisi del seu discurs mostra, per exemple, fins a quin punt hi ha arrelada en la mentalitat d'aquest jurista -i dels molts que l'acompanyaven, a jutjar per les rialles i aplaudiments- la distinció entre nosaltres els espanyols i ells els catalans. Fixeu-vos també fins a quin punt Peces-Barba s'identifica amb la monarquia imperial: "entonces se tomó una decisión: dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes... yo siempre digo qué hubiera pasado, si nos quedamos con los portugueses y dejamos que se vayan los catalanes, igual nos hubiera ido mejor". Està parlant de la hipòtsei que ells -els espanyols- es quedin, envaeixin i conquereixin uns països o uns altres, no pas de quedar-se amistosament amb unes persones! I a més, la reflexió no és nova: "yo siempre digo..."

Pel que fa a les reaccions, el vídeo es comenta per ell mateix: la majoria de participants semblen enriolats amb uns plantejaments que comparteixen, mentre que uns quants advocats catalans semblen que se'n vagin. Suposo que es devien sentir ferits primer per allò de les bombes, després per la conyeta sobre celebrar derrotes, però en el fons, el que més mal els devia fer més mal era que els rebreguessin per la cara el que tothom sap: que als catalans se'ns van quedar, però tant se val els esforços que facis, mai no seràs un d'ells. Llàstima qu eno practiquin de debò el savi consell que dóna Peces-Barba: "Vamos a dejar que salgan los que se tienen que salir...".

Sobre Gerard Quintana i el terme diglòssia

La polèmica per les declaracions de Gerard Quintana en què usava junts els termes talibà, imposar i català per tal de referir-se a les persones que parlen en català als seus fills per a mi demostra, sobretot, l'hegemonia del discus expanisonista castellà en el nostre espai comunicatiu. Buscant a google talibán+catalán, avui sortien 87.000 resultats; buscant-hi  talibán+castellano, només n'hi havia 32.200- talibán+español en tenia 244.000, però feia referència sobretot ala presència dels soldats espanyols a l'Afganistan o al talibà d'origen espanyol.

A en Quintana li ha passat que de tant relacionar-se -segurament sentint-los o llegint-los- amb gent que usa aquests termes plegats, ha arribat a incorporar-lo al seu repertori i l'ha fet servir en un context òbviament desafortunat, com li feia veure molt encertadament l'Empar Moliner a l'article Nosaltres, els talibans. Estic segur que en Quintana no pensa que parlar català amb els fills i esperar que et responguin en aquesta llengua sigui equiparable a les doctrines que apliquen a l'Afganistan. Però si toques molt la paella, t'acabes tacant, i ell s'hi ha enganxat els dits de la manera més ximple possible.

La polèmica continua, però a mi m'interessa destacar un aspecte marginal d'aquest darrer article, perquè té a veure amb la docènci de la sociolingüística. D'entrada, l'Empar o el seu corrector tenen un lapsus i usen el terme disglòssia, del mateix origen però que, com mostra el Cercaterm, fa referència a un trastorn del llenguatge. Però més enllà d'aquest error, força freqüent, l'Empar confirma amb aquest ús la vigència del terme diglòssia a la catalana en l'imaginari sociolingüístic del país, diferent de com s'usa en anglès o en francès. Igual com em demanaven fa pocs dies els presentadors de TV de l'Hospitalet, aquí els parlants continuen usant el terme diglòssia  per referir-se a la posició d'inferioritat del català respecte del castellà. I és curiós, perquè la situació del català a Catalunya ara és precisament de tot menys diglòssica, si no sotmetem el terme a una redefinició totatl, que francament només embolicaria la troca una mica més.

Sociolingüística de la globalització

Acabo d'acabar de fitxar el llibre Blommaert, Jan. 2010. The sociolinguistics of globalization. Cambridge: Cambrige University Press i us el vull recomanar. Encara que gasta una retòrica empipadora -una mica a la sociologicolofrancofrancesa- crec que servirà per a l'avenç de la sociolingüística. Per què? Perquè ajuda a lligar el macro i el micro amb la seva noció d'escales; perquè introdueix una part de l'arsenal de la sociologia crítica en la sociolingüística -Wallerstein, Appadurai, a més de Foucault i Bourdieu; perquè posa en dubte la noció de llengua i aposta per la idea de recursos.... I sobretot, perquè oposa clarament la sociolingüística territorial amb la de la mobilitat.

No us cregueu pas que m'ha convençut totalment. A mi, per exemple, la noció de llengua em continua semblant imprescindible per tal de poder enendre com, funciona el món sociolingüístic. I a més a més, el veig naïf en la seva concepció de l'Estat (i això que és belga!). Però si jo fos sociòleg i estigués preparant el meu marc teòric, em sembla que no me'l deixaria perdre.

Ressenya de Halong Tiang i de Josep Cru.

Dos informes d'interès sobre el plurilingüisme a Europa

Diria que no els he vist esmentats, però en aquesta entrada del portal de la Unió Llatina es parla d'uns informes prou interessants per a la política lingüística del Vell Continent. Que us aprofitin!