Ja estan disponibles les versions catalana i castella del Llibre Blanc LearnMe (versió abreujada)

Ja estan accessibles en línia les versions abreujades catalana i castellana del Llibre Blanc sobre la diversitat lingüística del projecte LearnMe, que recullen les reflexions i propostes fruit d'aquest projecte sobre com caldria enfocar el tractament de la diversitat de llengües. A part d'aquestes dues noves edicions, realitzades per l'equip de LearnMe del CUSC, la versió abreujada del Llibre Blanc ja està disponible en anglès, frisó, holandès, hongarès, i llengua de signes hongaresa, i ben aviat seran accessibles les traduccions al francès, el gal·lès i el finès.  

Totes les versions del Llibre Blanc completa i abreujada es poden trobar aquí. Les versions catalanes i castellanes poden trobar-se en aquesta altra pàgina.

Hitzargiak: una trobada molt reeixida

Ara fa unes setmanes que es va dur a terme la trobada del projecte Hitzargiak: llengües que s'il·luminen les unes a les altres, en el qual he participat com a membre del Comitè científic, i m'havia quedat amb les ganes d'explicar que va ser tot un èxit i explicar per què.

La trobada era la cirereta d'un projecte que ha cercat de visibilitzar iniciatives en favor de les llengües minoritzades d'arreu d'Europa i posar en contacte els seus impulsors perquè poguessin aprendre els uns dels altres. L'exemple paradigmàtic de tot plegat és segurament la Korrika, aquella cursa popular en favor de l'èuscar que cada any aplega desenes de milers de persones i que té o ha tingut rèpliques a Bretanya, Irlanda, Països Catalans, Vall d'Aran... No es pretenia per tant fer un congrés acadèmic sinó més aviat una trobada d'actors que estan duent a terme iniciatives sobre el terreny. El repte era colossal, perquè d'iniciatives com aquestes n'hi ha a manta, però els seus impulsors solen tenir el cap a tot arreu llevat de la internacionalització

Dic que la trobada va ser un èxit i ho defensaré amb dos arguments bàsics.

D'una banda, per les formes. L'esdeveniment, que va tenir lloc a la seu d'una empresa col·laboradora (a Orona Ideoa, Hernani), es va muntar de manera summament professional. A banda d'algunes ponències, el gruix de la trobada eren les taules rodones en què els impulsors d'activitats diverses presentaven les seves experiències, seguides de preguntes i debat amb el públic. Posteriorment hi van haver estones per intercanviar parers ja fora de les sales de conferències. Crec que el model de presentació triat va ser l'adequat. Ja sé que als més grans ens agrada disposar de temps per presentar llargues ponències, però cada dia m'inclino més pels formats breus, directes i participatius. Deu ser que m'estic passant a la cultura de les revistes acadèmiques... o del videoclip.

D'altra banda, pels continguts. El segon motiu pel qual crec que la trobada va ser un èxit és que va permetre l'accés a un munt d'iniciatives d'arreu d'Europa que altrament no hauria pogut conèixer. Deixeu-me que n'assenyali només unes quantes que em van cridar especialment l'atenció. N'hi ha moltes més, en trobareu més informació a l'apartat de Pràctiques de la web d'Hitzargiak:

• Els projectes de potenciació de la transmissió lingüística familiar Apego, provinent de Galícia, impulsat per una sèrie d'autoritats locals i Cressi cun plui lenghis, d'objectius similars en relació amb el friülà. 
• Els projectes d'escoles infantils Semente, Seaska i Zarokîstan Amed, de reintroducció de la llengua gràcies a l'escola infantil a Galícia, Euskadi Nord i Kurdistan.
• Les diverses iniciatives presentades que connecten el basc amb el món del treball: Bai Eusrarkai, que promou l'ús del èuscar en el món quotidià i laboral, i el certificat Bikain, que certifica el nivell d'ús del basc dins i fora de l'empresa.
• Les iniciatives de tenir en compte l'impacte lingüístic en el desenvolupament municipal, com ara la Mancomunitat de municipis bascòfons UEMA.
• Les experiències basques de voluntariat lingüístic Mintzanet (conversa per mitjans virtuals) i Mintzalagun.
• L'experiència de creació de mitjans de comunicació desenvolupada per Iniciativa pol asturianu.
• Els centres culturals gal·lesos Mentrau Iaith.

Limitacions? És clar, com en qualsevol acte. Si alguna cosa es pot retreure a l'organització seria que portats per l'entusiasme, alguns moderadors van moderar menys del que hauria calgut, de manera que hi va haver poca estona per a preguntes a la sala, però en general  També hi havia cert desequilibri, amb moltes més presencacions d'Europa Occidental que de la resta del continent. Finalment, em temo que la informació no va córrer prou fora d'Euskal Herria -o potser les dates no eren les més adequades- perquè la qualitat de l'esdeveniment era prou alta per atreure molts més participants.


El projecte ha format part dels actes de Donosti-San Sebastián Capital Europea 2016, i no té el futur assegurat, però a mi em sembla molt desitjable que pogués tenir noves edicions. Vejam si noves institucions s'animen a apuntar-se al carro.

Una guia per entendre millor la City

Fa poc que vaig acabar-me un llibre molt adequat per entendre una mica millor un element clau de la Gran Bretanya, la City, el centre financer del país, d'Europa, i un dels principals del món:

Luyendijk, Joris (2016) Nedant ente taurons. El meu viatge al món dels banquers. Barcelona: Empúries. ISBN: 978-84-16367-53-5

Al llibre, l'autor -un periodista holandès amb formació antropològica que treballa(va) per a The Guardian- fa una immersió en el món de les finances de la City per mirar d'entendre com va ser possible que s'arribés al crac del 2008, i val a dir que el que explica és fascinant, a més d'esparverador. Més que explicar com funciona la banca -la comercial i sobretot la financera-, que no és ben bé el seu propòsit, el que Luyendijk fa millor és descriure les persones que treballen al món de les finances. al llarg del llibre va construint tot un ric mostrari de tipus de treballadors de la banca que ajuda a entendre la humanitat dels que, des de fora, ens poden semblar només robots assedegats d'enriquir-se.  Val a dir que el periodista entra en aquest món amb la hipòtesi que el que mou els banquers que ens van dur a la crisi és la cobdícia, i en surt amb una idea força diferent... En tot cas, el que hi veu fa por: el món de les finances funciona com un mecanisme incontrolat en què ningú no té prou perspectiva per entendre'l del tot.

No us esguerraré pas la lectura del llibre avançant-ne les conclusions, però sí que em ve de gust d'assenyalar que un dels trets que caracteritza el món de la City, per a Luyendijk, és el seu allunyament de la resta del país on es troba, un allunyament que s'ha posat de manifest una altra vegada en les votacions per al Brexit. Tal com li diu un cercatalents de la City:

"Un professional amb estudis superiors de la City de Londres té molt més en comú amb un col·lega de Hong Kong, Nova York o Rio de Janeiro que amb un mestre o una infermera monolingüe i monocultural  de Birmingham o Mancester. Per a la nova elit mundial, la solidaritat no té una base geogràfica ni està lligada a cap estat." (Luyendijk 2016: 243)

 Això no és, per descomptat, res de nou: també l'aristocràcia de l'antic règim i les famílies reials contemporànies estan lligades en primer lloc a un grup social, el seu, abans que no pas als seus súbdits - i si no, fixeu-vos que ràpid que canvi(av)en de lleialtat quan ocup(av)en la corona d'un altre país. Però les seves conseqüències són, com a mínim, iròniques:

"Aquí és on l'esquerra es perd. Insisteix en la solidaritat a tot el país, amb impostos més alts per als rics per ajudar els compatriotes menys afortunats. Però aquesta solidaritat es predica en un sentit de pertinença nacional, al qual l'esquerra és al·lèrgica; la identitat nacional va de la mà del xovinisme i el nacionalisme, i els repulsius racistes de dretes. Té gràcia que els postmodernistes i molts pensadors socials contemporanis d'esquerres et diran que tot sentiment de pertinença és un constructe, la tradició un invent i els països són tan sols fantasies o comunitats imaginades. Doncs l'elit financera hi està d'acord." (Luyendijk 2016: 243)

Doncs ja ho sabeu. a partir d'ara, quan algú digui cosmopolita, penseu en primer lloc en un trebalador de la borsa o en un banquer de la City...

Per avançar cap a la capacitació lingüística del personal

L'incident del cafè amb llet de Quimi Portet ha tingut la virtut de posar damunt de la taula una situació que segurament es repeteix centenars de vegades al dia de dalt a baix de l'àrea catalanòfona, però que de tan habitual ja fins i tot passa desapercebuda. Jo m'hi vaig tornar a trobar fa ben poc en una botiga de roba per a home del carrer Pelai de Barcelona, quan una dependenta em va respondre: "Etteee, solo entendí chaqueta..." després que li hagués explicat que buscava una peça de roba fresqueta per a l'estiu. Per descomptat, no era la primera vegada, i segur que no serà la darrera. De fet, a moltes zones del país, aquesta és una experiència coneguda per a moltíssims  catalans. Un dia és un cambrer que només t'entén a mitges i et porta un cafè amb gel en comptes del cafè amb llet que li has demanat. O una recepcionista d'hotel que t'etziba que no t'entén si li parles en la llengua pròpia del país. Hi ha restaurants de Barcelona on si parles en català no et serveixen. De vegades, a més de fer gala de la seva ignorància, els protagonistes es permeten ser fotetes, com aquesta dependenta d'un forn que feia veure que ni tan sols identificava el català. En altres casos, els protagonistes presumptament al teu servei fins i tot gosen donar-te ordres, com l'operador que exigia "Catalana, háblame en español" a la tinent d'alcalde de Rellinars. Fins i tot n'hi ha que t'insulten, com en aquesta oficina del Banco Santander de Palma.

Certament, com diuen alguns ultraliberals lingüísticament bornis, de vegades tens la possibilitat de girar cua i anar-te'n al local del costat a provar sort. Això sí, primer has d'acceptar que tu ets un ciutadà de segona que no hauria d'haver pertorbat la plàcida vida de la gent de classe preferent. Perquè aquest ultraliberalisme postís que apliquen al català no l'apliquen pas al castellà. Com va recordar el nonacionalista (ehem) Tribunal Constitucional del Reino de España l'any 2010, a Catalunya el català és una llengua de coneixement optatiu mentre que el castellà (sí, la llengua dels magistrats, quina casualitat) hi és de coneixement estrictament obligatori. En tot cas, en això de la tria suposadament lliure, resulta que tot sovint no tens ni la possibilitat de canviar de proveïdor. Per exemple, quan t'ofegues en una piscina en què hi ha socorristes que no entenen el català. O quan vas al metge i després d'esperar-te setmanes et trobes que el que et toca no sap la teva llengua, com en aquest cas. I què me'n dieu dels socorristes de la Fosca, a Palamós, que es neguen a atendre nens amb picades de medusa fins i tot quan la mare ja s'ha passat al castellà? Per no parlar de la munió de casos en què qui et nega l'ús del català és precisament l'Administració, com denunciava fa poc la Plataforma per la Llengua en aquest informe.

Totes i cadascuna d'aquestes situacions generen una inevitable sensació d'estrès sociolingüístic que, a nivell individual, podeu mirar de superar de diverses maneres, entre les quals jo us recomano que us llegiu l'entretingut Sortir de l'armari lingüístic de Ferran Suay i Gemma Sanginés. Veureu que funciona. Però comença a ser hora que ens plantegem que no podem viure indefinidament amb estrès sociolingüístic col·lectiu. D'una banda, per una simple qüestió de benestar social: no pot ser que hi hagi un grup de ciutadans de primera i un de ciutadans de segona. D'una altra, perquè cas a cas, humiliació rere humiliació, el català retrocedeix. D'acord amb les dades oficials de Catalunya (EULC 2003 i EULP 2013), durant la darrera dècada, l'ús del català exclusiu amb el metge va retrocedir de més de 400.000 persones, i l'ús amb bancs i caixes va retrocedir de més de 600.000. I havíem quedat que tots, fins i tot els que s'omplen la boca de ser bilingüistes, també es preocupaven pel català, o no era així?

Jo ja entenc que emprendre mesures en aquest terreny resulta enormement complicat, perquè no es tracta només d'esquivar una legislació nonacionalista espanyola que protegeix els monolingües (castellanoparlants). El tema és més complex: Espanya, l'Espanya castellana que, com deia Fraga, és l'Espanya de debò, és un país acostumat a exportar treballadors des de temps immemorial, ja sigui per colonitzar Hispanoamèrica o per enviar els seus fills a treballar a la resta d'Europa. En aquest país que mai no ha estat capaç de donar feina als seus propis fills i que s'ha hagut de resignar a veure'ls partir periòdicament cap a l'estranger, l'última cosa que volen sentir és que hi haurà barreres idiomàtiques que els faran més difícil col·locar-se. Per això, a la que es toca el tema els salta el xip demagògic i s'afanyen a disfressar l'actitud supremacista d'un cambrer prepotent amb el mantell de víctima del sistema. No fos cas que un dia els toqués a ells, això d'haver d'anar a buscar feina ja sigui a l'estranger o les colònies.

Però per més que sigui difícil, potser ja seria hora que comencéssim a prendre cartes en aquest assumpte. De fet, els primers beneficiats d'anar introduint l'exigència de capacitació lingüística al sector serveis serien els milers de joves catalans poc formats que ja saben català perquè han passat per la immersió però que tenen dificultats per inserir-se en un mercat laboral on aquesta habilitat encara no es valora prou. Com també ho serien els milers de persones que, havent vingut d'arreu del món, han invertit hores i esforços a aprendre la llengua del país que han decidit fer seu, i que tot sovint es troben que no els valoren adequadament. Per ells, que han demostrat el compromís amb la societat d'acollida, i per nosaltres, que volem construir una societat més cohesionada i en el fons més feliç, potser ja va essent hora que la demanda de capacitació lingüística s'estengui també al sector privat.

El Brexit, l’anglès i nosaltres

(Publicat a l'Ara el 5/7/2016)

El Brexit, l’anglès i nosaltres

Fins a quin punt el Brexit canviarà els equilibris lingüístics de la UE?

F. XAVIER VILA | Actualitzada el 05/07/2016 18:36

La victòria dels partidaris d’abandonar la Unió Europea ha obert la porta a un debat sobre les conseqüències lingüístiques del Brexit: si se’n van, quin ha de ser el paper de l’anglès a la UE? Bona part de les veus que s’han alçat exigint que s’arraconi la llengua de Shakespeare, com les dels polítics francesos Jean-Luc Mélenchon i l’alcalde de Besiers, Robert Ménard, no són més que estirabots xovinistes. Ara bé, ¿segur que només es tracta d’això? The Wall Street Journal afirmava el 27 de juny que els líders europeus començaven a usar més l’alemany i el francès. Fins a quin punt el Brexit canviarà els equilibris lingüístics de la UE?

D’entrada, des d’un punt de vista quantitatiu, l’adéu del Regne Unit implica que el pes dels anglòfons nadius a la Unió passarà a ser marginal. Si projectem les dades de l’Eurobaròmetre del 2012 a una Europa sense el Regne Unit, els anglòfons nadius passaran de ser el 13% dels residents a la UE a ser-ne l’1,8%. Això sí, sumant parlants nadius i no nadius, l’anglès continuarà essent la llengua més sabuda: l’any 2012 un 38% dels europeus deia tenir-lo com a segona llengua, mentre que les xifres per al francès i l’alemany eren respectivament el 12% i l’11%. Aquell mateix any dos terços dels europeus creien que l’anglès era una de les dues llengües que els eren més útils (17% alemany, 16% francès). L’anglès és la llengua més sabuda a la majoria de països de la Unió, i el seu avantatge respecte de les altres llengües tendeix a ser superior entre les capes de població més educada i entre els joves. De fet, el seu ús s’ha anat estenent en el si de les institucions europees i avui l’anglès és la llengua original de la gran majoria de la seva documentació escrita, la més usada en les relacions bilaterals i multilaterals, i fins i tot l’única llengua oficial d’algunes de les seves institucions, com el Banc Central Europeu.

Si es materialitza, el Brexit podria ser el moment de reforçar les grans llengües europees, per exemple en l’educació

En aquest context, ¿és realista que la marxa del Regne Unit comporti un canvi substancial? L’exeurocomissària Danuta Hübner ha advertit que si el Regne Unit se’n va podria haver-hi algun problema legal per preservar l’estatus de la seva llengua, perquè van ser precisament ells els qui van sol·licitar que fos oficial. Si això fos així, però, és previsible que les institucions europees fessin gala de la seva proverbial cintura política, ni que sigui perquè com a mínim Irlanda s’afanyaria a sol·licitar-ne l’oficialitat, atès que l’anglès és la llengua habitual de més del 95% de la seva població. En realitat, el Brexit podria fins i tot afavorir l’anglès, que podria ser presentat com a llengua presumptament pragmàtica i neutral, igual com s’ha fet en tants països postcolonials.

Tanmateix, tot plegat no hauria de fer perdre de vista altres factors que van en sentit contrari i que aconsellen cautela en la qüestió. Tant a París com a Berlín s’és ben conscient que aquesta vegada sí que podrien mirar de redreçar una situació que perceben com a injusta. No caldria eradicar l’anglès, n’hi hauria prou “posant-lo a ratlla”.Hi ha maneres de fer-ho. D’entrada, seria fàcil instar la UE a complir els seus reglaments. Ara mateix, moltes normatives europees apareixen primer en anglès i sovint les altres versions no arriben. Podria fer-se que comencessin a aparèixer de manera més multilingüe, començant sempre per l’alemany i el francès. O en un altre sentit: tenint en compte qui paga a la UE, ¿té gaire lògica que el president del Banc Central Europeu, avui un italià però aviat potser un alemany, hagi d’expressar-se en anglès a Frankfurt? Aquest podria també ser el moment de reforçar la presència de les grans llengües europees per exemple en l’educació. Pel que fa al suport popular, caldria no oblidar que arreu d’Europa la creixent contestació anti-UE advoca per recuperar espais de sobirania nacional, i que en el conflicte entre locals i cosmopolites que s’amaga rere les tensions eurofòbiques de mig continent és fàcil d’associar l’anglès amb els partidaris de més Europa. Per a molts, menys anglès seria menys Europa.

És massa d’hora per saber com acabarà tot plegat, fins i tot per saber si el Brexit acabarà materialitzant-se. Amb tot, estaria bé que tots plegats en traguéssim almenys una lliçó, no per antiga prescindible: en el món inestable en què ens movem, resulta arriscat posar tots els ous, fins i tot els ous lingüístics, en un mateix cistell, per gros i poderós que ens pugui semblar. Al capdavall, les llengües franques no són més que un instrument que hauríem de poder usar en benefici propi, no pas un altar al qual calgui sacrificar bous i esquelles.