El nom de la llengua: castellà o espanyol? castellano, español, castilla... Spanish, Castilian...

De manera recurrent apareix el tema de com s'ha de denominar la llengua majoritària de la península ibèrica, centreamèrica i bona part de sud-amèrica. Suposo que com tothom, amb el temps, jo m'he anat decantant. Us ofereixo algunes reflexions entorn del tema, per si poden ajudar altra gent a a fer-se un criteri propi.

D'entrada, una primera constatació: el nom originari de la llengua és castellano, i és aquest el nom amb què es va implantar a Andalusia, a les canàries, al nou món i a les Filipines. Aquest és el nom que li atribueix Antonio de Nebrija en escriure la Gramática castellana, la primera -o una de les primeres, aquí hi ha discussions- d'una llengua romànica el 1492. L'ús d'español sembla que comença a treure el nas més tard, de la amb els projectes imperials i hegemonistes de Castella, i ja el trobem al Tesoro de la lengua castellana o española de Covarrubias (1611).  

Segona constatació: les dues formes, castellano i español,  tenen una extensió considerable entre els parlants nadius. La denominació majoritària de la llengua actual entre els parlants nadius (probablement 2/3) sembla que és castellano. Tal com mostra aquesta entrada de blog, aquest es el terme usat a la legislació -i en els usos corrents- de tot Sud-Amèrica i a l'Estat espanyol. La forma español és la preferida a Mèxic, Centreamèrica i el Carib. Alguns hispanistes hispans d'origen mexicà o porto-riqueny dels Estats Units m'han comentat que la forma español va estendre's en aquestes zones com a forma per rebutjar el castellà de Castella i reivindicar la vàlua de les formes autòctones, sobretot durant el segle XIX. A banda d'aquestes dues formes n'hi ha d'altres com castilla ("hablar castilla") com a mínim en alguns països centreamericans.

Tercera constatació: l'expansió del terme español es produeix com a resultat d'una combinació de raons polítiques. En primer lloc, com hem vist, hi ha qui intenta establir una diferència ente la llengua -el español- i un determinat dialecte -el castellano-. Juan Carlos Moreno Cabrera ja ha parlat a bastament dels problemes que genera aquest intent, per exemple, en aquesta conferència. Jo em limitaré a argumentar que aquesta proposta em sembla políticament esbiaixada i demogràficament poc raonable. Si l'objectiu de debò fos emprar un terme inclusiu per referir-se al conjunt de la llengua de manera no excloent, és obvi que español no és un bon candidat, perquè Espanya només representa un 15%, tirant molt, dels parlants de castellà del món. Mexicà seria molt més incluisiu, tenint en compte que són el grup més nombrós de parlants i més que dupliquen els espanyols. Potser hispano, a partir d'Hispanoamèrica, seria millor. O alguna altra alternativa, no sé pas quina. El que sí sé és que el motor de difusió del terme español no és la voluntat d'incloure els hispanoamericans sota un rètol que els faci sentir còmodes; n'hi ha prou de parlar amb un argentí durant cinc munits per a saber qu eno és així, i que senten el terme español com el que és, una denominació local -d'Espanya- amb regust imperialista. El motor de difusió d'español ara mateix prové d'una ideologia política que no comparteixo: el nacionalisme d'estat, i molt concretament, el nacionalisme d'estat de base castellanista. Fa dècades que els unionistes intenten estendre el terme español per a referir-se al castellà perquè hi veuen la culminació del seu somni d'un país, una llengua. Ho van intentar durant la Transició, però per sort es va aconseguir que la Constitució de 1978 parlés de "les llengües espanyoles", entre les quals hi ha el castellà. Però ells segueixen impertèrrits. Com van fer a França, pretenen reduir la resta d'idiomes del "seu" país a l'estatus de parles locals, a varietats pintoresques amb denominacions parroquials, a "modalidades", a lapaos i lapapips. És el que en sociolingüisteica en diem patuesització, o sigui, el procés de convertir en patuès tot el que no sigui la llengua de l'Estat. El projecte és tenir, d'una banda, l'español, la lengua común, i d'una altra, els xapurriaus, per fer inviable la supervivència de les altres llengües. I a mi, francament, aquest projecte no em sembla èticament acceptable.   

Vistos aquests precedents, a mi la tria em sembla molt senzilla: cal optar per castellano, el nom amb més història, el que li donen espontàniament la majoria dels seus parlants, el terme menys agressiu,  perquè es basa en un fet tan indiscutible que la llengua va néixer a Castella. Una tria que no ha d'atorgar als castellans actuals cap hegemonia simbòlica sobre la llengua, però tampoc avali maniobres nacionalistes espanyoles amb finalitats destructives. Ja sé que no agradarà als unitaristes espanyols, però per causa de la seva ideologia, no pas per motius objectius.
 
És evident que, com a català, aquesta tria m'és especialmetn fàcil, perquè en la nostra llengua l'únic terme habitual per a la llengua dels nostres veïns és castellà. Parlar d'espanyol em resulta pintoresc i autodestructiu. Perquè fins i tot si Catalunya s'independitzés, l'Estat espanyol continuaria essent plurilingüe, continuaria englobant llengües diferents, començant pel català, i no tinc ganes d'afavorir les vel·leïtats destuctives de les autoritats de l'Espanya post-secessió. Per cert, heu pensat que en una Catalunya independent, denominar espanyol la llengua de bona part dels ciutadans del nou país portaria a referir-se a ells com a espanyols, és a dir, ciutadans d'un altre país? Quina manera més poc reflexiva d'estrangeritzar-los ja d'entrada.

Finalment, què fem en parlar altres llengües? Els bascos i els gallecs fan com els catalans, parlen de castellà. Però en la majoria de llengües amb estat propi que jo sé, la denominació equivalent a espanyol ha anat guanyant terreny, i avui les formes Spanish, Spanisch, Espagnol, Spagnolo, etc., són majoritàries. Vet aquí un resultat del predomini del nacionalisme d'estat com a forma d'entendre el món. Però alerta, en totes aquestes llengües existeix una forma equivalent a castellà: Castilian, Kastilianisch, Castillan, castigliano..., i molts diccionaris donen a aquesta llengua l'accepció lingüística que ens interessa. Convé abaixar el cap en aquest terreny? Jo ja fa un cert temps que vaig decidir d'emprar la forma Castilian (i equivalents) per a referir-me a l'idioma, també en altres llengües. I en aquest sentit, el fet que aquest ús primer sobti els interlocutors és un avantatge, no pas un inconvenient. Precisament perquè els sobta, això dóna peu a explicar que l'Estat espanyol és intrínsecament plurilingüe, com Suïssa, com Bèlgica, i com la majoria d'estats del món. Els podeu remetre a la constitució del 1978, si encara en dubten. Els podeu explicar que el fet que ells hagin après Spanish té molt a veure amb una visió ideològica homogeneïtzadora del món. I els podeu fer notar que, de fet, això de castellà, la forma preferida pels propis parlants, té referents de prestigi en països democràtics no gaire lluny d'aquí: o és que hi ha algú que proposi parlar del regneunidès o granbritanienc per referir-se a l'anglès?

PS
Un enllaç d'utilitat per a quest tema és aquest.

Sobre les declaracions del representant de Granini en relació amb el català

Fa uns dies va saltar a la llum que el representant de Granini a l'Estat espanyol havia fet una sèrie de declaracions injurioses contra el català i contra els catalans (ho expliquen a la Plataforma i al diari Ara). Des d'Alemanya m'ha traduït i supervisat una carta de resposta, educada, però contundent, adreçada a aquesta empresa (gràcies Anna! Danke schön Madeleine!).

 

Si la voleu, aquí la teniu. Jo l'he enviada a la seu alemanya és press@eckes-granini.com. La de l'espanyola és  es-eckesbcn@eckes-granini.com .

Sehr geehrte Damen und Herren,

bis heute war ich gewöhnlicher Konsument Ihrer Produkte, kürzlich las ich jedoch mit Entsetzen  die Erklärung Ihres Verantwortlichen in Spanien. In dieser offenbart er eine beleidigende Geringschätzung gegenüber meiner Sprache und gegenüber der ersten Nationalsprache Kataloniens und gibt offen zu, dass er gegen die katalanische und spanische Gesetzgebung verstoßen wird, wenn es ihm nützlich erscheint.

Ich bin sicher, dass Ihre Firma das Geschäft nicht in die Hände eines Leiters geben würde, der die Gesetzgebung Bayerns, Rheinland-Pfalz‘ oder Berlins missachtet und darauf zu allem Überfluss noch stolz wäre. Im Gegenteil, ich denke doch, dass diese Erklärung einer ideologischen Sichtweise entspricht, die charakteristisch für einen voreingenommenen Leiter ist. Aus diesem Grund erwarte ich erstens, dass Ihr Unternehmen sich öffentlich für diese Erklärung entschuldigt und sich zweitens dafür entscheidet, die gültige linguistische Gesetzgebung Kataloniens anzuwenden. Wir alle wissen, dass Ihnen das keinerlei zusätzliche Kosten verursacht, sondern, ganz im Gegenteil, Ihr Bemühen um die Kunden bekräftigen würde. Ich möchte Sie in jedem Fall auf die aktuellen Spannungen zwischen Mittel- und Südeuropa hinweisen – das letzte, was wir in dieser Situation benötigen, ist ein erhöhtes Misstrauens gegenüber den deutschen Firmen aufgrund von politischen Meinungen eines nationalistischen, radikalen spanischen Leiters.

Ich erwarte Ihre Antwort. Inzwischen informiere ich Sie darüber, dass ich Ihre Produkte nicht mehr kaufen und meine Freunde und Bekannte über diese unangenehme Erfahrung informieren werde. Abgesehen von der Geringschätzung kann ich natürlich nicht mehr auf ein Unternehmen vertrauen, dass sich mit einem Verstoß gegen die Gesetzgebung brüstet, die seine Konsumenten schützt.

Mit freundlichen Grüßen,

F. Xavier Vila

Que vol dir, en català:

Senyor/Senyora,
>
> Fins avui he estat consumidor habitual dels seus productes però acabo de
> llegir amb estupefacció les declaracions del seu responsable a Espanya, on
> manifesta un menyspreu insultant per la meva llengua i primera llengua
> oficial de Catalunya, i en les quals declara obertament que infringirà la
> legislació catalana i espanyola sempre li sembli convenient.
>
> Estic segur que la seva empresa no posaria el seu negoci en mans d'un
> directiu que menspreés la legislació de Baviera, de Renània o de Berlín i a
> sobre s'enorgullís de fer-ho. Ben al contrari, vull pensar que aquesta
> posició només respon a  una posició ideològica particular d'un directiu
> ideologitzat. És per aquest motiu que espero que (a) la seva empresa demani
> disculpes públicament per aquestes declaracions, i (b) decideixin aplicar
> la legislació lingüística vigent a Catalunya. Tant vostès com jo sabem que
> això no els generarà ni un euro de despesa suplemetària i, ben al contrari,
> confirmaria la seva aposta per servir la seva clientela. En tot cas,
> permetin-me suggerir-los que en les actuals tensions entre el centre i el
> sud d'Europa, l'últim que necessitem tots plegats és fer créixer la
> desconfiança envers les empreses alemanyes per culpa de les posicions
> polítiques d'un directiu nacionalista espanyol radical.
>
> Espero la seva resposta. Mentrestant, els informo que deixo d'adquirir els
> seus productes i que informaré els meus amics i coneguts d'aquesta
> desagradable experiència. Més enllà del menyspreu, és obvi que no puc
> continuar confiant en una companyia que s'enorgulleix de saltar-se la
> legislació que protegeix els consumidors.
>
> Atentament,
>
> F. Xavier Vila

Un blog per a geolingüistes

En Miquel Strubell fa córrer pel fòrum de sociolingüística Internet l'adreça del blog Geocurrents dedicat a analitzar les relations entre llengües, pobles i cultures des d'una perspectiva geogràfica. Inclou tot de reflexions interessants i permet passar una estona entretinguda, si més no.

De llengua a llenguar: els beneficis de la lingüística comparada

Hi ha un corrent en sociolingüístca, que a casa nostra crec que va importar en primer lloc el company Albert Bastardas, que suggereix que per enfocar adequadament el que són les llengües caldria abandonar el substantiu i passar-se al verb, és a dir, deixar de parlar de llengua i començar a parlar de llenguar (de language a to language, en l'anglès original). La idea té la gràcia de desreïficar les llengües i fer-nos veure que, en primer lloc, són  actuacions humanes, una manera de dessacralitzar-les que de tant en tant ja va bé.

Anys enrere havia sentit uns polonesos dient que ells feien una cosa similar, i usaven una mena d'adverbi o cas instrumental i que per a dir "parlar polonès" deien "parlar a la polonesa". I se'm acudir demanar-ho a en Miquel Cabal, traductor de rus i coneixedor de diverses llengües eslaves. I vet aquí que en Miquel m'obsequia amb una anàlisi del tema que no me'n puc estar de compartir amb tots vosaltres:

"En rus es diu o bé govorit na rússkom (“parlar en rus”) o bé govorit po-russki (“parlar a la russa”). Aquesta darrera forma és la d’ús comú en polonès mówić po polsku (“parlar a la polonesa”). Totes dues llengües, però, conserven fraseologia amb cas instrumental: govorit rússkim iazikom (“parlar amb rus, per mitjà del rus”, és a dir, “parlar clar i rus”) i mówić poprawną polszczyzną (“parlar amb correcte polonès”). L’ucraïnès empra aquest cas instrumental de manera general: rozmovliati ukraínskoiu móvoiu (literalment, “parlar amb o per mitjà de la llengua ucraïnesa”); si bé probablement per influència russa accepta igualment la forma rozmovliati po-ukraïnski (“parlar a la ucraïnesa”). En bielorús la forma és razmàuliat pa-belarusku (“parlar a la bielorussa”) o bé razmàuliat na belarúskai move (“parlar en llengua bielorussa”). En txec es diu mluvit česky (que, en sentit literal, equival a “parlar txecament”). L’eslovac fa servir la forma hovoríti po slovensky (un altre cop, “parlar a l’eslovaca”). El sòrab fa servir diverses formes, però totes de caràcter adverbial o prepositiu (rěčić serbsce, na serbske, po serbsku, és a dir, “parlar sòrabment, en sòrab, a la manera sòrab”). L’eslovè pot funcionar com el rus i el polonès (govoriti po slovensko), però també admet l’ús de la forma transitiva del verb (govoriti slovenščino, slovensko). En aquest sentit, com en molts d’altres, l’eslovè també sembla una llengua de transició entre el grup occidental i el meridional de les llengües eslaves, perquè el búlgar, el serbocroat i el macedoni funcionen exclusivament amb la forma transitiva (govória bəlgarski, govoriti srpski/hrvatski i zboruva makedonski, respectivament)."

No guanyem per a sorpreses... el lapao, una llengua sino-tibetana

Fa poques setmanes us vam explicar que per fi sabíem que el basc era, de fet, una llengua africana, i que els bascos eren negres. Avui sabem que a les "comarques orientals de l'Aragó" no sols no s'hi parla català, sinó que s'hi parla una llengua sino-tibetana, el naxi, en la seva varietat dialectal... lapao! Ho expliquen en aquest article de Nació digital.

Jo no sé per què m'ho ensumava. Hi havia moltes coses que no lligaven... Per això he fet una recerca arriscadíssima i he aconseguit proves irrefutables que a la Franja s'hi parla lapaoo del bo. Aquí teniu unes quantes imatges de la "Franja real", que en diria l'Alícia Sanchez Camacho, que contrasten vivament amb les que fins ara ens havien mostrat les televisions catalanistes:

Foto 1: Trobada de l'Associació de balladores de jota de la tercera edat de la Ribagorça

Foto 2: Entranyable foto del batlle d'un poble de la Llitera amb l'autèntic vestit tradicional, acompanyat de la seva néta

Foto 3: Reacció de joia entre els activistes lingüístics del Matarranya en veure que la seva identitat lapaa (femení de lapao) era finalment reconeguda per les autoritats aragoneses, sobreposant-se així a segles de propaganda catalanista

 Foto 4. Frangencs del Baix Cinca amb autèntic catxirulo aragonès, somrients després que la veritat sobre la seva llengua hagi aflorat

 Foto 5. Definitiu: Mulan Lleida, parlant nadiu de lapao, confessant ahir en roda de premsa l'engany a què ens ha tingut sotmesos fins ara

La nova llei de llengües de l'Aragó: Un lapo en toa la cara

Quan era petit, els nanos més quinquis de vegades t'amenaçaven dient coses com "te vi echar un lapo 'n toa la cara". El lapo era un gargall, una escopinyada. Això mateix és el que està a punt de fer el govern aragonès amb els frangencs i els aragonesoparlants: humiliar les seves llengües fins al punt de convertir-les en innominables. No sols no són oficials, no sols no reben cap mena de suport des de les institucions, no sols no són ensenyades amb un mínim de dignitat. No, amb això no n'hi ha prou. Aquestes llengües no tenen ni tan sols dret a nom i, per tant, d'ara endavant s'hauran d'anomenar amb circumloquis i signles. Són com Voldemort als llibres de Harry Potter, l'innominable. Tant se val que les dues estiguin en gravíssim perill de desaparició, del que es tracta és d'empènyer-les una mica més cap a la liquidació. Aquest és el tractament que els atorga l'Espanya castellana tot i no haver-li generat mai problemes socials: el menyspreu, la negació, la reducció a l'absurd de la sigla vergonyant.

Si us ve de gust, podeu seguir aquesta entrevista sobre el tema amb el sociòleg Natxo Sorolla. O potser no podreu, perquè parla LAPAO i no hi ha subtítols... En tot cas, encara sort que n'hi ha que s'ho prenen amb ironia, com els autors del nou mapa lingüístic d'Aragó que m'han fet arribar.

Sobre el model lingüístic escolar a les Illes Balears

Divendres passat, el govern balear va aprovar el decret d'arraconament del català a les escoles balears (veg. la notícia de Vilaweb). Mentrestant, des de la Universtat de la Illes Balears feien públic un dossier que val la pena  de tenir a mà perquè explica de manera sintètica i clara moltes de les coses que s'han de saber sobre la política lingüística educativa en un país que vol tenir cura del seu patrimoni lingüístic de debò i no només de boqueta.

GROVO: M'ha suplantat la personalitat - phishing

Potser has rebut un o més missatges de GROVO aparentment enviats per mi.  Malauradament, m'han piratejat tots els contactes i els fan servir per enviar publicitat seva. Ara mateix, GROVO està enviat missatges a nom meu des de la seva adreça, missatges que tenen aquest origen:

From: F. Xavier Vila via Grovo <support@grovo.com>

Si has rebut un o més missatges com aquest (a) NO ACCEPTIS LA INVITACIÓ, NO ÉS MEVA! i (b) marca com a correu brossa aquest origen, per tal d’evitar que els missatges et continuïn molestant.

Lamento profundament tots els problemes que t'hagi pogut causar. Només puc dir que aquesta gent estan usant el meu nom sense el meu consentiment i que estic intentant resoldre el problema amb els informàtics de la UB.

Cordialment,

F. Xavier Vila

 ++++++++++

You may have received one or more messages from GROVO which were apparently sent by me. I'M NOT SENDING THE MESSAGES! If you look at the source, it says:

From: F. Xavier Vila via Grovo <support@grovo.com>

In case you have received one or more such messages, (a) DO NOT ACCEPT THE INVITATION, AND (b) identify this source as spam in your email account.

I deeply sorry for all the inconvenients you may have experienced. I can just say that these pepople are using my name without my consent. I'm trying to get this solved in connection with the technicians at the UB.

Regards,
 

F. Xavier Vila

++++++++++++++++

Quizá has recibido uno o más mensajes de GROVO aparentemente escritos por mi. NO SON MÍOS! Fíjate que la fuente es:

From: F. Xavier Vila via Grovo <support@grovo.com>

  

Si has recibido estos mensajes, (a) NO ACEPTES LA INVITACIÓN y (b) marca esta fuente como correo basura (spam).

Lamento profundamente  totdos los inconvenientes que pueda provocarte esta situación. Solo puedo decir que están usando mi nombre si mi permiso y que estoy intentando resolverlo de acuerdo con los técnicos de la universidad de Barcelona.

Cordialmente,

Xavier

El nacionalisme espanyol es prepara per legitimar la suspensió de la democràcia a Catalunya

Un dels principals arguments del nacionalisme hispanocastellà és que els catalans estan manipulats per uns mitjans ideologitzats en mans d'uns polítics pèrfids. Aquest argument és molt perillós, perquè el que pretén és llevar als catalans la qualitat d'éssers humans amb capacitat de discerniment. Per què ho fan? En primer terme, perquè això els evita de fer-se preguntes desagradables del tipus "i si ells també tenen alguna part de raó?". Però em temo que en aquests moments la cosa ja va més enllà. Espanya està en plena campanya i ara fa mans i màniques per tal de justificar el que és injustificable: privar-nos del dret a opinar sobre la nostra vida. El que volen, ras i curt, és ser ells els qui prenguin les decisions per nosaltres, això sí, pel nostre bé. Per això han de convèncer-se que ja no som persones, només titelles, perquè només així se sentiran legitimats en el seu moment per a salvar-nos de nosaltres mateixos.

Avui us ofereixo una mostra de com se'ns està despersonalitzant des d'una televisió pública, en aquest reportatge. Fixeu-vos que enmig de bajanades intel·lectuals s'hi diuen autèntiques mentides, com fa el senyor Amando de Miguel en afirmar que Espanya té "más de mil años juntos" (minut 0:55). Per si us falla la memòria, aquest era el mapa de la Península l'any 1033: 

Font: Cronología de los Reinos de la Península Ibérica Wikipedia

Ja deveu recordar que el Regne de Granada, com el de Navarra, van ser envaïts i annexionat per Castella l'any 1492 i 1512 respectivament...

Mentides com aquestes haurien de fer caure la cara de vergonya a un escolar d'Educació primària, però a Espanya les diu un catedràtic de sociologia i no passa res. Res, a banda de confirmar que cal marxar d'aquest pou d'odi i mentides a corre-cuita abans no esclati.