El projecte lingüístic de l'unionisme espanyol
Fa unes setmanes Miquel Puig va argumentar magistralment aquí
mateix que allò que fa impossible l'"encaix" de Catalunya és que els
objectius nacionals espanyols són incompatibles amb els catalans. Crec
que l'argument de Puig, centrat en la política econòmica, pot
projectar-se en la política lingüística i que fer-ho ajuda a comprendre
millor el desencontre entre les dues societats.
Certament, es tracta d'un camp enterbolit per la retòrica, però
com que "cadascú és fill de ses obres", un cop revisades, allò que més
destaca és que d'ençà de la Transició els sectors unionistes espanyols
pràcticament no han proposat cap iniciativa significativa en favor de
les llengües altres que el castellà. De fet, segurament la més sonada -i
intel·ligent, pels pocs riscos que tenia i els rèdits d'imatge liberal
que proporcionava- va ser el projecte d'un centre escolar en català a
Madrid de la lideresa Aguirre. Però llevat d'anècdotes com
aquesta, els progressos per a les llengües altres que el castellà s'han
degut a la pressió dels "nacionalismes perifèrics", mentre que els
unionistes només han treballat en favor del castellà.
D'exemples n'hi ha a cabassos, i només cal revisar
l'organització lingüística espanyola per constatar-ho: un plantejament
del món judicial castellanitzador, una estructuració dels cossos i
forces de seguretat de l'Estat al·lèrgica a la diversitat lingüística,
una regulació dels mercats que dificulta l'ús de les llengües altres que
el castellà o una legislació audiovisual lingüísticament
homogeneïtzadora, per no esmentar-ne més que una petita mostra. A
Madrid, però també a Barcelona, a València, a Palma i a Saragossa, els
unionistes rarament han treballat pel català.
¿És això absolutament inevitable? En teoria no.
Enfrontats amb el sobiranisme quebequès, els unionistes canadencs van
decidir promoure el bilingüisme de l'administració central per tal de
demostrar que l'estat canadenc era el millor garant de la supervivència
del francès no sols al Quebec, sinó a tot Amèrica del Nord. Fruit
d'aquestes polítiques són el bilingüisme de l'exèrcit i de la policia
muntada, el suport a la immersió en francès arreu del Canadà o
l'existència d'un Síndic de Greuges lingüístic amb una trajectòria que
deixa en evidència el xovinisme castellà dels successius Defensores del
Pueblo. Als unionistes espanyols ni tan sols els caldria esdevenir
federalistes. Finlàndia és unitària i oficialment bilingüe, i Bèlgica va
ser un estat unitari durant la major part del segle XX però va
respectar totes les seves llengües. Si volguessin, els unionistes
espanyols podrien , per exemple, potenciar la unitat del mercat
espanyol i alhora exigir que tots els productes estiguessin etiquetats
en les diferents llengües de l'Estat, com ja fa alguna gran cadena de
distribució, com podrien igualment legislar que totes les televisions
d'àmbit estatal fossin plurilingües. De passada, així complirien
l'article 3.3 de la Constitució que tan cara els és en altres punts.
Però tot això no passarà. Al contrari, l'assimilacionisme
castellà s'està radicalitzant i desplega un programa que consisteix a
esquarterar el català, negar-li l'oficialitat o escanyar-lo fins a
fer-lo de fireta, reduir-ne l'ús a l'administració, a l'escola, als
mitjans de comunicació, i procurar erosionar-lo com a símbol
d'identificació.
Algú podria argüir que aquesta virulència respon a la connexió
entre catalanisme lingüístic i sobiranisme polític, però els fets ho
desmenteixen. Un espanyolisme pluralista hauria reconegut les llengües
dels territoris menys sobiranistes. Però no és així. L'hostilitat contra
el català és sempre més gran on menys força té el sobiranisme. A la
Franja el catalanisme polític ha estat fins ara pràcticament inexistent.
Com a premi, el català no hi és oficial i la Diputació d'Aragó està a
punt d'imposar una llei que arrasa fins i tot els premis literaris en
català i aragonès. El programa unionista no és una resposta al
sobiranisme sinó una política prèvia hereva de la confusió entre Espanya
i Castella. I és un avís de quin és el programa per a tots aquells que
abaixin la guàrdia.
Segurament les tensions lingüístiques no són la causa principal
de l'auge independentista. Però a la vista del seu programa, no és
estrany que la societat catalana, instal·lada en el pactisme i la
pluralitat, receli profundament de les intencions del camp unionista. Un
element més, i no del tot insignificant, per mirar que les dues
societats tractin de fer via per camins separats cap a les seves
respectives aspiracions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada