Lliurament dels premis Sant Jordi 2013 de l'IEC

Ahir al vespre es van lliurar els premis Sant Jordi 2013 que atorga anualment l'IEC. Entre els guardons atorgats hi ha el premis de sociolingüística Modest Reixach, de la Societat Catalana de Sociolingüística a August Rafanell, per l’obra Notícies d’abans d’ahir. Llengua i cultura catalanes al segle XX, i el premi Jaume Camp, atorgat en col·laboració amb Òmnium Cultural del Vallès Oriental, a Francesc Xavier Vila i Moreno, pel treball, Entre la cohesió i el plurilingüisme socials. Algunes lliçons internacionals per a les polítiques lingüístiques educatives catalanes, que intentarem que aparegui publicat ben aviat. A la foto, imatge dels guardonats al pati de l'IEC.

Màsters i postgraus en política lingüística, sociolingüística, gestió del multilingüisme i diversitat lingüística

Vols fer un màster enfocat a la gestió del multilingüisme, la sociolingüística, la política lingüística o temes similars? Aquí tens informació perquè puguis prendre decisions amb coneixement de causa:


D'entrada et convé saber que, a l'Estat espanyol, els màsters es divideixen en màsters "oficials" (= reconeguts i subvencionats pel Ministerio) i màsters "propis" de cada universitat (= reconeguts per la universitat). Els primers permeten enrar en els estudis de doctorat i duena a l'elaboració d'una tesi doctoral, els segons no. Problema: els màsters oficials solen ser molt generalistes, i ara com ara, que jo sàpiga, no hi ha cap màster oficial estrictament sobre política lingüística al nostre país. De fet, n'hi ha poquíssims al món.

Quines opcions tens, doncs, per fer el doctorat en política lingüística?

a) Cursar algun màster oficial que et permeti arribar a una tesi, procurant triar-ne algun que tingui assignatures que et puguin interessar. Per exemple, el Màster d'Estudis Avançats de Llengua i Literatura Catalanes de la UAB-UB té un mòdul de variació social i funcional i un altre d'aplicacions de la lingüística. La teva tria de màster oficial dependrà de la teva formació.

b) Cursar un postgrau en política lingüística i demanar que te'n reconeguin els crèdits en un màster oficial. Per exemple, si curses el Postgrau de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme de la UB, pots demanar que et reconeguin els crèdits d'aquest postgrau en el marc del màster d'Estudis Avançats de la UB-UAB. Això sí, la legislació només permet reconèixer fins a 6 ECTS externs.

c) Fer les maletes i cursar algun màster en un altre país.

 Aquí tens les referències dels cursos que crec que s'impartiran durant el curs 2013-2014:

Màsters oficials: poden conduir al doctorat i la tesi. Hi indico els màsters que d'entrada preveuen alguna assignatura relacionada amb la sociolingüística o la política lingüística i que (crec que) permetrien fer una tesi sobre aquest tema.

• Màster Oficial Interuniversitari d'Estudis Avançats en llengua i literatura catalanes . Universitats de Barcelona i Autònoma de Barcelona
• Màster d'Ensenyament d'Espanyol i de Català com a Segones Llengües / Llengües i Moviments de Població. Universitat de Girona
• Màster oficial en assessorament lingüístic i cultura literària: aplicacions al context valencià. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana: - Universitats d’Alacant i València (semipresencial)
• Màster de Formació de Professorat de Català per a Persones Adultes. Universitats de Barcelona i de Vic
• Màster Oficial de Lingüística aplicada i adquisició de llengües en contextos multilingües. Universitat de Barcelona [en anglès]

Màsters propis: no condueixen a doctorat però els crèdits poden ser reconeguts per màsters oficials (consulteu-ho per a cada cas)

• Màster en Assessorament Lingüístic, Gestió del Multilingüisme i Serveis editorials . Universitat de Barcelona
• Màster d'ensenyament de català per a l'acolliment lingüístic . Universitat Autònoma de Barcelona

Postgraus propis: no condueixen a doctorat però els crèdits poden ser reconeguts per màsters oficials (consulteu-ho per a cada cas)

• Postgrau en Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (presencial, inclòs dins del Màster en Assessorament Lingüístic, Gestió del Multilingüisme i Serveis editorials). Universitat de Barcelona.
• Postgrau en Gestió de la diversitat lingüística i cultural (a distància) Universitat Oberta de Catalunya.

Fora del país, jo conec aquestes possibilitats:

• Máster Universitario en Politica lingüistica y Planificación de la Lengua Gallega, Universidade de Santiago de Compostela
• Máster Universitario en Políticas Lingüísticas y Planificación, Universidad del País Vasco
• Language policy and Planning (MA/Dip/Cert), Pyfsgol Bangor University
• M.Litt. Language Policy and Planning, University of Aberdeen
• Multilingualism Master program, University Campus Fryslân
• MA in Sociolinguistics and Multilingualism, Vytautas Magnus University (Kaunas, Lithuania), Johannes-Gutenberg University (Mainz, Germany), Stockholm University (Sweden), and the University of Tartu (Estonia) 
• Curso de Experto en Gestión de lenguas, Universidad de Mondragón

De quan de prohibir el català se'n diu "bilingüismo"

De mica en mica van sortint informacions sobre qui i per què ataca el sistema de conjunció lingüística, i es van posant les cartes damunt de la taula. Aquí, per exemple, El País entrevista un dels pares que ha instigat la darrera demanda, i el que diu és fascinant.
Sintetitzant molt, aquest senyor no es va queixar perquè li prohibissin parlar en castellà, no. Aquest senyor vingut de l'Argentina va pretendre que els representants de l'escola parlessin en castellà en comptes de fer-ho en català perquè si no ell o uns altres pares no podrien seguir. És a dir, va pretendre prohibir que es parlés en català en una reunió d'una escola de Catalunya perquè ell, vingut de fora, potser no ho entendria. "Bilingüismo" en estat pur: o m'ho fa en la meva llengua o vas a tribunals. I resulta que els tribunals espanyols els donen la raó...

Això és el que el PP i C's en diuen "bilingüisme integrador": els ciutadans de primera classe poden parlar en la seva llengua, els ciutadans de segona classe. Com a les colònies.

Anar minant el model lingüístic escolar

El nou torpede contra la línia de flotació del model lingüístic escolar que representa la darrera interlocutòria del TSJC (descripció a l'Ara o a Vilaweb, El País, ) es objecte d'interpretacions diferents  (veg. a l'Ara: Sánchez-Camacho, Jou, etc.). En tot cas, queden clares dues coses. La primera, que el sistema educatiu català està judicialitzat i aquest conflicte és de difícil reconducció, perquè les posicions són irreconciliables. La segona, que el TSJC, igual com va fer el TC, està jugant a fer de legislador, perquè intenta reescriure les lleis del Parlament d'acord amb un parer més que discutible. I això no és un sistema democràtic amb separació de poders. Al capdavall, als jutges no els hem pas votat.

Contra l'hibridisme / Against hybridism

S'està estenent entre la sociolingüística, sobretot la qualitativa, la moda de servir-se del concepte hibridisme com a paraigua per a qualsevol mena de contacte de llengües. Després de revisar-ne un seguit d'exemples ben interessants en el context de l'Índia, Bhatt (2010: 534) conclou:

“Cultural contact between the colonial and the indigenous has resulted in a cross-fertilization of languages, yielding a new alchemy of English in post-colonial contexts which represents a linguistic hybridity of form and function. Innovations in syntax, discourse, and pragmatics in post-colonial English contexts make possible an insightful study of linguistic acts of resistance and transformation: the socio-cultural practices of the indigenous community invest individual linguistic actions of English with local values, replacing the colonial representation with a hybrid representation, which includes multiple norms of literary styles, sociolinguistic strategies, and linguistic identities. The linguistic resources used to produce hybridity include: use of native similes and metaphors; transfer of rhetorical devices from local contexts; translation (‘transcreation’) of proverbs and idioms; use of culturally dependent speech styles; and extensive switching and mixing of English with local languages. All of these local linguistic resources collectively serve the several pragmatic functions of post-colonial Englishes, such as new articulation of identity, values, power, and solidarity.” (Bhatt 2010: 534)

 

Tots els recursos que esmenta són certs, i els exemplifica de manera molt interessant. Però em sembla que, endut per l'emoció, l'autor no copsa la veritable dimensió del que està analitzant, i que no és res més que textos en anglès, això sí, salpebrats de detalls exòtics. Un refrany traduït aquí, una construcció sintàctica lleument divergent per allà, una alternança per referir-se a un concepte hinduista una mica més enllà no fan pas una llengua hídrida, sinó un anglès envernissat. Potser sí que la identitat dels indis que adopten langlès com a llengua professional i fins i tot familiar és híbrida, però, en la mesura que continua essent anglès, comprensible per als anglòfons de la resta del món, la seva llengua no és híbrida: és anglès. I el procés lingüístic que viuen no és pas una "nova alquímia lingüística que representa una hibriditat de forma i funció" sinó, ras i curt, un procés de substitució lingüística vulgar i corrent. I el futur que dibuixa és clar: n'hi ha prou de pensar en el que va esdevenir-se a Hispanoamèrica per recelar d'aquestes celebracions dels "encuentros entre dos mundos".

Font: Rakesh M. Bhatt (2010) Unraveling Post-Colonial Identity through Language. A: N. Coupland (ed.) The Handbook of Language and Globalization. Chichester, RU: Wiley-Blackwell, 520-539

 

Confondre etnicitat i llengua: l'exemple dels hispans als Estats Units

Ja fa molts anys que Joshua A. Fishman va deixar clar que el comportament lingüístic habitual dels immigrants als Estats Units era l'abandonament de la seva llengua en unes tres generacions. Sens dubte, aquest comportament pot ser majoritari però no és inevitable. Hi ha una sèrie de factors que condicionen el resultat: el mode de vida dels migrants, la manera com s'assenten a la nova societat, la relació de poder que mantenen amb els auòctons, etc. Per això, al manual de Boix i Vila Sociolingüística de la llengua catalana vaig proposar una classificació sociolingüística de grups migrants que encara considero vigent. A molts les costa reconèixer-ho, però perquè una llengua importada es reprodueixi intergeneracionalment cal que (a) els seus parlants mantinguin una distància social considerable amb els autòctons i (b) atribueixin un valor considerable a la llengua, pels motius que siguin. En altres paraules, cal que no s'integrin del tot en la societat receptora. Jo, si més no, no veig contraexemples a aquests dos postulats bàsics.


Fa pocs dies que un article de Vilaweb ho va mostrar de manera força clara amb l'exemple paradigmàtic dels nostres dies: el castellà als Estats Units. Immersos en la propaganda oficial que confon grup ètnic hispà o llatí amb coneixement i ús del castellà, hi ha molts catalans que tendeixen a pensar que la llengua de Shakira està fent trontollar el predomini de l'idioma de Justin Bieber. Us recomano aquest article d'Andreu Barnils perquè, de manera sintètica, mostra com el castellà segueix les pautes normals de les llengües migrants normals: recular de pares a fills i de fills a néts. Això sí, en proporcions colossals, perquè estem parlant de grans moviments migratoris i de dues de les llengües més parlades del món en un dels primers països del món.

La resta, em temo, és wishful thinking o, pitjor encara, propaganda

Mor John J. Gumperz

Divendres 29 de març va morir un dels pares de la sociolingüística d'orientació antropològica, el nord-americà d'origen judeo-alemany Johm J. Gumperz. Podeu llegir l'article que li va dedicar el New York Times i que em fa arribar l'amic Albert Bastardas.

El projecte lingüístic de l'unionisme espanyol (article al diari Ara)

Si t'interessa llegir el meu darrer article directament al diari Ara, pots fer-ho aquí.

El projecte lingüístic de l'unionisme espanyol

FRANCESC XAVIER VILA

| Actualitzada el 01/04/2013 00:00

Fa unes setmanes Miquel Puig va argumentar magistralment aquí mateix que allò que fa impossible l'"encaix" de Catalunya és que els objectius nacionals espanyols són incompatibles amb els catalans. Crec que l'argument de Puig, centrat en la política econòmica, pot projectar-se en la política lingüística i que fer-ho ajuda a comprendre millor el desencontre entre les dues societats.

Certament, es tracta d'un camp enterbolit per la retòrica, però com que "cadascú és fill de ses obres", un cop revisades, allò que més destaca és que d'ençà de la Transició els sectors unionistes espanyols pràcticament no han proposat cap iniciativa significativa en favor de les llengües altres que el castellà. De fet, segurament la més sonada -i intel·ligent, pels pocs riscos que tenia i els rèdits d'imatge liberal que proporcionava- va ser el projecte d'un centre escolar en català a Madrid de la lideresa Aguirre. Però llevat d'anècdotes com aquesta, els progressos per a les llengües altres que el castellà s'han degut a la pressió dels "nacionalismes perifèrics", mentre que els unionistes només han treballat en favor del castellà.

D'exemples n'hi ha a cabassos, i només cal revisar l'organització lingüística espanyola per constatar-ho: un plantejament del món judicial castellanitzador, una estructuració dels cossos i forces de seguretat de l'Estat al·lèrgica a la diversitat lingüística, una regulació dels mercats que dificulta l'ús de les llengües altres que el castellà o una legislació audiovisual lingüísticament homogeneïtzadora, per no esmentar-ne més que una petita mostra. A Madrid, però també a Barcelona, a València, a Palma i a Saragossa, els unionistes rarament han treballat pel català.

¿És això absolutament inevitable? En teoria no. Enfrontats amb el sobiranisme quebequès, els unionistes canadencs van decidir promoure el bilingüisme de l'administració central per tal de demostrar que l'estat canadenc era el millor garant de la supervivència del francès no sols al Quebec, sinó a tot Amèrica del Nord. Fruit d'aquestes polítiques són el bilingüisme de l'exèrcit i de la policia muntada, el suport a la immersió en francès arreu del Canadà o l'existència d'un Síndic de Greuges lingüístic amb una trajectòria que deixa en evidència el xovinisme castellà dels successius Defensores del Pueblo. Als unionistes espanyols ni tan sols els caldria esdevenir federalistes. Finlàndia és unitària i oficialment bilingüe, i Bèlgica va ser un estat unitari durant la major part del segle XX però va respectar totes les seves llengües. Si volguessin, els unionistes espanyols podrien , per exemple, potenciar la unitat del mercat espanyol i alhora exigir que tots els productes estiguessin etiquetats en les diferents llengües de l'Estat, com ja fa alguna gran cadena de distribució, com podrien igualment legislar que totes les televisions d'àmbit estatal fossin plurilingües. De passada, així complirien l'article 3.3 de la Constitució que tan cara els és en altres punts.

Però tot això no passarà. Al contrari, l'assimilacionisme castellà s'està radicalitzant i desplega un programa que consisteix a esquarterar el català, negar-li l'oficialitat o escanyar-lo fins a fer-lo de fireta, reduir-ne l'ús a l'administració, a l'escola, als mitjans de comunicació, i procurar erosionar-lo com a símbol d'identificació.

Algú podria argüir que aquesta virulència respon a la connexió entre catalanisme lingüístic i sobiranisme polític, però els fets ho desmenteixen. Un espanyolisme pluralista hauria reconegut les llengües dels territoris menys sobiranistes. Però no és així. L'hostilitat contra el català és sempre més gran on menys força té el sobiranisme. A la Franja el catalanisme polític ha estat fins ara pràcticament inexistent. Com a premi, el català no hi és oficial i la Diputació d'Aragó està a punt d'imposar una llei que arrasa fins i tot els premis literaris en català i aragonès. El programa unionista no és una resposta al sobiranisme sinó una política prèvia hereva de la confusió entre Espanya i Castella. I és un avís de quin és el programa per a tots aquells que abaixin la guàrdia.

Segurament les tensions lingüístiques no són la causa principal de l'auge independentista. Però a la vista del seu programa, no és estrany que la societat catalana, instal·lada en el pactisme i la pluralitat, receli profundament de les intencions del camp unionista. Un element més, i no del tot insignificant, per mirar que les dues societats tractin de fer via per camins separats cap a les seves respectives aspiracions.