Un acte i algunes argumentacions demolingüístiques

Finalment, ahir va celebrar-se el debat sobre política lingüística electoral que havíem anunciat a la Facultat de filologia de la UB. Tot i les moltes discrepàncies entre els ponents, l'acte va ser raonablement amable, i s'hi va poder sentir des d'apel·lacions a l'oficialitat única del català (Jordi Solé i Camardons, Solidaritat per la Independència) fins a un recordatori que la majoria de multes lingüístiques imposades a Catalunya ho són per no retolar... en castellà (Xavier Moral, Convergència i Unió).

Entre tot el que es va dir, voldria cridar l'atenció sobre una de les línies argumentatives a què va recórrer la senyora Inés Arrimadas, de Ciutadans. Des del primer moment, aquesta ponent va recordar que, d'acord amb les dades del 2008, el 53% de les persones residents a Catalunya tenen el castellà com a llengua inicial. Per a ella, aquest fet avala la posició que el Tribunal Constitucional pretén atorgar al castellà a Catalunya, una posició que va considerar explícitament no discriminatòria, passant per alt la diferència que el TC estableix entre l'obligació de saber castellà i l'optativitat a què redueix el coneixement del català, i que a mi em sembla no ja discriminatòria, sinó senzillament colonial.

De tota manera, m'agradaria fer algunes consideracions entorn d'aquesta xifra i aquesta argumentació.

D'entrada, cal mirar-se aquestes dades amb certa cautela. A hores d'ara, després que la crisi hagi fet emigrar desenes de milers d'hispanoamericans durant els darrers dos o tres anys, és bastant probable que el percentage de castellanoparlants s'hagi reduït de manera perceptible, potser fins i tot un 2-3%. I ja veurem què passa els pròxims anys. Recordem a més que la forta tendència a adoptar el català com a llengua familiar fa que un terç dels castellanoparlants amb fills transmetin el català a la següent generació.

Ara bé, més important que aquesta dada, que no canvia el fet que el castellà sigui la llengua amb més parlants nadius, entenc que allò que cal cuidar és la lectura que se n'ha de fer. Els sectors unionistes tendeixen a oblidar que la majoria -concretament, el 55%- de castellanoparlants residents a Catalunya són persones nascudes fora que hi van immigrar en un període més o menys reculat. D'aquest col·lectiu, un 40% són nascuts a Espanya, fora dels territoris de llengua catalana, mentre que un 13% són hispanoamericans. De fet, la majoria de la població nascuda a Catalunya, concretament el 52%, té el català com a primera llengua, i hi ha un 6% més bilingües català-castellà. I del 42% de castellanoparlants nascuts a Catalunya, la gran majoria (un 27%) són fills de nats fora. En altres paraules, el castellà continua essent una llengua profundament lligada a la immigració.

Això suma o resta catalanitat o dret de ciutadania a aquestes persones? No. En tot cas, qui els resta drets de ciutadanis és l'Estat espanyol, que diferencia ente espanyols i hisanoamericans. Però el que sí fa aquesta precisió demolingüística és posar en perspectiva algunes argumentacions unionistes. Catalunya és una societat tremendament oberta i acollidora, i és obvi que ha rebut els castellanoparlants d'arreu del món amb els braços més qu eoberts. Però ser oberts envers els nouvinguts i acollir-los amb el màxim de benvolença no implica pas que aquests no tinguin deures envers la societat d'acollida. En el cas de Catalunya, dins d'aquest deures hi ha, per a moltíssima gent, l'aprenentatge i l'ús del català, sense que això impliqui haver de renegar de la seva llengua d'origen. Són moltíssims els no catalans d'origen que han adoptat el català com a llengua habitual i han ajudat així a esmorteir les polítiques lingüicides de l'Estat espanyol. I no es pot fer servir la xifra de llengua inicial per legitimar l'arraconament de la llengua del país. "Hostes vingueren que de casa et tragueren...?"

En altres paraules, els alts percentatges de persones que no tenen el català com a llengua inicial han de ser precisament un estímul, no pas un obstacle, per a la promoció d'aquesta llengua. per descomptat que cal evitar situacions d'indefensió i que convé valorar el patrimoni d'una llengua que ens relliga a una gran àrea cultural. Però aquesta defensa d'alguna cosa que és nostra no pot ser de cap manera una excusa per fer que els sectors més intransigents visquin a Catalunya com si es tractés de terra conquerida.