Les reflexions de Gregorio Peces-Barba sobre els problemes d'Espanya

Trobo molt interessant tot l'afer generat per les declaracions d'un dels pares de la Constitució Espanyola vigent, en el sentit que Catalunya és un problema per a Espanya, i que potser hauria estat millor que el Compte Duc d'Olivares hagués optat per quedar-se Portual en comptes de Catalunya. No perquè digui que els catalans són un problema -al vídeo no es veu, però les cròniques diuen que poc abans un altre ponent -José Pedro Pérez Llorca?- havia recordat aquella dita segons la qual cal bombardejar Barcelona cada quaranta anys, i Peces-Barba diu que no creu que calgui. No va d'això, la cosa: el que diu, pel que fa al problema, és obvi fins per a les pedres, perquè mentre els catalans existeixin, complicaran la vidaa una Espanya que es vol homogènia; els catalans fan nosa en aquest projecte.

El que és interessant, em sembla, són altres coses: una mínima anàlisi del seu discurs mostra, per exemple, fins a quin punt hi ha arrelada en la mentalitat d'aquest jurista -i dels molts que l'acompanyaven, a jutjar per les rialles i aplaudiments- la distinció entre nosaltres els espanyols i ells els catalans. Fixeu-vos també fins a quin punt Peces-Barba s'identifica amb la monarquia imperial: "entonces se tomó una decisión: dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes... yo siempre digo qué hubiera pasado, si nos quedamos con los portugueses y dejamos que se vayan los catalanes, igual nos hubiera ido mejor". Està parlant de la hipòtsei que ells -els espanyols- es quedin, envaeixin i conquereixin uns països o uns altres, no pas de quedar-se amistosament amb unes persones! I a més, la reflexió no és nova: "yo siempre digo..."

Pel que fa a les reaccions, el vídeo es comenta per ell mateix: la majoria de participants semblen enriolats amb uns plantejaments que comparteixen, mentre que uns quants advocats catalans semblen que se'n vagin. Suposo que es devien sentir ferits primer per allò de les bombes, després per la conyeta sobre celebrar derrotes, però en el fons, el que més mal els devia fer més mal era que els rebreguessin per la cara el que tothom sap: que als catalans se'ns van quedar, però tant se val els esforços que facis, mai no seràs un d'ells. Llàstima qu eno practiquin de debò el savi consell que dóna Peces-Barba: "Vamos a dejar que salgan los que se tienen que salir...".