dijous, 6 de desembre del 2007

Sobre el model lingüístic televisiu quebequès

Ara que el ppsoecialista Joan Ferran proposa acabar de liquidar el pluralisme ideològic de la televisió catalana, resulta interessant de donar un cop d'ull comparatiu amb el que s'esdevé al Quebec.

El primer que sobta en posar-se davant de la televisió quebequesa és la potència de la televisió en francès en aquest país nord-americà. Per posar dos exemples, a l'hotel de la ciutat de Quebec on em vaig allotjar, 27 dels 43 canals eren en francès, i els 16 restants en anglès. A Mont-real, al pis on m'allotjava, dels 56 canals que podia captar, 28 eren en francès, 27 en anglès i n'hi havia un altre que alternava entre diverses llengües de les comunitats immigrades, com l'italià i el portuguès. En altres paraules, al Quebec, tot i trobar-se enmig d'un oceà anglòfon, el consumidor té una amplíssima capacitat per a triar i remenar en la llengua feble. L'opció per l'anglès existeix, però no és de cap manera l'única alternativa.

El segon element que sobta un català naïf quan arriba al Quebec és el model lingüístic de les cadenes. Per a dir-ho de manera simple, en aquest país, les cadenes públiques i privades són cadenes en anglès o francès de debò, no són pas cadenes bilingües com les autonòmiques, públiques i privades, catalanes. Per a començar, tant els professionals del mitjà com els convidats s'expressen en la llengua de la cadena. Quan no és així, és a dir, si l'entrevistat no és francòfon (o anglòfon), les seves veus són interpretades en directe o subtitulades. Òbviament, a cap programador no se li acut de convidar tertulians o "experts" que s'expressin en l'altra llengua, i això que a les cadenes francòfones hi abunden els programes de debat i d'entrevistes. Pel que fa a les pel·lícules, diria que les cadenes franceses les emeten habitualment doblades, sovint amb un doblatge fet al mateix Quebec, no pas subtitulades. A les telenovel·les no sembla haver-hi la quota d'anglòfons que impera a les producciona catalanes. Fins i tot als programes més populars, com ara els reality shows o als subproductes tipus Gran Hermano tots els participants parlen francès fluïdament, encara que de tant en tant deixin anar un shit o un hey, man. Lògicament, aquest model no és exactament idèntic a tots els canals: en algun programa juvenil francòfona, per exemple, hom arriba a veure com la presentadora es passa a l'anglès per entrevistar uns joves anglòfons ajaguts a la gespa -però la interacció apareix doblada o subtitulada per als espectadors francòfons. Ara, on no vaig detectar vacil·lacions va ser en la publicitat: als canals francòfons, la publicitat és íntegrament en francès -testimonis, veus en off, textos escrits, etc.- fins i tot referents culturals.

Les retransmissions de l'activitat parlamentària al Parlament Federal són molt il·lustratives de com funciona aquest país: com que els parlamentaris poden expressar-se en la llengua de la seva preferència, els canals anglòfons i francòfons compten amb intèrprets simultanis amatents a la tria de llengua dels representants; així, si el primer ministre decideix contestar en francès a una pregunta en aquesta llengua -cosa que l'actual fa de manera habitual, tot i ser anglòfon- als canals anglòfons s'activa la interpretació simultània. I en el moment que decideix passar-se a l'anglès, són els canals francòfons els qui activen els seus intèrprets. De fet, els mitjans emeten bàsicament les declaracions fetes en la llengua de la cadena. Per tant, els polítics s'esforcen a parlar en la llengua dels seus destinataris, i això fa que els telenotícies francòfons sempre estiguin farcits de declaracions dels líners federals anglòfons expressant-se en francès, més o menys accentuat segons les seves habilitats. I això, no ho oblidem, tenint en compte que la capital federal, Ottawa, es troba en una zona aclaparadorament anglòfona!

Algú pot pensar la situació descrita s'eplica per la potència del francès com a llengua internacional, però diria que s'equivoca. Certament, a les televisions francòfones hi apareixen de tant en tant convidats d'altres països francòfons o francòfils, i s'hi poden veure productes internacionals en la llengua de Molière. Però el gruix de les emissions en francès al Quebec és de producció pròpia. De fet, de tots els canals en francès esmentats, només un -TV5- és pròpiament estranger. Tota la resta són cadenes canadenques i/o quebequeses. La societat quebequesa, doncs, ha estat prou intel·ligent per a dotar-se d'un sistema televisiu en francès propi i competitiu que planta cara a l'hegemonia de l'anglès a l'Amèrica del Nord. I això, cal recordar-ho, en unes condicions que no són tan distants de la catalana com de vegades podríem pensar. N'hi ha prou de recorar que el nombre de parlants de francès a tot el continent és similar al de catalanoparlants. És a dir, que la diferència de força entre el francès al Quebec i el català als països de llengua catalana no és ben bé d'una qüestió demogràfica, perquè les audiències potencials no són gaire diferents. De fet, si només comptéssim els entenedors de la llengua, probablement n'hi ha més de català que no pas de francès a Nord-Amèrica. La clau, doncs, es troba en algun altre lloc.

No cal dir que, a la base de tot, s'hi troba el fet que el Quebec va ser colonitzat pels britànics i no pas pels castellans. Les polítiques lingüístiques de l'Imperi al Canadà mai no van ser tan explícitament lingüicides com les de l'Imperi Espanyol, i això encara ho estem pagant avui. Al Canadà, els francòfons no estan obligats constitucionalment a saber anglès, ni a la inversa, i l'Estat canadenc inverteix sumes molt considerables per fer possible de viure arreu del Canadà com a monolingüe francès. Això afavoreix que els francòfons formin una comunitat menys difuminada que no pas els catalanòfons, forçats tothora a passar-se al castellà. Però a banda dels temes més generals, hi ha elements explícitament lligats amb l'organització dels mitjans audiovisuals que cal tenir en compte. Entre aquests n'hi ha tres que em semblen absolutament crucials:
  1. El Canadà és un Estat bilingüe: això fa que hi hagi cadenes públiques íntegrament en anglès i íntegrament en francès arreu del país.
  2. El Canadà és un Estat federal: en l'organització de la televisió, doncs, hi juguen un paper fonamental les províncies. Així, l'espai televisiu de cada província es concep en la seva totalitat en termes independent dels altres espais provincials.
  3. La noció de completesa: les societats francòfones nord-americanes han assumit profundament la convicció que la seva supervivència exigeix poder viure en francès de manera completa, és a dir, plenament, en tots els àmbits. Al costat, si cal, d'altres llengües, però sense que el multilingüisme impliqui la renúncia a veure el francès plenament present en totes les activitats.
La diferència amb el sistema televisiu imperant als països de llengua catalana és còsmica -i sempre contra el català. En primer lloc, els Estats en què es troba repartida la comunitat catalanòfona són tots oficialment monolingües, i només Andorra té el català per llengua oficial. Centrant-nos en el Regne d'Espanya, això vol dir que no hi ha cadenes espanyoles en català; vaja, no hi ha ni un trist programa en català de 5 minutets per als catalanòfons que viuen fora de les regions oficialment bilingües. En segon lloc, i molt més greu encara, l'organització de l'espai televisiu no és ni tan sols autonòmica, sinó directament unitarista i centralitzada. L'Estat ha dissenyat la política televisiva partint de la base que al seu territori només hi havia un únic espai comunicatiu amb centre a Madrid, sense cap previsió efectiva per al respecte de la diversitat lingüística. És damunt d'aquest mapa que es van afegir les televisions autonòmiques. I un cop vist que aquestes podien arribar a tenir audiències no negligibles, a l'Estat li va faltar temps per engegar una cursa de concessions a empreses privades de vocació -i capital- castellà. El resultat ha estat el buscat: avui no hi ha espai comunicatiu català, i les televisions en la nostra llengua es troben expulsades a la peridèria per una dinàmica empresarial acuradament planificada per a arraconar el català.

Finalment, en comptes de la noció de completesa, el discurs predominant entre les elits catalanes és el de la representativitat. En comptes de defensar que la comunitat lingüística catalana també té dret a una tria de mitjans públics i privats en la seva llengua, coma mínim en igualtat de condicions que els castellanoparlants, els nostres polítics i opinadors es barallen perquè la televisió representi adequadament la societat. Com si encara encara estiguéssim en ple franquisme i només hi hagués una única cadena! I en el súmmum de la miopia, els polítics catalans cauen en el parany de reduir aquest debat a TV3, com si les altres cadenes no existissin i no tinguessin cap obligació de representar adequadament la societat per a la qual emeten! És així que hi ha gent que diu tranquil·lament que cal depurar els nacionalistes del poc espai que els han deixat -quan tindran programes a TV1?- o l'absurd d'haver de vetllar pel castellà a TV3 sense cap contrapartida a les televisions que ocupen la resta del nostre espai televisiu.

El Quebec ens mostra que cal un canvi de discurs. Un discurs que deixi de fer problema de TV3 i comenci a qüestionar la presència del català en el conjunt de l'oferta televisiva. Ja n'hi ha prou d'intents absurds de captar més castellanoparlants per al canal únic en català a base d'introduir-hi el castellà d'amagatotis. El que cal és replantejar a fons la resta de l'oferta televisiva perquè deixi de ser bàsicament de producció aliena. Només així podrem conjurar el risc d'escissió comunitària que es perfila entre uns catalans ancorats a TV3 i uns castellans cada vegada més alienats del país on han acabat vivint. Un risc real, i contra el qual cal començar a ctuar amb diligència després de dècades de badar.

dimarts, 4 de desembre del 2007

Malaguanyada reunió

Divendres 30 de novembre, el comissari europeu pel multilingüisme, Leonard Orban, va anar a a l'Hotel Palace de Barcelona -l'antic Ritz a pronunciar-hi aquesta xerrada, seguida d'un col·loqui, en el marc del Fòrum Nueva Economía. A la conferència hi havia una cinquantena de persones -comptades a ull- entre les quals s'hi reconeixien alguns polítics de CiU i ERC i diversos acadèmics relacionats amb la gestió del multilingüisme. A parer meu, la trobada va ser un fracàs considerable, i les responsabilitats es podrien repartir entre tots plegats, i això per diverses raons.
En primer lloc, entenc que la tàctica del comissari va ser enormement equivocada. El senyor Orban va parlar a Catalunya sobre llengües com si es trobés a Lisboa, a Amsterdam o a Madrid. El comissari va explicar els esforços del seu comissariat per aconseguir que les empreses i les societats europees passin a percebre a inversió en multilingüisme com un atot per a la seva competitivitat, i no pas com un cost. En aquest sentit va fer la seva feina, i va insistir que l'anglès és important, però que amb l'anglès no n'hi ha prou. Res a dir-hi, i benvinguda la notícia.

El problema és que Barcelona no és Lisboa, no és Amsterdam, i tampoc no és Madrid. Encara que a alguns ja els agradaria. No sé si els assessors d'Orban n'eren prou conscients, però venir a Barcelona a parlar de multilingüisme i descuidar-se dels problemes del català a la Unió Europea va resultar, per a molts dels presents, una provocació. Volguda? Chi lo sà. No sé si Orban ho intuïa: en tot cas, la seva posada en escena va ser molt suau, gairebé humil, com si si pretengués conjurar el perills de confrontació. Però l'oblit del que per a molts dels presents és el principal dèficit democràtic de la nostra relació amb la Unió no podia passar inadvertit. I no va passar-hi. Tant, que al final no es va parlar de res més que del català a la Unió. Diversos participants van palesar el descontent per l'actual situació, alguns amb més elegància que d'altres, i li van demanar que explicités la seva posició envers el problema. I aquí, de nou, el comissari va fer servir una tàctica equivocada, si més no d'entrada: en una societat democràtica, hom no pot referir-se a un reglament del l'any 1958 per argumentar que el català ha de quedar enposició marginal. Només quan se'l va pressionar va acabar explicitant el que tothom sap: cap dels Estats té la més mínima intenció de modificar l'actual situació i, per tant, la Comissió no té ni interès ni marge de maniobra per a actuar-hi.

El problema és que aquest missatge té diversos impacte negatius: traduït a pla, significa que el que tenen els catalans és un problema amb el seu Estat nació(nalista), i que per a resoldre no han d'esperar suport de la Comissió Europea -tot al contrari?. Ja us ho fareu, si els vostres compatriotes es neguen a reconèixer-vos, però amb nosaltres no hi compteu. Perquè no volem (ja que depenem dels Estats)? Perquè no podem (som una superestructura poc operativa)? Això queda a gust del consumidor -i contribuent. Però en tot cas, i per si a algú li interessa, el resultat palpable d'aquesta situació és un decantament progressiu de les elits catalanes cap a l'euroescepticisme, que no és ben bé antieuropeisme sinó desencís per un projecte que (perceps que) et margina. Si això molesta algú ja són figues d'un altre paner. I si això és evitable, també: al capdavall, la Unió actual és un club d'ajuda mútua entre els Estats nació que el configuren. Caldrà esperar que algun d'aquests Estats es recompongui democràticament -serà Escòcia? serà Flandes? serà novament Dinamarca?- per a veure com s'han d'articular aquests canvis a l'interior de la Unió. Passarà, tard o d'hora, i tindria gràcia llegir els papers que ja deuen haver-se escrit sobre com afrontar la situació des de Brussel·les.

En tot cas, si la tàctica del comissari va ser dolenta, la resposta del públic tampoc no va ser gaire productiva. Certament, imagino que el comissari se'n va anar amb certa percepció de fracàs -vaja, a menys que volgués obtenir exactament allò que va tenir. Però els participants no vam ser capaços d'obtenir gaire res de la trobada, més enllà de desfogaments i de deixar clara la irritació d'alguns sectors. Els empresaris, si hi eren, van brillar per la seva absència. Com que els nostres cambrers ja saben castellà, multilingüismo pa qué? Qui ha dit que cal saber anglès, per fer de paleta? Els acadèmics no vam saber explorar les vies de col·laboració amb la Comissió, ni fer arribar peticions concretes i realistes. Potser hauríem pogut posar damunt de la taula que les polítiques de recerca en multilingüisme de la Unió són un via crucis administratiu pensat més per a garantir una distribució de calés entre tots els Estats abans que la consolidació de línies de treball capdavanteres. O potser hauríem pogut comentar amb ell que el que ens passa, en el fons, és que els problemes lingüístics no són més que una conseqüència de la falta de projecte polític de la Unió -pitjor, del xoc entre projectes de projecció estatal/nacionals contradictoris. M'imagino que la reunió hauria estat molt més cordial i productiva si en comptes de Comissari pel Multilingüisme el seu títol hagués estat Comissari per a les indústries de la llengua o per a llengua i activitat econòmica, o algun altre títol que deixés clar d'entrada que la seva oficina té poc a decidir sobre l'estatus oficial de les llengües. Aclarit això, anem per feina -per la resta- que n'hi ha molta.

En tot cas, doncs, una oportunitat malaguanyada. Ja cal que l'Oficina de la Comissió a Barcelona s'hi esforci, perquè em temo que una part rellevant de la societat catalana percep Europa cada cop més com una nosa que com un aliat. I tenint en compte que la Unió també és el nostre vaixell, diria que això no és gaire positiu. De cara a un futur, potser que dissenyem una estratègia d'aproximació mútua més intel·ligent. Però qui farà de Celestina?

dimarts, 13 de novembre del 2007

De catalans al Quebec

De catalans, al Quebec, no se n'hi veuen gaires. Durant un mes jo hi he trobat dues (mig) conegudes, una d'elles exalumna i una altra companya de feina. De fet, a la guia telefònica Canadà 411 només hi surten 4 persones de cognom Pujol i 37 Ferrers, per dir-ne dos d'inequívocament catalans. Això sí, els noms de pila de la majoria d'aquests Pujols i Ferrers eren poc nostrats: els Claude, Denis, Erlinda, Carlos Trinidad o Ibrahim Enrique fan sospitar immigracions antigues, algunes d'aquestes precedides per una llarga marrada caribenya. Vaja, que no hi ha prou gent per a muntar un barri català igual com n'hi ha un de portuguès o de xinès a Mont-real. Això sí, buscant per Internet trobes el Casal català del Quebec, que organitza activitats diverses, com ara la castanyada, i que constitueix un punt de suport interessant per a situar-se al país, fer preguntes, organitzar intercanvis... Certament, és a l'estranger on es veu més clar que la Xarxa ajuda a fer xarxa.

La petjada catalana més inesperada que he trobat al Quebec ha estat al metro. Dissabte 13 d'octubre vaig pujar a un vagó mig buit a Plamondon, em vaig asseure i els meus ulls se'n van anar cap a la pantalla lluminosa de propaganda. Després d'uns quants anuncis irrellevants, apareix a la pantalla –en francès–: «Dos homes sols en una illa enmig de l'Atlàntic...». Això m'és familiar, penso. «s'enfronten a uns monstres...» No pot ser, es tracta d'una casualitat...



Però efectivament, no era cap casualitat. Es tractava d'un anunci del llibre La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol. L'únic anunci de llibre que vaig veure en tot el mes d'octubre al metro, tot s'ha de dir. Perquè després diguin que la literatura catalana no pot saltar fronteres! El llibre, després, el vaig veure en una taula a l'entrada de la Librairie Olivieri de Côte des Neiges, igual com L’ombre du vent de Ruiz Zafón.

Tot i l'escàs nombre de connacionals que hi resideixen, el Quebec deu ser és un dels països on és més fàcil dir a una nova coneixença que ets català. A l'Administració això és així, per descomptat: fa anys que als Ministeris, a l'Office de la Langue o al Conseil de la Langue tenen relacions amb els homòlegs de Catalunya. També a les universitat m'ha semblat que l'existència de Catalunya era qüestió de cultura general, encara que sovint no tinguin gaire clara la diferència entre català i castellà. Per cert, al Quebec pots aprendre català com a mínim a les universitats de Mont-real i de Laval. Fins i tot la gent del carrer sembla raonablement comprensiva. A diferència d'altres llocs, aquí, si dius que ets català, no cal escarrassar-s'hi gaire, ni entrar en detalls. Si algú et pregunta alguna cosa, n'hi ha prou de dir que Catalunya és a Espanya com el Quebec al Canadà. I pel que fa a la llengua, n'hi ha prou de dir que el català és, com el castellà o l'italià, una llengua romànica independent propera a la seva. Si a sobre ho il·lustres amb triplets de mots com ara manger / menjar / comer o fils /fill / hijo, la comprensió del tema queda assegurada.

Presentar-me com a català al Quebec ha tingut un resultat inesperat: com a mínim dues persones m'han dit, en francès, que elles també eren catalanes... de la Catalunya del Nord. M'hi he trobat amb una investigadora nascuda i emigrada anys enrere, però també en el cas d'un guia del Parc de Mont-Royal nascut a Bodeus, educat a la Sorbona i resident a Mont-real des de fa una dècada, que es deia català perquè el seu avi era de Vilanova de la Raó! En això, els quebequesos mostren la seva americanitat. Penseu que, si més no a Mont-real, és ben fàcil que hom es declari armeni, grec, italià, portuguès, irlandès, etc., pel fet que algun dels seus avis venia d'un d'aquests països. Etnicitat sense llengua, com als Estats Units.

divendres, 9 de novembre del 2007

El mirall del cinema quebequès

La situació del cinema al nostre país és tan absolutament lamentable que fins i tot els nostres crítics tenen dificultats per a veure la realitat sobre la qual treballen. Fa poques setmanes, l’Àlex Gorina es preguntava a “Rodar en castellà, doblar al català” (El Temps, 1219, pàg. 88, 23 d’octubre) «per què els cineastes catalans s’estimen més –ara que no perdrien ni l’etiqueta ni els diners– rodar en castellà.». El plantejament en si –noteu el «s’estimen més»!– ja demostra fins a quin punt l’autor no arriba a entendre les dinàmiques lingüístiques i culturals que han donat lloc a la nostra situació actual.

En aquest sentit, parlar del cinema al Quebec és molt il·lustratiu per als catalans. Il·lustratiu del que significa no deixar-se prendre el pèl, vull dir. Un cop d’ull a la cartellera –aquí teniu la de Mont-real, la ciutat, recordem-ho, on es concentren els anglòfons i els al·loglots de tot el país– permet notar de seguida dues grans diferències: d’una banda, hi abunden extraordinàriament les pel·lícules en versió original francesa, tant quebequeses com d’altres indrets; d’una altra, al Quebec és relativament fàcil d’anar a veure pel·lícules doblades al francès, i quan no són doblades, són subtitulades en aquesta llengua. Dono fe, a més, que fins i tot als supermercats més pobres dels barris més pobres de Mont-real –com el Plaza de Côte de neiges, on la clientela immigrada deu ser el 90%, sobretot asiàtics– els DVDs inclouen de manera habitual la versió doblada al francès de les pel·lícules d’actualitat i de rebaixes. Al Quebec, per a entendre’ns, es pot anar al cinema en la llengua del país. I alerta, que el nombre de quebequesos (francòfons) és inferior al de catalanoparlants.

Com pot ser? La força de la filmografia francòfona d’arreu del món, que no sols prové de França, sinó també de Bèlgica, Suïssa, i fins i tot el Magrib i part de l’Àfrica subsahariana, explica en part aquesta situació. Certament, al Quebec hi ha molt més cinema d’aquests països que no pas a casa nostra. Ara bé, ens enganyaríem si penséssim que això és tot. Hi ha altres factors.

Per a començar, el cinema quebequès –en francès– té una història i una vitalitat remarcables. Mirem-ho en termes econòmics:

«C'est ainsi que la part du cinéma québécois dans le box-office national [= canadenca] croît de façon importante : de 4% qu'il était en 2000, il réussit en 2005 à atteindre 17% (taux comparable à l'Australie).» Font: Wikipédia

Per si això fos poc, el doblatge al francès constitueix una indústria sòlida al Quebec. A la seva pàgina 15, el Rapport annuel de gestion 2006-2007 de la Régie du Cinéma –institució oficial que gestiona la cinematografia que s’emet al país– indica que, dels 251 llargmetratges doblats al francès i presentats per obtenir visa (=llicència d’exhibició), 137 havien estat doblats al Quebec mateix. Per cert, tenint en compte els costos al Quebec i a Catalunya, suposo que doblar al francès del Quebec deu ser igual o una mica més car que doblar al català. Però el Quebec es fa, i a Catalunya no.

En aquest context, s’entén que el debat entre cinèfils quebequesos es decanti per temes com ara l’auge del cinema comercial en detriment de les creacions d’autor. O que les cartes al director dels diaris quebequesos sobre el cinema es felicitin perquè cada vegada és més freqüent que els DVDs –sí, ho heu llegit bé, els DVDs– indiquin si el doblatge al francès és quebequès o fet a França.

La qüestió, doncs, és fàcil de plantejar. Com és possible que, vivint en un oceà anglòfon i com qui diu al costat de Hollywood, el cinema quebequès i/o francòfon estigui en una situació –comparativament– tan saludable? No es pot negar que l’interès desacomplexat dels quebequesos per la pròpia cultura hi fa molt: el públic la consumeix, els productors s’hi comprometen, i el mercat pot funcionar. Ara bé, ens enganyaríem si ignoréssim el paper central de l’Estat –canadenc i quebequès– en tot plegat. En primer lloc, el marc legislatiu –la Llei del cinema de l’Assemblea Nacional del Quebec de 1987– proporciona un bon coixí empresarial al cinema quebequès i en francès:

83. La Régie ne délivre de visa, pour la présentation en public d'une version autre qu'en français d'un film, que selon les règles suivantes:

1° il peut être délivré au maximum, pour des copies de cette version, le même nombre de visas que le requérant en demande pour des copies d'une version doublée en français du film, à la condition que ces dernières soient rendues disponibles pour les exploitants de lieux de présentation de film en public en même temps que les premières;

2° un visa peut être délivré pour toute copie sous-titrée en français;

3° un visa peut être délivré pour autant de copies qu'il en est demandé, à la condition que le requérant dépose à la Régie avec la demande un contrat assurant, dans un délai que celle-ci juge raisonnable, le doublage en français du film au Québec de même que la preuve de la remise des éléments requis pour l'exécution de ce contrat à la personne qui en est chargée;

4° un visa temporaire peut être délivré, s'il n'existe aucune version doublée en français du film au moment du dépôt de la demande.

Tot i que hi ha un projecte de modificació (projecte de llei núm. 193) no sembla que modifiqui la situació.

D’altra banda, l’ampli mercat televisiu en francès al Quebec i a tot Canadà, i el suport de les institucions públiques al cinema del país, fan la resta. Senzillament, en aquest terreny, el Quebec és un model: té un cinema amb bona salut en un país culturalment normalitzat.

La comparació amb Catalunya és senzillament vergonyant. D’una banda, el cinema en català mai no ha arribat al 5% de pel·lícules exhibides. D’una altra, fora de l’animació, el cinema pensat per, i adreçat en primer lloc als catalans, pràcticament no existeix. Entenguem-nos: hi ha catalans que fan cinema, fins i tot empreses catalanes que fan cinema. Però el fan, ja d’entrada, pensant en un públic espanyol, o directament americà –ai, perdó, «internacional». Per això, precisament per això, gairebé no hi ha cinema original en català: perquè als castellans, en general, el català els agrada poquet, i perquè els americans, fins on jo sé, no l’entenen en absolut. La llengua, com els continguts, al capdavall depenen del públic al qual s’adrecen els creadors.

Però com hem arribat fins aquí? Esforçant-nos-hi, per descomptat. I no sols gràcies al franquisme. Al llarg de la nostra història, gairebé totes les polítiques públiques han treballat per impedir que existís cinema adreçat, en primer lloc, als catalans. Com? D’una banda, al llarg dels darrers 20 anys, l’Estat espanyol ha construït un mercat televisiu extremament centralitzat i castellanitzat. No era tan difícil, fer-ho d’una altra manera, i la vitalitat del francès a la televisió i al cinema quebequès ens ho recorda. Si haguessin volgut, els governs espanyols haurien pogut imposar d’entrada a totes les televisions el deure de potenciar les diverses llengües de l’estat, exigint desconnexions, emissions en les quatre llengües, i moltes altres mesures. Però els nostres compatriotes no van voler. En realitat, han fet exactament el contrari. Els successius governs –bàsicament del PSOE, tot s’ha de dir– han atorgat les llicències de televisió privada a projectes que preveiessin una cobertura unitària espanyola i que emetessin en castellà. Empreses de capital i vocació castellans i castellanitzadors, per a dir-ho clarament.

D’altra banda, i per si això fos poc, les successives lleis de cinema, de tots els colors polítics, també s’han passat per l’arc de triomf el mandat constitucional de protegir la diversitat lingüística de l’Estat. Si a això hi afegim una estructura de distribució del cinema fortament subsidiària de Madrid –en videoclubs i en sales de cinema–, com voleu que hi hagi cinema català? Les polítiques reguladores d’aquest terreny fan estructuralment impossible l’aparició d’un mercat català. El desastre en aquest terreny només el mitiguen mínimament l’existència de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, algunes engrunes de l’administració catalana, la resistència d’alguns autors com Ventura Pons o Marc Retxa, i alguns esdevenimnets com el festival Inquiet. En aquest context, el que sorprèn, honestament, és que els nostres crítics puguin oblidar coses tan importants per a la seva vida professional. Però ja diuen que els peixos no saben que viuen al mar.

En realitat, la feblesa del cinema català és tan fabulosa que fins i tot ha deixat el seu rètol vacant... temporalment. Perquè els nostres espavilats gestors i homes i dones de cinema han acordat ràpidament que és pel·lícula catalana aquella que es fa amb cert percentatge de capital català. Una definició ad hoc –proveu d’aplicar-la a qualsevol camp cultural o industrial i aviat riureu– i que genera resultats absurds: la pel·lícula Comandante, entrevista a Fidel Castro feta a Cuba per Oliver Stone, era cinema català perquè la produïa MediaPro?! I El Lobo, que anava d’un infiltrat a ETA? Bé, no cal anar gaire enllà per veure que la definició administrativa de cinema català només serveix un objectiu: que les productores puguin finançar els seus projectes amb diners dels contribuents catalans. Però potser que comencem a adonar-nos que aquest plantejament ha acabat conduint-nos a la trista situació actual, en què l’Institut Català d’Indústries Culturals parla de «presència massiva del cinema català a Cannes» sense que cap sigui originalment en català, o a la vergonya del Festival de Sitges 2007, on es repeteix la mateixa situació.

El cinema català pràcticament no existeix. A Catalunya es fa cine castellà o espanyol, com preferiu, amb suport de l’administració regional. No tinc gens clar que ningú vulgui que aparegui una indústria cinematogràfica catalana autònoma i relativament potent, que parli als catalans de les seves vides adreçant-se a ells en primer lloc i que els ajudi a explicar-se la seva posició al món. Si algú vol que sorgeixi aquest cinema, el Quebec és una bona font d’inspiració. Però si no hi ha d’haver cinema català sinó només espanyol, em permeto fer una pregunta: per què caram hem de subvencionar dues vegades el cinema espanyol, si al capdavall tampoc no se’l mira ningú? Perquè és clar, els ajuts del govern central també surten de les nostres butxaques. No podríem, almenys per una vegada evitar de pagar per duplicat?

dijous, 8 de novembre del 2007

Què passa amb les paraules noves?

Què fan els parlants, amb les paraules i els termes nous que les institucions normatives els proposen en lloc de formes jutjades defectuoses? Se'ls apropien? Els rebutgen? Els arriben a conèixer? De què serveixen, al cap i a la fi, tants esforços per preparar diccionaris i vocabularis? Se'ls mira algú? En fa cas?

Aquestes i altres qüestions planaven ahir (7 de novembre 2007) per l'Institut d'Estudis Catalans, mentre es presentava el llibre Estudis d'implantació terminològica. Una aproximació en l'àmbit dels esports, durant els II Espais Terminològics del TERMCAT, Centre de Terminologia. Publicat per aquesta institució en col·laboració amb EUMO, aquest volum aplega diversos treballs d'investigació sobre un tema poc tractat fins ara: la implantació en l'ús. Es tracta d'un tipus d'estudi amb molt pocs antecedent aquí i arreu del món. A més, la majoria dels antecedents s'acontenten analitzant què passa amb els textos escrits, com si la paraula impresa reflectís els comportaments orals. I no és ben bé així.

En aquest volum s'ha intentat aconseguir una visió més completa de la realitat. Per aquest motiu, s'han estudiat els usos orals i els escrits, a més de les opinions dels parlants i, fins i tot, el coneixement que tenen de les formes oficials i dels diccionaris i vocabularis que els difonen. Lògicament, un esforç com aquest no podia abastar tota la població ni tota la llengua. Així, el volum recull tres estudis sobre el lèxic conflictiu de tres esports l'esgrima, l'escalada esportiva i l'hoquei sobre herba, populars però certament minoritaris a Catalunya.

Els resultats dels estudis tenen com a mínim dos nivells de lectura: en primer lloc, pel que fa a la implantació, cal acceptar que la majoria de les solucions proposades per les instàncies normatives no han arrelat entre els usuaris. Això sí, les formes oficials s'usen més en situacions formals i en la llengua escrita que no pas en les relacions informals i en la llengua parlada. Però en termes generals el resultat dista molt del que haurien esperat els responsables lingüístics. Ara bé, l'estudi també posa de relleu una altra realitat, més interessant potser per als qui treballen amb la llengua. D'entrada, la majoria d'entrevistats no estan en contra dels esforços per a corregir i millorar la llengua. El que sí es detecta una manca de difusió generalitzada de les formes proposades. Sovint, els usuaris no saben ni tan sols que hi ha un vocabulari del seu esport que els pot resoldre els dubtes lingüístics! Lògicament, allò que no es difon no es pot pas utilitzar. O sigui que queda clar: si es vol implantar, cal difondre; i més encara, si es vol implantar, cal implicar els futurs usuaris dels termes en la correcció i la construcció d'alternatives. Perquè al capdavall, en una societat oberta i democràtica, els usuaris de l'idioma en són, també, els principals propietaris.

El llibre:

Vila i Moreno, F. Xavier (dir.), Marina Nogué Pich, i Ignasi Vila i Moreno. 2007. Estudis d'implantació terminològica. Una aproximació en l'àmbit dels esports. Vic; Barcelona: EUMO Editorial; TERMCAT Centre de Terminologia.

dimecres, 7 de novembre del 2007

De vels, mocadors i altres peces de roba

(Destinat, sobretot, als amics del TERMCAT)


Entre els debats estel·lars, pel que fa a les adaptacions raonables, hi ha el que té a veure amb les indumentàries femenines provinents dels països musulmans. Diverses anècdotes, com ara l’expulsió d’una jugadora d’onze anys d’un camp de futbol pel fet de dur posat un hijab, han estimulat la polèmica. No cal dir que les opinions sobre aquest tema són tremendament discordants. Per a uns, es tracta d’una imposició patriarcal inacceptable; per a uns altres, d’un límit cultural irrenunciable. I en aquest sentit, és interessant d’escoltar les opinions de les musulmanes mateixes. Una diferència important entre el Quebec i casa nostra és que entre les seves musulmanes n’hi ha moltes de ben formades, amb domini del francès i habilitats retòriques gens menyspreables. Pot quedar classista, però no sonen igual les argumentacions en favor del vel d’una doctora en sociologia per la Sorbona que les que profereixen alguns imams en un català encara precari. Suposo que tot és qüestió d’anys, però el cert és que aquestes dones eleven el nivell intel·lectual i oratori del debat.

Sigui com sigui, un dels resultats tangibles del debat ha estat que avui els quebequesos ara saben moltes més coses de la cultura religiosa de les noves immigracions, sobretot pel que fa a les indumentàries. En això, certament, ens han avançat molt i molt. N’hi ha prou de pensar en les peces de roba amb què es cobreixen el cap algunes musulmanes. En general, catalans, illencs i valencians encara parlem de vels i de mocadors, ja ens donem per satisfets si som capaços de diferenciar el vel islàmic del burca paixtu... si no és que en diem la burca. Avui, la societat quebequesa ha fet un curset accelerat d’indumentària nouvinguda, de manera que als seus mitjans de comunicació no és difícil trobar-ho tot de neologismes i, de mica en mica, hom diferencia hijab, burca, milfeh, khimar, bulknuk, i molts altres termes.

Trobo que seria bo que anéssim preparant-nos per a un debat que cada dia guanyarà més terreny a casa nostra. I una manera de fer-ho seria anar fixant les formes catalanes de totes aquests i moltes altres indúmentàries. El TERMCAT ja ha començat a fer-ho, i és per això que ja hi ha alguns termes normalitzats a la seva Neoloteca, però diria que de manera encara massa tímida. Gosaria demanar als seus responsables que s’hi posin molt més a fons, i que ho facin de manera més didàctica. En temes com aquest no n’hi ha prou de definir, i una imatge és molt millor que cent definicions. I si no, doneu un cop d’ull a aquesta pàgina o aquesta altra.

El debat sobre la indumentària i els símbols religiosos ja és aquí, i no crec que a mitjan termini s’acabi. Si estem abocats a haver-ne de parlar, millor que no haguem de perdre el temps dubtant sobre les grafies que cal fer servir. Així doncs, per què no començar a preparar un pòster amb una il·lustració de cada indumentària i el seu nom en català? Per què no tenir-ho tot accessible en una pàgina web d’accés fàcil?

dilluns, 5 de novembre del 2007

Ad maiorem Dei gloriam?

Els debats sobre les adaptacions raonables han posat de relleu algunes fractures de la societat quebequesa pel que fa al lloc que hi ha d'ocupar la religió. Per a entrendre-ho tot plegat, cal recapitular una mica sobre l'estructura religiosa de la societat quebequesa.
Des de la conquesta britànica, el Quebec ha estat una societat eminentment catòlica dominada per una elit protestant. Val a dir que no tots els catòlics eren francòfons: hi havia irlandesos anglòfons catòlics, i els italians immigrats al segle XX es van anglicitzar tot i la coincidència religiosa. A més, hi havia també una minoria de jueus més o menys practicants, arribats en diverses onades immigratòries. Amb tot, a grans trets, la divisòria religiosa coincidia amb la principal línia de fractura etnolingüística del país.
El paper de les esglésies fou molt important en la vida social quebequesa Entre els segles XVIII i mitjan segle XX, les institucions religioses van assumir bona part dels incipients serveis socials: l'educació, els hospitals, l'atenció a les persones sense recursos... Però a partir dels 60, la Revolució Tranquil·la va generar un canvi substancial en aquest terreny: incapaces de fer front a les demandes creixents de la població, les esglésies van anar essent substituïdes per l'Estat i la societat es va laïcitzar a marxes forçades. Les religions, en conjunt, van anar perdent espai públic, circumstància aguditzada per l'escàs zel de la majoria dels creients a l'hora de practicar les seves respectives religions. Amb tot, el referent catòlic hi continua essent molt majoritari. D'acord amb el cens de 2001 (veg. també aquí), el Quebec és la penúltima província del Canadà pel que fa al percentatge de persones que declaren no pertànyer a cap religió: només un 5,6%, el doble que l'any 1991, però molt per sota del 16,2% del conjunt del Canadà. El 90% dels creients són cristians, contra un 93% 10 anys enrere. Però no totes les confessions evolucionen igual: al Quebec, el catolicisme (83,2% del total), però sobretot l'islam i les religions índies hi guanyen terreny, mentre que les confessions protestants i el judaisme més aviat reculen. De fet, l'any 2001, els musulmans van superar els jueus (109.000 enfront de 90.000), i van esdevenir la tercera comunitat (1,5% dels residents) al Quebec.
La majoria d'aquestes tendències s'expliquen per la superposició d'un procés de laïcització i l'arribada d'immigrants molt més religiosos. El debat sobre les adaptacions raonables no és, per tant, estrictament religiós, sinó etnoreligiós i cultural, ja que neix de les dificultats de combinar la diversitat religiosa i cultural en el dia a dia d'una societat pluralista amb tendències contraposades.


Oratori de Saint Joseph al Mont-Royal ( Mont-real, Quebec)

En termes generals, al Quebec poca gent sembla posar en dubte la necessitat de separar la religió i l'Estat. Tanmateix, el debat sobre les adaptacions raonables deixa al descobert costures d'un teixit social més complex que no pas anys enrere. Diria que, en termes generals, el debat es mou entre dos eixos:
  • Fins a quin punt cal eliminar el component cultural religiós de la vida pública? Aquí les opcions van des dels qui advoquen per un laïcisme a la francesa, amb supressió de festes tradicionals com Nadal del calendari col·lectiu, o la prohibició de símbols distintius com vels, kippàs o creus en els espais públics, fins als qui defensen que l'Estat s'adapti a les preferències religioses i culturals dels ciutadans; entre aquests, per exemple, n'hi ha que exigeixen la impartició d'ensenyament religiós a les escoles públiques si els pares el demanen.
  • Cal reconèixer alguna posició preponderant a l'herència del catolicisme i/o el cristianisme en la vida social quebequesa? En quins termes? El ventall d'opcions va des dels qui reivindiquen mantenir les creus a l'Assemblea Nacional, i ho fan en termes identitaris, no pas de creença, fins als qui defensen l'equiparació total de les religions cristianes a les altres.





Imatge: Assemblea nacional del Quebec

La combinació d'aquests dos eixos amb les respectives confessions provoca tàctiques i aliances de vegades sorprenents. Així, hom pot veure com immigrants recents musulmans coincideixen amb jueus askenazites i catòlics practicants a l'hora de demanar més permissivitat per a les religions en l'espai públic, amb el suport d'alguns sectors progressistes que defensen la multiculturalitat... davant els ulls astorats de catòlics poc practicants i d'agnòstics que reclamen la prohibició dels símbols religiosos. En un altre sentit, no és poca meravella sentir com bona part dels sectors més conservadors -i cristians- s'uneixen a les esquerres més militants per reclamar que la igualtat entre home i dona forma part de la tradició (històrica?) més irrenunciable de la societat quebequesa... sobretot quan l'interlocutor és musulmà. Vaja, un pou de sorpreses, aquest país.

divendres, 2 de novembre del 2007

El Quebec davant del mirall


El debat de les adaptacions raonables està posant el Quebec davant d'un mirall, una mica com Catalunya durant l'Estatut. Encara que fa força mesos que els quebequesos s'hi miren, segurament és massa aviat per a dir si s'estan agradant o no. Ara bé, a diferència del que vam fer nosaltres, i amb perdó del bus de l'Estatut, per aquest mirall hi està passant gent de tota mena: adults i joves, homes i dones, creients de diverses religions, agnòstics i ateus, acadèmics i persones d'escassa formació... Sens dubte, en els discursos s'hi poden detectar moltíssimes repeticions, tòpics i llocs comuns. Ningú no sap tampoc la representativitat dels qui acudeixen a les sessions públiques. De biaixos, doncs, n'hi pot haver. Però el que és segur és que el que s'hi diu forma significativa dels debats ideològics del Quebec contemporani.

En el seu inici, la Comissió Bouchard Taylor havia de centrar-se en els reajustaments que calia acceptar o no per tal de facilitar la integració dels nouvinguts al país (vegeu el comunicat de premsa de la creació de la Comissió). De fet, fa molt pocs dies, Jean Charest, el primer ministre liberal del Quebec, recordava en una carta oberta que els treballs havien plantejat alguns valors innegociables ja d'entrada, bàsicament la supremacia del francès, la igualtat entre homes i dones, i la separació entre Estat i religió. I La llengua, si més no en principi, hi havia de tenir un paper poc present. En principi, esclar. A mi, a començament d'octubre, algú amb coneixement directe de la qüestió em va arribar a dir que la qüestió de la llengua estava quasi tancada, i era irrellevant. Santa Llúcia! Perquè -deu ser inevitable- el debat ha anat prenent vida pròpia, dins i fora de la Comissió, i ha acabat delimitant les seves pròpies qüestions centrals, entre els quals la llengua ha assumit un paper gens negligible. De fet, fins on pot avaluar-ho un observador interessat però no compulsiu, les discussions s'estan organitzant en funció de tres grans eixos:

  • La posició de la religió en la societat quebequesa

  • La definició de la identitat quebequesa contemporània,

  • La posició de la llengua francesa en el Quebec del futur.

Tots tres tenen aspectes de molt interès per als catalans. Miraré d'anar-ne parlant en comentaris independents.

dimecres, 31 d’octubre del 2007

Laloouine

A Catalunya, a mi no m’agrada l’halloween. Mai no m’ha agradat aquesta festa americana. Primer, perquè els reflexos que ens n’arriben són bàsicament macabres. Sobretot, pel·lícules plenes de cadàvers mig descompostos, esgarips de víctimes aterrides que fugen panteixant de la seva fi inevitable, i escenes que vessen sang i fetge pertot arreu. Fa poc que s’hi han afegit els parcs temàtics, i la cosa va a pitjor. Segon, perquè no hi trobo sentit que no sigui comercial: algú em sap explicar què caram s’hi celebra, en aquesta festa, a banda de sant tocacuixa o santa passeupercaixa? L’esperit empresarial és certament lloable, però d’aquí a fer-ne una «tradició»... Tercerament, em rebenta íntimament que haguem de plegar-nos encara més a la potència ianqui. I per acabar-ho d’adobar, a mi, és que m’agrada la castanyada: hi trobo un sentit de recolliment que lliga amb el cicle natural, abans de l’època més dura de l’any; i encara que sigui laica o pagana, la celebració permet, si hom vol –bé, no ens enganyem, s’ha de voler molt– de fer certa reflexió sobre el gran tabú de la nostra cultura, la mort.

Però al Quebec, les coses són diferents. Per descomptat, totes les televisions anuncien pel·lícules desagradables, i n’hi ha un fum als cinemes. Fa setmanes que hi ha ofertes de disfresses lúgubres a totes les farmàcies, que aquí són com supermercats. Però la veritat és que al Quebec no semblen celebrar res més que l’aloouine –no ho escriuen així, esclar– i ho fan de manera completa, vull dir amb les carabasses rialleres pertot arreu, amb festes familiars i amb bandes de nens disfressats de bruixa o d’esquelet anant per les cases perquè els donin caramels.

Els més grans recorden que, dècades enrere, l’Església Catòlica prohibia la festa perquè era pagana i mig recorden, molt vagament, alguna altra mena de celebració més religiosa. Però el Halloween devia infiltrar-se primer entre els anglòfons protestants, i es va anar difonent amb la laïcització de la societat. Total, que ara és tan estès que vas a casa del més seriós dels teus col·legues investigadors universitaris i, encara que no tingui fills, et trobes carabasses somrients pertot arreu: en tenen de penjades a la porta, de dibuixades a les estovalles, als tovallons, en tenen damunt de les prestatgeries, a l’entrada de casa seva... Vull dir que s’han apropiat tant la festa que ha esdevingut tan popular com Nadal. De fet, diuen que després d’aquesta setmana aniran enretirant les decoracions carabassenques i aniran apareixent, tímidament, les de Nadal. Se l’han fet tan seva, aquesta festa, que fins i to s’han inventat noves pràctiques culturals. Així, a Mont-real fins i tot organitzen un concurs de carabasses guarnides ben divertides que s’exposen al Jardí Botànic, i em podeu ben creure, es formen cues d’hores per anar-les a veure.

Jo no sé si, pel que fa a la castanyada, seguirem la mateixa trajectòria que al Quebec. M’ensumo que a Catalunya fins ara hem aconseguit desvincular les festes tradicionals de la pugna per entre la religiositat catòlica i laïcització, perquè comparats amb altres països, anem endarrerits a americanitzar-nos. I no tot està perdut, en aquest sentit: n’hi ha prou de recordar la recuperació del tió. Caldrà anar-hi pensant. Sobretot perquè, d’aquí quatre dies, estarem parlant de com s’adapta vida pública a la crixent diversitat etnoreligiosa. Entre nosaltres, més val que ens agafi confessats.

Dur el punyal a l'escola


Des de fa alguns mesos, la societat quebequesa debat fins quin esforços ha de realitzar per tal d’acollir els seus immigrants. Són el que denominen els acommodements raisonables, que podríem traduir per adaptacions raonables. El tema no és només acadèmic. En parla amb passió la gent del carrer, és objecte de discussió política, apareix contínuament als mitjans de comunicació... El debat és riquíssim, quotidià i ubic, tot i que no s’hi poden evitar les repeticions. Molts dels meus interlocutors diuen que n’estan una mica tips, però el cert és que el debat no s’atura.

Els conflictes relacionats amb les adaptacions ja fa temps que duren, però fins fa uns mesos eren més aviat escaramusses: que si es pot portar el vel a l’escola, que si els funcionaris poden dur símbols religiosos, que si els immigrants no aprenen prou francès... Però fa alguns mesos van saltar a primera pàgina alguns casos especialment cridaners. Així, per exemple, una família de religió sikh va demanar que el seu fill pogués anar a l’escola amb el kirpan, és a dir, el seu punyal ritual, tal com mana la seva fe. En un altre cas, un alcalde d’un poble es va sentir empès a publicar un reglament de comportament públic en què, entre altres coses, es prohibia lapidar la pròpia dona. En un altre sentit, algunes veus es van alçar contra les pràctiques d’alguns alcaldes de començar les sessions del municipi amb una pregària, i es va reclamar que es retirés la creu que presideix l’Assemblea Nacional quebequesa, i fins i tot algunes veus van començar a demanar que s’abolissin les festivitats com Nadal o que no hi hagués exàmens els dies festius de jueus, musulmans, i altres confessions.

Enmig d’aquestes discussions, el president del Quebec, el liberal Jean Charest va crear la Comissió sobre les adaptacions raonables i les pràctiques culturals, i en va encarregar la direcció a Géerard Bouchard i Charles Taylor, dos reconeguts científics socials. Per a un català, aquesta comissió resulta poc menys que fabulosa. A diferència del que es fa als països hispànics, la comissió s’ha dedicat a fer sessions públiques i obertes, retransmeses en directe per diversos canals de televisió i per cadenes de ràdio, on tothom pot expressar el seu parer en directe –tenen dos minuts de temps– i lliurar els documents que creguin pertinents. La inscripció a les sessions, que són itinerants per tot el Quebec, és lliure. Així, hom pot sentir les opinions dels ciutadans, més o menys amanides per les intervencions d’experts i periodistes. I el més fabulós de tot és que, encara que pugui semblar increïble, la immensa majoria de les opinions que s’expressen són ben articulades, ben raonades i raonablement tolerants amb l’opinió d’altri. De fet, de totes les que jo he vist, només en un cas s’ha hagut de demanar a un ciutadà que refrenés el que sonava a expressions antisemites. Per la resta, senzillament, una excel·lent capacitat oratòria i una notable bona educació. Quina enveja!

dimarts, 30 d’octubre del 2007

El que no mata, ensenya


Viure en un país que no és el teu, i en una llengua que no domines, et sotmet a tota mena d’àrdues proves de supervivència. Però l’ésser humà es caracteritza per la seva adaptabilitat, i ben aviat desenvolupes estratègies de supervivència que et fan la vida més senzilla. Lògicament, no sempre surten bé. Però de tot se n’aprèn.

Una prova crucial de la teva integració és la capacitat d’actuar com cal en un restaurant. Sobretot quan et trobes dret amb la safata a la mà, indicant el plat que vols a un cambrer immensament avorrit, i amb una llarga cua de gent darrere teu. Jo canviaria tots els exàmens de nivell C per una interacció reeixida en una cua d’un menjador universitari. Perquè aquí sí que has de demostrar competències comunicatives, i no pas a l’aula. És en moments com aquests, quan tu ja has demanat que et posin «ça, ça et ça», quan els cambrers –i les cambreres– solen deixar anar una d’aquelles frases incomprensibles dels tipus «vlzvspd’gnonhrctsoulgm».

Aquests moments són aterridors. Primera, perquè no tens ni punyetera idea de què t’estan dient. I segona, perquè de seguida t’inunda la desagradable sensació que mai no arribaràs a desxifrar aquell missatge incomprensible per més que te’l repeteixin trenta mil vegades.

En moments com aquests, l’experiència suggereix adoptar una sèrie de tècniques de supervivència que generacions i generacions de guiris d’arreu del món han anat depurant a base d’experiència:

  1. Esforça’t a mantenir la sang freda: en principi, tu ets el client, i re no fa pensar que la teva integritat física corri perill;
  2. Pensa que el més probable és que t’estigui fent una pregunta, encara que l’entonació del teu adversari sigui més aviat de fastigueig;
  3. Somriu estúpidament: està demostrat que el somriure és una estratègica biològica dissenyada per amansir els enemics;
  4. Digues alguna cosa que s’assembli a «pardong?», forçant tant com sigui possible el teu accent; amb sort –amb molta sort– potser fins i tot li fas entendre que ets estranger que no domina la llengua, i se n’apiada.

Si la cosa va bé, aquest comportament permet guanyar una preciosa segona oportunitat. De vegades, si tens sort, el cambrer repeteix una mica més a poc a poc, amb alguna vocal suplementària, del tipus «vlzvous spd’oignon dhrctsoulgum». Tot sovint, però, la repetició és idèntica en forma al missatge inicial; fins i tot pot ser més ràpida. Si l’entens, fantàstic. Però si no l’entens, la cosa comença a complicar-se. Aviat veus aparèixer als ulls del teu botxí una expressió de commiseració infinita, quan no de menyspreu superlatiu, envers el pobre imbècil que no sap ni tan sols quina sopa vol. I t’adones que la cua darrere teu comença a impacientar-se. Saps que tu ets el tap que atura la cua, i això t’incomoda. És en moments com aquest que un estranger se la juga, i ha d’optar per una escapatòria adequada. Què fer?

Hi ha la possibilitat de declarar obertament «jesuisunétranger etjen’aipas compris, pouvez-vousrepeters’ilvousplaît?». Val a dir que aquesta declaració és totalment absurda: arribats en aquest punt, és obvi que ets un estranger que no entens el que et diuen, i ho sap no sols el cambrer –o cambrera–, sinó també els altres clients que ja et miren, enriolats o empipats. Ara, per molt absurd que pugui semblar, de vegades aquesta humiliació aconsegueix el miracle i el nostre botxí condescendeix a repetir el seu «vlzvous spd’oignon dhrcts ou dlgumes», una mica més a poc a poc, i per tant una mica més comprensible. O no. Molest perquè li has destorbat la rutina, el cambrer –o cambrera– pot no sols repetir la seva primera frase al mateix ritme endimoniat, sinó fins i tot amanir-ho tot amb algun comentari suplementari del tipus «t’cnouquoi?» que si no arribes a comprendre pots intuir que és insultant.

En casos com aquest, doncs, convé tenir a l’abast un pla B, una armilla salvavides, un bot d’emergència per poder evitar enfonsar-te definitivament. És ara que convé recórrer a la coneguda tècnica de repetir les dues darreres síl·labes del missatge xifrat de l’oponent, si pot ser envoltades d’una mena de grunyit que les faci tan poc comprensibles com les seves, i amb una entonació clarament afirmativa. Vull dir, que si l’altre ha acabat la seva frase dient «lgum», tu li contestes «lgum.» amb fermesa, fitant-lo als ulls. En un 90% de les ocasions, aquesta simple estratègia aconsegueix de canviar els rols: ara és ell –o ella– qui ha d’assegurar-se del que li has demanat, i per tant, és ben probable que et pregunti, amb una claredat inesperada: «soupe de legumes?» Eureka! Ja l’has caçat! Ara ja saps que el cambrer et demanava quina sopa volies! És el moment de decidir si la vols de verdures, de ceba o del que sigui, o si no en vols. La prudència aconsella un «aha» d’assentiment acompanyat del moviment adequat de cap, encara que no et vingui de gust aquesta sopa. Això depèn de les teves ganes de gresca. Però en tot cas, el que ja has fet és recuperar el teu estatus de parlant adult que pot negociar amb el cambrer. Abandones l’estatus de subhumà que no parla i recobres la teva categoria d’interlocutor legítim.

I el 10% de casos restant? Bé, de vegades la tècnica no funciona. Tu ja pots escarrassar-te a dir «royal», que si la pregunta era si volies «salade ou rouleau royal», el cambrer no en traurà l’aigua clara. Però com a mínim, com a mínim, la teva resposta el desconcertarà, i això el forçarà a replantejar la pregunta. I què vols, al final fins i tot ell s’haurà d’esforçar perquè l’entenguis. Perquè al capdavall, al capdavall, qui paga ets tu.

diumenge, 28 d’octubre del 2007

Una metròpoli francòfona, multicultural i multilingüe


Amb els seus 1,8 milions d’habitants, Mont-real (també podeu mirar aquí) és la principal ciutat de Quebec i la segona aglomeració canadenca. La ciutat ocupa bona part de l'illa de Mont-real, la qual constitueix una de les 17 regions administratives du Quebec, amb prop de 2 milions d'habitants. Conjuntament amb la seva corona periurbana (la banlieue), el Gran Mont-real se situa prop dels 3,7 milions de residents.

Mont-real és la gran metròpoli francòfona d’Amèrica. Avui, qualsevol observador pot constatar que la llengua que hi predomina és el francès. Però això no sempre ha estat així. Fins als anys 60, per a molts observadors, Mont-real, capital econòmica i financera de tot Canadà, era una ciutat d’aparença anglòfona amb, això sí, una gran població francòfona. Tot i que la ciutat ha acollit un percentatge molt elevat d’immigrants durant les darreres dècades, el francès ha esdevingut la principal llengua de la ciutat. Òbviament, doncs, des del punt de vista català, observar Mont-real resulta interessant, perquè mostra diverses claus de com funciona una gran ciutat amb grups lingüístics de majoria fràgil. A més, més enllà de la població,, Mont-real mostra alguns paral·lelismes suplementaris amb Barcelona, sobretot en la seva trajectòria econòmica recent, amb un moment d’eufòria durant els Jocs Olímpics (1976) i un procés de dolça decadència que s’allargassa fins avui dia.

Fundada el 1642 pels francesos amb el noms de Villa Maria, la seva població restarà feble durant els primers temps. Abans de la conquesta britànica de 1760, els anglesos eren pràcticament absents de Mont-real. Les noves autoritats hi van afavorir la immigració anglocèltica (anglesos, escocesos, irlandesos), fins al punt que el 1835 Mont-real esdevé predominantment anglòfona. Però la immigració canvia de signe, i són francòfons de la resta de Quebec els que fan créixer la ciutat, fins al punt que hi tornen a ser majoritaris el 1860. Majoritaris demogràficament, sí,però no pas políticament. De fet, la majoria dels nombrosos immigrants –italians, portuguesos, jueus askenazites, etc.– que s’instal·len a la ciutat s’anglicitzen Amb tot, els els francòfons resten majoritaris.

La Revolució Tranquil·la marca una fita important en la vida de la ciutat. L’Estat quebequès –l’administració provincial– promociona el francès com a única llengua oficial i com a llengua de treball en el món privat. L’anglès, tot i que els seus parlants tenen reconeguts un nombre important de drets, sobretot en l’educació i en les relacions amb l’administració, perd el paper de llengua hegemònica indiscutida, encara que continua essent la llengua internacional per excel·lència. Els anglòfons, que es permetien el luxe de no aprendre francès, es veuen més i més necessitats d’aprendre la llengua dels seus veïns.

Avui, prop d’un 67 % dels montrealesos són francòfons, mentre que un 23 % són al·loglots i només un 10 % són estrictament anglòfons. Mont-real és, doncs, una ciutat multilingüe i multicultural, encara que, d’acord amb la legislació quebequesa i canadenca, el francès hi és l’única llengua oficial i els anglòfons hi tinguin reconeguts un ampli ventall de drets lingüístics.

dimecres, 24 d’octubre del 2007

Pau i violència al Quebec

El Quebec contemporani és una societat pacífica, gairebé al·lèrgica a la violència. Als debats televisius, la gent del carrer s’hi expressa amb un respecte per les opinions dels adversaris, i un capacitat d’argumentació, que fan sentir vergonya pàtria. Un dels debats candents aquest octubre ha girat entorn de la missió de les tropes canadenques a l’Afganistan. Al discurs del tron, el govern conservador va anunciar que l’exèrcit restaria a Kandahar fins al 2011, quan l’oposició, sobretot el Bloc Quebequès, però també els liberal del francòfon Stéphane Dion, n’exigeix la retirada tan aviat com sigui possible. Val a dir que el Bloc té ara mateix una intenció de vot del 39%, i els liberals arriben al 15% (La Presse dissabte 20 d’octubre). I és que el pacifisme ha amarat bona part de l’opinió pública quebequesa, i molts dels seus joves –sobretot estudiants, d’origen europeu– ho deixen veure amb les seves indumentàries altermundistes. Aquest octubre ha fet calor, i pertot hi han camises balderes, mocadors al coll, xancletes, pírcings, samarretes reivindicatives, cabells mig pentinats i barbes d’alguns dies... Mireu-vos-els vosaltres mateixos a la Universitat de Mont-real. Passejant-t’hi pots sentir-te ben bé al campus d’una universitat catalana.

Per tot això, no deixa de sorprendre que el Quebec tingui un passat força més turbulent. I no fa pas tant de temps. De fet, fins a finals dels anys 60, Mont-real va ser una ubicació de primer ordre per a la màfia siciliana. Des d’aquesta ciutat, capos com Dick Patroni o Paolo Violi van aspirar a controlar tot el submón canadenc, fins i tot el dels Estats Units, i van assolir una trista notorietat pública a causa dels segrestos, assassinats, extorsions i altres delictes que van protagonitzar (aquí ho expliquen una mica). D’altra banda, el Quebec també va conèixer episodis d’accions terroristes a mans d’un grup independentista d’orientació marxista, el Front de Libération du Québec, del qual podeu trobar informació a la pàgina històrica del FLQ, o a la wikipèdia en francès o en anglès. Val a dir que no parlem de poca cosa: l’octubre de 1970, l’FLQ va arribar a segrestar i assassinar un viceprimer ministre Quebec, Pierre Laporte, i l’exèrcit canadenc va prendre el carrer a Mont-real.

Pel que sembla, tant les accions policials com els canvis legislatius i l’ascens del Parti Québecois, així com la transformació del clima internacional, van desactivar gairebé del tot les vel·leïtats de violència política. Tot i així, segons deia La Presse dimarts 23 d’octubre, l’any 1995, amb motiu del segon referèndum d’autodeterminació, el Servei Canadenc d’Informació de seguretat va vigilar molt de prop tant els secessionistes com els federalistes. Hi havia el temor seriós que es produís un esclat de violència. Per sort, no va ser així. Potser és que l’exercici de la democràcia, fins i tot quan els resultats són tan tremendament ajustats com aleshores –el no va guanyar de pocs milers de vots– ajuda a deslegitimar les accions violentes.

El mirall d'una societat

Al Quebec, especialment a Mont-real, hi ha molts símptomes de fins a quin punt les realitats francesa i britànica s’han imbricat i han constituït una realitat original. Un d’aquests trets és la importància que hi té la noció de comunitat, tan allunyada dels països catòlics, i tan prevalent als països anglosaxons. Als quioscos, als mercats, pels carrers, als hospitals, als restaurants, moltíssims detalls ens ho recorden constantment que els individus, en aquesta societat, formen part de comunitats diferents, ja siguin lingüístiques, religioses o tot alhora.
El cementiri de Côte de neiges és revelador de fins a quin punt les comunitats estructuren la vida quebequesa. Situat a la muntanya de Mont-royal, entre la ciutat històrica i el barri de Côte de neiges, d'entrada ja és impressionant per les seves dimensions: segons expliquen, hi ha d’inhumades 2.000.000 persones.

Tal com es pot veure a la imatge, es tracta d'un cementiri fet directament a terra, amb herba, que recorda els cementiris de les pel·lícules americanes. De fet està pensat perquè la gent hi vagi a passejar: les tombes s'organitzen en carrers que tenen noms propis, carrers prou amples perquè hi passin els cotxes. I val a dir que l'objectiu s'aconsegueix amb escreix. Un dia de sol, al cementiri hi ha gent passejant, gent amb bicicleta d emuntanya, gent berenant, gent estirada prenent el sol amb poca roba... De fet, el que gairebé no es veu és gent que visita els difunts, almenys de la manera que s'entén a Catalunya.
Una de les particularitats delsl cementiris és que solen reflectir els valors de la societat que els acull. I aquest, com no podia ser altrament, també ho fa. En allò que a nosaltres ens interessa, el cementiri es divideix en dues grans zones: el cementiri catòlic, més gran, i el cementiri protestant. Estan separats per una tanca, i cadascun dels cementiris té la seva pròpia autoritat, i dinàmiques diferents. En el catòlic, més monumental, la propietat és d'un 80 anys; si en acabat no es torna a pagar, les autoritats -el bisbat- buiden la tomba i el terreny queda lliure per a un nou inquilí. El protestant, en canvi, més igualitari, sembla que concedeix la propietat per tota l'eternitat. Com a conseqüència, el cementiri protestant s'estén i s'estén sense aturador.
La divisió entre catòlics i protestants mostra la principal esquerda social de Mont-real, però per sota d'aquesta divisió se n'hi perceben clarament moltes altres. L'etnolingüística, per exemple. Al cementiri catòlic hi ha làpides en francès, però també en anglès i gaèlic per als irlandesos, i italià per als italians. El cementiri protestant acull no sols els anglicans, sinó també els ortodoxos grecs, els armenis, els xinesos, i molts altres, cadascun amb làpides en la llengua de la seva comunitat, de vegades amb traducció, de vegades sense. A més, en un costat del cementiri protestant hi ha un racó per als jueus jueus portuguesos i espanyols, de fet jueus sefardites arribats de Gran Bretanya, amb algune sinscripcions en hebreu o jídix. En total, ens comenten que s'han arribat a comptar fins a 18 alfabets diferents només en aquest parc!
A banda d'algunes portes sovint tancades, l'única manera de travessar de la banda catòlica a la protestant és passant pel cementiri militar. En aquest terreny hi ha els membres de les forces armades canadenques, caiguts en combat o morts a casa. Resulta interessant de constatar que aquest és l'únic espai en què hom supera la divisió etnolingüística principal, perquè la porta entre militars catòlics i protestants no es tanca mai. A més, la simbologia de les làpides militars és també reveladora: totes les làpides són de la mateixa mida, i n'hi ha amb una creu, amb una fulla d’erable i una creu a sota, o amb una fulla d’erable. Per descomptat, el símbol del país està per damunt del de la religió.
L'any 2007, el cementiri es troba en un estat d'abandó lamentable: en comptes del jardí harmoniós que convida a passejar-hi, el terra està cobert d'herbots que en alguns llocs arriben al metre i mig d'alçada. Resulta que els treballadors del cementiri fan vaga des de fa mesos. Però una vaga, també, a la quebequesa: al començament, la vaga era total, de manera que quan arribava un difunt, el deixaven al charnier i no l'enterraven. Val a dir que això de no enterrar el morts no agava els quebequesos tan de sorpresa com a nosaltres: tradicionalment, durant els mesos d'hivern, en aquest país no s'enterra ningú, perquè el terra és massa fred. Però sembla que fins i tot els quebequesos tenen un límit, i després de nombroses protestes, els treballadors van decidir fer vaga només un dia la setmana. Així està de deixat, el cementiri. Això sí, a l'entrada de l'indret hi ha tot de banderetes i un cartell animant a la sindicació; se suposa, no cal dir, que dels treballadors més que dels usuaris.

dimarts, 23 d’octubre del 2007

Algunes pistes per a entendre el Quebec

El Quebec és un país enorme (1 667 441 km²): com tres vegades França o quatre Alemanya. Però està molt poc poblat: l'any 2007 hi residien només 7 700 807 habitants, només una mica més que Catalunya. Aquesta població, a més, es distribueix de manera molt irregular: l'any 2006, a l'illa de Mont-real s'hi concentraven 1,8 milions de persones, mentre que a la regió de nord-du-Quebec, que ocupa el 43% del territori, només n'hi vivien 40 637.
Però no patiu, que això és un bloc, no pas una enciclopèdia. Aquesta feina ja l'han feta altres molt millor en pàgines com aquesta. Aquí només vull donar pistes per a entendre millor el país sense enfarfegar ningú.
Si hagués d'arriscar una fórmula per sintetitzar aquesta societat, diria que el Quebec és una nació d'origen francès covada a Amèrica sota l'Imperi Britànic. Dels quatre elements de la fórmula, el tercer és sens dubte el més fàcil de justificar: es miri com es miri, el Quebec es troba ubicat a Amèrica del Nord. El primer, el fet de ser una nació, també té la seva gràcia, perquè a hores d'ara ja pràcticament no discuteix ningú; hi arribarem quan toqui. Pel que fa als segon, és a dir, el caràcter francès del país, resulta raonablement fàcil de justificar, no sols pels orígens, sinó per la realitat actual: penseu que els francòfons encara hi són el 82% de la població. Aquí, però, cal algun matís: el 7,9% dels habitants del Quebec són anglòfons, i el 10,1% són al•loglots, que aquí denominen allophones ("al•lòfons"), és a dir, persones que tenen una altra llengua inicial ("langue maternelle") que encara comprenen. Notareu que els anglòfons no compten com a al•loglots. No és cap error. Anglòfons i francòfons són els dos pobles fundadors de l'estat canadenc i, per tant, es reconeixen una sèrie de drets mútuament.
Finalment, el tercer element de la fórmula és la dependència del Quebec a l'Imperi Britànic. L'any 1763, el Regne Unit es va emparar de les colònies franceses de la Nova França, i aquesta dependència marca molts dels aspectes de la seva vida fins i tot avui dia. Començant, esclar, pel fet que encara avui forma part d'un estat de majoria anglòfona integrat a la Commonwealth. Per posar un exemple de què significa això, n'hi ha prou de recordar que dimarts passat, el govern canadenc va presentar el Discurs del tron, és a dir, el programa d'actuacions per a l'any que ve. El discurs, se suposa, el va escriure primer ministre amb el seu gabinet. Però no us penseu que el llegís ell: ho va fer la representant de la reina d'Anglaterra al Canadà, una elegant dona d'origen africà que va anar alternant el francès i l'anglès de manera exquisidament equilibrada.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

El Quebec: un lloc estrany



El Quebec és un lloc estrany. Estrany per als no quebequesos, vull dir. Ja fa quasi tres setmanes que m'hi estic, i hi ha tantes coses que costen d'entendre! Per exemple, què hi fan tants milions de francòfons al costat dels Estats Units i de (la resta de) el Canadà? Per què els cotxes no porten matrícula al davant. Per què a les farmàcies hi venen pepsi-cola, paraigües, portafolis o carotes de Halloween? Per què guarden els difunts en un charnier durant uns quants mesos abans d'enterrar-los? Per què tenen els carrers plens d'esquirols, i en canvi no n'hi tenen al bosc? A més, per sort per a ells, els seus veïns canadencs col·laboren de bon grat a fer desconcertant aquest país. N'hi ha prou de dir que el president del Canadà, el conservador Stephen Harper, es vanta davant dels seus electors d'haver reconegut Quebec com a nació, un moviment que -tatxan, tatxan- pot ajudar-lo a obtenir la majoria absoluta ben aviat. Com els conservadors de casa nostra, vaja.
Tot això, i moltes coses més, fan que passar una temporada al Quebec valgui la pena. Sobretot si ets català i t'interessa la cosa pública. Doncs bé, com que jo sí que tinc aquesta oportunitat, aprofitaré per penjar al bloc algunes impressions sobre la Belle Province, que ajudin a entendre per on van els trets a les persones que hi hagin de venir. No demaneu que siguin del tot sistemàtiques, ni coherents. Això és un bloc, i s'hi penja el que surt, de vegades millor, de vegades pitjor. Ja jutjareu. I hi direu la vostra, si us sembla.

diumenge, 21 d’octubre del 2007

Sobre la indiferència dels joves: per un plantejament més crític de la qüestió

La Fundacc acaba de presentar un estudi sobre el consum cultural dels joves que ha fet sonar diverses alarmes, perquè sembla que, en termes generals, els joves usen menys el català que els adults en el seu consum cultural. D’aquests resultats, diversos analistes, com el mateix Salvador Cardús, n’han conclòs que els joves són menys militants que els adults, més indiferents cap a la llengua, i que trien en funció «d’allò que els interessa», no pas en funció del seu compromís amb el país; un plantejament que aquí denominarem la hipòtesi de la indiferència.

L’estudi assenyalat em mereix, a priori, confiança. Ara bé, dubto profundament que l’explicació adduïda sigui encertada. Per diverses raons.

D’entrada, la hipòtesi de la indiferència es basa en un fonament –el compromís personal amb la llengua– una mica eteri. Sabem quin grau d’indiferència de debò hi tenen les diferents generacions? Estem segurs que aquest compromís té conseqüències palpables en el consum cultural? No oblidem que aquesta hipòtesi ja fa tants anys que corre que comença a tenir un cert regust de lloc comú: com a mínim a finals dels 80 ja hi havia gent que assenyalava que els joves eren més indiferents que no pas els adults.[1] El temps no passa en va, els joves d’abans ara ja són adults... però el discurs es repeteix quasi idèntic que vint anys enrere. Això el fa, com a mínim, sospitós.

D’altra banda, aquesta hipòtesi és, en bona mesura, és antiintuïtiva. Si els joves d’avui en general fossin globalment més indiferents a la llengua, com que alhora saben més català que els seus pares i avis –i això és amb certesa així, si més no, entre els castellanoparlants–, per lògica hi hauria d’haver més ús del català. A igual oferta i més consumidors potencials, la indiferència hauria de generar més consum en català. Però no és així, ans al contrari: les dades suggereixen estancament o retrocés. D’aquí es dedueix, per tant, que la indiferència, si existeix, no deu afectar igual tothom: la indiferència la viurien els consumidors de productes en català, és a dir, bàsicament els joves catalanoparlants, els quals estarien deixant de consumir en la seva llengua. Per la seva banda, els castellanoparlants –i els al·loglots– continuarien sense usar el català en el seu lleure; això, si no se n’apartaven encara més –cosa difícil, tenint en compte que, per als seus pares, el català ja era quasi inexistent.

La hipòtesi de la indiferència presenta una altra complicació suplementària: ni explica el que passa, ni contribueix a solucionar-ho, perquè fa invisible el desequilibri de poders real que determina l’oferta i la demanda de productes culturals al nostre país, bo i reduint els comportaments a una mera qüestió de gustos personals. Fixeu-vos que aquest plantejament comença culpant els joves perquè «actuen segons els seus interessos», i tot seguit els exigeix que es mobilitzin contra aquests suposats interessos, sense donar-los-en cap raó! Qui s’estranyarà de la seva escassa efectivitat?

Atesa la situació, per què no intentem plantejar la qüestió d’una manera menys planyívola? Per què no fer la pregunta més operativa? Per exemple, per què no interrogar-se pels motius pels quals els mitjans i els productes en català no arriben prou al seu públic potencial jove? Per què no el retenen? Per què no en capten de nou?

La resposta ortodoxa entre gestors culturals castellans o castellanitzats és que la producció cultural en català no té prou «qualitat». Ja podria ser, això, i és més, segur que és així en molts casos... igual com passa en el món cultural castellà. Perquè de mediocritats, òbviament, se’n fan a tot arreu. I bé que en castellà n’hi ha moltíssimes que es consumeixen àmpliament. O sigui que la qualitat no explica, en moltíssims casos, l’èxit o el fracàs dels productes mediàtics i culturals, a menys que la definim de manera circular: té qualitat allò que ven, perquè la xifra de vendes –o de descàrregues, tant se val– són precisament l’indicador de la qualitat. Imagino que aquesta definició no convencerà ni el més ardent partidari del lliure mercat. Així, com que difícilment hi haurà acord sobre què significa «qualitat» en relació amb el consum juvenil, es pot deixar de banda i passar a realitats més tangibles. Realitats de polítiques i de mercat, per exemple.

En aquest sentit, per a explicar per què els mitjans en català no capten o retenen el seu públic, se m’acuden almenys tres línies d’explicació. La primera, atribuïble a les polítiques comunicatives espanyoles; la segona i la tercera, als productors culturals en català.

Pel que fa a les primeres, és obvi que al llarg de les dues darreres dècades l’Estat espanyol ha seguit una astuta política d’anar incrementant l’oferta en castellà i, alhora, anar restringint al màxim l’aparició d’oferta en català, a base d’afavorir les empreses de plantejament castellà –perdó, espanyol– i seu a Madrid. Ho va fer així amb la creació de les televisions privades, totes en castellà, i ho ha tornat a fer fa poc amb els canals 4 o la Sexta. De fet, fa vint anys que els successius governs centrals s’han passat per l’arc de triomf el principi constitucional de respecte i protecció de la diversitat lingüística amb excuses peregrines. Això per no parlar directament de les agressions i la censura a TV3 al País Valencià. Ho posava damunt de la taula Joan Melià en un article recent sobre la TDT a les Illes Balears: a casa nostra, l’Estat impulsa el castellà i hi frena el català. I agradi o no, la televisió és, encara ara, la columna vertebral per a qualsevol mercat cultural modern. Com a conseqüència, bona part de les indústries culturals del país han anat emigrant cap a Madrid i han hagut de treballar en castellà.

La segona causa per la qual els productors culturals en català tenen dificultats per a retenir el seu públic diana jove prioritari és, senzillament, perquè no produeixen prou. El català ha assolit unes posicions comparativament còmodes en el mercat cultural infantil. Però qualsevol pare sap que l’entrada a la preadolescència implica la reculada rapidíssima d’oferta en català, i això en tots els camps: llibres, revistes, música, jocs, cinema i tota mena de productes culturals. Cal no oblidar que es aquest és un mercat molt llaminer per a la indústria cultural, que mou milers de milions arreu del món, amb un pes fonamental de la producció anglo-nord-americana. L’oferta en català no és, de cap manera, suficient, per a cobrir les mínimes necessitats dels nostres joves. Per tant, doncs, consumeixen altres productes que, casualment, ja tenen a l’abast, en castellà sobretot.

Finalment, hi ha una darrera explicació per a la presumpta reculada, aquesta atribuïble directament als mitjans de comunicació en català. Fa temps que molts d’aquests mitjans, especialment la televisió pública, segueixen una política lingüística poc intel·ligent. En comptes de funcionar com la columna vertebral del mercat cultural en català, TV3 i els altres canals de la CCRTV funcionen tot sovint de canal subsidiari del mercat castellà. Ho assenyalàvem a l’Informe de la situació de la llengua: la producció cultural catalana té molts problemes de visibilitat pública fins i tot a bona part dels seus presumptes mitjans de difusió naturals. De fet, alguns d’aquests mitjans naturalitzen dia a dia l’hegemonia del castellà al nostre país. O què fan, si no, les desenes d’anuncis quotidians de joguines en castellà als canals de la CCRTV? I la promoció de llibres o de música en castellà? Per no parlar d’opinadors en nòmina incapaços d’aprendre el català... Que no hi ha prou mitjans en castellà –molts d’ells pagats també pels catalans–, que cal introduir-lo constantment als mitjans en català? Sembla mentida que amb tants anys d’experiència, els responsables d’aquests mitjans continuïn practicant la política de l’estruç: en comptes de fidelitzar almenys el seu públic diana principal, fan el possible perquè es passi a la competència.

Tots aquests plantejament són discutibles i matisables, sens dubte, però almenys tenen dos avantatges: d’una banda, intenten explicar de manera objectivable per què el consum cultural juvenil evoluciona com evoluciona; d’una altra, permeten preparar línies racionals per a la resposta.

Perquè aquesta és, al capdavall, la qüestió. Si la reculada del consum existeix i és percebuda com un problema, cal plantejar explicacions que, a més d’il·luminar el tema, serveixin per a poder-lo abordar. La hipòtesi de la indiferència ni explica ni guia cap a l’acció, ans al contrari, és esterilitzadora i masoquista. En canvi, la denúncia de les polítiques de colonització mediàtica i cultural de l’espai comunicatiu català pretén identificar uns objectius mesurables i políticament abordables. Al capdavall, aquestes polítiques poden analitzar-se i, igual com s’ha fet amb el dèficit fiscal, poden denunciar-se i ésser combatudes. Un primer pas essencial, aquest, per començar a trobar-hi solucions.


[1] Boix, Emili. 1993. Triar no és trair. Identitat i llengua en els joves de Barcelona. Barcelona: Ed. 62.