Pau i violència al Quebec

El Quebec contemporani és una societat pacífica, gairebé al·lèrgica a la violència. Als debats televisius, la gent del carrer s’hi expressa amb un respecte per les opinions dels adversaris, i un capacitat d’argumentació, que fan sentir vergonya pàtria. Un dels debats candents aquest octubre ha girat entorn de la missió de les tropes canadenques a l’Afganistan. Al discurs del tron, el govern conservador va anunciar que l’exèrcit restaria a Kandahar fins al 2011, quan l’oposició, sobretot el Bloc Quebequès, però també els liberal del francòfon Stéphane Dion, n’exigeix la retirada tan aviat com sigui possible. Val a dir que el Bloc té ara mateix una intenció de vot del 39%, i els liberals arriben al 15% (La Presse dissabte 20 d’octubre). I és que el pacifisme ha amarat bona part de l’opinió pública quebequesa, i molts dels seus joves –sobretot estudiants, d’origen europeu– ho deixen veure amb les seves indumentàries altermundistes. Aquest octubre ha fet calor, i pertot hi han camises balderes, mocadors al coll, xancletes, pírcings, samarretes reivindicatives, cabells mig pentinats i barbes d’alguns dies... Mireu-vos-els vosaltres mateixos a la Universitat de Mont-real. Passejant-t’hi pots sentir-te ben bé al campus d’una universitat catalana.

Per tot això, no deixa de sorprendre que el Quebec tingui un passat força més turbulent. I no fa pas tant de temps. De fet, fins a finals dels anys 60, Mont-real va ser una ubicació de primer ordre per a la màfia siciliana. Des d’aquesta ciutat, capos com Dick Patroni o Paolo Violi van aspirar a controlar tot el submón canadenc, fins i tot el dels Estats Units, i van assolir una trista notorietat pública a causa dels segrestos, assassinats, extorsions i altres delictes que van protagonitzar (aquí ho expliquen una mica). D’altra banda, el Quebec també va conèixer episodis d’accions terroristes a mans d’un grup independentista d’orientació marxista, el Front de Libération du Québec, del qual podeu trobar informació a la pàgina històrica del FLQ, o a la wikipèdia en francès o en anglès. Val a dir que no parlem de poca cosa: l’octubre de 1970, l’FLQ va arribar a segrestar i assassinar un viceprimer ministre Quebec, Pierre Laporte, i l’exèrcit canadenc va prendre el carrer a Mont-real.

Pel que sembla, tant les accions policials com els canvis legislatius i l’ascens del Parti Québecois, així com la transformació del clima internacional, van desactivar gairebé del tot les vel·leïtats de violència política. Tot i així, segons deia La Presse dimarts 23 d’octubre, l’any 1995, amb motiu del segon referèndum d’autodeterminació, el Servei Canadenc d’Informació de seguretat va vigilar molt de prop tant els secessionistes com els federalistes. Hi havia el temor seriós que es produís un esclat de violència. Per sort, no va ser així. Potser és que l’exercici de la democràcia, fins i tot quan els resultats són tan tremendament ajustats com aleshores –el no va guanyar de pocs milers de vots– ajuda a deslegitimar les accions violentes.