Sobre el model lingüístic televisiu quebequès

Ara que el ppsoecialista Joan Ferran proposa acabar de liquidar el pluralisme ideològic de la televisió catalana, resulta interessant de donar un cop d'ull comparatiu amb el que s'esdevé al Quebec.

El primer que sobta en posar-se davant de la televisió quebequesa és la potència de la televisió en francès en aquest país nord-americà. Per posar dos exemples, a l'hotel de la ciutat de Quebec on em vaig allotjar, 27 dels 43 canals eren en francès, i els 16 restants en anglès. A Mont-real, al pis on m'allotjava, dels 56 canals que podia captar, 28 eren en francès, 27 en anglès i n'hi havia un altre que alternava entre diverses llengües de les comunitats immigrades, com l'italià i el portuguès. En altres paraules, al Quebec, tot i trobar-se enmig d'un oceà anglòfon, el consumidor té una amplíssima capacitat per a triar i remenar en la llengua feble. L'opció per l'anglès existeix, però no és de cap manera l'única alternativa.

El segon element que sobta un català naïf quan arriba al Quebec és el model lingüístic de les cadenes. Per a dir-ho de manera simple, en aquest país, les cadenes públiques i privades són cadenes en anglès o francès de debò, no són pas cadenes bilingües com les autonòmiques, públiques i privades, catalanes. Per a començar, tant els professionals del mitjà com els convidats s'expressen en la llengua de la cadena. Quan no és així, és a dir, si l'entrevistat no és francòfon (o anglòfon), les seves veus són interpretades en directe o subtitulades. Òbviament, a cap programador no se li acut de convidar tertulians o "experts" que s'expressin en l'altra llengua, i això que a les cadenes francòfones hi abunden els programes de debat i d'entrevistes. Pel que fa a les pel·lícules, diria que les cadenes franceses les emeten habitualment doblades, sovint amb un doblatge fet al mateix Quebec, no pas subtitulades. A les telenovel·les no sembla haver-hi la quota d'anglòfons que impera a les producciona catalanes. Fins i tot als programes més populars, com ara els reality shows o als subproductes tipus Gran Hermano tots els participants parlen francès fluïdament, encara que de tant en tant deixin anar un shit o un hey, man. Lògicament, aquest model no és exactament idèntic a tots els canals: en algun programa juvenil francòfona, per exemple, hom arriba a veure com la presentadora es passa a l'anglès per entrevistar uns joves anglòfons ajaguts a la gespa -però la interacció apareix doblada o subtitulada per als espectadors francòfons. Ara, on no vaig detectar vacil·lacions va ser en la publicitat: als canals francòfons, la publicitat és íntegrament en francès -testimonis, veus en off, textos escrits, etc.- fins i tot referents culturals.

Les retransmissions de l'activitat parlamentària al Parlament Federal són molt il·lustratives de com funciona aquest país: com que els parlamentaris poden expressar-se en la llengua de la seva preferència, els canals anglòfons i francòfons compten amb intèrprets simultanis amatents a la tria de llengua dels representants; així, si el primer ministre decideix contestar en francès a una pregunta en aquesta llengua -cosa que l'actual fa de manera habitual, tot i ser anglòfon- als canals anglòfons s'activa la interpretació simultània. I en el moment que decideix passar-se a l'anglès, són els canals francòfons els qui activen els seus intèrprets. De fet, els mitjans emeten bàsicament les declaracions fetes en la llengua de la cadena. Per tant, els polítics s'esforcen a parlar en la llengua dels seus destinataris, i això fa que els telenotícies francòfons sempre estiguin farcits de declaracions dels líners federals anglòfons expressant-se en francès, més o menys accentuat segons les seves habilitats. I això, no ho oblidem, tenint en compte que la capital federal, Ottawa, es troba en una zona aclaparadorament anglòfona!

Algú pot pensar la situació descrita s'eplica per la potència del francès com a llengua internacional, però diria que s'equivoca. Certament, a les televisions francòfones hi apareixen de tant en tant convidats d'altres països francòfons o francòfils, i s'hi poden veure productes internacionals en la llengua de Molière. Però el gruix de les emissions en francès al Quebec és de producció pròpia. De fet, de tots els canals en francès esmentats, només un -TV5- és pròpiament estranger. Tota la resta són cadenes canadenques i/o quebequeses. La societat quebequesa, doncs, ha estat prou intel·ligent per a dotar-se d'un sistema televisiu en francès propi i competitiu que planta cara a l'hegemonia de l'anglès a l'Amèrica del Nord. I això, cal recordar-ho, en unes condicions que no són tan distants de la catalana com de vegades podríem pensar. N'hi ha prou de recorar que el nombre de parlants de francès a tot el continent és similar al de catalanoparlants. És a dir, que la diferència de força entre el francès al Quebec i el català als països de llengua catalana no és ben bé d'una qüestió demogràfica, perquè les audiències potencials no són gaire diferents. De fet, si només comptéssim els entenedors de la llengua, probablement n'hi ha més de català que no pas de francès a Nord-Amèrica. La clau, doncs, es troba en algun altre lloc.

No cal dir que, a la base de tot, s'hi troba el fet que el Quebec va ser colonitzat pels britànics i no pas pels castellans. Les polítiques lingüístiques de l'Imperi al Canadà mai no van ser tan explícitament lingüicides com les de l'Imperi Espanyol, i això encara ho estem pagant avui. Al Canadà, els francòfons no estan obligats constitucionalment a saber anglès, ni a la inversa, i l'Estat canadenc inverteix sumes molt considerables per fer possible de viure arreu del Canadà com a monolingüe francès. Això afavoreix que els francòfons formin una comunitat menys difuminada que no pas els catalanòfons, forçats tothora a passar-se al castellà. Però a banda dels temes més generals, hi ha elements explícitament lligats amb l'organització dels mitjans audiovisuals que cal tenir en compte. Entre aquests n'hi ha tres que em semblen absolutament crucials:

1. El Canadà és un Estat bilingüe: això fa que hi hagi cadenes públiques íntegrament en anglès i íntegrament en francès arreu del país.
2. El Canadà és un Estat federal: en l'organització de la televisió, doncs, hi juguen un paper fonamental les províncies. Així, l'espai televisiu de cada província es concep en la seva totalitat en termes independent dels altres espais provincials.
   
3. La noció de completesa: les societats francòfones nord-americanes han assumit profundament la convicció que la seva supervivència exigeix poder viure en francès de manera completa, és a dir, plenament, en tots els àmbits. Al costat, si cal, d'altres llengües, però sense que el multilingüisme impliqui la renúncia a veure el francès plenament present en totes les activitats.
   

La diferència amb el sistema televisiu imperant als països de llengua catalana és còsmica -i sempre contra el català. En primer lloc, els Estats en què es troba repartida la comunitat catalanòfona són tots oficialment monolingües, i només Andorra té el català per llengua oficial. Centrant-nos en el Regne d'Espanya, això vol dir que no hi ha cadenes espanyoles en català; vaja, no hi ha ni un trist programa en català de 5 minutets per als catalanòfons que viuen fora de les regions oficialment bilingües. En segon lloc, i molt més greu encara, l'organització de l'espai televisiu no és ni tan sols autonòmica, sinó directament unitarista i centralitzada. L'Estat ha dissenyat la política televisiva partint de la base que al seu territori només hi havia un únic espai comunicatiu amb centre a Madrid, sense cap previsió efectiva per al respecte de la diversitat lingüística. És damunt d'aquest mapa que es van afegir les televisions autonòmiques. I un cop vist que aquestes podien arribar a tenir audiències no negligibles, a l'Estat li va faltar temps per engegar una cursa de concessions a empreses privades de vocació -i capital- castellà. El resultat ha estat el buscat: avui no hi ha espai comunicatiu català, i les televisions en la nostra llengua es troben expulsades a la peridèria per una dinàmica empresarial acuradament planificada per a arraconar el català.

Finalment, en comptes de la noció de completesa, el discurs predominant entre les elits catalanes és el de la representativitat. En comptes de defensar que la comunitat lingüística catalana també té dret a una tria de mitjans públics i privats en la seva llengua, coma mínim en igualtat de condicions que els castellanoparlants, els nostres polítics i opinadors es barallen perquè la televisió representi adequadament la societat. Com si encara encara estiguéssim en ple franquisme i només hi hagués una única cadena! I en el súmmum de la miopia, els polítics catalans cauen en el parany de reduir aquest debat a TV3, com si les altres cadenes no existissin i no tinguessin cap obligació de representar adequadament la societat per a la qual emeten! És així que hi ha gent que diu tranquil·lament que cal depurar els nacionalistes del poc espai que els han deixat -quan tindran programes a TV1?- o l'absurd d'haver de vetllar pel castellà a TV3 sense cap contrapartida a les televisions que ocupen la resta del nostre espai televisiu.

El Quebec ens mostra que cal un canvi de discurs. Un discurs que deixi de fer problema de TV3 i comenci a qüestionar la presència del català en el conjunt de l'oferta televisiva. Ja n'hi ha prou d'intents absurds de captar més castellanoparlants per al canal únic en català a base d'introduir-hi el castellà d'amagatotis. El que cal és replantejar a fons la resta de l'oferta televisiva perquè deixi de ser bàsicament de producció aliena. Només així podrem conjurar el risc d'escissió comunitària que es perfila entre uns catalans ancorats a TV3 i uns castellans cada vegada més alienats del país on han acabat vivint. Un risc real, i contra el qual cal començar a ctuar amb diligència després de dècades de badar.