dimarts, 30 d’octubre de 2007

El que no mata, ensenya


Viure en un país que no és el teu, i en una llengua que no domines, et sotmet a tota mena d’àrdues proves de supervivència. Però l’ésser humà es caracteritza per la seva adaptabilitat, i ben aviat desenvolupes estratègies de supervivència que et fan la vida més senzilla. Lògicament, no sempre surten bé. Però de tot se n’aprèn.

Una prova crucial de la teva integració és la capacitat d’actuar com cal en un restaurant. Sobretot quan et trobes dret amb la safata a la mà, indicant el plat que vols a un cambrer immensament avorrit, i amb una llarga cua de gent darrere teu. Jo canviaria tots els exàmens de nivell C per una interacció reeixida en una cua d’un menjador universitari. Perquè aquí sí que has de demostrar competències comunicatives, i no pas a l’aula. És en moments com aquests, quan tu ja has demanat que et posin «ça, ça et ça», quan els cambrers –i les cambreres– solen deixar anar una d’aquelles frases incomprensibles dels tipus «vlzvspd’gnonhrctsoulgm».

Aquests moments són aterridors. Primera, perquè no tens ni punyetera idea de què t’estan dient. I segona, perquè de seguida t’inunda la desagradable sensació que mai no arribaràs a desxifrar aquell missatge incomprensible per més que te’l repeteixin trenta mil vegades.

En moments com aquests, l’experiència suggereix adoptar una sèrie de tècniques de supervivència que generacions i generacions de guiris d’arreu del món han anat depurant a base d’experiència:

  1. Esforça’t a mantenir la sang freda: en principi, tu ets el client, i re no fa pensar que la teva integritat física corri perill;
  2. Pensa que el més probable és que t’estigui fent una pregunta, encara que l’entonació del teu adversari sigui més aviat de fastigueig;
  3. Somriu estúpidament: està demostrat que el somriure és una estratègica biològica dissenyada per amansir els enemics;
  4. Digues alguna cosa que s’assembli a «pardong?», forçant tant com sigui possible el teu accent; amb sort –amb molta sort– potser fins i tot li fas entendre que ets estranger que no domina la llengua, i se n’apiada.

Si la cosa va bé, aquest comportament permet guanyar una preciosa segona oportunitat. De vegades, si tens sort, el cambrer repeteix una mica més a poc a poc, amb alguna vocal suplementària, del tipus «vlzvous spd’oignon dhrctsoulgum». Tot sovint, però, la repetició és idèntica en forma al missatge inicial; fins i tot pot ser més ràpida. Si l’entens, fantàstic. Però si no l’entens, la cosa comença a complicar-se. Aviat veus aparèixer als ulls del teu botxí una expressió de commiseració infinita, quan no de menyspreu superlatiu, envers el pobre imbècil que no sap ni tan sols quina sopa vol. I t’adones que la cua darrere teu comença a impacientar-se. Saps que tu ets el tap que atura la cua, i això t’incomoda. És en moments com aquest que un estranger se la juga, i ha d’optar per una escapatòria adequada. Què fer?

Hi ha la possibilitat de declarar obertament «jesuisunétranger etjen’aipas compris, pouvez-vousrepeters’ilvousplaît?». Val a dir que aquesta declaració és totalment absurda: arribats en aquest punt, és obvi que ets un estranger que no entens el que et diuen, i ho sap no sols el cambrer –o cambrera–, sinó també els altres clients que ja et miren, enriolats o empipats. Ara, per molt absurd que pugui semblar, de vegades aquesta humiliació aconsegueix el miracle i el nostre botxí condescendeix a repetir el seu «vlzvous spd’oignon dhrcts ou dlgumes», una mica més a poc a poc, i per tant una mica més comprensible. O no. Molest perquè li has destorbat la rutina, el cambrer –o cambrera– pot no sols repetir la seva primera frase al mateix ritme endimoniat, sinó fins i tot amanir-ho tot amb algun comentari suplementari del tipus «t’cnouquoi?» que si no arribes a comprendre pots intuir que és insultant.

En casos com aquest, doncs, convé tenir a l’abast un pla B, una armilla salvavides, un bot d’emergència per poder evitar enfonsar-te definitivament. És ara que convé recórrer a la coneguda tècnica de repetir les dues darreres síl·labes del missatge xifrat de l’oponent, si pot ser envoltades d’una mena de grunyit que les faci tan poc comprensibles com les seves, i amb una entonació clarament afirmativa. Vull dir, que si l’altre ha acabat la seva frase dient «lgum», tu li contestes «lgum.» amb fermesa, fitant-lo als ulls. En un 90% de les ocasions, aquesta simple estratègia aconsegueix de canviar els rols: ara és ell –o ella– qui ha d’assegurar-se del que li has demanat, i per tant, és ben probable que et pregunti, amb una claredat inesperada: «soupe de legumes?» Eureka! Ja l’has caçat! Ara ja saps que el cambrer et demanava quina sopa volies! És el moment de decidir si la vols de verdures, de ceba o del que sigui, o si no en vols. La prudència aconsella un «aha» d’assentiment acompanyat del moviment adequat de cap, encara que no et vingui de gust aquesta sopa. Això depèn de les teves ganes de gresca. Però en tot cas, el que ja has fet és recuperar el teu estatus de parlant adult que pot negociar amb el cambrer. Abandones l’estatus de subhumà que no parla i recobres la teva categoria d’interlocutor legítim.

I el 10% de casos restant? Bé, de vegades la tècnica no funciona. Tu ja pots escarrassar-te a dir «royal», que si la pregunta era si volies «salade ou rouleau royal», el cambrer no en traurà l’aigua clara. Però com a mínim, com a mínim, la teva resposta el desconcertarà, i això el forçarà a replantejar la pregunta. I què vols, al final fins i tot ell s’haurà d’esforçar perquè l’entenguis. Perquè al capdavall, al capdavall, qui paga ets tu.

1 comentari:

Aspectes ha dit...

Bones estratègies! Caldri que penséssim més a pensar-ne de semblants per a nosaltres mateixos i els nostres comportaments sociolingüístics. Últimament, estic experimentant amb una estratègia sociolingüística amb els venedors de productes per telèfon (en el meu cas, solen ser empreses contractades per Telefónica, que em truquen a casa per vendre nous serveis o fer enquestes). Evidentment, sempre es dirigeixen a tu en castellà. Jo els deixo fer el seu rotllo inicial. Quan em toca a mi dir alguna cosa, dic, en castellà, "Me puede ofrecer este servicio (és a dir l'oferta) en catalán?". La resposta sempre és "no". I jo hi afegeixo: "Muchas gracias, pero les agradecería que cuando me lo puedan ofrecer en catalán me vuelvan a llamar". Cal dir que en la majoria de casos la resposta de l'operador ha estat de naturalitat i que ha dit que d'acord, que quan ho tinguin ja ho faran. Sempre va bé, excepte l'altre dia, que vaig afegir "Cuando me puedan ofrecer este servicio en catalán, mi lengua,..." L'operador va etzibar: "pero su lengua es el castellano!". Jo vaig afegir: "Ahora no vamos a discutir eso". I vaig penjar. Tal com diria la nanny, no cal entrar en el joc! Dic tot això perquè m'ho ha recordat el que deia en Xavier quan deia que cal tenir sang freda. He experimentat que si fas això amb sang calenta surt molt malament perquè acabes entrant en el joc i sovint tens les de perdre (et penjaran ells). És millor ser amable però defensar els propis drets. Ja està. Comentaris?