De catalans al Quebec

De catalans, al Quebec, no se n'hi veuen gaires. Durant un mes jo hi he trobat dues (mig) conegudes, una d'elles exalumna i una altra companya de feina. De fet, a la guia telefònica Canadà 411 només hi surten 4 persones de cognom Pujol i 37 Ferrers, per dir-ne dos d'inequívocament catalans. Això sí, els noms de pila de la majoria d'aquests Pujols i Ferrers eren poc nostrats: els Claude, Denis, Erlinda, Carlos Trinidad o Ibrahim Enrique fan sospitar immigracions antigues, algunes d'aquestes precedides per una llarga marrada caribenya. Vaja, que no hi ha prou gent per a muntar un barri català igual com n'hi ha un de portuguès o de xinès a Mont-real. Això sí, buscant per Internet trobes el Casal català del Quebec, que organitza activitats diverses, com ara la castanyada, i que constitueix un punt de suport interessant per a situar-se al país, fer preguntes, organitzar intercanvis... Certament, és a l'estranger on es veu més clar que la Xarxa ajuda a fer xarxa.

La petjada catalana més inesperada que he trobat al Quebec ha estat al metro. Dissabte 13 d'octubre vaig pujar a un vagó mig buit a Plamondon, em vaig asseure i els meus ulls se'n van anar cap a la pantalla lluminosa de propaganda. Després d'uns quants anuncis irrellevants, apareix a la pantalla –en francès–: «Dos homes sols en una illa enmig de l'Atlàntic...». Això m'és familiar, penso. «s'enfronten a uns monstres...» No pot ser, es tracta d'una casualitat...

Però efectivament, no era cap casualitat. Es tractava d'un anunci del llibre La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol. L'únic anunci de llibre que vaig veure en tot el mes d'octubre al metro, tot s'ha de dir. Perquè després diguin que la literatura catalana no pot saltar fronteres! El llibre, després, el vaig veure en una taula a l'entrada de la Librairie Olivieri de Côte des Neiges, igual com L’ombre du vent de Ruiz Zafón.

Tot i l'escàs nombre de connacionals que hi resideixen, el Quebec deu ser és un dels països on és més fàcil dir a una nova coneixença que ets català. A l'Administració això és així, per descomptat: fa anys que als Ministeris, a l'Office de la Langue o al Conseil de la Langue tenen relacions amb els homòlegs de Catalunya. També a les universitat m'ha semblat que l'existència de Catalunya era qüestió de cultura general, encara que sovint no tinguin gaire clara la diferència entre català i castellà. Per cert, al Quebec pots aprendre català com a mínim a les universitats de Mont-real i de Laval. Fins i tot la gent del carrer sembla raonablement comprensiva. A diferència d'altres llocs, aquí, si dius que ets català, no cal escarrassar-s'hi gaire, ni entrar en detalls. Si algú et pregunta alguna cosa, n'hi ha prou de dir que Catalunya és a Espanya com el Quebec al Canadà. I pel que fa a la llengua, n'hi ha prou de dir que el català és, com el castellà o l'italià, una llengua romànica independent propera a la seva. Si a sobre ho il·lustres amb triplets de mots com ara manger / menjar / comer o fils /fill / hijo, la comprensió del tema queda assegurada.

Presentar-me com a català al Quebec ha tingut un resultat inesperat: com a mínim dues persones m'han dit, en francès, que elles també eren catalanes... de la Catalunya del Nord. M'hi he trobat amb una investigadora nascuda i emigrada anys enrere, però també en el cas d'un guia del Parc de Mont-Royal nascut a Bodeus, educat a la Sorbona i resident a Mont-real des de fa una dècada, que es deia català perquè el seu avi era de Vilanova de la Raó! En això, els quebequesos mostren la seva americanitat. Penseu que, si més no a Mont-real, és ben fàcil que hom es declari armeni, grec, italià, portuguès, irlandès, etc., pel fet que algun dels seus avis venia d'un d'aquests països. Etnicitat sense llengua, com als Estats Units.