Des de la conquesta britànica, el Quebec ha estat una societat eminentment catòlica dominada per una elit protestant. Val a dir que no tots els catòlics eren francòfons: hi havia irlandesos anglòfons catòlics, i els italians immigrats al segle XX es van anglicitzar tot i la coincidència religiosa. A més, hi havia també una minoria de jueus més o menys practicants, arribats en diverses onades immigratòries. Amb tot, a grans trets, la divisòria religiosa coincidia amb la principal línia de fractura etnolingüística del país.
El paper de les esglésies fou molt important en la vida social quebequesa Entre els segles XVIII i mitjan segle XX, les institucions religioses van assumir bona part dels incipients serveis socials: l'educació, els hospitals, l'atenció a les persones sense recursos... Però a partir dels 60, la Revolució Tranquil·la va generar un canvi substancial en aquest terreny: incapaces de fer front a les demandes creixents de la població, les esglésies van anar essent substituïdes per l'Estat i la societat es va laïcitzar a marxes forçades. Les religions, en conjunt, van anar perdent espai públic, circumstància aguditzada per l'escàs zel de la majoria dels creients a l'hora de practicar les seves respectives religions. Amb tot, el referent catòlic hi continua essent molt majoritari. D'acord amb el cens de 2001 (veg. també aquí), el Quebec és la penúltima província del Canadà pel que fa al percentatge de persones que declaren no pertànyer a cap religió: només un 5,6%, el doble que l'any 1991, però molt per sota del 16,2% del conjunt del Canadà. El 90% dels creients són cristians, contra un 93% 10 anys enrere. Però no totes les confessions evolucionen igual: al Quebec, el catolicisme (83,2% del total), però sobretot l'islam i les religions índies hi guanyen terreny, mentre que les confessions protestants i el judaisme més aviat reculen. De fet, l'any 2001, els musulmans van superar els jueus (109.000 enfront de 90.000), i van esdevenir la tercera comunitat (1,5% dels residents) al Quebec.
La majoria d'aquestes tendències s'expliquen per la superposició d'un procés de laïcització i l'arribada d'immigrants molt més religiosos. El debat sobre les adaptacions raonables no és, per tant, estrictament religiós, sinó etnoreligiós i cultural, ja que neix de les dificultats de combinar la diversitat religiosa i cultural en el dia a dia d'una societat pluralista amb tendències contraposades.
Oratori de Saint Joseph al Mont-Royal ( Mont-real, Quebec)En termes generals, al Quebec poca gent sembla posar en dubte la necessitat de separar la religió i l'Estat. Tanmateix, el debat sobre les adaptacions raonables deixa al descobert costures d'un teixit social més complex que no pas anys enrere. Diria que, en termes generals, el debat es mou entre dos eixos:
- Fins a quin punt cal eliminar el component cultural religiós de la vida pública? Aquí les opcions van des dels qui advoquen per un laïcisme a la francesa, amb supressió de festes tradicionals com Nadal del calendari col·lectiu, o la prohibició de símbols distintius com vels, kippàs o creus en els espais públics, fins als qui defensen que l'Estat s'adapti a les preferències religioses i culturals dels ciutadans; entre aquests, per exemple, n'hi ha que exigeixen la impartició d'ensenyament religiós a les escoles públiques si els pares el demanen.
- Cal reconèixer alguna posició preponderant a l'herència del catolicisme i/o el cristianisme en la vida social quebequesa? En quins termes? El ventall d'opcions va des dels qui reivindiquen mantenir les creus a l'Assemblea Nacional, i ho fan en termes identitaris, no pas de creença, fins als qui defensen l'equiparació total de les religions cristianes a les altres.
Imatge: Assemblea nacional del Quebec
La combinació d'aquests dos eixos amb les respectives confessions provoca tàctiques i aliances de vegades sorprenents. Així, hom pot veure com immigrants recents musulmans coincideixen amb jueus askenazites i catòlics practicants a l'hora de demanar més permissivitat per a les religions en l'espai públic, amb el suport d'alguns sectors progressistes que defensen la multiculturalitat... davant els ulls astorats de catòlics poc practicants i d'agnòstics que reclamen la prohibició dels símbols religiosos. En un altre sentit, no és poca meravella sentir com bona part dels sectors més conservadors -i cristians- s'uneixen a les esquerres més militants per reclamar que la igualtat entre home i dona forma part de la tradició (històrica?) més irrenunciable de la societat quebequesa... sobretot quan l'interlocutor és musulmà. Vaja, un pou de sorpreses, aquest país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada