dijous, 15 de setembre de 2016

dijous, 8 de setembre de 2016

Les llengües discutides d'Itàlia com a estímul per entendre la construcció lingüística d'Europa

Estem tan amarats d'una lectura de la història basada en els estats nació existents que sovint passem per alt que un simple cop d'ull a la història dels veïns ens pot ajudar a entendre molt millor no sols la nostra, sinó la de tots. Un exemple d'això el proporciona la història lingüística del que avui és Itàlia. El relat nacional oficial explica essencialment que Itàlia (que, igual que Espanya per al nacionalisme espanyol, hauria existit des de sempre) es va fragmentar políticament amb la caiguda de l'Imperi Romà i va romandre feble, esqueixada i parcialment ocupada fins que va saber reconstruir la seva unitat nacional durant la segona meitat del segle XIX. En aquest relitat, el toscà es va imposar per sobre de la resta de varietats -descrites sempre com a "dialetti"- a causa de les seves virtuts intrínseques, de la seva gloriosa literatura, i de la voluntat lliure dels italians que el van adoptar entusiàsticament com a mitjà d'intercomprensió nacional. Aquest relat ha estat profundament assimilat pels actuals habitants d'aquell país i forma part avui dia de la comprensió del món de  qualsevol italià "normal", en un exemple esplèndid del que Michael Billig va denominar nacionalisme banal.

Tanmateix, un observador que es fixi en les escletxes d'aquest relat veurà que s'hi entreveuen altres interpretacions de la realitat que poden resultar simplement fascinants. Això és el que passa quan s'analitza amb cert deteniment la història de les llengües discutides (en anglès, contested languages), les varietats amb forta personalitat lingüística pròpia prou forta per ser considerares llengües independents però que històricament no ha reeixit a establir-se com a tals (no tenen estàndard, no usos formals) i el seu estatus com a llengua és discutit si més no per una part significativa de l'acadèmia. Una revisió de la història d'aquestes llengües, que a Itàlia denominen de vegades lingue mancate, ens mostra tot coincidències i correlacions que suggereixen una història diferent, i molt més apassionant, de les llengües d'Europa.

Això era el que exposava fa poc en la ressenya que vaig fer del llibre Il sardo, una lingua normale, i el que trobo igualment a la introducció de la gramàtica del napolità. Per no estendre'm, proposaré tres punts que mereixerien recerca i reflexió:

1. Quin va ser el paper del la Corona catalanoaragonesa en l'establiment (o no) de les llengües italianes?

Sabem que la política colonial catalana va ser l'obstacle per a l'establiment d'un sard unificat que s'estava gestant al segle XIII. Ara bé, quin paper va jugar la Corona en el manteniment o l'afebliment del sicilià i el napolità cultes? Tot fa pensar que no va ser-hi igual de perniciós:
 
"[...] un linguaggio [el napolità] che per secoli fu l'unico mezzo di communicazione oraleper il popolo di Napoli e, in epoca aragonese, fu addirittura utilizzato in documenti pubblici." (Liguoro 2000: 9) [èmfasi meu]


2. Com va afectar la creació de l'Imperi dels Àustries i la creació del Consell d'Itàlia, segregat del Consell d'Aragó?
Si la Corona d'Aragó no va perjudicar el napolità, no sembla que pugui dir-se el mateix de l'Imperi dels Àustria. Tot fa pensar que els canvis polítics -que a Itàlia es descriuen com la pèrdua dla independència- van implicar la postergació del napolità com a llengua formal, i el seu reemplaçament progressiu pel castellà i/o pel toscà, esdevinguts llengües comunes dels diferents territoris propietat de l'Imperi.

"Un dialetto, quello pugliese-napoletano, che era nato - secondo l'efficace espressione del Galiani - per essere «quello della maggior Corte d'Italia, destinato ad esser l'organo de' pensieri de' piú vivaci ingegni», ma che non riuscí a divenire la lingua generale d'Italia poiché la Campania e la Puglia decaddero al punto di apparire le «infme e piú derelitte» tra le province italiane.
Insomma, letterati e studiosi toscani si dettero da fare, e bene, per imporre il loro dialetto come base della lingua commune, mentre nel Meridone d'Italia la perdita dell'independenza penalizzava il dialetto napoletano, scacciandolo per sempre dagli stessi «atti publici della nazione», dove veniva sostituito dalla lingua spagnola." (pàg. 9)

Tot i això, durant el segle XVII hi ha una literatura notable en napolità: Giulio Cesare Cortese, Gianbattista Basile... Però simultàniament també s'estén el toscà entre els literats.

3. Hi va haver una mena de renaixença lingüística i cultural del napolità al segle XIX, i com va funcionar?

Sembla que l'alliberament d'energia econòmica i cultural produïda després de la caiguda de l'Antic Règim i l'emulació d'un París que era el far cultural de tot Itàlia va generar una sorprenent florida cultural i literària en napolità, que arriba fins al punt de competir amb la d'expressió toscana:

"Una letteratura «nazionale» [vol dir que arriba a tot Itàlia], basata sul dialetto inteso comme lingua, si ebbe invece a Napoli, paradossalmente, moltissimi anni dopo la pubblicazione del trattato di Galiani: dopo il 1860, quando l'antico Stato indipendente del Sud fu annesso al regno d'Italia. Una schiera foltissima di poeti fece, allora, al napoletano un mezzo universale d'espressione che, librato sulle ali di versi, compinimenti, canzoni, volò ben al di là dei confinni idealmente segnati tra il Vesuvio e il mare. (...) Prepotente, emergeva dal misterioso fondo della storia e della psiche collettiva quella «patria napoletana» evocata dal Galiani piú d'un secolo prima." (pàg. 11)

Tanmateix, com a València, a Galícia, a  Occitània, etc., la manca de projecte polític degué conduir a l'esvaïment del que en el fons degué concebre's només com un projecte cultural de crear una Itàlia diferent. Però això ja és una altra història que no puc abordar aquí.


Referència
Liguoro, Mimmo (2000). “Prefazione.” A: Iandolo, Carlo. ’A Lengua ’E Pulecenella. Grammatica Napoletana, 9–12. Franco di Mauro Editore: Napoli.

dimarts, 6 de setembre de 2016

Del bilingüisme a la recentralització i la privatització?

Article publicat a l'Ara el 31/8/2016

El pacte per la investidura entre el PP i Ciutadans inclou, entre d’altres, la proposta d’establir un sistema escolar bilingüe castellà-anglès als territoris castellanòfons i un de trilingüe als territoris amb altres llengües pròpies oficials. Atès l’abast de la proposta, hi ha certes consideracions que caldria avançar.
La primera consideració és que, encara que hi estiguin passant de puntetes, la proposta confirma el gir de 180 graus en l’estratègia dels signants del pacte. Recordem que fins fa relativament poc tots dos partits s’exclamaven contra el model educatiu de Catalunya argumentant els presumptes perjudicis d’aprendre en una llengua altra que la familiar, i denunciaven que representava un atemptat contra la llibertat d’elecció dels pares. Ara resulta que l’acord d’investidura pretén imposar des d’instàncies governatives un model que, en el cas dels territoris no castellanòfons, implicaria que dos terços de l’ensenyament es fes en règim d’immersió. En altres paraules, que la immersió lingüística ha passat a ser positiva si qui la imposa són ells, triant-ne les llengües i de Madrid estant.
La segona de les consideracions és que sobta que, tot i les conseqüències socioeconòmiques que podria tenir, no s’hagi fet públic encara cap text que raoni ni els costos ni els beneficis de la proposta. Vegem-ho ni que sigui de manera superficial. Pel que fa als costos, fer bilingüe el sistema espanyol implica una gran inversió en termes de diners i esforços. La mesura exigeix que la meitat dels docents dominin la llengua de Shakespeare fins al punt que se sentin còmodes per explicar-hi temes com l’estructura cel·lular, la Revolució Industrial o la trigonometria. Això requereix que es reemplaci bona part del professorat actual per docents lingüísticament capacitats, o bé que l’Estat financi/imposi un reciclatge idiomàtic que exigeix que molts professionals hi dediquin almenys deu hores setmanals durant cinc anys. Atesos els costos econòmics, estaria bé que s’expliqués d’on sortirien els recursos, sobretot tenint en compte les exigències de contenció de despesa de les autoritats europees.
Més intrigant resulta encara el fet que una proposta de tanta magnitud no vagi acompanyada d’una anàlisi que en justifiqui la conveniència. Anem a pams. Si algun problema educatiu té Espanya avui dia és que es troba en el grup de màxim abandonament escolar del continent. ¿Algú creu sincerament que passar a fer la meitat de les classes en anglès ajudarà a reduir les elevadíssimes taxes de fracàs escolar dels escolars espanyols? Més complex és el tema dels beneficis econòmics de la mesura. Sens dubte, el multilingüisme constitueix un recurs per a les empreses, però d’aquí a considerar que aquests beneficis justifiquen els costos de la mesura anunciada hi ha una considerable distància. En tot cas, el fet que cap país europeu hagi implantat fins ara un model com l’anunciat convida almenys a l’escepticisme. En aquest sentit, el fet que Catalunya, amb un nivell d’anglès no gaire superior a la mitjana espanyola, estigui aconseguint unes taxes d’exportació molt superiors a les de la resta de l’Estat fa pensar que el problema d’Espanya, més que de llengua, és d’estructura productiva. En tot cas, rere els discursos grandiloqüents, la mesura sí que pot resultar llaminera per a certs sectors en un altre sentit. Ateses les minses perspectives de transformació sociopolítica que s’albiren a Espanya, aquesta iniciativa podria servir per facilitar la transferència de recursos públics cap a centres privats bilingües freqüentats per unes classes mitjanes angoixades pel futur que veuen l’anglès com una forma de distinció en el mercat i com una eina per a una inevitable emigració laboral dels seus fills.
És ben probable que la mesura anunciada en el pacte d’investidura no sigui més que un brindis al sol. En qualsevol cas, la seva falta de justificació recorda altres iniciatives en què, en comptes d’actuar racionalment, les autoritats espanyoles s’han mogut per pulsions centralitzadores i interessos sectorials, com en el cas de la gestió aeroportuària o en el cas de l’AVE. Fins que no es demostri el contrari, hi ha molts elements per pensar que el principal objectiu de la proposta no és pas millorar els sistemes educatiu o productiu, sinó recentralitzar competències, arraconar les llengües minoritzades i encobrir la transferència de recursos a determinats centres privats. Tot un programa, això sí, coherent amb qui el proposa.

dissabte, 23 de juliol de 2016

Ja estan disponibles les versions catalana i castella del Llibre Blanc LearnMe (versió abreujada)

Ja estan accessibles en línia les versions abreujades catalana i castellana del Llibre Blanc sobre la diversitat lingüística del projecte LearnMe, que recullen les reflexions i propostes fruit d'aquest projecte sobre com caldria enfocar el tractament de la diversitat de llengües. A part d'aquestes dues noves edicions, realitzades per l'equip de LearnMe del CUSC, la versió abreujada del Llibre Blanc ja està disponible en anglès, frisó, holandès, hongarès, i llengua de signes hongaresa, i ben aviat seran accessibles les traduccions al francès, el gal·lès i el finès.  

Totes les versions del Llibre Blanc completa i abreujada es poden trobar aquí. Les versions catalanes i castellanes poden trobar-se en aquesta altra pàgina.



divendres, 22 de juliol de 2016

Hitzargiak: una trobada molt reeixida

Ara fa unes setmanes que es va dur a terme la trobada del projecte Hitzargiak: llengües que s'il·luminen les unes a les altres, en el qual he participat com a membre del Comitè científic, i m'havia quedat amb les ganes d'explicar que va ser tot un èxit i explicar per què.

La trobada era la cirereta d'un projecte que ha cercat de visibilitzar iniciatives en favor de les llengües minoritzades d'arreu d'Europa i posar en contacte els seus impulsors perquè poguessin aprendre els uns dels altres. L'exemple paradigmàtic de tot plegat és segurament la Korrika, aquella cursa popular en favor de l'èuscar que cada any aplega desenes de milers de persones i que té o ha tingut rèpliques a Bretanya, Irlanda, Països Catalans, Vall d'Aran... No es pretenia per tant fer un congrés acadèmic sinó més aviat una trobada d'actors que estan duent a terme iniciatives sobre el terreny. El repte era colossal, perquè d'iniciatives com aquestes n'hi ha a manta, però els seus impulsors solen tenir el cap a tot arreu llevat de la internacionalització



Dic que la trobada va ser un èxit i ho defensaré amb dos arguments bàsics.

D'una banda, per les formes. L'esdeveniment, que va tenir lloc a la seu d'una empresa col·laboradora (a Orona Ideoa, Hernani), es va muntar de manera summament professional. A banda d'algunes ponències, el gruix de la trobada eren les taules rodones en què els impulsors d'activitats diverses presentaven les seves experiències, seguides de preguntes i debat amb el públic. Posteriorment hi van haver estones per intercanviar parers ja fora de les sales de conferències. Crec que el model de presentació triat va ser l'adequat. Ja sé que als més grans ens agrada disposar de temps per presentar llargues ponències, però cada dia m'inclino més pels formats breus, directes i participatius. Deu ser que m'estic passant a la cultura de les revistes acadèmiques... o del videoclip.

D'altra banda, pels continguts. El segon motiu pel qual crec que la trobada va ser un èxit és que va permetre l'accés a un munt d'iniciatives d'arreu d'Europa que altrament no hauria pogut conèixer. Deixeu-me que n'assenyali només unes quantes que em van cridar especialment l'atenció. N'hi ha moltes més, en trobareu més informació a l'apartat de Pràctiques de la web d'Hitzargiak:
  • Els projectes de potenciació de la transmissió lingüística familiar Apego, provinent de Galícia, impulsat per una sèrie d'autoritats locals i Cressi cun plui lenghis, d'objectius similars en relació amb el friülà. 
  • Els projectes d'escoles infantils Semente, Seaska i Zarokîstan Amed, de reintroducció de la llengua gràcies a l'escola infantil a Galícia, Euskadi Nord i Kurdistan.
  • Les diverses iniciatives presentades que connecten el basc amb el món del treball: Bai Eusrarkai, que promou l'ús del èuscar en el món quotidià i laboral, i el certificat Bikain, que certifica el nivell d'ús del basc dins i fora de l'empresa.
  • Les iniciatives de tenir en compte l'impacte lingüístic en el desenvolupament municipal, com ara la Mancomunitat de municipis bascòfons UEMA.
  • Les experiències basques de voluntariat lingüístic Mintzanet (conversa per mitjans virtuals) i Mintzalagun.
  • L'experiència de creació de mitjans de comunicació desenvolupada per Iniciativa pol asturianu.
  • Els centres culturals gal·lesos Mentrau Iaith.
Limitacions? És clar, com en qualsevol acte. Si alguna cosa es pot retreure a l'organització seria que portats per l'entusiasme, alguns moderadors van moderar menys del que hauria calgut, de manera que hi va haver poca estona per a preguntes a la sala, però en general  També hi havia cert desequilibri, amb moltes més presencacions d'Europa Occidental que de la resta del continent. Finalment, em temo que la informació no va córrer prou fora d'Euskal Herria -o potser les dates no eren les més adequades- perquè la qualitat de l'esdeveniment era prou alta per atreure molts més participants.


El projecte ha format part dels actes de Donosti-San Sebastián Capital Europea 2016, i no té el futur assegurat, però a mi em sembla molt desitjable que pogués tenir noves edicions. Vejam si noves institucions s'animen a apuntar-se al carro.

dijous, 14 de juliol de 2016

Una guia per entendre millor la City

Fa poc que vaig acabar-me un llibre molt adequat per entendre una mica millor un element clau de la Gran Bretanya, la City, el centre financer del país, d'Europa, i un dels principals del món:

Luyendijk, Joris (2016) Nedant ente taurons. El meu viatge al món dels banquers. Barcelona: Empúries. ISBN: 978-84-16367-53-5

Al llibre, l'autor -un periodista holandès amb formació antropològica que treballa(va) per a The Guardian- fa una immersió en el món de les finances de la City per mirar d'entendre com va ser possible que s'arribés al crac del 2008, i val a dir que el que explica és fascinant, a més d'esparverador. Més que explicar com funciona la banca -la comercial i sobretot la financera-, que no és ben bé el seu propòsit, el que Luyendijk fa millor és descriure les persones que treballen al món de les finances. al llarg del llibre va construint tot un ric mostrari de tipus de treballadors de la banca que ajuda a entendre la humanitat dels que, des de fora, ens poden semblar només robots assedegats d'enriquir-se.  Val a dir que el periodista entra en aquest món amb la hipòtesi que el que mou els banquers que ens van dur a la crisi és la cobdícia, i en surt amb una idea força diferent... En tot cas, el que hi veu fa por: el món de les finances funciona com un mecanisme incontrolat en què ningú no té prou perspectiva per entendre'l del tot.

No us esguerraré pas la lectura del llibre avançant-ne les conclusions, però sí que em ve de gust d'assenyalar que un dels trets que caracteritza el món de la City, per a Luyendijk, és el seu allunyament de la resta del país on es troba, un allunyament que s'ha posat de manifest una altra vegada en les votacions per al Brexit. Tal com li diu un cercatalents de la City:

"Un professional amb estudis superiors de la City de Londres té molt més en comú amb un col·lega de Hong Kong, Nova York o Rio de Janeiro que amb un mestre o una infermera monolingüe i monocultural  de Birmingham o Mancester. Per a la nova elit mundial, la solidaritat no té una base geogràfica ni està lligada a cap estat." (Luyendijk 2016: 243)

 Això no és, per descomptat, res de nou: també l'aristocràcia de l'antic règim i les famílies reials contemporànies estan lligades en primer lloc a un grup social, el seu, abans que no pas als seus súbdits - i si no, fixeu-vos que ràpid que canvi(av)en de lleialtat quan ocup(av)en la corona d'un altre país. Però les seves conseqüències són, com a mínim, iròniques:

"Aquí és on l'esquerra es perd. Insisteix en la solidaritat a tot el país, amb impostos més alts per als rics per ajudar els compatriotes menys afortunats. Però aquesta solidaritat es predica en un sentit de pertinença nacional, al qual l'esquerra és al·lèrgica; la identitat nacional va de la mà del xovinisme i el nacionalisme, i els repulsius racistes de dretes. Té gràcia que els postmodernistes i molts pensadors socials contemporanis d'esquerres et diran que tot sentiment de pertinença és un constructe, la tradició un invent i els països són tan sols fantasies o comunitats imaginades. Doncs l'elit financera hi està d'acord." (Luyendijk 2016: 243)

Doncs ja ho sabeu. a partir d'ara, quan algú digui cosmopolita, penseu en primer lloc en un trebalador de la borsa o en un banquer de la City...

dilluns, 11 de juliol de 2016

Per avançar cap a la capacitació lingüística del personal

L'incident del cafè amb llet de Quimi Portet ha tingut la virtut de posar damunt de la taula una situació que segurament es repeteix centenars de vegades al dia de dalt a baix de l'àrea catalanòfona, però que de tan habitual ja fins i tot passa desapercebuda. Jo m'hi vaig tornar a trobar fa ben poc en una botiga de roba per a home del carrer Pelai de Barcelona, quan una dependenta em va respondre: "Etteee, solo entendí chaqueta..." després que li hagués explicat que buscava una peça de roba fresqueta per a l'estiu. Per descomptat, no era la primera vegada, i segur que no serà la darrera. De fet, a moltes zones del país, aquesta és una experiència coneguda per a moltíssims  catalans. Un dia és un cambrer que només t'entén a mitges i et porta un cafè amb gel en comptes del cafè amb llet que li has demanat. O una recepcionista d'hotel que t'etziba que no t'entén si li parles en la llengua pròpia del país. Hi ha restaurants de Barcelona on si parles en català no et serveixen. De vegades, a més de fer gala de la seva ignorància, els protagonistes es permeten ser fotetes, com aquesta dependenta d'un forn que feia veure que ni tan sols identificava el català. En altres casos, els protagonistes presumptament al teu servei fins i tot gosen donar-te ordres, com l'operador que exigia "Catalana, háblame en español" a la tinent d'alcalde de Rellinars. Fins i tot n'hi ha que t'insulten, com en aquesta oficina del Banco Santander de Palma.

Certament, com diuen alguns ultraliberals lingüísticament bornis, de vegades tens la possibilitat de girar cua i anar-te'n al local del costat a provar sort. Això sí, primer has d'acceptar que tu ets un ciutadà de segona que no hauria d'haver pertorbat la plàcida vida de la gent de classe preferent. Perquè aquest ultraliberalisme postís que apliquen al català no l'apliquen pas al castellà. Com va recordar el nonacionalista (ehem) Tribunal Constitucional del Reino de España l'any 2010, a Catalunya el català és una llengua de coneixement optatiu mentre que el castellà (sí, la llengua dels magistrats, quina casualitat) hi és de coneixement estrictament obligatori. En tot cas, en això de la tria suposadament lliure, resulta que tot sovint no tens ni la possibilitat de canviar de proveïdor. Per exemple, quan t'ofegues en una piscina en què hi ha socorristes que no entenen el català. O quan vas al metge i després d'esperar-te setmanes et trobes que el que et toca no sap la teva llengua, com en aquest cas. I què me'n dieu dels socorristes de la Fosca, a Palamós, que es neguen a atendre nens amb picades de medusa fins i tot quan la mare ja s'ha passat al castellà? Per no parlar de la munió de casos en què qui et nega l'ús del català és precisament l'Administració, com denunciava fa poc la Plataforma per la Llengua en aquest informe.

Totes i cadascuna d'aquestes situacions generen una inevitable sensació d'estrès sociolingüístic que, a nivell individual, podeu mirar de superar de diverses maneres, entre les quals jo us recomano que us llegiu l'entretingut Sortir de l'armari lingüístic de Ferran Suay i Gemma Sanginés. Veureu que funciona. Però comença a ser hora que ens plantegem que no podem viure indefinidament amb estrès sociolingüístic col·lectiu. D'una banda, per una simple qüestió de benestar social: no pot ser que hi hagi un grup de ciutadans de primera i un de ciutadans de segona. D'una altra, perquè cas a cas, humiliació rere humiliació, el català retrocedeix. D'acord amb les dades oficials de Catalunya (EULC 2003 i EULP 2013), durant la darrera dècada, l'ús del català exclusiu amb el metge va retrocedir de més de 400.000 persones, i l'ús amb bancs i caixes va retrocedir de més de 600.000. I havíem quedat que tots, fins i tot els que s'omplen la boca de ser bilingüistes, també es preocupaven pel català, o no era així?

Jo ja entenc que emprendre mesures en aquest terreny resulta enormement complicat, perquè no es tracta només d'esquivar una legislació nonacionalista espanyola que protegeix els monolingües (castellanoparlants). El tema és més complex: Espanya, l'Espanya castellana que, com deia Fraga, és l'Espanya de debò, és un país acostumat a exportar treballadors des de temps immemorial, ja sigui per colonitzar Hispanoamèrica o per enviar els seus fills a treballar a la resta d'Europa. En aquest país que mai no ha estat capaç de donar feina als seus propis fills i que s'ha hagut de resignar a veure'ls partir periòdicament cap a l'estranger, l'última cosa que volen sentir és que hi haurà barreres idiomàtiques que els faran més difícil col·locar-se. Per això, a la que es toca el tema els salta el xip demagògic i s'afanyen a disfressar l'actitud supremacista d'un cambrer prepotent amb el mantell de víctima del sistema. No fos cas que un dia els toqués a ells, això d'haver d'anar a buscar feina ja sigui a l'estranger o les colònies.

Però per més que sigui difícil, potser ja seria hora que comencéssim a prendre cartes en aquest assumpte. De fet, els primers beneficiats d'anar introduint l'exigència de capacitació lingüística al sector serveis serien els milers de joves catalans poc formats que ja saben català perquè han passat per la immersió però que tenen dificultats per inserir-se en un mercat laboral on aquesta habilitat encara no es valora prou. Com també ho serien els milers de persones que, havent vingut d'arreu del món, han invertit hores i esforços a aprendre la llengua del país que han decidit fer seu, i que tot sovint es troben que no els valoren adequadament. Per ells, que han demostrat el compromís amb la societat d'acollida, i per nosaltres, que volem construir una societat més cohesionada i en el fons més feliç, potser ja va essent hora que la demanda de capacitació lingüística s'estengui també al sector privat.