dimecres, 8 de febrer de 2017

Qui parla castellà a Catalunya? Consideracions a propòsit d'un article

Un dels temes que interessen la hispanística a Catalunya des de fa dècades, i que ja havia ocupat autors com el mateix Joan Coromines, és destriar quines són les característiques que distingeixen el castellà que es parla a Catalunya del que s'usa als territoris i països hispanòfons. Abans de les immigracions massives de la segona meitat del segle XX, aquest castellà era una llengua segona o, fins i tot en el cas de molts immigrats castellanoparlants natius, un parlar interferit pel català. El castellà que se sentia a Catalunya era, en tot cas, un castellà acatalanat que ben aviat tenyia de paletas, racholas i fins i tot eles velars el parlar d'uns nouvinguts que es barrejaven inevitablement amb la població autòctona i s'hi integraven lingüísticament.

Ara bé, aquest estat de coses fa força dècades que va canviar. A mesura que se succeïen les onades immigratòries i augmentava el pes dels no-catalanoparlants en la demografia del Principat, variava també el perfil dels usuaris del castellà. Tal com han exposat fins a la sacietat les successives enquestes (consulteu si voleu aquest resum), avui als carrers de Catalunya hi ha un elevadíssim nombre de castellanoparlants natius que, en moltíssims casos, tenen un contacte molt reduït o fins i tot nul amb el català, per la qual cosa resulta molt difícil que les seves varietats es vegin influïdes per la llengua pròpia del país. Són faves comptades: si no estan en edat escolar, la vida dels castellanoparlants a Catalunya discorre bàsicament en la seva llengua.

El tema és, doncs, que si hom vol saber com és el català que es parla a Catalunya, crec que hauria de començar per analitzar qui és que parla aquesta llengua amb més o menys assiduïtat, sobretot tenint en compte que, encara que s'hagin bilingüitzat, els catalanoparlants continuen usant assíduament la seva llengua. Alerta, perquè en aquest punt no n'hi ha prou amb les dades de llengua inicial, precisament perquè l'ús de les llengües està fortament condicionat per la llengua, de manera que en termes generals, a Catalunya els castellanoparlants parlen en castellà molt més que els catalanoparlants. Cal, per tant, ponderar el nombre de persones pels usos lingüístics que declaren fer. Això és precisament el que he intentat, partint de les dades de l'EULP 2013, al meu article «¿Quién habla hoy en día el castellano en Cataluña? Una aproximación demolingüística» que està arribant a les llibreries. No puc fer un resum minuciós de l'article, però sí que us en puc sintetitzar algunes dades i les conclusions més rellevants.

A jutjar per les dades disponibles, la immensa majoria del castellà produït a Catalunya, concretament un 78% del total, el generarien els castellanoparlants inicials, mentre que només un 10% seria produït pels catalanoparlants inicials. Un altre 10% seria produït per al·loglots inicials, és a dir, per gent que de petits van aprendre terceres llengües o combinacions de llengües --normalment fora de Catalunya-- però que usen el castellà com a llengua franca. Finalment, els bilingües aportarien un escàs 2% al total de castellà parlat a Catalunya. D'altra banda, és molt interessant d'assenyalar que la majoria del castellà parlat a Catalunya seria produït per persones nascudes fora del Principat: 33% del total el generarien persones nascudes a la resta de l'Estat, un 12% persones nascudes a Llatinoamèrica, i un 8% més el produirien persones nascudes a països estrangers no hispanòfons.

Totes aquestes dades són aproximades, lògicament, perquè l'estudi es basa en dades declarades, però em semblen d'una lògica aclaparadora: si totes les recerques mostren que els qui més parlen en castellà són precisament els castellanoparlants, sobretot els vinguts d'altres contrades, i si el seu pes demogràfic és tan elevat en el total del país, és lògic que siguin ells qui produeixin més castellà al cap del dia. Ara bé, essent així les coses, em permeto avançar algunes idees:
  1. Crec que és erroni equiparar el castellà acatalanat que puguin usar (sobretot) els catalanoparlants amb allò que alguns autors han denominat el castellà de Catalunya. Ras i curt, a principi del segle XXI, el castellà parlat pels catalanoparlants és minoritari en la definició del castellà que es parla al país.
  2. Ateses les xifres exposades, trobo poc defensable que la idea que hi ha una única varietat que es pot descriure com el castellà de Catalunya. Per defensar-la caldria argumentar sòlidament:
    1. Que hi ha prou trets lingüístics per considerar com una sola varietat diguem-ne geolectal els parlars d'origen andalús usat en barris del cinturó metropolità, el castellà de moltes classes mitjanes d'origen centre i nord-peninusular, el castellà de les elits barceloneses, el caribeny dels milers de dominicans, el porteny d'argentins i uruguaians, el castellà andí de peruans i equatorians... i 
    2. Que aquests trets que els uneixen són suficientment significatius per seccionar-los definitivament de les respectives varietats d'origen.
  3. Ateses tant la diversitat de varietats existents com el fet que encara avui la majoria del castellà el produeixin nats fora, crec que és com a mínim prematur, i per tant, erroni, parlar del castellà de Catalunya, per dos motius bàsics: perquè genera una falsa idea de varietat geolectal i perquè amaga els veritables elements diferenciadors de totes aquestes varietats, com ara l'origen etnolingüístic, la classe social, el grau d'integració en la societat catalana... Potser sí que en un futur aquestes varietats evolucionaran en un sentit convergent, però ara com ara estan molt lluny d'haver-ho fet.
Potser un exemple ens ajudarà a entendre què vull dir. La hipòtesi del castellà de Catalunya sosté, en el fons, que el castellà de Piqué, el de Busquets, el d'Iniesta, el de Messi i el de Neymar s'identifiquen tots amb una mena de dialecte castellà de Catalunya. A mi, què voleu que us digui, em sembla que la idea té poc fonament i que tots cinc utilitzen unes varietats clarament diferenciades i relacionades essencialment amb els seus llocs d'origen. Això no vol dir que no puguem trobar-hi algun símptoma de convergència incipient. Però d'aquí a confondre'ls en una sola varietat...

  
Referència
Vila, F. Xavier. «¿Quién habla hoy en día el castellano en Cataluña? Una aproximación demolingüística». En El español en contacto con las otras lenguas peninsulares, editat per Dolors Poch Olivé, 135-55. Madrid: Iberoamericana-Vervuert, 2016.

dimecres, 25 de gener de 2017

¿Qué pasará con las lenguas dominantes y las minoritarias?

"En un mundo cada vez más globalizado, las comunidades reducidas resultan vulnerables, por lo que en las próximas décadas se extinguirán centenares de idiomas, sobre todo a causa de la urbanización de sociedades todavía rurales. Pero en sociolingüística, una vez pasado un umbral demográfico más bien bajo, el tamaño es secundario. Aunque tengan menos de XXX hablantes..."

La tardor passada, el Grup Z em va encarregar un breu text de prospectiva en què reflexionés sobre el futur de les llengües destinat a un públic general. El repte em va semblar interessant, ni que sigui perquè la prospectiva té la seva eròtica pròpia, i també perquè el repte de parlar del sistema mundial de llengües és un dels més atractius per a un sociolingüista. En tot cas, el text va aparèixer finalment el desembre passat, en un volum amb 39 textos més de prospectiva sobre temes tan diversos com els canvis en el model de feina, l'impacte de la intel·ligència artificial, el futur de la igualtat de gèneres o la colonització d'altres planetes amb autors de renom d'arreu del món.

No puc difondre'l perquè encara pot trobar-se als quioscos, però podeu fer-vos-en una idea mirant-ne l'índex aquí.El meu text és:

Vila, F. Xavier (2016) «¿Qué pasará con las lenguas  dominantes y la minoritarias?» En 40 preguntas clave para el futuro, editat per Albert Bosch, 283-84. Barcelona: Grupo Z.

diumenge, 4 de desembre de 2016

Sobre els gestos a favor del català

Avui diumenge la Vanguardia transmet un globus sonda del govern espanyol destinat a fer veure que Madrid podria mostrar-se dialogant si les autoritats catalanes renuncien al referèndum. El missatge inclou insinuacions sobre el canvi de la Constitució, sobre el finançament i, molt especialment, sobre la llengua. La llengua hi és tan present que s'inclou al títol de l'article: El Govern espanyol es planteja un gest a favor de la llengua catalana. Val a dir que això d'apel·lar a millorar el tracte al català per mirar de resoldre el que en diuen la carpeta catalana és tan lògic que fins i tot jo mateix ho havia predit fa onze mesos a l'article Llengua per unitat. Al capdavall, al PP la catalanofòbia l'ha convertit en marginal a Catalunya i li ha fet perdre les Illes Balears. Benvinguts a la realitat, doncs, ni que sigui una miqueta.

Estaria bé que les autoritats espanyoles avancés propostes per millorar la situació del català. A l'article esmentat ja els n'oferia unes quantes de molt factibles, fins i tot sense modificar la constitució. Amb tot, dubto profundament que, en el terreny de la llengua, siguin capaços de fer una proposta mínimament interessant. Sobretot d'ençà d'Aznar, la dreta espanyola ha abraçat el supremacisme castellà de tal manera que qualsevol concessió mínima en aquest terreny li resulta quasi impossible de pair. Algú se'ls imagina implantant el precepte constitucional -sí, de la constitució que tan diuen defensar- de protegir la diversitat lingüística fent, per exemple, que l'oferta televisiva en català creixi substancialment? O modificant la Llei Orgànica del Poder Judicial perquè el català sigui un requisit per a qualsevol jutge que exerceixi als Països Catalans? Doncs això. Si el PP vol fer alguna oferta mínimament creïble, primer ha de mutar d'ADN. I això, francament, resulta difícil d'imaginar.

dijous, 24 de novembre de 2016

Ara que votarem el rector de la UB...

Si sou del món universitari segur que ja sabeu que avui dia, arreu del planeta, les universitats estan sotmeses a una pressió creixent per internacionalitzar-se, per ser més competitives i per captar recursos externs. La universitat, des dels seus inicis, és una institució amb vocació internacional, perquè el saber i la ciència no haurien de conèixer fronteres. Però hi ha moltes maneres d'obrir-se al món, i crec fermament que la internacionalització no hauria d'impedir assumir els compromisos amb la societat que ens sosté. Perquè podem buscar alhora l'excel·lència internacional i treballar per millorar la nostra societat. Això sí, cal saber apostar per un model d'universitat que vulgui lligar alhora aquests dos objectius.

El dia 28 de novembre a la Universitat de Barcelona hi ha eleccions al rectorat, i la UB s'hi juga molt. Segons què decidim, podríem avançar cap a una universitat mercantilitzada, desarrelada, que, com malauradament comença a passar en altres universitats, anés arraconant la llengua del país com a llengua pròpia de la docència i la investigació. Per això, quan en Màrius Rubiralta em va convidar a formar part del seu equip com a candidat al vicerectorat de política científica i lingüística vaig acceptar-ho, perquè amb ell i amb el nostre equip tinc la garantia que apostarem per un model en què la UB continuarà fent una aposta per l'excel·lència, l'equitat i la catalanitat, com ha fet històricament en tots els seus millors moments (vegeu-ne el programa aquí). És amb aquesta seguretat que, si sou de la UB, us convido a  atorgar-nos la vostra confiança en aquestes eleccions. Perquè, senzillament, ens hi juguem massa.

  

diumenge, 20 de novembre de 2016

Aplaudir la liquidació del català... en català

Ahir dissabte la periodista Gemma Castanyer va publicar a l'Ara un article que us convido a retenir en la memòria: Parlar-los en anglès. A l'article, l'autora descriu una pràctica que fa temps que detectem en alguns sectors -ho fa, per exemple, el senyor Alfred Bosch- i que consisteix a transmetre com a primera llengua als fills no pas el català, sinó l'anglès.

Al llarg de l'article, la periodista amb prou feines amaga que la seva simpatia per aquesta opció, fins al punt que, quan planteja quins riscos pot oferir, només se li n'acut un:

“Encara ara de vegades ens parla en català, però nosaltres ens hem mantingut sempre amb l’anglès, no ens surt parlar-los en català”, diu la Montsant.

És a dir, que posats a parlar de riscos, a l'autora -que no sembla recordar aquell principi periodístic que diu que cal documentar-se en fonts diverses a l'hora de tractar qualsevol tema- no se li acut que potser aquests infants anglòfons no aprendran prou bé el català, o que segurament no hi tindran cap vinculació emotiva perquè serà la llengua "dels altres" o de l'escola. No, els únics "riscos" que sap trobar és que "la gent no ho entengui" o que, per la pressió de l'enton, potser aquestes famílies capdavanteres no aconseguiran eliminar el català del tot de la vida familiar. Fascinant declaració de principis...

Em sap greu haver-ho de recordar, però això que l'autora de l'article presenta com a fenomen innovador i que camufla sota el terme "immersió" és més vell que l'anar a peu i té un altre nom més desagradable: se'n diu substitució lingüística en família, i és exactament el que han fet milions de famílies d'arreu del món quan s'han passat a la llengua del poder perquè es pensaven que els oferiria més avantatges econòmics o socials. A Galícia, aquesta "immersió" tan guai ha fet que l'ús del gallec retrocedeixi més d'un 60% en tres generacions. Això és ni més ni menys el que va fer que a Alacant, a València o a la Catalunya Nord desaparegués el català durant el segle XX. A Catalunya també s'hi va apuntar una petita part de l'alta burgesia, com els comtes de Godó o el Vidal-Quadras, per esmentar-ne un parell de qui és públic i notori, i és allò que abans se'n deia parlar castellà "porque hacía más fino".  Per sort, el moviment es va avortar, perquè si no el català senzillament hauria desaparegut. Perquè el que els defensors d'aquesta pràctica no acaben de veure és que en la mesura que el seu exemple s'estengués, passaria una cosa molt senzilla: que els nens catalans anglòfons deixarien d'aprendre català perquè trobarien més amiguets anglòfons amb qui parlar la seva llengua, mirarien les pel·lis en anglès, assistirien a escoles en anglès, els monitors dels esplais els començarien a parlar en anglès... Si fa no fa, com va passar amb tants pares pijos els anys 50 i 60 que van descobrir, ai ves, que curiós, que la nineta dels seus ulls no sabia català o com a molt el malparlava amb accent madrileny.

És obvi que hi ha molta gent que desitjaria que els seus fills aprenguessin molt millor l'anglès, i tal com estan les coses convindria que el sistema educatiu millorés substancialment la seva eficiència  
en aquest punt. Tanmateix, una comunitat lingüística sana és la que sap distingir entre els usos interns i els externs. Contràriament al que prediquen els apòstols de l'hibridisme neoliberal, en sociolingüística sabem perfectament que les comunitats lingüístiques només usen dues llengües per a les mateixes funcions durant períodes relativament curts de la seva història, i ràpidament s'acaben decantant, normalment per la llengua més poderosa. Potser no és agradable, però sol ser així. Si més no, no ens enganyem amb paraules ensucrades.

PS
En tot cas, el que sí resulta francament innovador és que un periodista d'un mitjà en català enfoqui de manera tan positiva l'arraconament del català.

dimarts, 4 d’octubre de 2016

Podem potenciar l'ús del català des del sistema educatiu?




El sistema educatiu ha estat històricament la punta de llança de la difusió del coneixement del català a tots els seus territoris. Al principi de la normalització lingüística s’esperava que l’escola seria també el motor de la transformació dels usos lingüístics entre les noves generacions. Ben aviat, però, es va començar a copsar que l’extensió del coneixement del català no desencadenava una modificació en profunditat de les pautes de tria de llengües.
Aquesta realitat constitueix un repte poc abordat per la comunitat educativa, els membres de la qual el viuen amb indiferència, desconcert, resignació o desencís segons les circumstàncies i les conviccions. Malauradament, el cert és que no abunden ni la recerca sobre els usos lingüístics ni, encara menys, els treballs sobre com s’hi podria intervenir. Així les coses, no és estrany que les noves generacions de docents tinguin dificultats fins i tot per plantejar el tema.
La potenciació de l'ús de la llengua catalana a partir del sistema educatiu és el tema del 24è Col·loqui Lingüístic de laUniversitat de Barcelona, que se celebrarà a la Facultat de Filologia de la UB el proper 4 de novembre. L'objectiu del Col·loqui és intentar posar a l’abast de la comunitat universitària i educativa en general alguns recursos que facilitin el debat sobre aquestes qüestions a partir de dades contrastades. Per fer-ho, i seguint el programa previst, començarem escoltant algunes lliçons de la psicologia social i la psicolingüística sobre com pot incidir-se en els comportaments humans. En segon lloc, analitzarem com són els discursos sobre les llengües i l’escola dels actuals professors i dels futurs ensenyants. Tot seguit abordarem quines són les activitats de promoció de l’ús que es duen a terme —o s’estan projectant— des dels sistemes educatius de Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i la Catalunya Nord. Acabarem el Col·loqui amb una taula rodona entre els participants i amb les intervencions del públic.
Esperem, com sempre, comptar amb la vostra assistència i participació. Per a inscripcions (de franc), empleneu sisplau aquest qüestionari.

diumenge, 2 d’octubre de 2016

Algunes reflexions sobre la proposta de reforma ortogràfica anunciada per l'IEC

L'ortografia és una convenció social amb impacte en la vida quotidiana de pràcticament tothom, des dels individus fins a les institucions oficials. Com a tal, hauria de combinar almenys dos principis: l'eficiència, per facilitar al màxim l'aprenentatge i la comunicació (escrita), i l'estabilitat, per evitar els costos gratuïts que generen els canvis innecessaris. Cal tenir present que l'ortografia és un capital cultural summament valorat en molts àmbits socials (no pas en tots, però!) i per tant un element de classificació social.

Partint d'aquests dos principis, les reformes proposades per la Secció Filològica pretenen reduir les dificultats a l'hora d'aprendre la normativa del català i tenen un cost molt reduït. Jo, per exemple, no he escrit mai de la vida les paraules cóm, sègle, tòt, i sempre he pronunciat la paraula móra amb o oberta. De fet, normalment només topo amb la majoria de mots amb diacrític el dia que em toca explicar-ne la llista a classe... Per tant, intueixo que suprimir aquests diacrítics reduirà una mica l'esforç cognitiu d'aprendre a escriure en català, la qual cosa em sembla perfecta.

Dit això, com que la normativa lingüística es basa en el consens social, en un context democràtic qualsevol canvi que s'hi introdueixi requereix guanyar-se la voluntat dels usuaris. La llengua és un tema sensible que desperta passions en amplis sectors socials, i el nombre d'usuaris prou formats per tenir criteri propi en temes de normativa és ampli i va molt més enllà dels acadèmics. Per tant, si hom vol que una reforma assoleixi les seves fites, resulta imprescindible estar en disposició d'argumentar sòlidament -si convé, amb dades quantitatives a la mà- per què és necessari cadascun dels canvis, i acceptar un període de debat públic real en cas que hi hagi discrepàncies. Jo no entraré a fons en el debat dels detalls, però ja hi ha veus que han apuntat la incoherència de suprimir el diacrític de sóc però no pas de són, mentre d'altres suggereixen que parelles com ós/os són gramaticalment i semànticament massa properes per evitar casos d'ambigüitat. Jo mateix he topat avui amb la frase "Aquest matí els comerciants venen lentament" que, sincerament, no puc desambiguar sense el doblet vénen/venen per més que faci ús del context.

Ras i curt, la direcció dels canvis -que són molt modestos, no ho oblidem- em sembla correcta però potser se'n podrien discutir alguns detalls. En aquest sentit, la reforma anunciada només és una proposta, i això hauria de permetre acabar de polir-la tant com convingui. Tanmateix, no puc deixar d'expressar certa sorpresa en llegir, a la pàgina web de l'Institut :


"A partir de la presentació al Ple, s’obre un període de comentaris per part dels membres de l’Institut. L’aplicació, un cop el Ple de l’IEC l’hagi ratificat, es farà al llarg d’un període de cinc anys."

Ja m'imagino que els membres de l'IEC seran sensibles al debat públic i faran per manera de transmetre'l al Ple, però, francament, tenint en compte que el comú dels mortals acaben d'assabentar-se de la proposta, ¿tant costava anunciar que s'obria un període d'exposició pública que permetés recollir el parer dels usuaris en general? No cal dir que la posició dels especialistes és crucial en casos com aquest, però en una societat madura i democràtica com la nostra, la participació ciutadana probablement ajudaria a difondre els arguments que donen suport a la proposta i evitarien la sensació d'imposició unilateral.  No està de més recordar que en les darreres dècades han fracassat sengles reformes ortogràfiques del francès i de l'alemany, i que en català mateix, la reforma del guionet que va impulsar l'IEC ha deixat ferides que continuen obertes.

El català és una llengua minoritzada que necessita esdevenir punt d'unió i vehicle d'entusiasme, no pas de dissensions, almenys quan siguin evitables. Permetre la participació en temes com aquest és probable que ajudin a reforçar-ne l'adhesió i, al capdavall, és aquesta adhesió la que en permetrà la supervivència.