diumenge, 4 de desembre de 2016

Sobre els gestos a favor del català

Avui diumenge la Vanguardia transmet un globus sonda del govern espanyol destinat a fer veure que Madrid podria mostrar-se dialogant si les autoritats catalanes renuncien al referèndum. El missatge inclou insinuacions sobre el canvi de la Constitució, sobre el finançament i, molt especialment, sobre la llengua. La llengua hi és tan present que s'inclou al títol de l'article: El Govern espanyol es planteja un gest a favor de la llengua catalana. Val a dir que això d'apel·lar a millorar el tracte al català per mirar de resoldre el que en diuen la carpeta catalana és tan lògic que fins i tot jo mateix ho havia predit fa onze mesos a l'article Llengua per unitat. Al capdavall, al PP la catalanofòbia l'ha convertit en marginal a Catalunya i li ha fet perdre les Illes Balears. Benvinguts a la realitat, doncs, ni que sigui una miqueta.

Estaria bé que les autoritats espanyoles avancés propostes per millorar la situació del català. A l'article esmentat ja els n'oferia unes quantes de molt factibles, fins i tot sense modificar la constitució. Amb tot, dubto profundament que, en el terreny de la llengua, siguin capaços de fer una proposta mínimament interessant. Sobretot d'ençà d'Aznar, la dreta espanyola ha abraçat el supremacisme castellà de tal manera que qualsevol concessió mínima en aquest terreny li resulta quasi impossible de pair. Algú se'ls imagina implantant el precepte constitucional -sí, de la constitució que tan diuen defensar- de protegir la diversitat lingüística fent, per exemple, que l'oferta televisiva en català creixi substancialment? O modificant la Llei Orgànica del Poder Judicial perquè el català sigui un requisit per a qualsevol jutge que exerceixi als Països Catalans? Doncs això. Si el PP vol fer alguna oferta mínimament creïble, primer ha de mutar d'ADN. I això, francament, resulta difícil d'imaginar.

dijous, 24 de novembre de 2016

Ara que votarem el rector de la UB...

Si sou del món universitari segur que ja sabeu que avui dia, arreu del planeta, les universitats estan sotmeses a una pressió creixent per internacionalitzar-se, per ser més competitives i per captar recursos externs. La universitat, des dels seus inicis, és una institució amb vocació internacional, perquè el saber i la ciència no haurien de conèixer fronteres. Però hi ha moltes maneres d'obrir-se al món, i crec fermament que la internacionalització no hauria d'impedir assumir els compromisos amb la societat que ens sosté. Perquè podem buscar alhora l'excel·lència internacional i treballar per millorar la nostra societat. Això sí, cal saber apostar per un model d'universitat que vulgui lligar alhora aquests dos objectius.

El dia 28 de novembre a la Universitat de Barcelona hi ha eleccions al rectorat, i la UB s'hi juga molt. Segons què decidim, podríem avançar cap a una universitat mercantilitzada, desarrelada, que, com malauradament comença a passar en altres universitats, anés arraconant la llengua del país com a llengua pròpia de la docència i la investigació. Per això, quan en Màrius Rubiralta em va convidar a formar part del seu equip com a candidat al vicerectorat de política científica i lingüística vaig acceptar-ho, perquè amb ell i amb el nostre equip tinc la garantia que apostarem per un model en què la UB continuarà fent una aposta per l'excel·lència, l'equitat i la catalanitat, com ha fet històricament en tots els seus millors moments (vegeu-ne el programa aquí). És amb aquesta seguretat que, si sou de la UB, us convido a  atorgar-nos la vostra confiança en aquestes eleccions. Perquè, senzillament, ens hi juguem massa.

  

diumenge, 20 de novembre de 2016

Aplaudir la liquidació del català... en català

Ahir dissabte la periodista Gemma Castanyer va publicar a l'Ara un article que us convido a retenir en la memòria: Parlar-los en anglès. A l'article, l'autora descriu una pràctica que fa temps que detectem en alguns sectors -ho fa, per exemple, el senyor Alfred Bosch- i que consisteix a transmetre com a primera llengua als fills no pas el català, sinó l'anglès.

Al llarg de l'article, la periodista amb prou feines amaga que la seva simpatia per aquesta opció, fins al punt que, quan planteja quins riscos pot oferir, només se li n'acut un:

“Encara ara de vegades ens parla en català, però nosaltres ens hem mantingut sempre amb l’anglès, no ens surt parlar-los en català”, diu la Montsant.

És a dir, que posats a parlar de riscos, a l'autora -que no sembla recordar aquell principi periodístic que diu que cal documentar-se en fonts diverses a l'hora de tractar qualsevol tema- no se li acut que potser aquests infants anglòfons no aprendran prou bé el català, o que segurament no hi tindran cap vinculació emotiva perquè serà la llengua "dels altres" o de l'escola. No, els únics "riscos" que sap trobar és que "la gent no ho entengui" o que, per la pressió de l'enton, potser aquestes famílies capdavanteres no aconseguiran eliminar el català del tot de la vida familiar. Fascinant declaració de principis...

Em sap greu haver-ho de recordar, però això que l'autora de l'article presenta com a fenomen innovador i que camufla sota el terme "immersió" és més vell que l'anar a peu i té un altre nom més desagradable: se'n diu substitució lingüística en família, i és exactament el que han fet milions de famílies d'arreu del món quan s'han passat a la llengua del poder perquè es pensaven que els oferiria més avantatges econòmics o socials. A Galícia, aquesta "immersió" tan guai ha fet que l'ús del gallec retrocedeixi més d'un 60% en tres generacions. Això és ni més ni menys el que va fer que a Alacant, a València o a la Catalunya Nord desaparegués el català durant el segle XX. A Catalunya també s'hi va apuntar una petita part de l'alta burgesia, com els comtes de Godó o el Vidal-Quadras, per esmentar-ne un parell de qui és públic i notori, i és allò que abans se'n deia parlar castellà "porque hacía más fino".  Per sort, el moviment es va avortar, perquè si no el català senzillament hauria desaparegut. Perquè el que els defensors d'aquesta pràctica no acaben de veure és que en la mesura que el seu exemple s'estengués, passaria una cosa molt senzilla: que els nens catalans anglòfons deixarien d'aprendre català perquè trobarien més amiguets anglòfons amb qui parlar la seva llengua, mirarien les pel·lis en anglès, assistirien a escoles en anglès, els monitors dels esplais els començarien a parlar en anglès... Si fa no fa, com va passar amb tants pares pijos els anys 50 i 60 que van descobrir, ai ves, que curiós, que la nineta dels seus ulls no sabia català o com a molt el malparlava amb accent madrileny.

És obvi que hi ha molta gent que desitjaria que els seus fills aprenguessin molt millor l'anglès, i tal com estan les coses convindria que el sistema educatiu millorés substancialment la seva eficiència  
en aquest punt. Tanmateix, una comunitat lingüística sana és la que sap distingir entre els usos interns i els externs. Contràriament al que prediquen els apòstols de l'hibridisme neoliberal, en sociolingüística sabem perfectament que les comunitats lingüístiques només usen dues llengües per a les mateixes funcions durant períodes relativament curts de la seva història, i ràpidament s'acaben decantant, normalment per la llengua més poderosa. Potser no és agradable, però sol ser així. Si més no, no ens enganyem amb paraules ensucrades.

PS
En tot cas, el que sí resulta francament innovador és que un periodista d'un mitjà en català enfoqui de manera tan positiva l'arraconament del català.

dimarts, 4 d’octubre de 2016

Podem potenciar l'ús del català des del sistema educatiu?




El sistema educatiu ha estat històricament la punta de llança de la difusió del coneixement del català a tots els seus territoris. Al principi de la normalització lingüística s’esperava que l’escola seria també el motor de la transformació dels usos lingüístics entre les noves generacions. Ben aviat, però, es va començar a copsar que l’extensió del coneixement del català no desencadenava una modificació en profunditat de les pautes de tria de llengües.
Aquesta realitat constitueix un repte poc abordat per la comunitat educativa, els membres de la qual el viuen amb indiferència, desconcert, resignació o desencís segons les circumstàncies i les conviccions. Malauradament, el cert és que no abunden ni la recerca sobre els usos lingüístics ni, encara menys, els treballs sobre com s’hi podria intervenir. Així les coses, no és estrany que les noves generacions de docents tinguin dificultats fins i tot per plantejar el tema.
La potenciació de l'ús de la llengua catalana a partir del sistema educatiu és el tema del 24è Col·loqui Lingüístic de laUniversitat de Barcelona, que se celebrarà a la Facultat de Filologia de la UB el proper 4 de novembre. L'objectiu del Col·loqui és intentar posar a l’abast de la comunitat universitària i educativa en general alguns recursos que facilitin el debat sobre aquestes qüestions a partir de dades contrastades. Per fer-ho, i seguint el programa previst, començarem escoltant algunes lliçons de la psicologia social i la psicolingüística sobre com pot incidir-se en els comportaments humans. En segon lloc, analitzarem com són els discursos sobre les llengües i l’escola dels actuals professors i dels futurs ensenyants. Tot seguit abordarem quines són les activitats de promoció de l’ús que es duen a terme —o s’estan projectant— des dels sistemes educatius de Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i la Catalunya Nord. Acabarem el Col·loqui amb una taula rodona entre els participants i amb les intervencions del públic.
Esperem, com sempre, comptar amb la vostra assistència i participació. Per a inscripcions (de franc), empleneu sisplau aquest qüestionari.

diumenge, 2 d’octubre de 2016

Algunes reflexions sobre la proposta de reforma ortogràfica anunciada per l'IEC

L'ortografia és una convenció social amb impacte en la vida quotidiana de pràcticament tothom, des dels individus fins a les institucions oficials. Com a tal, hauria de combinar almenys dos principis: l'eficiència, per facilitar al màxim l'aprenentatge i la comunicació (escrita), i l'estabilitat, per evitar els costos gratuïts que generen els canvis innecessaris. Cal tenir present que l'ortografia és un capital cultural summament valorat en molts àmbits socials (no pas en tots, però!) i per tant un element de classificació social.

Partint d'aquests dos principis, les reformes proposades per la Secció Filològica pretenen reduir les dificultats a l'hora d'aprendre la normativa del català i tenen un cost molt reduït. Jo, per exemple, no he escrit mai de la vida les paraules cóm, sègle, tòt, i sempre he pronunciat la paraula móra amb o oberta. De fet, normalment només topo amb la majoria de mots amb diacrític el dia que em toca explicar-ne la llista a classe... Per tant, intueixo que suprimir aquests diacrítics reduirà una mica l'esforç cognitiu d'aprendre a escriure en català, la qual cosa em sembla perfecta.

Dit això, com que la normativa lingüística es basa en el consens social, en un context democràtic qualsevol canvi que s'hi introdueixi requereix guanyar-se la voluntat dels usuaris. La llengua és un tema sensible que desperta passions en amplis sectors socials, i el nombre d'usuaris prou formats per tenir criteri propi en temes de normativa és ampli i va molt més enllà dels acadèmics. Per tant, si hom vol que una reforma assoleixi les seves fites, resulta imprescindible estar en disposició d'argumentar sòlidament -si convé, amb dades quantitatives a la mà- per què és necessari cadascun dels canvis, i acceptar un període de debat públic real en cas que hi hagi discrepàncies. Jo no entraré a fons en el debat dels detalls, però ja hi ha veus que han apuntat la incoherència de suprimir el diacrític de sóc però no pas de són, mentre d'altres suggereixen que parelles com ós/os són gramaticalment i semànticament massa properes per evitar casos d'ambigüitat. Jo mateix he topat avui amb la frase "Aquest matí els comerciants venen lentament" que, sincerament, no puc desambiguar sense el doblet vénen/venen per més que faci ús del context.

Ras i curt, la direcció dels canvis -que són molt modestos, no ho oblidem- em sembla correcta però potser se'n podrien discutir alguns detalls. En aquest sentit, la reforma anunciada només és una proposta, i això hauria de permetre acabar de polir-la tant com convingui. Tanmateix, no puc deixar d'expressar certa sorpresa en llegir, a la pàgina web de l'Institut :


"A partir de la presentació al Ple, s’obre un període de comentaris per part dels membres de l’Institut. L’aplicació, un cop el Ple de l’IEC l’hagi ratificat, es farà al llarg d’un període de cinc anys."

Ja m'imagino que els membres de l'IEC seran sensibles al debat públic i faran per manera de transmetre'l al Ple, però, francament, tenint en compte que el comú dels mortals acaben d'assabentar-se de la proposta, ¿tant costava anunciar que s'obria un període d'exposició pública que permetés recollir el parer dels usuaris en general? No cal dir que la posició dels especialistes és crucial en casos com aquest, però en una societat madura i democràtica com la nostra, la participació ciutadana probablement ajudaria a difondre els arguments que donen suport a la proposta i evitarien la sensació d'imposició unilateral.  No està de més recordar que en les darreres dècades han fracassat sengles reformes ortogràfiques del francès i de l'alemany, i que en català mateix, la reforma del guionet que va impulsar l'IEC ha deixat ferides que continuen obertes.

El català és una llengua minoritzada que necessita esdevenir punt d'unió i vehicle d'entusiasme, no pas de dissensions, almenys quan siguin evitables. Permetre la participació en temes com aquest és probable que ajudin a reforçar-ne l'adhesió i, al capdavall, és aquesta adhesió la que en permetrà la supervivència.

dijous, 15 de setembre de 2016

dijous, 8 de setembre de 2016

Les llengües discutides d'Itàlia com a estímul per entendre la construcció lingüística d'Europa

Estem tan amarats d'una lectura de la història basada en els estats nació existents que sovint passem per alt que un simple cop d'ull a la història dels veïns ens pot ajudar a entendre molt millor no sols la nostra, sinó la de tots. Un exemple d'això el proporciona la història lingüística del que avui és Itàlia. El relat nacional oficial explica essencialment que Itàlia (que, igual que Espanya per al nacionalisme espanyol, hauria existit des de sempre) es va fragmentar políticament amb la caiguda de l'Imperi Romà i va romandre feble, esqueixada i parcialment ocupada fins que va saber reconstruir la seva unitat nacional durant la segona meitat del segle XIX. En aquest relitat, el toscà es va imposar per sobre de la resta de varietats -descrites sempre com a "dialetti"- a causa de les seves virtuts intrínseques, de la seva gloriosa literatura, i de la voluntat lliure dels italians que el van adoptar entusiàsticament com a mitjà d'intercomprensió nacional. Aquest relat ha estat profundament assimilat pels actuals habitants d'aquell país i forma part avui dia de la comprensió del món de  qualsevol italià "normal", en un exemple esplèndid del que Michael Billig va denominar nacionalisme banal.

Tanmateix, un observador que es fixi en les escletxes d'aquest relat veurà que s'hi entreveuen altres interpretacions de la realitat que poden resultar simplement fascinants. Això és el que passa quan s'analitza amb cert deteniment la història de les llengües discutides (en anglès, contested languages), les varietats amb forta personalitat lingüística pròpia prou forta per ser considerares llengües independents però que històricament no ha reeixit a establir-se com a tals (no tenen estàndard, no usos formals) i el seu estatus com a llengua és discutit si més no per una part significativa de l'acadèmia. Una revisió de la història d'aquestes llengües, que a Itàlia denominen de vegades lingue mancate, ens mostra tot coincidències i correlacions que suggereixen una història diferent, i molt més apassionant, de les llengües d'Europa.

Això era el que exposava fa poc en la ressenya que vaig fer del llibre Il sardo, una lingua normale, i el que trobo igualment a la introducció de la gramàtica del napolità. Per no estendre'm, proposaré tres punts que mereixerien recerca i reflexió:

1. Quin va ser el paper del la Corona catalanoaragonesa en l'establiment (o no) de les llengües italianes?

Sabem que la política colonial catalana va ser l'obstacle per a l'establiment d'un sard unificat que s'estava gestant al segle XIII. Ara bé, quin paper va jugar la Corona en el manteniment o l'afebliment del sicilià i el napolità cultes? Tot fa pensar que no va ser-hi igual de perniciós:
 
"[...] un linguaggio [el napolità] che per secoli fu l'unico mezzo di communicazione oraleper il popolo di Napoli e, in epoca aragonese, fu addirittura utilizzato in documenti pubblici." (Liguoro 2000: 9) [èmfasi meu]


2. Com va afectar la creació de l'Imperi dels Àustries i la creació del Consell d'Itàlia, segregat del Consell d'Aragó?
Si la Corona d'Aragó no va perjudicar el napolità, no sembla que pugui dir-se el mateix de l'Imperi dels Àustria. Tot fa pensar que els canvis polítics -que a Itàlia es descriuen com la pèrdua dla independència- van implicar la postergació del napolità com a llengua formal, i el seu reemplaçament progressiu pel castellà i/o pel toscà, esdevinguts llengües comunes dels diferents territoris propietat de l'Imperi.

"Un dialetto, quello pugliese-napoletano, che era nato - secondo l'efficace espressione del Galiani - per essere «quello della maggior Corte d'Italia, destinato ad esser l'organo de' pensieri de' piú vivaci ingegni», ma che non riuscí a divenire la lingua generale d'Italia poiché la Campania e la Puglia decaddero al punto di apparire le «infme e piú derelitte» tra le province italiane.
Insomma, letterati e studiosi toscani si dettero da fare, e bene, per imporre il loro dialetto come base della lingua commune, mentre nel Meridone d'Italia la perdita dell'independenza penalizzava il dialetto napoletano, scacciandolo per sempre dagli stessi «atti publici della nazione», dove veniva sostituito dalla lingua spagnola." (pàg. 9)

Tot i això, durant el segle XVII hi ha una literatura notable en napolità: Giulio Cesare Cortese, Gianbattista Basile... Però simultàniament també s'estén el toscà entre els literats.

3. Hi va haver una mena de renaixença lingüística i cultural del napolità al segle XIX, i com va funcionar?

Sembla que l'alliberament d'energia econòmica i cultural produïda després de la caiguda de l'Antic Règim i l'emulació d'un París que era el far cultural de tot Itàlia va generar una sorprenent florida cultural i literària en napolità, que arriba fins al punt de competir amb la d'expressió toscana:

"Una letteratura «nazionale» [vol dir que arriba a tot Itàlia], basata sul dialetto inteso comme lingua, si ebbe invece a Napoli, paradossalmente, moltissimi anni dopo la pubblicazione del trattato di Galiani: dopo il 1860, quando l'antico Stato indipendente del Sud fu annesso al regno d'Italia. Una schiera foltissima di poeti fece, allora, al napoletano un mezzo universale d'espressione che, librato sulle ali di versi, compinimenti, canzoni, volò ben al di là dei confinni idealmente segnati tra il Vesuvio e il mare. (...) Prepotente, emergeva dal misterioso fondo della storia e della psiche collettiva quella «patria napoletana» evocata dal Galiani piú d'un secolo prima." (pàg. 11)

Tanmateix, com a València, a Galícia, a  Occitània, etc., la manca de projecte polític degué conduir a l'esvaïment del que en el fons degué concebre's només com un projecte cultural de crear una Itàlia diferent. Però això ja és una altra història que no puc abordar aquí.


Referència
Liguoro, Mimmo (2000). “Prefazione.” A: Iandolo, Carlo. ’A Lengua ’E Pulecenella. Grammatica Napoletana, 9–12. Franco di Mauro Editore: Napoli.