Dues imatges del mateix dia per a exemplificar la posició, ambigua, de l'anglès a Catalunya. Al matí, a l'estació de Sant Cugat, una dona cridava visiblement alterada "Call you manager! I'm not paying that ticket" adreçant-se a un revisor. Pressuposava que l'entenia? L'home sí que semblava ser capaç de vuscar algú que l'ajudés, tot i que no sé si era el seu superior o, senzillament, deixava el cas per impossible.
Un parell d'hores més tard, a la llibreria Alibri -una gran lliberia del carrer Balmes, amb un fons especial de llibres de lingüística i una taula dedicada a exemplars del Petit Príncep en totes les llengües imaginables. M'adreço a la secció de psicologia i demano un llibre del 2008. "En anglès?" em demanen. "Sí, en anglès, és escrit als Estats Units" responc. "És que en aquesta secció no n'hi tenim, de libres en anglès. L'hi podríem demanar, però trigaria força". Quedo glaçat. Els nostres psicòlegs deuen poder prescindir de la llengua científica internacional... Però com s'ho an, per a estar al dia? Tirar d'Amazon com he acabat fent jo?
dimarts, 27 / octubre / 2009
dijous, 15 / octubre / 2009
Results of the first sessions on middle sized language communities
(versió catalana original al post anterior)
As expected, last Thurdsday and Friday took place the first round of lectures and seminars on Middle-sized language communities, which had as main foreingn guest speakers Dr. Marc Van Oostendorp (Netherlandish), Dr. Sirkku Latomaa (Finnish) and Jens Normann Jorgensen (Danish). The lectures and the discussions were highly interesting and annot be synthesised ina short space such as this. Let's limit ourselves, then, to point out a number of lines of reasoning that were shared by most of the participants. Of course, one may wonder to what extent their personal views do exactly reflect the mainstream feelings in their respective communities, but would be a totally different issue.
First, all the three speakers shared a sense of relax about the status and future of their respective languages. In act, in all three cases one could detect even more concern about the future of the respective minorities, rather than about the future of each national language. This relaxed situation ―in van Oostendorp's terms― constrasts sharply with some catastrophic views about the future of other languages, such as, for instance, French. According to the lecturers, in general terms there is no concern about the future of Dutch, Finnish or Danish, either from a demographic or a social perspective, and not even about the quality of the language -again, the French concern about la qualité de la langue. This is not to say that there are no public debates, such as the quarrels about Dutch spelling o sharp criticism against idiomatic diversity in Danish. But, in general terms, there seems to be no concern about the future sustainability of these three languages.
In second place, all three speakers confirmed that multingualism is receeding in their countries in favour of bilingualism. Thus, the mainstream repertoire is being built around the national language and English, in functional distribution. In all three communities, individual plurilingualism is on retreat: competence in German and French, and even competence in Russian in Finland is lower and lower. It is open to discussion, here, why this is so: some, like Jǿrgensen claimed that this is due to the fact that the nation state has embarked in a particular interpretation of globalization, while others, such as van Oostendorp, Bastardas and Vila suggested that things may be more complex and not only due to state action. In any case, educational language policies in favour of plurilingualism were depicted as a clamorous failure in all three cases.
A third finding shared by all speaker was that English is occupying significant functions in all three coomunities, but these functions are smaller that those imagined elsewhere. Yes, part of education may be taught via English, especially in tertiary education, and English is also the language of science -at least, the one used to publish scientific findings. Dutch-speaking societies go even further in this way. But the widespread image of these societies as generally anglicised is far from true. To put it plain, in order to work at Nokia it is necessary to master Finnish (that is, one has to learn it if one is to make progress within the company); and not only to avoid feeling miserably alone at the canteen, but also to work at ease within the company.
In fourth place, another point of consensus: it may sound ironic, but within the European Union and amidst globalization, all three language communities experience processes of isolation and may even be splitting apart. Flemish and Dutch, for instance, tend to share only higher, literary culture. For the rest, cultural exchange between both societies is regarded with little interest, to the extent that two different (para)standard languages seem to be setting apart the two communities; and it should be remembered that the Dutch language community already witnessed the emergence of Afrikaans as a distinct language. On the side of Danes, the situation is even more interesting: Danish society seems to have built a discourse about the need to remain together as a way to protect itself against their powerful neighbours, and this discourse includes a clause about language which reject linguistic internal diversity as an obstacle to national unity. As a result, traditional Danish dialects are dying out, and Danish speakers do encounter internal diversity less and less in their everyday lives. This process of unification has carried an unexpected result: Danes find more and more difficult to understand the rest of Scandinavian languages. Finally, even Finnish speakers have their record of linguistic isolation. Apparently, intercomprehnsion with Estonians has decreased during the last years. But, of course, in all these cases English is there...
A final point about ideology. While none of the lecturers seemed to be concerned about his/her language's future, they did show proof of concern about the unidirectional model of bilingualism which is being developed in their countries, based on the simple model of national language/English. Leaving aside the loss of cultural capital implied by the continuous neglecting of immigant languages, all the speakers showed concern about what the Valencian sociolinguist Lluís Vicent Aracil defined as interposition1, that is, the process whereby a linguistic community develops all its external relationships by means of one and always the same lingua franca. Indeed, if all foreign sources depend on English, at the end of the day that means that worldview will always be filtered by Anglosaxon eyes. And this fact implies, at least, a dangerous bias.
1 Aracil, Lluís Vicent. 1983. "Sobre la situació minoritària."A: Aracil.Dir la realitat, Barcelona: Edicions Països Catalans, 171-206.
As expected, last Thurdsday and Friday took place the first round of lectures and seminars on Middle-sized language communities, which had as main foreingn guest speakers Dr. Marc Van Oostendorp (Netherlandish), Dr. Sirkku Latomaa (Finnish) and Jens Normann Jorgensen (Danish). The lectures and the discussions were highly interesting and annot be synthesised ina short space such as this. Let's limit ourselves, then, to point out a number of lines of reasoning that were shared by most of the participants. Of course, one may wonder to what extent their personal views do exactly reflect the mainstream feelings in their respective communities, but would be a totally different issue.
First, all the three speakers shared a sense of relax about the status and future of their respective languages. In act, in all three cases one could detect even more concern about the future of the respective minorities, rather than about the future of each national language. This relaxed situation ―in van Oostendorp's terms― constrasts sharply with some catastrophic views about the future of other languages, such as, for instance, French. According to the lecturers, in general terms there is no concern about the future of Dutch, Finnish or Danish, either from a demographic or a social perspective, and not even about the quality of the language -again, the French concern about la qualité de la langue. This is not to say that there are no public debates, such as the quarrels about Dutch spelling o sharp criticism against idiomatic diversity in Danish. But, in general terms, there seems to be no concern about the future sustainability of these three languages.
In second place, all three speakers confirmed that multingualism is receeding in their countries in favour of bilingualism. Thus, the mainstream repertoire is being built around the national language and English, in functional distribution. In all three communities, individual plurilingualism is on retreat: competence in German and French, and even competence in Russian in Finland is lower and lower. It is open to discussion, here, why this is so: some, like Jǿrgensen claimed that this is due to the fact that the nation state has embarked in a particular interpretation of globalization, while others, such as van Oostendorp, Bastardas and Vila suggested that things may be more complex and not only due to state action. In any case, educational language policies in favour of plurilingualism were depicted as a clamorous failure in all three cases.
A third finding shared by all speaker was that English is occupying significant functions in all three coomunities, but these functions are smaller that those imagined elsewhere. Yes, part of education may be taught via English, especially in tertiary education, and English is also the language of science -at least, the one used to publish scientific findings. Dutch-speaking societies go even further in this way. But the widespread image of these societies as generally anglicised is far from true. To put it plain, in order to work at Nokia it is necessary to master Finnish (that is, one has to learn it if one is to make progress within the company); and not only to avoid feeling miserably alone at the canteen, but also to work at ease within the company.
In fourth place, another point of consensus: it may sound ironic, but within the European Union and amidst globalization, all three language communities experience processes of isolation and may even be splitting apart. Flemish and Dutch, for instance, tend to share only higher, literary culture. For the rest, cultural exchange between both societies is regarded with little interest, to the extent that two different (para)standard languages seem to be setting apart the two communities; and it should be remembered that the Dutch language community already witnessed the emergence of Afrikaans as a distinct language. On the side of Danes, the situation is even more interesting: Danish society seems to have built a discourse about the need to remain together as a way to protect itself against their powerful neighbours, and this discourse includes a clause about language which reject linguistic internal diversity as an obstacle to national unity. As a result, traditional Danish dialects are dying out, and Danish speakers do encounter internal diversity less and less in their everyday lives. This process of unification has carried an unexpected result: Danes find more and more difficult to understand the rest of Scandinavian languages. Finally, even Finnish speakers have their record of linguistic isolation. Apparently, intercomprehnsion with Estonians has decreased during the last years. But, of course, in all these cases English is there...
A final point about ideology. While none of the lecturers seemed to be concerned about his/her language's future, they did show proof of concern about the unidirectional model of bilingualism which is being developed in their countries, based on the simple model of national language/English. Leaving aside the loss of cultural capital implied by the continuous neglecting of immigant languages, all the speakers showed concern about what the Valencian sociolinguist Lluís Vicent Aracil defined as interposition1, that is, the process whereby a linguistic community develops all its external relationships by means of one and always the same lingua franca. Indeed, if all foreign sources depend on English, at the end of the day that means that worldview will always be filtered by Anglosaxon eyes. And this fact implies, at least, a dangerous bias.
1 Aracil, Lluís Vicent. 1983. "Sobre la situació minoritària."A: Aracil.Dir la realitat, Barcelona: Edicions Països Catalans, 171-206.
dimarts, 13 / octubre / 2009
Primera tanda de conferències sobre llengües mitjanes
(English translation in the following post)
Tal com estava previst, dijous i divendres passat va tenir lloc la primera tanda de conferències i seminari sobre comunitats lingüístiques mitjanes, protagonitzades per Van Oostendorp (neerlandès), Sirkku Latomaa (finès) i Jens Normann Jorgensen (danès). Les exposicions i els debats van ser summament interessants i impossibles de sintetitzar en un espai breu com aquest. Limitem-nos, doncs, a assenyalar-ne unes quantes línies mestres compartides pels tres ponents; òbviament, podria posar-se en dubte fins a quin punt les seves percepcions reflecteixen les majoritàries de les respectives comunitats, però això ja és tota una altra història:
En primer lloc, una percepció de tranquil·litat pel que fa a l'estatus i el futur de les seves respectives llengües. De fet, en tots casos gairebé hi havia més preocupació per les minories respectives que no pas per la llengua nacional respectiva. Aquesta situació de relax el terme és ―van Oostendorp― contrasta amb el catastrofisme sobre el futur d'altres llengües properes com, per exemple, el francès. En termes generals, ningú no tem pel futur del neerlandès, el danès o el finès, ni des d'una perspectiva demogràfica ni des d'una perspectiva social, noi per la qualitat de la llengua... Això no vol dir que no hi hagi polèmiques, com ara els debats sobre l'ortografia en neerlandès o les crítiques acerbes contra la diversitat idiomàtica en danès. Però en termes generals, no hi ha angoixa pel que fa a la sostenibilitat de a llengua.
En segon lloc, una constatació: en totes tres societats retrocedeix el multilingüisme en favor del bilingüisme. El repertori majoritari es construeix entorn de la llengua pròpia i l'anglès, en distribució funcional. A les tres comunitats es detecta un descens del plurilingüisme: a les tres hi retrocedeix el coneixement de l'alemany i el francès, a Finlàndia el del rus, i les llengües immigrants s'esvaeixen ràpidament. Allò que és discutible és si aquest procés es deu a l'acció planificada de l'Estat embarcat en un model de globalització concret, com sostenia Jorgensen, o més aviat a un flux de les coses força més complex i, probablement, inevitable, com semblava defensar van Oostendorp, Bastardas i Vila. En tot cas, les polítiques lingüístiques educatives de promoció del plurilingüisme són un fracàs clamorós a totes les societats estudiades.
En tercer lloc, una altra constatació: l'anglès ocupa funcions significatives en totes tres comunitats, però menors de les que imaginem des d'aquí. Sí que hi ha docència en anglès, sobretot al tercer cicle de l'ensenyament superior, i sí que l'anglès té un paper bàsic com a llengua de ciència i en les multinacionals. Els neerlandesos són els que van més lluny en aquest terreny. Però la imatge de societats profundament anglicitzades que se'n té no és del tot exacta; per dir-ho amb un exemple, per a treballar a Nokia cal saber finès (o cal acabar aprenent-lo si hom hi vol prosperar). I no sols per a no sentir-se aïllat en converses al cafè de l'empresa, sinó per a treballar-hi amb comoditat.
En quart lloc, una altra constatació: en el marc de la Europa Unida i de la creixent globalització, les tres llengües analitzades pateixen processos d'aïllament i fins i tot de fractura. Els neerlandòfons, per exemple, només comparteixen l'alta cultura literària: pel que fa a la resta, el desiterès pels intercanvis entre flamencs i neerlandesos (holandesos, vaja) és creixent, fins al punt que s'afermen i s'allunyen dos (para)estàndards respectius, amb el perill que la comunitat s'escindeixi com va passar amb l'afrikaans. Pel que fa als danesos, la qüestió és encara més interessant: la societat danesa ha construït un discurs sobre la necessitat d'unir-se com a mètode per defensar-se dels poderosos veïns, i en aquest paquet ideològic hi ha encabit unes ideologies lingüístiques fortament reticents a la diversitat lectal. Com a resultat, els dialectes danesos tradicionals agonitzen i els parlants de danès tenen menys ocasions d'haver de superar la diversitat. Conseqüència? Els danesos troben cada dia més difícil d'entendre les altres llengües escandinaves. Finalment, fins i tot els finesos tenen exemples d'aïllament lingüístic: d'acord amb la professora Latomaa ha baixat el grau de comprensió enre estonià i finpès durant els darrers anys. Però esclar, com que ja hi ha l'anglès...
Finalment, un apunt ideològic. Si bé cap dels ponents es mostrava preocupat pel futur de la llengua, sí que els amoïnava el model de bilingüisme unidireccional llengua pròpia/anglès cap al qual avancen les seves societats Més enllà de la pèrdua de capital lingüístic que representa la negligència de les llengües de la immigració, preocupa profundament allò que Lluís Vicent Aracil havia definit als anys 70 com a interposició1: si totes les fonts d'informació depenen de l'anglès, d'una manera o altra s'acaba obtenint com a resultat que llegim el món filtrat per ulls anglosaxons. I això implica com a mínim un biaix preocupant.
1 Aracil, Lluís Vicent. 1983. "Sobre la situació minoritària."A: Aracil.Dir la realitat, Barcelona: Edicions Països Catalans, 171-206.
Tal com estava previst, dijous i divendres passat va tenir lloc la primera tanda de conferències i seminari sobre comunitats lingüístiques mitjanes, protagonitzades per Van Oostendorp (neerlandès), Sirkku Latomaa (finès) i Jens Normann Jorgensen (danès). Les exposicions i els debats van ser summament interessants i impossibles de sintetitzar en un espai breu com aquest. Limitem-nos, doncs, a assenyalar-ne unes quantes línies mestres compartides pels tres ponents; òbviament, podria posar-se en dubte fins a quin punt les seves percepcions reflecteixen les majoritàries de les respectives comunitats, però això ja és tota una altra història:
En primer lloc, una percepció de tranquil·litat pel que fa a l'estatus i el futur de les seves respectives llengües. De fet, en tots casos gairebé hi havia més preocupació per les minories respectives que no pas per la llengua nacional respectiva. Aquesta situació de relax el terme és ―van Oostendorp― contrasta amb el catastrofisme sobre el futur d'altres llengües properes com, per exemple, el francès. En termes generals, ningú no tem pel futur del neerlandès, el danès o el finès, ni des d'una perspectiva demogràfica ni des d'una perspectiva social, noi per la qualitat de la llengua... Això no vol dir que no hi hagi polèmiques, com ara els debats sobre l'ortografia en neerlandès o les crítiques acerbes contra la diversitat idiomàtica en danès. Però en termes generals, no hi ha angoixa pel que fa a la sostenibilitat de a llengua.
En segon lloc, una constatació: en totes tres societats retrocedeix el multilingüisme en favor del bilingüisme. El repertori majoritari es construeix entorn de la llengua pròpia i l'anglès, en distribució funcional. A les tres comunitats es detecta un descens del plurilingüisme: a les tres hi retrocedeix el coneixement de l'alemany i el francès, a Finlàndia el del rus, i les llengües immigrants s'esvaeixen ràpidament. Allò que és discutible és si aquest procés es deu a l'acció planificada de l'Estat embarcat en un model de globalització concret, com sostenia Jorgensen, o més aviat a un flux de les coses força més complex i, probablement, inevitable, com semblava defensar van Oostendorp, Bastardas i Vila. En tot cas, les polítiques lingüístiques educatives de promoció del plurilingüisme són un fracàs clamorós a totes les societats estudiades.
En tercer lloc, una altra constatació: l'anglès ocupa funcions significatives en totes tres comunitats, però menors de les que imaginem des d'aquí. Sí que hi ha docència en anglès, sobretot al tercer cicle de l'ensenyament superior, i sí que l'anglès té un paper bàsic com a llengua de ciència i en les multinacionals. Els neerlandesos són els que van més lluny en aquest terreny. Però la imatge de societats profundament anglicitzades que se'n té no és del tot exacta; per dir-ho amb un exemple, per a treballar a Nokia cal saber finès (o cal acabar aprenent-lo si hom hi vol prosperar). I no sols per a no sentir-se aïllat en converses al cafè de l'empresa, sinó per a treballar-hi amb comoditat.
En quart lloc, una altra constatació: en el marc de la Europa Unida i de la creixent globalització, les tres llengües analitzades pateixen processos d'aïllament i fins i tot de fractura. Els neerlandòfons, per exemple, només comparteixen l'alta cultura literària: pel que fa a la resta, el desiterès pels intercanvis entre flamencs i neerlandesos (holandesos, vaja) és creixent, fins al punt que s'afermen i s'allunyen dos (para)estàndards respectius, amb el perill que la comunitat s'escindeixi com va passar amb l'afrikaans. Pel que fa als danesos, la qüestió és encara més interessant: la societat danesa ha construït un discurs sobre la necessitat d'unir-se com a mètode per defensar-se dels poderosos veïns, i en aquest paquet ideològic hi ha encabit unes ideologies lingüístiques fortament reticents a la diversitat lectal. Com a resultat, els dialectes danesos tradicionals agonitzen i els parlants de danès tenen menys ocasions d'haver de superar la diversitat. Conseqüència? Els danesos troben cada dia més difícil d'entendre les altres llengües escandinaves. Finalment, fins i tot els finesos tenen exemples d'aïllament lingüístic: d'acord amb la professora Latomaa ha baixat el grau de comprensió enre estonià i finpès durant els darrers anys. Però esclar, com que ja hi ha l'anglès...
Finalment, un apunt ideològic. Si bé cap dels ponents es mostrava preocupat pel futur de la llengua, sí que els amoïnava el model de bilingüisme unidireccional llengua pròpia/anglès cap al qual avancen les seves societats Més enllà de la pèrdua de capital lingüístic que representa la negligència de les llengües de la immigració, preocupa profundament allò que Lluís Vicent Aracil havia definit als anys 70 com a interposició1: si totes les fonts d'informació depenen de l'anglès, d'una manera o altra s'acaba obtenint com a resultat que llegim el món filtrat per ulls anglosaxons. I això implica com a mínim un biaix preocupant.
1 Aracil, Lluís Vicent. 1983. "Sobre la situació minoritària."A: Aracil.Dir la realitat, Barcelona: Edicions Països Catalans, 171-206.
dilluns, 21 / setembre / 2009
Cicle de conferències: "Els reptes de les comunitats lingüístiques mitjanes"
Aquesta tardor, des del CUSC-UB/PCB organitzem un cicle de conferències sobre els reptes amb què s'enfronten un seguit de llengües de dimensions demogràfiques mitjanes, com ara el neerlandès, les llengües escandinaves, l'eslovè, l'hebreu israelià... D'entrada hem optat per començar amb llengües que disposen d'estat propici, ja que poden donar pistes de què caldria demanar per al català. En tot cas, el programa és el que pot trobar-se adjunt, i promet ser més que interessant.
El Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona (CUSC-UB) conjuntament amb Linguamón-Casa de les Llengües i amb el suport de la Xarxa CRUSCAT de l’Institut d’Estudis Catalans, té el plaer de convidar-vos al cicle de conferències previstes per aquesta tardor sota el títol:
“Els reptes de les comunitats lingüístiques mitjanes en el segle XXI”
Dijous 8 d’octubre de 2009
Presentació: Albert Bastardas, Departament de Lingüística General de la Universitat de Barcelona i director del CUSC-UB.
§ Neerlandès: Marc Van Oostendorp, Meertens Instituut, Amsterdam.
§ Finès: Sirkku Latomaa, University of Tampere.
§ Danès: Jens Normann Jorgensen, University of Copenhagen.
Dijous 5 de novembre de 2009
Presentació: F. Xavier Vila, Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i director de la Xarxa CRUSCAT de l’IEC.
§ Estonià: Delaney Michael Skerrett, University of Tartu.
§ Letó: Uldis Ozolins, La Trobe University, Melbourne.
§ Hebreu: Bernard Spolsky, Bar-Ilan University, Ramat Gan.
Dijous 3 de desembre de 2009
Presentació: Emili Boix, Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i director de la Revista Treballs de Sociolingüística Catalana.
§ Eslovè: pendent de confirmació
§ Txec: Jíri Nekvapil, Charles University, Prague.
§ Suec: pendent de confirmació
Les conferencies tindran lloc a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) sala Nicolau d’Olwer) de 18.30 a 21h. Hi haurà servei de traducció simultània.
..............................
Organitza:
Amb el suport:
dilluns, 22 / juny / 2009
L'informe sobre la situació de la llengua 2006-2005
La setmana passada vam presentar l'Informe sobre la situació de la llengua 2005-07. Es pot descarregar de divesos lloc:
En aquesta darrera també trobareu l'Informe anterior, de 2003-04 <http://www.observatoridelallengua.cat/arxius_documents/informe6_ok.pdf> http://www.observatoridelallengua.cat/arxius_documents/informe6_ok.pdf
- Des de la web de la Xarxa CRUSCAT <http://www.demolinguistica.cat/web/DOCS_CRUSCAT/publicacions/anuari_2005-07.pdf> http://www.demolinguistica.cat/web/DOCS_CRUSCAT/publicacions/anuari_2005-07.pdf
- Des de la web de l'Observatori de la Llengua : <http://www.observatoridelallengua.cat/arxius_documents/anuari_2005-07.doc> http://www.observatoridelallengua.cat/arxius_documents/anuari_2005-07.doc
En aquesta darrera també trobareu l'Informe anterior, de 2003-04 <http://www.observatoridelallengua.cat/arxius_documents/informe6_ok.pdf> http://www.observatoridelallengua.cat/arxius_documents/informe6_ok.pdf
dilluns, 15 / juny / 2009
Dades de l'Enquesta Demogràfica de Catalunya 2007
L’IDESCAT acaba de fer públiques les dades de llengua de l'Enquesta Demogràfica de Catalunya, 2007, que tot fa pensar que seria l’equivalent (o el substitut) al qüestionari que acompanyava el Padró i amb el qual teniem dades sociolingüístiques de Catalunya cada any acabat en 6 (el darrer, 1996). Hi ha informació de coneixement de català, castellà i llengua inicial, i en parlaré els propers dies, perquè són molt positives per al català.
http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=6&V0=3&V1=3&MN=1&&V3=2465&PARENT=1&CTX=B#FROM
diumenge, 26 / abril / 2009
Sobre educació plurilingüe
Als països de llengua catalana hi ha força experiències en ensenyament (més o menys) plurilingüe. Al món de l'educació hi ha tres grans maneres de definir què és aquesta educació:
1. La que escolaritza infants de diverses llengües;
2. La que usa més d'una llengua com a llengua com a vehicular de la docència;
3. La que aconsegueix bi/plurilingüitzar els infants que escolaritza.
La majoria d'autors tendeixen a preferir la segona definició, però a mi em sembla inadequada, perquè l'experiència als nostres països és que podem tenir educació que funciona en més d'una llengua però que no aconsegueix que els infants acabin tenint prou competència en una d'aquestes; és el que s'esdevé, de manera massiva, amb els Programes d'Incorporació Progressiva del Valencià, que tot i usar aquesta llengua de manera secundària, no aconsegueixen que l'alumnat aprengui català. En aquest sentit, la segona definició és paradoxal (i injusta), perquè atorga el rètol de "plurilingüe" a mdoels que no plurilingüitzen i en canvi l'escamoteja a models que, com el de conjunció en català que, encara que tenen una sola llengua com a eix de gravetat, sí que plurilingüitzen en la pràctica. Per tot això, jo combrego amb la tercera definció: és educació bi/plurilingüe la que bi/plurilingüitza efectivament; si voleu, doncs, la prova del cotó fluix és: aconsegueix el centre incrementar substancialment la competència en dues o més llengües?
Com és obvi, el sistema educatiu públic català ha acumulat una gran experiència en educació plurilingüe. Però a les nostres societats hi ha d'altres experiències igualment interessants que valdria la pena de tenir en compte ara que ens plantegem d'avançar cap a models més plurilingüitzadors. Aquí hi ha una llista de models que ofereixen respostes potencials a alguns dels reptes que tenim com a país: com incrementar l'ús espontani del català entre iguals? com afavorir la integració d'al·logltos? com garantir el domini del castellà? com potenciar l'aprenentatge d'altres llengües? No totes aquestes escoles tenen els mateixos objectius -això és obvi si compareu les andorranes entre elles- però de totes se'n poden aprendre coses. En tot cas, que vagi de gust la visita:
La Bressola
Escola Arrels de Perpinyà
Escola valenciana
CEIP Vila Olímpica
Xarxa educativa nacional d’Andorra XENA
Escuela suiza de Barcelona
American School in Barcelona
Escoles Europees (especialment: principis i objectius)
1. La que escolaritza infants de diverses llengües;
2. La que usa més d'una llengua com a llengua com a vehicular de la docència;
3. La que aconsegueix bi/plurilingüitzar els infants que escolaritza.
La majoria d'autors tendeixen a preferir la segona definició, però a mi em sembla inadequada, perquè l'experiència als nostres països és que podem tenir educació que funciona en més d'una llengua però que no aconsegueix que els infants acabin tenint prou competència en una d'aquestes; és el que s'esdevé, de manera massiva, amb els Programes d'Incorporació Progressiva del Valencià, que tot i usar aquesta llengua de manera secundària, no aconsegueixen que l'alumnat aprengui català. En aquest sentit, la segona definició és paradoxal (i injusta), perquè atorga el rètol de "plurilingüe" a mdoels que no plurilingüitzen i en canvi l'escamoteja a models que, com el de conjunció en català que, encara que tenen una sola llengua com a eix de gravetat, sí que plurilingüitzen en la pràctica. Per tot això, jo combrego amb la tercera definció: és educació bi/plurilingüe la que bi/plurilingüitza efectivament; si voleu, doncs, la prova del cotó fluix és: aconsegueix el centre incrementar substancialment la competència en dues o més llengües?
Com és obvi, el sistema educatiu públic català ha acumulat una gran experiència en educació plurilingüe. Però a les nostres societats hi ha d'altres experiències igualment interessants que valdria la pena de tenir en compte ara que ens plantegem d'avançar cap a models més plurilingüitzadors. Aquí hi ha una llista de models que ofereixen respostes potencials a alguns dels reptes que tenim com a país: com incrementar l'ús espontani del català entre iguals? com afavorir la integració d'al·logltos? com garantir el domini del castellà? com potenciar l'aprenentatge d'altres llengües? No totes aquestes escoles tenen els mateixos objectius -això és obvi si compareu les andorranes entre elles- però de totes se'n poden aprendre coses. En tot cas, que vagi de gust la visita:
La Bressola
Escola Arrels de Perpinyà
Escola valenciana
CEIP Vila Olímpica
Xarxa educativa nacional d’Andorra XENA
Escuela suiza de Barcelona
American School in Barcelona
Escoles Europees (especialment: principis i objectius)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
