La Fundacc acaba de presentar un estudi sobre el consum cultural dels joves que ha fet sonar diverses alarmes, perquè sembla que, en termes generals, els joves usen menys el català que els adults en el seu consum cultural. D’aquests resultats, diversos analistes, com el mateix Salvador Cardús, n’han conclòs que els joves són menys militants que els adults, més indiferents cap a la llengua, i que trien en funció «d’allò que els interessa», no pas en funció del seu compromís amb el país; un plantejament que aquí denominarem la hipòtesi de la indiferència.
L’estudi assenyalat em mereix, a priori, confiança. Ara bé, dubto profundament que l’explicació adduïda sigui encertada. Per diverses raons.
D’entrada, la hipòtesi de la indiferència es basa en un fonament –el compromís personal amb la llengua– una mica eteri. Sabem quin grau d’indiferència de debò hi tenen les diferents generacions? Estem segurs que aquest compromís té conseqüències palpables en el consum cultural? No oblidem que aquesta hipòtesi ja fa tants anys que corre que comença a tenir un cert regust de lloc comú: com a mínim a finals dels 80 ja hi havia gent que assenyalava que els joves eren més indiferents que no pas els adults.[1] El temps no passa en va, els joves d’abans ara ja són adults... però el discurs es repeteix quasi idèntic que vint anys enrere. Això el fa, com a mínim, sospitós.
D’altra banda, aquesta hipòtesi és, en bona mesura, és antiintuïtiva. Si els joves d’avui en general fossin globalment més indiferents a la llengua, com que alhora saben més català que els seus pares i avis –i això és amb certesa així, si més no, entre els castellanoparlants–, per lògica hi hauria d’haver més ús del català. A igual oferta i més consumidors potencials, la indiferència hauria de generar més consum en català. Però no és així, ans al contrari: les dades suggereixen estancament o retrocés. D’aquí es dedueix, per tant, que la indiferència, si existeix, no deu afectar igual tothom: la indiferència la viurien els consumidors de productes en català, és a dir, bàsicament els joves catalanoparlants, els quals estarien deixant de consumir en la seva llengua. Per la seva banda, els castellanoparlants –i els al·loglots– continuarien sense usar el català en el seu lleure; això, si no se n’apartaven encara més –cosa difícil, tenint en compte que, per als seus pares, el català ja era quasi inexistent.
La hipòtesi de la indiferència presenta una altra complicació suplementària: ni explica el que passa, ni contribueix a solucionar-ho, perquè fa invisible el desequilibri de poders real que determina l’oferta i la demanda de productes culturals al nostre país, bo i reduint els comportaments a una mera qüestió de gustos personals. Fixeu-vos que aquest plantejament comença culpant els joves perquè «actuen segons els seus interessos», i tot seguit els exigeix que es mobilitzin contra aquests suposats interessos, sense donar-los-en cap raó! Qui s’estranyarà de la seva escassa efectivitat?
Atesa la situació, per què no intentem plantejar la qüestió d’una manera menys planyívola? Per què no fer la pregunta més operativa? Per exemple, per què no interrogar-se pels motius pels quals els mitjans i els productes en català no arriben prou al seu públic potencial jove? Per què no el retenen? Per què no en capten de nou?
La resposta ortodoxa entre gestors culturals castellans o castellanitzats és que la producció cultural en català no té prou «qualitat». Ja podria ser, això, i és més, segur que és així en molts casos... igual com passa en el món cultural castellà. Perquè de mediocritats, òbviament, se’n fan a tot arreu. I bé que en castellà n’hi ha moltíssimes que es consumeixen àmpliament. O sigui que la qualitat no explica, en moltíssims casos, l’èxit o el fracàs dels productes mediàtics i culturals, a menys que la definim de manera circular: té qualitat allò que ven, perquè la xifra de vendes –o de descàrregues, tant se val– són precisament l’indicador de
En aquest sentit, per a explicar per què els mitjans en català no capten o retenen el seu públic, se m’acuden almenys tres línies d’explicació. La primera, atribuïble a les polítiques comunicatives espanyoles; la segona i la tercera, als productors culturals en català.
Pel que fa a les primeres, és obvi que al llarg de les dues darreres dècades l’Estat espanyol ha seguit una astuta política d’anar incrementant l’oferta en castellà i, alhora, anar restringint al màxim l’aparició d’oferta en català, a base d’afavorir les empreses de plantejament castellà –perdó, espanyol– i seu a Madrid. Ho va fer així amb la creació de les televisions privades, totes en castellà, i ho ha tornat a fer fa poc amb els canals 4 o
La segona causa per la qual els productors culturals en català tenen dificultats per a retenir el seu públic diana jove prioritari és, senzillament, perquè no produeixen prou. El català ha assolit unes posicions comparativament còmodes en el mercat cultural infantil. Però qualsevol pare sap que l’entrada a la preadolescència implica la reculada rapidíssima d’oferta en català, i això en tots els camps: llibres, revistes, música, jocs, cinema i tota mena de productes culturals. Cal no oblidar que es aquest és un mercat molt llaminer per a la indústria cultural, que mou milers de milions arreu del món, amb un pes fonamental de la producció anglo-nord-americana. L’oferta en català no és, de cap manera, suficient, per a cobrir les mínimes necessitats dels nostres joves. Per tant, doncs, consumeixen altres productes que, casualment, ja tenen a l’abast, en castellà sobretot.
Finalment, hi ha una darrera explicació per a la presumpta reculada, aquesta atribuïble directament als mitjans de comunicació en català. Fa temps que molts d’aquests mitjans, especialment la televisió pública, segueixen una política lingüística poc intel·ligent. En comptes de funcionar com la columna vertebral del mercat cultural en català, TV3 i els altres canals de la CCRTV funcionen tot sovint de canal subsidiari del mercat castellà. Ho assenyalàvem a l’Informe de la situació de la llengua: la producció cultural catalana té molts problemes de visibilitat pública fins i tot a bona part dels seus presumptes mitjans de difusió naturals. De fet, alguns d’aquests mitjans naturalitzen dia a dia l’hegemonia del castellà al nostre país. O què fan, si no, les desenes d’anuncis quotidians de joguines en castellà als canals de la CCRTV? I la promoció de llibres o de música en castellà? Per no parlar d’opinadors en nòmina incapaços d’aprendre el català... Que no hi ha prou mitjans en castellà –molts d’ells pagats també pels catalans–, que cal introduir-lo constantment als mitjans en català? Sembla mentida que amb tants anys d’experiència, els responsables d’aquests mitjans continuïn practicant la política de l’estruç: en comptes de fidelitzar almenys el seu públic diana principal, fan el possible perquè es passi a la competència.
Tots aquests plantejament són discutibles i matisables, sens dubte, però almenys tenen dos avantatges: d’una banda, intenten explicar de manera objectivable per què el consum cultural juvenil evoluciona com evoluciona; d’una altra, permeten preparar línies racionals per a la resposta.
Perquè aquesta és, al capdavall,
[1] Boix, Emili. 1993. Triar no és trair. Identitat i llengua en els joves de Barcelona. Barcelona: Ed. 62.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada