dissabte, 8 d’abril de 2017

De com dos models lingüístics escolars "bilingües" poden cercar objectius contraposats

        Ahir vaig assistir a la segona sessió de taula rodona L'evolució de l'ensenyament de llengües: cap al plurilingüisme i el translanguaging, organitzat pels col·legues del GREIP de la UAB. L'acte havia tingut una primera sessió el dia abans a la qual no vaig poder assistir. La sessió d'ahir va incloure dues ponències de vells coneguts, una de George Lüdi (Universitat de Basel) i una altra d'Ofelia Garcia (CUNY), seguides d'una taula rodona amb tots els ponents. Moltes de les coses que s'hi van dir em van semblar molt interessants. George Lüdi, per exemple, va presentar la concepció dels experts del Consell d'Europa sobre què és un plurilingüe: no pas una persona que suma dues llengües independents com si fossin conjunts estancs que cal adquirir per separat i mantenir descompartits, sinó que un usuari integra coneixements variables de dues (o més) llengües diferents i que els utilitza quan i com li convé, barrejant-los i combinant-los en funció de la situació comunicativa concreta. Des d'aquesta perspectiva, Lüdi va afirmar, de manera provocativa, que ja no li interessa la competència dels parlants sinó els seus usos. No és poca cosa. Ara i aquí, però, em centraré en dues qüestions que em van semblar molt pertinents per a la sociolingüística catalana: d'una banda, l'emmarcament que va fer Ofelia García sobre els models lingüístics escolars dels EUA. D'una altra, el debat que es va suscitar sobre el fonament teòric del transllenguar (translanguaging) durant la taula rodona.
        La sessió d'Ofelia Garcia, va estructurar-se en dues parts, una d'històrica i sociopolítica i una segona de teòrica. En aquest apunt només parlaré de la primera, i deixo la segona per a un pròxim apunt. García va posar damunt de la taula la necessitat imperiosa d'entendre cada model lingüístic educatiu en el seu context, advertint que no podien projectar-se els d'un país en un altre de manera automàtica, fins al punt que, parafrasejant-la, "potser el que diré no té cap aplicació a la situació europea". Jo crec que en té, però només si sabem extreure'n el sentit profund i no caiem en identificacions superficials.
        García va explicar com l'aparició del que es va conèixer com a Bilingual education (BE) als Estats Units, cap allà el 1968-69, va ser una resposta conscient, social i institucional, als reptes de la desigualtat i el racisme contra les minories, sobretot la hispana. Era l'època de la lluita pels drets civils, contra la segregació i per la igualtat, i part de la societat estatunidenca, amb Johnson al capdavant, va apostar per superar les barreres que els oprimien internament. La BE --ho mantinc en anglès perquè seria un error traslladar automàticament aquesta experiència a altres contextos-- va intentar obrir les portes de l'escola a les llengües dels grups etnolingüístics discriminats en un context en què --i això és fonamental-- el sistema polític i educatiu i les ideologies imperants s'esforçaven per fer desaparèixer qualsevol rastre de diversitat i apostaven per l'assimilació absoluta com a única forma d'integració social. De manera gràfica, García va explicar que, sobretot al començament, els programes de BE es feien als soterranis de les escoles, però que, tot i això, en el fons tampoc no s'hi estava tan malament perquè la voluntat emancipadora i igualitària del projecte els feia engrescadors per als alumnes i els docents. L'explicació --apassionada-- de García va emfasitzar que la BE no era un programa "de llengües" sinó un veritable repte al sistema sociopolític estatunidenc en el sentit que cercava de revaloritzar la llengua i la identitat dels col·lectius no anglòfons en un marc de manteniment de la llengua d'herència com a via per superar la discriminació: ras i curt, si fas que la llengua i la cultura minoritària tinguin almenys algun valor, estàs apoderant el marginat.
        Tanmateix, les coses es van girar: ben aviat va sorgir una reacció que argumentava que la BE cercava que els alumnes no aprenguessin bé l'anglès per evitar-ne la integració i que per tant perjudicava tant els infants no anglòfons com el conjunt de la societat. Seguint aquest discurs, Garcia va explicar com, a partir dels anys 80-90, els programes de BE van anar essent substituït per dos tipus de programes: d'una banda, els programes destinats a millorar l'adquisició de l'anglès per part dels no anglòfons, d'una altra, els programes "d'educació dual". Garcia va ser molt crítica sobretot amb aquests programes, perquè els veu com una transformació perversa de la BE. Aquesta volia ser un instrument d'emancipació adreçat als pobres i marginats perquè mirava de revaloritzar-ne la llengua, la cultura i la identitat, que contractava professors membres de la minoria concernida. En canvi, els programes duals estan sobretots destinats a fornir el coneixement de llengües estrangeres a les elits i les classes mitjanes anglòfones i blanques, i per tant només incorporen membres de les minories com a comparses perquè són imprescindibles per aconseguir certa massa crítica de parlants nadius, però no en revaloritza la identitat; de fet, segons va explicar García, sovint són impartits per professors de la majoria  amb ideologies monoglòssiques i sense propòsit emancipatori. I aquí jo vaig pensar en els programes d'acord entre Espanya i Estats units pels quals centenars d'espanyols van cada any a fer de professors a EUA, un programa que sempre m'ha semblat sospitós: quina necessitat tenen els EUA d'importar professors espanyols quan ja tenen milions de parlants de la llengua al seu propi país, que dominen les varietats locals, si no és que prefereixen tenir docents caucàsics que parlen la varietat europea? Total, i per entendre'ns, si la BE cercava l'apoderament del grup, l'educació dual pretén dotar els privilegiats dels recursos lingüístics que tenen algunes minories. Tot un programa social.
        García va mostrar com, al llarg de les darreres dècades, els EUA s'han anat replegant cap a una concepció cada vegada més desconfiada envers la diversitat lingüística. Sense anar més lluny, va mostrar com la paraula bilingüisme ha anat desapareixent de la legislació: per exemple, allà on es parlava d'alumnes bilingües ara es parla de parlants amb domini pobre de l'anglès, i allà on abans hi havia una editorial oficial dedicada al bilingüisme ara n'hi ha una de dedicada a l'anglès. És en aquest concepte que ha nascut la teoria del translanguaging, un terme que jo traduiria com a transllenguar més que no pas transllenguatjar, perquè l'original es refereix a les llengües, no pas al llenguatge com a capacitat de comunicació. Dedicaré l'apunt següent a aquesta teoria, però aquí n'hi ha prou de dir que, com la noció de parlant plurilingüe del Consell d'Europa, aquest enfocament argumenta que els parlants bilingües no tenen pas dues llengües diferents a la seva ment, sinó un sol repertori unificat en què hi ha recursos provinents del que convencionalment veiem com a llengües discretes. D'acord amb aquesta teoria, doncs, l'escola monolingüe el que faria seria escapçar les capacitats expressives --i per tant cognitives-- dels infants bilingües. L'aposta del transllenguar seria, en aquest sentit, reeducar els docents per tal que aprenguessin a valorar la totalitat de les capacitats comunicatives dels seus alumnes bo i obrint espais per a l'expressió que permetin l'ús simultani, combinat i alternat de dues llengües. En paraules d'Ofelia García, la noció del transllenguar seria la palanca que permetria obrir la caixa del monolingüisme anglès en què el sistema educatiu dels Estats Units pretén encaixonar els infants bilingües.
        Trobo que la història dels models lingüístics escolars als EUA és tremendament il·lustrativa de com rere unes mateixes idees --bilingüisme, ensenyament bilingüe, diversitat, etc.-- s'hi poden amagar realitats no a diferents, sinó fins i tot contradictòries. A Catalunya, per desgràcia, el terme bilingüisme s'ha usat històricament i es continua usant, sobretot des del supremacisme castellà, per fer referència a un model en què hi ha uns parlats obligats a saber dues llengües i un altre grup que s'autoatribueix el dret a restar monolingüe en la seva llengua. Cal ser molt conscients d'aquesta realitat quan es fan comparacions transnacionals, perquè altrament correm el risc de no entendre res, i de no fer-nos entendre.

dijous, 2 de març de 2017

Sobre l'informe de CCC

L'organització Convivencia Cívica Catalana va fer públic ahir un treball fet a partir de les dades de l'informe Pisa 2015 amb què vol denunciar que el model de conjunció en català practica una "escabetxina" entre l'alumnat castellanoparlant en termes de fracàs escolar. L'estudi li serveix per tornar a demanar, com ja ha fet altres vegades, la instauració d'un sistema escolar separat en funció de la llengua inicial dels alumnes.

Un cop llegit el treball, cal dir que és bastant insatisfactori i que presenta alguns aspectes que criden l'atenció. El més important és probablement que l'estudi no diferencia entre població castellanoparlant autòctona i immigrada i aparentment la subsumeix tota sota el rètol "castellanoparlants". Això és un problema metodològic seriós, perquè encara que comparteixin llengua amb els autòctons, els immigrants (hispanoamericans i d'altres orígens) tendeixen a tenir un rendiment escolar pitjor que els locals no sols a Catalunya, sinó a tot Espanya i en general a tots els països on es realitza l'estudi PISA. Doncs bé, resulta que a Catalunya aquests immigrants de primera llengua castellana representen un percentatge molt significatiu del total de castellanoparlants, entre el 25 i el 30% en els grups joves. En canvi, als territoris on el castellà és la llengua pròpia, el pes d'aquest col·lectiu és lògicament molt més petit i no arriba ni al 10%. No tinc la matriu de PISA i no ho puc demostrar pas, però em sembla obvi que el pes dels immigrants en la configuració del col·lectiu castellanoparlant de Catalunya ha d'arrossegar a la baixa el conjunt de resultats del total. (NB: el fet que els alumnes immigrants tinguin pitjors resultats hauria de preocupar i molt; aquest, però, no és el tema d'aquest debat).

Un segon punt molt discutible de l'estudi és que compara sistemàticament els resultats escolars de Catalunya amb els de Madrid, Navarra i Aragó, amb l'argument que es tracta de comunitats de desenvolupament econòmic similar a Catalunya. Però resulta que (a) a Catalunya els castellanoparlants espanyols són d'origen essencialment meridional, no pas madrilenys, navarresos o aragonesos; i (b) l'economia de Catalunya comparteix un element clau de la seva estructura econòmica, el sector turisme, amb les comunitats de la cornisa mediterrània i meridionals. Aragó, Navarra o Madrid, en canvio, no tenen aquest factor. El tema és important perquè ja fa temps que sabem que el fracàs escolar té molt a veure amb el model econòmic. Si ofereixes salaris baixos tant per a les feines que demanen poca formació com per a les feines que en demanen molta, el resultat és esperable: l'alumnat poc motivat per a l'estudi plegarà abans, perquè no surt a compte fer estudis intermedis per cobrar poc (Miquel Puig ho explicava molt bé aquí). Doncs bé, curiosament, les comunitats mediterrànies i meridionals no són usades més que de manera escadussera per a la comparació, i en canvi sí que s'usen profusament les no turístiques. Es tracta d'una casualitat, o potser té a veure amb el fet que els resultats de PISA dels territoris meridionals són sistemàticament més baixos que els de Catalunya?

Finalment, el treball compara sistemàticament els castellanoparlants de Catalunya amb els castellanoparlants d'Aragó, Madrid i Navarra. La comparació, però, és incorrecta, perquè, com és de sobres sabut, la majoria de la població de primera llengua castellana és d'origen immigrat de la segona meitat dels segle XX o més recent encara, i d'estatus socioeconòmic més baix que la mitjana, mentre que en els territoris citats la població castellanoparlant no sols és l'autòctona, sinó que és amplíssimament hegemònica en tots els estrats socials. Si CCC volgués fer una anàlisi objectiva hauria de comparar els resultats dels castellanoparlants de Catalunya amb els dels seus homòlegs socials en els territoris castellanòfons.

El treball presenta molts altres aspectes comentables, però no tinc temps d'analitzar-los. Val a dir que el tema que aborda, el de les conseqüències sobre la desigualtat social dels models lingüístics educatius, hauria de ser de la màxima importància per als gestors de la cosa pública, i que personalment trobo que la recerca que se'n fa és ínfima en comparació amb la que caldria fer.  Sense anar més lluny, és obvi que si una part de l'alumnat de Catalunya no assoleix el domini de les dues llengües oficials, aquest alumnat fracassarà escolarment. I això està passant, sobretot en determinats sectors hispanòfons i al·loglots. En tot cas, però, treballs com aquest, impulsats només pel deler de demostrar que tenen la raó a tota costa, no contribueixen precisament a millorar el coneixement perquè passen per alt aspectes bàsics de la realitat.

dimecres, 8 de febrer de 2017

Qui parla castellà a Catalunya? Consideracions a propòsit d'un article

Un dels temes que interessen la hispanística a Catalunya des de fa dècades, i que ja havia ocupat autors com el mateix Joan Coromines, és destriar quines són les característiques que distingeixen el castellà que es parla a Catalunya del que s'usa als territoris i països hispanòfons. Abans de les immigracions massives de la segona meitat del segle XX, aquest castellà era una llengua segona o, fins i tot en el cas de molts immigrats castellanoparlants natius, un parlar interferit pel català. El castellà que se sentia a Catalunya era, en tot cas, un castellà acatalanat que ben aviat tenyia de paletas, racholas i fins i tot eles velars el parlar d'uns nouvinguts que es barrejaven inevitablement amb la població autòctona i s'hi integraven lingüísticament.

Ara bé, aquest estat de coses fa força dècades que va canviar. A mesura que se succeïen les onades immigratòries i augmentava el pes dels no-catalanoparlants en la demografia del Principat, variava també el perfil dels usuaris del castellà. Tal com han exposat fins a la sacietat les successives enquestes (consulteu si voleu aquest resum), avui als carrers de Catalunya hi ha un elevadíssim nombre de castellanoparlants natius que, en moltíssims casos, tenen un contacte molt reduït o fins i tot nul amb el català, per la qual cosa resulta molt difícil que les seves varietats es vegin influïdes per la llengua pròpia del país. Són faves comptades: si no estan en edat escolar, la vida dels castellanoparlants a Catalunya discorre bàsicament en la seva llengua.

El tema és, doncs, que si hom vol saber com és el català que es parla a Catalunya, crec que hauria de començar per analitzar qui és que parla aquesta llengua amb més o menys assiduïtat, sobretot tenint en compte que, encara que s'hagin bilingüitzat, els catalanoparlants continuen usant assíduament la seva llengua. Alerta, perquè en aquest punt no n'hi ha prou amb les dades de llengua inicial, precisament perquè l'ús de les llengües està fortament condicionat per la llengua, de manera que en termes generals, a Catalunya els castellanoparlants parlen en castellà molt més que els catalanoparlants. Cal, per tant, ponderar el nombre de persones pels usos lingüístics que declaren fer. Això és precisament el que he intentat, partint de les dades de l'EULP 2013, al meu article «¿Quién habla hoy en día el castellano en Cataluña? Una aproximación demolingüística» que està arribant a les llibreries. No puc fer un resum minuciós de l'article, però sí que us en puc sintetitzar algunes dades i les conclusions més rellevants.

A jutjar per les dades disponibles, la immensa majoria del castellà produït a Catalunya, concretament un 78% del total, el generarien els castellanoparlants inicials, mentre que només un 10% seria produït pels catalanoparlants inicials. Un altre 10% seria produït per al·loglots inicials, és a dir, per gent que de petits van aprendre terceres llengües o combinacions de llengües --normalment fora de Catalunya-- però que usen el castellà com a llengua franca. Finalment, els bilingües aportarien un escàs 2% al total de castellà parlat a Catalunya. D'altra banda, és molt interessant d'assenyalar que la majoria del castellà parlat a Catalunya seria produït per persones nascudes fora del Principat: 33% del total el generarien persones nascudes a la resta de l'Estat, un 12% persones nascudes a Llatinoamèrica, i un 8% més el produirien persones nascudes a països estrangers no hispanòfons.

Totes aquestes dades són aproximades, lògicament, perquè l'estudi es basa en dades declarades, però em semblen d'una lògica aclaparadora: si totes les recerques mostren que els qui més parlen en castellà són precisament els castellanoparlants, sobretot els vinguts d'altres contrades, i si el seu pes demogràfic és tan elevat en el total del país, és lògic que siguin ells qui produeixin més castellà al cap del dia. Ara bé, essent així les coses, em permeto avançar algunes idees:
  1. Crec que és erroni equiparar el castellà acatalanat que puguin usar (sobretot) els catalanoparlants amb allò que alguns autors han denominat el castellà de Catalunya. Ras i curt, a principi del segle XXI, el castellà parlat pels catalanoparlants és minoritari en la definició del castellà que es parla al país.
  2. Ateses les xifres exposades, trobo poc defensable que la idea que hi ha una única varietat que es pot descriure com el castellà de Catalunya. Per defensar-la caldria argumentar sòlidament:
    1. Que hi ha prou trets lingüístics per considerar com una sola varietat diguem-ne geolectal els parlars d'origen andalús usat en barris del cinturó metropolità, el castellà de moltes classes mitjanes d'origen centre i nord-peninusular, el castellà de les elits barceloneses, el caribeny dels milers de dominicans, el porteny d'argentins i uruguaians, el castellà andí de peruans i equatorians... i 
    2. Que aquests trets que els uneixen són suficientment significatius per seccionar-los definitivament de les respectives varietats d'origen.
  3. Ateses tant la diversitat de varietats existents com el fet que encara avui la majoria del castellà el produeixin nats fora, crec que és com a mínim prematur, i per tant, erroni, parlar del castellà de Catalunya, per dos motius bàsics: perquè genera una falsa idea de varietat geolectal i perquè amaga els veritables elements diferenciadors de totes aquestes varietats, com ara l'origen etnolingüístic, la classe social, el grau d'integració en la societat catalana... Potser sí que en un futur aquestes varietats evolucionaran en un sentit convergent, però ara com ara estan molt lluny d'haver-ho fet.
Potser un exemple ens ajudarà a entendre què vull dir. La hipòtesi del castellà de Catalunya sosté, en el fons, que el castellà de Piqué, el de Busquets, el d'Iniesta, el de Messi i el de Neymar s'identifiquen tots amb una mena de dialecte castellà de Catalunya. A mi, què voleu que us digui, em sembla que la idea té poc fonament i que tots cinc utilitzen unes varietats clarament diferenciades i relacionades essencialment amb els seus llocs d'origen. Això no vol dir que no puguem trobar-hi algun símptoma de convergència incipient. Però d'aquí a confondre'ls en una sola varietat...

  
Referència
Vila, F. Xavier. «¿Quién habla hoy en día el castellano en Cataluña? Una aproximación demolingüística». En El español en contacto con las otras lenguas peninsulares, editat per Dolors Poch Olivé, 135-55. Madrid: Iberoamericana-Vervuert, 2016.

dimecres, 25 de gener de 2017

¿Qué pasará con las lenguas dominantes y las minoritarias?

"En un mundo cada vez más globalizado, las comunidades reducidas resultan vulnerables, por lo que en las próximas décadas se extinguirán centenares de idiomas, sobre todo a causa de la urbanización de sociedades todavía rurales. Pero en sociolingüística, una vez pasado un umbral demográfico más bien bajo, el tamaño es secundario. Aunque tengan menos de XXX hablantes..."

La tardor passada, el Grup Z em va encarregar un breu text de prospectiva en què reflexionés sobre el futur de les llengües destinat a un públic general. El repte em va semblar interessant, ni que sigui perquè la prospectiva té la seva eròtica pròpia, i també perquè el repte de parlar del sistema mundial de llengües és un dels més atractius per a un sociolingüista. En tot cas, el text va aparèixer finalment el desembre passat, en un volum amb 39 textos més de prospectiva sobre temes tan diversos com els canvis en el model de feina, l'impacte de la intel·ligència artificial, el futur de la igualtat de gèneres o la colonització d'altres planetes amb autors de renom d'arreu del món.

No puc difondre'l perquè encara pot trobar-se als quioscos, però podeu fer-vos-en una idea mirant-ne l'índex aquí.El meu text és:

Vila, F. Xavier (2016) «¿Qué pasará con las lenguas  dominantes y la minoritarias?» En 40 preguntas clave para el futuro, editat per Albert Bosch, 283-84. Barcelona: Grupo Z.