En primer lloc, entenc que la tàctica del comissari va ser enormement equivocada. El senyor Orban va parlar a Catalunya sobre llengües com si es trobés a Lisboa, a Amsterdam o a Madrid. El comissari va explicar els esforços del seu comissariat per aconseguir que les empreses i les societats europees passin a percebre a inversió en multilingüisme com un atot per a la seva competitivitat, i no pas com un cost. En aquest sentit va fer la seva feina, i va insistir que l'anglès és important, però que amb l'anglès no n'hi ha prou. Res a dir-hi, i benvinguda la notícia.
El problema és que Barcelona no és Lisboa, no és Amsterdam, i tampoc no és Madrid. Encara que a alguns ja els agradaria. No sé si els assessors d'Orban n'eren prou conscients, però venir a Barcelona a parlar de multilingüisme i descuidar-se dels problemes del català a la Unió Europea va resultar, per a molts dels presents, una provocació. Volguda? Chi lo sà. No sé si Orban ho intuïa: en tot cas, la seva posada en escena va ser molt suau, gairebé humil, com si si pretengués conjurar el perills de confrontació. Però l'oblit del que per a molts dels presents és el principal dèficit democràtic de la nostra relació amb la Unió no podia passar inadvertit. I no va passar-hi. Tant, que al final no es va parlar de res més que del català a la Unió. Diversos participants van palesar el descontent per l'actual situació, alguns amb més elegància que d'altres, i li van demanar que explicités la seva posició envers el problema. I aquí, de nou, el comissari va fer servir una tàctica equivocada, si més no d'entrada: en una societat democràtica, hom no pot referir-se a un reglament del l'any 1958 per argumentar que el català ha de quedar enposició marginal. Només quan se'l va pressionar va acabar explicitant el que tothom sap: cap dels Estats té la més mínima intenció de modificar l'actual situació i, per tant, la Comissió no té ni interès ni marge de maniobra per a actuar-hi.
El problema és que aquest missatge té diversos impacte negatius: traduït a pla, significa que el que tenen els catalans és un problema amb el seu Estat nació(nalista), i que per a resoldre no han d'esperar suport de la Comissió Europea -tot al contrari?. Ja us ho fareu, si els vostres compatriotes es neguen a reconèixer-vos, però amb nosaltres no hi compteu. Perquè no volem (ja que depenem dels Estats)? Perquè no podem (som una superestructura poc operativa)? Això queda a gust del consumidor -i contribuent. Però en tot cas, i per si a algú li interessa, el resultat palpable d'aquesta situació és un decantament progressiu de les elits catalanes cap a l'euroescepticisme, que no és ben bé antieuropeisme sinó desencís per un projecte que (perceps que) et margina. Si això molesta algú ja són figues d'un altre paner. I si això és evitable, també: al capdavall, la Unió actual és un club d'ajuda mútua entre els Estats nació que el configuren. Caldrà esperar que algun d'aquests Estats es recompongui democràticament -serà Escòcia? serà Flandes? serà novament Dinamarca?- per a veure com s'han d'articular aquests canvis a l'interior de la Unió. Passarà, tard o d'hora, i tindria gràcia llegir els papers que ja deuen haver-se escrit sobre com afrontar la situació des de Brussel·les.
En tot cas, si la tàctica del comissari va ser dolenta, la resposta del públic tampoc no va ser gaire productiva. Certament, imagino que el comissari se'n va anar amb certa percepció de fracàs -vaja, a menys que volgués obtenir exactament allò que va tenir. Però els participants no vam ser capaços d'obtenir gaire res de la trobada, més enllà de desfogaments i de deixar clara la irritació d'alguns sectors. Els empresaris, si hi eren, van brillar per la seva absència. Com que els nostres cambrers ja saben castellà, multilingüismo pa qué? Qui ha dit que cal saber anglès, per fer de paleta? Els acadèmics no vam saber explorar les vies de col·laboració amb la Comissió, ni fer arribar peticions concretes i realistes. Potser hauríem pogut posar damunt de la taula que les polítiques de recerca en multilingüisme de la Unió són un via crucis administratiu pensat més per a garantir una distribució de calés entre tots els Estats abans que la consolidació de línies de treball capdavanteres. O potser hauríem pogut comentar amb ell que el que ens passa, en el fons, és que els problemes lingüístics no són més que una conseqüència de la falta de projecte polític de la Unió -pitjor, del xoc entre projectes de projecció estatal/nacionals contradictoris. M'imagino que la reunió hauria estat molt més cordial i productiva si en comptes de Comissari pel Multilingüisme el seu títol hagués estat Comissari per a les indústries de la llengua o per a llengua i activitat econòmica, o algun altre títol que deixés clar d'entrada que la seva oficina té poc a decidir sobre l'estatus oficial de les llengües. Aclarit això, anem per feina -per la resta- que n'hi ha molta.
En tot cas, doncs, una oportunitat malaguanyada. Ja cal que l'Oficina de la Comissió a Barcelona s'hi esforci, perquè em temo que una part rellevant de la societat catalana percep Europa cada cop més com una nosa que com un aliat. I tenint en compte que la Unió també és el nostre vaixell, diria que això no és gaire positiu. De cara a un futur, potser que dissenyem una estratègia d'aproximació mútua més intel·ligent. Però qui farà de Celestina?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada