El mirall del cinema quebequès

La situació del cinema al nostre país és tan absolutament lamentable que fins i tot els nostres crítics tenen dificultats per a veure la realitat sobre la qual treballen. Fa poques setmanes, l’Àlex Gorina es preguntava a “Rodar en castellà, doblar al català” (El Temps, 1219, pàg. 88, 23 d’octubre) «per què els cineastes catalans s’estimen més –ara que no perdrien ni l’etiqueta ni els diners– rodar en castellà.». El plantejament en si –noteu el «s’estimen més»!– ja demostra fins a quin punt l’autor no arriba a entendre les dinàmiques lingüístiques i culturals que han donat lloc a la nostra situació actual.

En aquest sentit, parlar del cinema al Quebec és molt il·lustratiu per als catalans. Il·lustratiu del que significa no deixar-se prendre el pèl, vull dir. Un cop d’ull a la cartellera –aquí teniu la de Mont-real, la ciutat, recordem-ho, on es concentren els anglòfons i els al·loglots de tot el país– permet notar de seguida dues grans diferències: d’una banda, hi abunden extraordinàriament les pel·lícules en versió original francesa, tant quebequeses com d’altres indrets; d’una altra, al Quebec és relativament fàcil d’anar a veure pel·lícules doblades al francès, i quan no són doblades, són subtitulades en aquesta llengua. Dono fe, a més, que fins i tot als supermercats més pobres dels barris més pobres de Mont-real –com el Plaza de Côte de neiges, on la clientela immigrada deu ser el 90%, sobretot asiàtics– els DVDs inclouen de manera habitual la versió doblada al francès de les pel·lícules d’actualitat i de rebaixes. Al Quebec, per a entendre’ns, es pot anar al cinema en la llengua del país. I alerta, que el nombre de quebequesos (francòfons) és inferior al de catalanoparlants.

Com pot ser? La força de la filmografia francòfona d’arreu del món, que no sols prové de França, sinó també de Bèlgica, Suïssa, i fins i tot el Magrib i part de l’Àfrica subsahariana, explica en part aquesta situació. Certament, al Quebec hi ha molt més cinema d’aquests països que no pas a casa nostra. Ara bé, ens enganyaríem si penséssim que això és tot. Hi ha altres factors.

Per a començar, el cinema quebequès –en francès– té una història i una vitalitat remarcables. Mirem-ho en termes econòmics:

«C'est ainsi que la part du cinéma québécois dans le box-office national [= canadenca] croît de façon importante : de 4% qu'il était en 2000, il réussit en 2005 à atteindre 17% (taux comparable à l'Australie).» Font: Wikipédia

Per si això fos poc, el doblatge al francès constitueix una indústria sòlida al Quebec. A la seva pàgina 15, el Rapport annuel de gestion 2006-2007 de la Régie du Cinéma –institució oficial que gestiona la cinematografia que s’emet al país– indica que, dels 251 llargmetratges doblats al francès i presentats per obtenir visa (=llicència d’exhibició), 137 havien estat doblats al Quebec mateix. Per cert, tenint en compte els costos al Quebec i a Catalunya, suposo que doblar al francès del Quebec deu ser igual o una mica més car que doblar al català. Però el Quebec es fa, i a Catalunya no.

En aquest context, s’entén que el debat entre cinèfils quebequesos es decanti per temes com ara l’auge del cinema comercial en detriment de les creacions d’autor. O que les cartes al director dels diaris quebequesos sobre el cinema es felicitin perquè cada vegada és més freqüent que els DVDs –sí, ho heu llegit bé, els DVDs– indiquin si el doblatge al francès és quebequès o fet a França.

La qüestió, doncs, és fàcil de plantejar. Com és possible que, vivint en un oceà anglòfon i com qui diu al costat de Hollywood, el cinema quebequès i/o francòfon estigui en una situació –comparativament– tan saludable? No es pot negar que l’interès desacomplexat dels quebequesos per la pròpia cultura hi fa molt: el públic la consumeix, els productors s’hi comprometen, i el mercat pot funcionar. Ara bé, ens enganyaríem si ignoréssim el paper central de l’Estat –canadenc i quebequès– en tot plegat. En primer lloc, el marc legislatiu –la Llei del cinema de l’Assemblea Nacional del Quebec de 1987– proporciona un bon coixí empresarial al cinema quebequès i en francès:

83. La Régie ne délivre de visa, pour la présentation en public d'une version autre qu'en français d'un film, que selon les règles suivantes:

1° il peut être délivré au maximum, pour des copies de cette version, le même nombre de visas que le requérant en demande pour des copies d'une version doublée en français du film, à la condition que ces dernières soient rendues disponibles pour les exploitants de lieux de présentation de film en public en même temps que les premières;

2° un visa peut être délivré pour toute copie sous-titrée en français;

3° un visa peut être délivré pour autant de copies qu'il en est demandé, à la condition que le requérant dépose à la Régie avec la demande un contrat assurant, dans un délai que celle-ci juge raisonnable, le doublage en français du film au Québec de même que la preuve de la remise des éléments requis pour l'exécution de ce contrat à la personne qui en est chargée;

4° un visa temporaire peut être délivré, s'il n'existe aucune version doublée en français du film au moment du dépôt de la demande.

Tot i que hi ha un projecte de modificació (projecte de llei núm. 193) no sembla que modifiqui la situació.

D’altra banda, l’ampli mercat televisiu en francès al Quebec i a tot Canadà, i el suport de les institucions públiques al cinema del país, fan la resta. Senzillament, en aquest terreny, el Quebec és un model: té un cinema amb bona salut en un país culturalment normalitzat.

La comparació amb Catalunya és senzillament vergonyant. D’una banda, el cinema en català mai no ha arribat al 5% de pel·lícules exhibides. D’una altra, fora de l’animació, el cinema pensat per, i adreçat en primer lloc als catalans, pràcticament no existeix. Entenguem-nos: hi ha catalans que fan cinema, fins i tot empreses catalanes que fan cinema. Però el fan, ja d’entrada, pensant en un públic espanyol, o directament americà –ai, perdó, «internacional». Per això, precisament per això, gairebé no hi ha cinema original en català: perquè als castellans, en general, el català els agrada poquet, i perquè els americans, fins on jo sé, no l’entenen en absolut. La llengua, com els continguts, al capdavall depenen del públic al qual s’adrecen els creadors.

Però com hem arribat fins aquí? Esforçant-nos-hi, per descomptat. I no sols gràcies al franquisme. Al llarg de la nostra història, gairebé totes les polítiques públiques han treballat per impedir que existís cinema adreçat, en primer lloc, als catalans. Com? D’una banda, al llarg dels darrers 20 anys, l’Estat espanyol ha construït un mercat televisiu extremament centralitzat i castellanitzat. No era tan difícil, fer-ho d’una altra manera, i la vitalitat del francès a la televisió i al cinema quebequès ens ho recorda. Si haguessin volgut, els governs espanyols haurien pogut imposar d’entrada a totes les televisions el deure de potenciar les diverses llengües de l’estat, exigint desconnexions, emissions en les quatre llengües, i moltes altres mesures. Però els nostres compatriotes no van voler. En realitat, han fet exactament el contrari. Els successius governs –bàsicament del PSOE, tot s’ha de dir– han atorgat les llicències de televisió privada a projectes que preveiessin una cobertura unitària espanyola i que emetessin en castellà. Empreses de capital i vocació castellans i castellanitzadors, per a dir-ho clarament.

D’altra banda, i per si això fos poc, les successives lleis de cinema, de tots els colors polítics, també s’han passat per l’arc de triomf el mandat constitucional de protegir la diversitat lingüística de l’Estat. Si a això hi afegim una estructura de distribució del cinema fortament subsidiària de Madrid –en videoclubs i en sales de cinema–, com voleu que hi hagi cinema català? Les polítiques reguladores d’aquest terreny fan estructuralment impossible l’aparició d’un mercat català. El desastre en aquest terreny només el mitiguen mínimament l’existència de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, algunes engrunes de l’administració catalana, la resistència d’alguns autors com Ventura Pons o Marc Retxa, i alguns esdevenimnets com el festival Inquiet. En aquest context, el que sorprèn, honestament, és que els nostres crítics puguin oblidar coses tan importants per a la seva vida professional. Però ja diuen que els peixos no saben que viuen al mar.

En realitat, la feblesa del cinema català és tan fabulosa que fins i tot ha deixat el seu rètol vacant... temporalment. Perquè els nostres espavilats gestors i homes i dones de cinema han acordat ràpidament que és pel·lícula catalana aquella que es fa amb cert percentatge de capital català. Una definició ad hoc –proveu d’aplicar-la a qualsevol camp cultural o industrial i aviat riureu– i que genera resultats absurds: la pel·lícula Comandante, entrevista a Fidel Castro feta a Cuba per Oliver Stone, era cinema català perquè la produïa MediaPro?! I El Lobo, que anava d’un infiltrat a ETA? Bé, no cal anar gaire enllà per veure que la definició administrativa de cinema català només serveix un objectiu: que les productores puguin finançar els seus projectes amb diners dels contribuents catalans. Però potser que comencem a adonar-nos que aquest plantejament ha acabat conduint-nos a la trista situació actual, en què l’Institut Català d’Indústries Culturals parla de «presència massiva del cinema català a Cannes» sense que cap sigui originalment en català, o a la vergonya del Festival de Sitges 2007, on es repeteix la mateixa situació.

El cinema català pràcticament no existeix. A Catalunya es fa cine castellà o espanyol, com preferiu, amb suport de l’administració regional. No tinc gens clar que ningú vulgui que aparegui una indústria cinematogràfica catalana autònoma i relativament potent, que parli als catalans de les seves vides adreçant-se a ells en primer lloc i que els ajudi a explicar-se la seva posició al món. Si algú vol que sorgeixi aquest cinema, el Quebec és una bona font d’inspiració. Però si no hi ha d’haver cinema català sinó només espanyol, em permeto fer una pregunta: per què caram hem de subvencionar dues vegades el cinema espanyol, si al capdavall tampoc no se’l mira ningú? Perquè és clar, els ajuts del govern central també surten de les nostres butxaques. No podríem, almenys per una vegada evitar de pagar per duplicat?