Amb els seus 1,8 milions d’habitants, Mont-real (també podeu mirar aquí) és la principal ciutat de Quebec i la segona aglomeració canadenca. La ciutat ocupa bona part de l'illa de Mont-real, la qual constitueix una de les 17 regions administratives du Quebec, amb prop de 2 milions d'habitants. Conjuntament amb la seva corona periurbana (la banlieue), el Gran Mont-real se situa prop dels 3,7 milions de residents.
Mont-real és la gran metròpoli francòfona d’Amèrica. Avui, qualsevol observador pot constatar que la llengua que hi predomina és el francès. Però això no sempre ha estat així. Fins als anys 60, per a molts observadors, Mont-real, capital econòmica i financera de tot Canadà, era una ciutat d’aparença anglòfona amb, això sí, una gran població francòfona. Tot i que la ciutat ha acollit un percentatge molt elevat d’immigrants durant les darreres dècades, el francès ha esdevingut la principal llengua de la ciutat. Òbviament, doncs, des del punt de vista català, observar Mont-real resulta interessant, perquè mostra diverses claus de com funciona una gran ciutat amb grups lingüístics de majoria fràgil. A més, més enllà de la població,, Mont-real mostra alguns paral·lelismes suplementaris amb Barcelona, sobretot en la seva trajectòria econòmica recent, amb un moment d’eufòria durant els Jocs Olímpics (1976) i un procés de dolça decadència que s’allargassa fins avui dia.
Fundada el 1642 pels francesos amb el noms de Villa Maria, la seva població restarà feble durant els primers temps. Abans de la conquesta britànica de 1760, els anglesos eren pràcticament absents de Mont-real. Les noves autoritats hi van afavorir la immigració anglocèltica (anglesos, escocesos, irlandesos), fins al punt que el 1835 Mont-real esdevé predominantment anglòfona. Però la immigració canvia de signe, i són francòfons de la resta de Quebec els que fan créixer la ciutat, fins al punt que hi tornen a ser majoritaris el 1860. Majoritaris demogràficament, sí,però no pas políticament. De fet, la majoria dels nombrosos immigrants –italians, portuguesos, jueus askenazites, etc.– que s’instal·len a la ciutat s’anglicitzen Amb tot, els els francòfons resten majoritaris.
La Revolució Tranquil·la marca una fita important en la vida de la ciutat. L’Estat quebequès –l’administració provincial– promociona el francès com a única llengua oficial i com a llengua de treball en el món privat. L’anglès, tot i que els seus parlants tenen reconeguts un nombre important de drets, sobretot en l’educació i en les relacions amb l’administració, perd el paper de llengua hegemònica indiscutida, encara que continua essent la llengua internacional per excel·lència. Els anglòfons, que es permetien el luxe de no aprendre francès, es veuen més i més necessitats d’aprendre la llengua dels seus veïns.
Avui, prop d’un 67 % dels montrealesos són francòfons, mentre que un 23 % són al·loglots i només un 10 % són estrictament anglòfons. Mont-real és, doncs, una ciutat multilingüe i multicultural, encara que, d’acord amb la legislació quebequesa i canadenca, el francès hi és l’única llengua oficial i els anglòfons hi tinguin reconeguts un ampli ventall de drets lingüístics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada