dimecres, 31 d’octubre de 2007

Laloouine

A Catalunya, a mi no m’agrada l’halloween. Mai no m’ha agradat aquesta festa americana. Primer, perquè els reflexos que ens n’arriben són bàsicament macabres. Sobretot, pel·lícules plenes de cadàvers mig descompostos, esgarips de víctimes aterrides que fugen panteixant de la seva fi inevitable, i escenes que vessen sang i fetge pertot arreu. Fa poc que s’hi han afegit els parcs temàtics, i la cosa va a pitjor. Segon, perquè no hi trobo sentit que no sigui comercial: algú em sap explicar què caram s’hi celebra, en aquesta festa, a banda de sant tocacuixa o santa passeupercaixa? L’esperit empresarial és certament lloable, però d’aquí a fer-ne una «tradició»... Tercerament, em rebenta íntimament que haguem de plegar-nos encara més a la potència ianqui. I per acabar-ho d’adobar, a mi, és que m’agrada la castanyada: hi trobo un sentit de recolliment que lliga amb el cicle natural, abans de l’època més dura de l’any; i encara que sigui laica o pagana, la celebració permet, si hom vol –bé, no ens enganyem, s’ha de voler molt– de fer certa reflexió sobre el gran tabú de la nostra cultura, la mort.

Però al Quebec, les coses són diferents. Per descomptat, totes les televisions anuncien pel·lícules desagradables, i n’hi ha un fum als cinemes. Fa setmanes que hi ha ofertes de disfresses lúgubres a totes les farmàcies, que aquí són com supermercats. Però la veritat és que al Quebec no semblen celebrar res més que l’aloouine –no ho escriuen així, esclar– i ho fan de manera completa, vull dir amb les carabasses rialleres pertot arreu, amb festes familiars i amb bandes de nens disfressats de bruixa o d’esquelet anant per les cases perquè els donin caramels.

Els més grans recorden que, dècades enrere, l’Església Catòlica prohibia la festa perquè era pagana i mig recorden, molt vagament, alguna altra mena de celebració més religiosa. Però el Halloween devia infiltrar-se primer entre els anglòfons protestants, i es va anar difonent amb la laïcització de la societat. Total, que ara és tan estès que vas a casa del més seriós dels teus col·legues investigadors universitaris i, encara que no tingui fills, et trobes carabasses somrients pertot arreu: en tenen de penjades a la porta, de dibuixades a les estovalles, als tovallons, en tenen damunt de les prestatgeries, a l’entrada de casa seva... Vull dir que s’han apropiat tant la festa que ha esdevingut tan popular com Nadal. De fet, diuen que després d’aquesta setmana aniran enretirant les decoracions carabassenques i aniran apareixent, tímidament, les de Nadal. Se l’han fet tan seva, aquesta festa, que fins i to s’han inventat noves pràctiques culturals. Així, a Mont-real fins i tot organitzen un concurs de carabasses guarnides ben divertides que s’exposen al Jardí Botànic, i em podeu ben creure, es formen cues d’hores per anar-les a veure.

Jo no sé si, pel que fa a la castanyada, seguirem la mateixa trajectòria que al Quebec. M’ensumo que a Catalunya fins ara hem aconseguit desvincular les festes tradicionals de la pugna per entre la religiositat catòlica i laïcització, perquè comparats amb altres països, anem endarrerits a americanitzar-nos. I no tot està perdut, en aquest sentit: n’hi ha prou de recordar la recuperació del tió. Caldrà anar-hi pensant. Sobretot perquè, d’aquí quatre dies, estarem parlant de com s’adapta vida pública a la crixent diversitat etnoreligiosa. Entre nosaltres, més val que ens agafi confessats.