dimecres, 20 de març del 2019

Com promoure l'ús del català des del sistema educatiu?

Ja està disponible un volum que teníem moltes ganes de veure al carrer: La promoció de l’ús de la llengua des del sistema educatiu: realitats i possibilitats, editat per F. Xavier Vila i Emili Boix-Fuster i publicat per Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.





Aquest volum recull les ponències presentades al 24è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB 24), celebrat a les darreries del 2016. Potser algun lector recordarà que aquest col·loqui es va dedicar precisament a posar en comú experiències, a compartir reflexions i a aportar tècniques i recursos entorn d'una tasca fonamental per a una llengua minoritzada: com aconseguir que els infants, adolescents i joves fessin més ús del català, en aquest cas, des de les institucions educatives. En aquest volum hi trobareu els textos que s'hi van presentar, revisats a la llum de les discussions i les reflexions del debat d'aquell dia.

Els continguts del llibre poden ser d'interès tant per a ensenyaments com per a professionals de la dinamització lingüística i per als activistes de les organitzacions cíviques, per no parlar dels molts llenguaferits del país. Aquí no en farem pas una una ressenya detallada, però sí que assenyalarem els temes centrals que s'hi tracten per si us poden interessar. Al llibre hi trobareu, d'entrada, tot un capítol dedicat a explicar de quins són els mecanismes psicològics que hauríem de tenir en compte a l'hora d'incidir sobre els comportaments lingüístics, explicats per Ferran Suay, de la Universitat de València. Tot seguit iniciem un viatge que ens durà per bona part del domini de la mà de diversos especialistes que ens parlen d'experiències concretes de potenciació del català. Comencem a Catalunya, on Pere Mayans ens fa un recorregut històric per explicar com s'ha promocionat l'ús de la llengua als centres educatius d'ençà de la recuperació de la Generalitat. Continuem pel País Valencià amb Carles Segura-Llopes, de la Universitat d'Alacant, que ens explica algunes de les estratègies que utilitzen a l'extrem sud del país per aconseguir incorporar a l'ús del valencià els futurs docents. Immediatament després saltem cap a les Illes i, de la mà de Nicolau Dols, reflexionem sobre la importància de tenir presents els infants al·loglots en la promoció del català. I de les Illes tornem cap al continent per conèixer una de les experiències de recuperació del català més reeixides de tot el domini, el de la Bressola de la Catalunya del Nord. Acabem el viatge tornant cap a Catalunya, amb dos capítols centrats en la relació dels docents i les llengües: d'una banda, Vanessa Bretxa, Llorenç Comajoan i Xavier Vila expliquen quines són les opinions i els discursos dels professors de secundària pel que fa a a la promoció del català als centres escolars de Catalunya, i quines tècniques han desenvolupat per enfrontar-se a una realitat sociolingüística que brilla molt menys del que de vegades s'ha fet creure. Tanca el volum el treball de Montserrat Fons i Juli Palou sobre com analitzar la vinculació emocional dels futurs mestres amb el seu repertori lingüístic, ara ja clarament plurilingüe.

Ara com ara, el volum no es pot llegir per internet sinó només en format de paper tradicional. Si us interessa, podeu trobar-lo a la vostra llibreria habitual o, si ho preferiu, encomanar-lo directament en aquesta pàgina web. I si voleu comentar-nos-en algun aspecte, ja ho sabeu, estem a la vostra disposició.

dilluns, 18 de març del 2019

A propos de diagnostic, de folies et de mensonges

(Article non publié par Le Figaro, en réponse aux commentaires de Charles Jaigu à propos de la Catalogne)

En ces temps où les auteurs de fake news peuvent devenir président et même être nominés pour un prix Nobel de la paix, il devient de plus en plus urgent que les médias qui se veulent sérieux cherchent à établir des systèmes de vérification des informations qu’ils publient. Le scandale de Claas Relotius, journaliste vedette qui a bâti sa carrière dans le prestigieux journal Der Spiegel sur la base d’innombrables mensonges, prouve, s’il était besoin, que même la presse la plus prestigieuse peut publier des absurdités monumentales si elle néglige le devoir de confirmer et de croiser les informations qu’elle publie.
L’article “Pourquoi le catalogue est devenue folle” de Charles Jaigu (Le Figaro, 21 février) est l’un de ces textes qui minent la crédibilité d’un média. Son problème n’est pas tant le ton arrogant, insultant et mâtiné de racisme avec lequel l’auteur s’autorise à qualifier la société catalane de folle, d’obtuse ou de sectaire. Ceci, après tout, pointe davantage l’auteur lui même, que non pas l’objet de son analyse. Le problème est que les “données” utilisées par l’auteur sont fausses, que ses citations sont manipulées et que ses interprétations ne résistent pas à la moindre analyse.
Pour ce qui est des données, il suffit du premier paragraphe de l’article pour constater que M. Jaigu n’a pas la moindre idée de ce dont il parle. Quand il dit que l’espagnol “est interdit” dans les universités catalanes, il ment, tout simplement. N’importe quel internaute peut le vérifier sur les sites des universités catalanes. S’il le fait, il constatera que l’espagnol n’est pas seulement officiel, aux côtés du catalan, mais que c’est aussi la deuxième langue la plus utilisée. Quand Jaigu affirme que “poser une question dans la rue dans la langue de Cervantes vous vaudra des regards courroucés” confine au ridicule, au vu de toutes les statistiques disponibles qui indiquent que la moitié de la population de la Catalogne affirme vivre habituellement en espagnol. Mais quand il dit “Nulle part vous ne pourrez voir un film en espagnol au cinema”, l’auteur se place sur le terrain du délire. Un simple coup d’œil aux films à l’affiche à Barcelone (par exemple, https://www.guiadelocio.com/barcelona/cine) suffit à constater qu’aujourd’hui en Catalogne, il est difficile de trouver des films en catalan. J’imagine qu’il est inutile de continuer. Aucune des “informations” de son article ne résiste à une simple confrontation avec la réalité.
Même les citations qu’il fournit sont erronées. Jaigu affirme que le président catalan Quim Torra aurait écrit un article dans lequel il aurait dit [en catalan] : “Les Espagnols sont serpents, vipères, hyènes. Des bêtes à la forme humaine, cependant, qui savourent une haine brillante. (…)”. Que dit en fait le texte original de l’article “La llengua i les bèsties” (La langue et les animaux) ? : “Maintenant, regarde dans ton pays et vois à nouveau les animaux qui parlent. Mais ils sont d’un autre type. Charognards, vipères, hyènes. Mais des bêtes à forme humaine, qui distillent la haine. “Où est donc le terme “les Espagnols” ? Nulle part. Pourquoi ? Parce que l’article ne fait pas référence aux Espagnols en général, mais seulement à la minorité des ultra-nationalistes qui se sont toujours efforcés de liquider le catalan. On peut ne pas aimer le langage utilisé dans l’article, mais en manipuler le texte pour lui faire dire ce qu’il ne dit pas est éthiquement réprouvable.
Sur une base aussi peu fiable, il n’est pas surprenant que la description de la “réalité” catalane proposée par l’auteur ne résiste pas à la critique la plus élémentaire. La thèse centrale de l’article est que, au cours des dernières décennies, la société catalane a été “endoctrinée” par les indépendantistes. Le problème de cette hypothèse est sa crédibilité (plus que réduite). Comment est-il possible qu’un gouvernement régional ne contrôlant qu’une seule télévision et une seule radio parmi des dizaines ait pu “endoctriner” une société aussi ouverte sur l’extérieur que la catalane, où 80% de l’offre télévisuelle provient de Madrid, où deux plus grands journaux de Catalogne sont ouvertement unionistes, et où le système éducatif -dont un tiers est aux mains du privé- suit le programme fixé par les autorités de Madrid ? Est-il seulement possible “d’endoctriner” une population qui dispose de quantité d’information alternative sur ses écrans de téléphone ? Et comment expliquer alors que c’est précisément la population la plus instruite et la plus informée de Catalogne qui soutien massivement le mouvement indépendantiste ? On peut certes trouver de nombreuses explications, mais les théories du complot selon lesquelles une poignée de dirigeants pervers trompent des millions de cerveaux infantilisés ressemblent plus à de l’arrogance coloniale qu’à une explication raisonnable. Mais peut-être s’agit-il précisément de cela pour l’auteur : créer l’image d’un peuple irrationnel, qu’il convient donc particulièrement que les Übermenschen extérieurs continuent de dominer.
En conclusion. Le conflit entre la Catalogne et l’Espagne est multiséculaire et complexe. Il s’agit d’un défi majeur pour la construction d’une Europe démocratique. Les intellectuels et les médias ont le devoir moral de contribuer à la rendre compréhensible. Ne pas oeuvrer dans ce sens ou contribuer à la diffusion de récits infondés ne nous aidera pas à construire une Europe plus solide, et il va sans dire que dans cette entreprise, nous avons tous beaucoup à perdre.


Sobre diagnòstics, follies i mentides: resposta a l'article de de Le Figaro

El proppassat 21 de febrer, el diari conservador francès Le Figaro va publicar l’article “Pourquoi la Catalogne est devenue folle”de Charles Jaigu. En aquest article, i partint del llibre recentment publicat Le Labyrinthe catalan, de Benoît Pellistrandi, l'autor dedicava una tirallonga d'insults contra els catalans i difonia un conjunt de mentides i falsedats de proporcions tan absurdes que només poden qualificar-se de ridícules. Vaig enviar al diari un article de resposta, amablement traduït al francès per Alà Baylac, amb la intenció que la publicació prengués consciència de la dimensió del problema, però a dia d'avui el rotatiu francès no ha considerat oportú publicar-lo, per la qual cosa, i aprofitant que el portal Catnord digital ha decidit fer-lo públic, opto per difondre'l aquí en català. 


Sobre diagnòstics, follies i mentides

Una analitza de "Pourquoi la Catalogne est devenue folle"
En français
En aquests temps en què els inventors de fake news poden arribar a ser president i fins i tot ser nominats a premi Nobel de la pau, resulta cada vegada més urgent que els mitjans de comunicació que es volen seriosos estableixin sistemes de verificació de les informacions que publiquen. L’escàndol de Claas Relotius, el periodista vedette que ha construït la seva carrera al prestigiós Der Spiegel sobre munts de mentides, palesa, si calia, que fins i tot la premsa més prestigiosa pot arribar a publicar autèntiques absurditats si negligeix el deure de contrastar allò que publica.
L’article “Pourquoi la Catalogne est devenue folle” de Charles Jaigu (Le Figaro, 21 de febrer) és un d’aquells textos que posa en entredit la credibilitat de qualsevol mitjà. El seu problema no és el to prepotent, injuriós i de ressonàncies racistes amb què l’autor es permet titllar de boja, obtusa o sectària la societat catalana. Això, al capdavall, retrata l’autor, no pas el seu objecte d’anàlisi. El problema és que les “dades” que utilitza l’autor utilitza són falses, les citacions que fa són manipulades i les seves interpretacions no resisteixen la més mínima anàlisi.
Pel que fa a les dades, n’hi ha prou amb el primer paràgraf de l’article per constatar que el senyor Jaigu no té ni la més remota idea del que parla. Quan diu que el castellà “est interdit” a les universitats catalanes, senzillament menteix. Ho pot comprovar qualsevol internauta entrant a les webs de les universitats catalanes. Si ho fa constatarà que el castellà no sols hi és oficial, al costat del català, sinó que, de fet, és la segona llengua més usada. Quan Jaigu afirma que “poser une question dans la rue dans la langue de Cervantes vous vaudra des regards courroucés” voreja el ridícul, tenint en compte que d’acord amb totes les estadístiques disponibles, la meitat de la població de Catalunya diu viure habitualment en castellà. Però és que quan afirma “Nulle part vous ne pourrez voir un film en espagnol au cinema”, l’autor se situa en el terreny del deliri. Doni el lector un cop d’ull a la cartellera de Barcelona (per exemple, https://www.guiadelocio.com/barcelona/cine) i constatarà que avui a Catalunya el que resulta difícil és trobar pel·lícules en català. Suposo que no cal continuar. Ni una sola de les “dades” del seu article resisteix el contrast amb la realitat.
Tampoc les citacions que aporta són exactes. Afirma Jaigu que el president català Quim Torra hauria escrit un article on diria [en català]: “: « Les Espagnols sont serpents, vipères, hyènes. Des bêtes à la forme humaine, cependant, qui savourent une haine brillante. (...)”. Què diu, tanmateix, l’original “La llengua i les bèsties” : “Ara mires al teu país i tornes a veure parlar les bèsties. Però són d’un altre tipus. Carronyaires, escurçons, hienes. Bèsties amb forma humana, tanmateix, que glopegen odi.” On és “Les Espagnols”? Enlloc. Per què? Perquè l’article no fa referència als espanyols en general sinó només a la minoria d’ultranacionalistes que s’han esforçat i s’esforcen a liquidar el català. Hom pot desaprovar el llenguatge de l’article, però manipular el text per fer-li dir el que no diu resulta èticament reprovable.
Amb una base tan precària, no sorprèn que el relat sobre la realitat catalana que ofereix l’articulista no resisteixi ni la crítica més elemental. La tesi central de l’article és que al llarg dels darrers decennis la societat catalana ha estat “adoctrinada” pels independentistes. El problema d’aquesta tesi és la seva (escassa) versemblança. Com és possible que un govern regional que només controla una televisió i una ràdio entre dotzenes hagi pogut “adoctrinar” una societat tan oberta a l’exterior com la catalana, on el 80% de l’oferta televisiva arriba des de Madrid, on els dos diaris més importants de Catalunya són obertament unionistes, i on el sistema educatiu —que en un terç està en mans privades— segueix un currículum fixat essencialment per les autoritats de Madrid? Es pot “adoctrinar” una població que disposa de tanta informació alternativa a la pantalla del mòbil? I com s’explica que sigui precisament la població més ben formada i informada de Catalunya la que dona suport massiu al moviment independentista? Segur que s’hi poden trobar moltes causes, però les teories conspiratives segons les quals uns grapat de líders perversos ensarronen milions d’ànimes infantilitzades sona més a prepotència colonial que no pas a explicació raonable. És clar que potser ja es tracta d’això, de crear la imatge d’un poble irracional al qual convé que el manin des de fora els Übermenschen de torn.
Anem tancant. El conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol és multisecular i complex, i constitueix un repte de primera magnitud per a la construcció d’una Europa que es vol democràtica. Els intel·lectuals i els mitjans de comunicació tenen el deure moral de contribuir a fer-lo comprensible. No fer-ho, o contribuir a difondre relats sense fonament no ens ajudarà a construir una Europa més sòlida, i val a dir que, en aquesta empresa, tots ens hi juguem molt.
F. Xavier Vila
Director del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona