Contra l'hibridisme / Against hybridism

S'està estenent entre la sociolingüística, sobretot la qualitativa, la moda de servir-se del concepte hibridisme com a paraigua per a qualsevol mena de contacte de llengües. Després de revisar-ne un seguit d'exemples ben interessants en el context de l'Índia, Bhatt (2010: 534) conclou:

“Cultural contact between the colonial and the indigenous has resulted in a cross-fertilization of languages, yielding a new alchemy of English in post-colonial contexts which represents a linguistic hybridity of form and function. Innovations in syntax, discourse, and pragmatics in post-colonial English contexts make possible an insightful study of linguistic acts of resistance and transformation: the socio-cultural practices of the indigenous community invest individual linguistic actions of English with local values, replacing the colonial representation with a hybrid representation, which includes multiple norms of literary styles, sociolinguistic strategies, and linguistic identities. The linguistic resources used to produce hybridity include: use of native similes and metaphors; transfer of rhetorical devices from local contexts; translation (‘transcreation’) of proverbs and idioms; use of culturally dependent speech styles; and extensive switching and mixing of English with local languages. All of these local linguistic resources collectively serve the several pragmatic functions of post-colonial Englishes, such as new articulation of identity, values, power, and solidarity.” (Bhatt 2010: 534)

 

Tots els recursos que esmenta són certs, i els exemplifica de manera molt interessant. Però em sembla que, endut per l'emoció, l'autor no copsa la veritable dimensió del que està analitzant, i que no és res més que textos en anglès, això sí, salpebrats de detalls exòtics. Un refrany traduït aquí, una construcció sintàctica lleument divergent per allà, una alternança per referir-se a un concepte hinduista una mica més enllà no fan pas una llengua hídrida, sinó un anglès envernissat. Potser sí que la identitat dels indis que adopten langlès com a llengua professional i fins i tot familiar és híbrida, però, en la mesura que continua essent anglès, comprensible per als anglòfons de la resta del món, la seva llengua no és híbrida: és anglès. I el procés lingüístic que viuen no és pas una "nova alquímia lingüística que representa una hibriditat de forma i funció" sinó, ras i curt, un procés de substitució lingüística vulgar i corrent. I el futur que dibuixa és clar: n'hi ha prou de pensar en el que va esdevenir-se a Hispanoamèrica per recelar d'aquestes celebracions dels "encuentros entre dos mundos".

Font: Rakesh M. Bhatt (2010) Unraveling Post-Colonial Identity through Language. A: N. Coupland (ed.) The Handbook of Language and Globalization. Chichester, RU: Wiley-Blackwell, 520-539

 

Confondre etnicitat i llengua: l'exemple dels hispans als Estats Units

Ja fa molts anys que Joshua A. Fishman va deixar clar que el comportament lingüístic habitual dels immigrants als Estats Units era l'abandonament de la seva llengua en unes tres generacions. Sens dubte, aquest comportament pot ser majoritari però no és inevitable. Hi ha una sèrie de factors que condicionen el resultat: el mode de vida dels migrants, la manera com s'assenten a la nova societat, la relació de poder que mantenen amb els auòctons, etc. Per això, al manual de Boix i Vila Sociolingüística de la llengua catalana vaig proposar una classificació sociolingüística de grups migrants que encara considero vigent. A molts les costa reconèixer-ho, però perquè una llengua importada es reprodueixi intergeneracionalment cal que (a) els seus parlants mantinguin una distància social considerable amb els autòctons i (b) atribueixin un valor considerable a la llengua, pels motius que siguin. En altres paraules, cal que no s'integrin del tot en la societat receptora. Jo, si més no, no veig contraexemples a aquests dos postulats bàsics.


Fa pocs dies que un article de Vilaweb ho va mostrar de manera força clara amb l'exemple paradigmàtic dels nostres dies: el castellà als Estats Units. Immersos en la propaganda oficial que confon grup ètnic hispà o llatí amb coneixement i ús del castellà, hi ha molts catalans que tendeixen a pensar que la llengua de Shakira està fent trontollar el predomini de l'idioma de Justin Bieber. Us recomano aquest article d'Andreu Barnils perquè, de manera sintètica, mostra com el castellà segueix les pautes normals de les llengües migrants normals: recular de pares a fills i de fills a néts. Això sí, en proporcions colossals, perquè estem parlant de grans moviments migratoris i de dues de les llengües més parlades del món en un dels primers països del món.

La resta, em temo, és wishful thinking o, pitjor encara, propaganda

Mor John J. Gumperz

Divendres 29 de març va morir un dels pares de la sociolingüística d'orientació antropològica, el nord-americà d'origen judeo-alemany Johm J. Gumperz. Podeu llegir l'article que li va dedicar el New York Times i que em fa arribar l'amic Albert Bastardas.

El projecte lingüístic de l'unionisme espanyol (article al diari Ara)

Si t'interessa llegir el meu darrer article directament al diari Ara, pots fer-ho aquí.

El projecte lingüístic de l'unionisme espanyol

FRANCESC XAVIER VILA

| Actualitzada el 01/04/2013 00:00

Fa unes setmanes Miquel Puig va argumentar magistralment aquí mateix que allò que fa impossible l'"encaix" de Catalunya és que els objectius nacionals espanyols són incompatibles amb els catalans. Crec que l'argument de Puig, centrat en la política econòmica, pot projectar-se en la política lingüística i que fer-ho ajuda a comprendre millor el desencontre entre les dues societats.

Certament, es tracta d'un camp enterbolit per la retòrica, però com que "cadascú és fill de ses obres", un cop revisades, allò que més destaca és que d'ençà de la Transició els sectors unionistes espanyols pràcticament no han proposat cap iniciativa significativa en favor de les llengües altres que el castellà. De fet, segurament la més sonada -i intel·ligent, pels pocs riscos que tenia i els rèdits d'imatge liberal que proporcionava- va ser el projecte d'un centre escolar en català a Madrid de la lideresa Aguirre. Però llevat d'anècdotes com aquesta, els progressos per a les llengües altres que el castellà s'han degut a la pressió dels "nacionalismes perifèrics", mentre que els unionistes només han treballat en favor del castellà.

D'exemples n'hi ha a cabassos, i només cal revisar l'organització lingüística espanyola per constatar-ho: un plantejament del món judicial castellanitzador, una estructuració dels cossos i forces de seguretat de l'Estat al·lèrgica a la diversitat lingüística, una regulació dels mercats que dificulta l'ús de les llengües altres que el castellà o una legislació audiovisual lingüísticament homogeneïtzadora, per no esmentar-ne més que una petita mostra. A Madrid, però també a Barcelona, a València, a Palma i a Saragossa, els unionistes rarament han treballat pel català.

¿És això absolutament inevitable? En teoria no. Enfrontats amb el sobiranisme quebequès, els unionistes canadencs van decidir promoure el bilingüisme de l'administració central per tal de demostrar que l'estat canadenc era el millor garant de la supervivència del francès no sols al Quebec, sinó a tot Amèrica del Nord. Fruit d'aquestes polítiques són el bilingüisme de l'exèrcit i de la policia muntada, el suport a la immersió en francès arreu del Canadà o l'existència d'un Síndic de Greuges lingüístic amb una trajectòria que deixa en evidència el xovinisme castellà dels successius Defensores del Pueblo. Als unionistes espanyols ni tan sols els caldria esdevenir federalistes. Finlàndia és unitària i oficialment bilingüe, i Bèlgica va ser un estat unitari durant la major part del segle XX però va respectar totes les seves llengües. Si volguessin, els unionistes espanyols podrien , per exemple, potenciar la unitat del mercat espanyol i alhora exigir que tots els productes estiguessin etiquetats en les diferents llengües de l'Estat, com ja fa alguna gran cadena de distribució, com podrien igualment legislar que totes les televisions d'àmbit estatal fossin plurilingües. De passada, així complirien l'article 3.3 de la Constitució que tan cara els és en altres punts.

Però tot això no passarà. Al contrari, l'assimilacionisme castellà s'està radicalitzant i desplega un programa que consisteix a esquarterar el català, negar-li l'oficialitat o escanyar-lo fins a fer-lo de fireta, reduir-ne l'ús a l'administració, a l'escola, als mitjans de comunicació, i procurar erosionar-lo com a símbol d'identificació.

Algú podria argüir que aquesta virulència respon a la connexió entre catalanisme lingüístic i sobiranisme polític, però els fets ho desmenteixen. Un espanyolisme pluralista hauria reconegut les llengües dels territoris menys sobiranistes. Però no és així. L'hostilitat contra el català és sempre més gran on menys força té el sobiranisme. A la Franja el catalanisme polític ha estat fins ara pràcticament inexistent. Com a premi, el català no hi és oficial i la Diputació d'Aragó està a punt d'imposar una llei que arrasa fins i tot els premis literaris en català i aragonès. El programa unionista no és una resposta al sobiranisme sinó una política prèvia hereva de la confusió entre Espanya i Castella. I és un avís de quin és el programa per a tots aquells que abaixin la guàrdia.

Segurament les tensions lingüístiques no són la causa principal de l'auge independentista. Però a la vista del seu programa, no és estrany que la societat catalana, instal·lada en el pactisme i la pluralitat, receli profundament de les intencions del camp unionista. Un element més, i no del tot insignificant, per mirar que les dues societats tractin de fer via per camins separats cap a les seves respectives aspiracions.

Novetat bibliogràfica sobre llengua i immigració

Fa poc que s'ha posat a la venda el llibre: Vila, F. Xavier i Eulàlia Salvat (ed.) (2013) Noves immigracions i llengües. Barcelona. MRR. El volum recull una col·lecció d'articles d'investigadors majoritàriament joves centrats en l'anàlisi sociolingüística de la darrera onada immigratòria al nostre país. Els articles exploren els coneixements, els usos i les ideologies lingüístiques de diversos col·lectius lligats amb les darreres onades immigratòries a Catalunya, Mallorca i la Franja. La majoria dels articles, inèdits fins ara, provenen de tesis doctorals en curs o acabades recentment, i ofereixen un panorama polièdric sobre la realitat sociolingüística de col·lectius ben difrents: els alemanys residents a Mallorca, els marroquins residents a catalunya, la colònia japonesa de l'àrea de Barcelona... Elaborats per equips diferents i mitjançant metodologies diveres que van des de l'anàlisi etnogràfica fins a la recerca demoscòpica, el volum permet endinsar-se en com funcionen lingüísticament els locutoris reentats per estrangers, quines són les necessitats lingüístiques dels usuaris de centres d'acollida, o els nivells de coneixement del català i el castellà dels infants d'origen forà escolaritzats a Catalunya.

Aquí en teniu l'índex:

F. Xavier Vila

De l’«etapa autonòmica» a la «sociolingüística del multilingüisme»: una dècada de recerca sociolingüística sobre les noves immigracions....................................................................... 11

Llorenç Comajoan, F. Xavier Vila, Vanessa Bretxa, Natxo Sorolla, Xavier Tenorio i Joan Melià

Els usos lingüístics en família i amb amics de l’alumnat autòcton i al·lòcton de sisè de primària a Catalunya, Mallorca i la Franja ............................................................................. 29

Judith Oller

Variables que incideixen en el coneixement de català i castellà de l’alumnat estranger a Catalunya: un estudi amb alumnat de sisè de primària............................................................77

Maria Rosa Garrido Sardà

La gestió del multilingüisme en els serveis d’acollida de les ONG: un estudi de cas............................................................................................................................................ 97

Maria Sabaté i Dalmau

La gestió del multilingüisme en un espai regulat entre persones immigrades: el cas dels locutoris ................................................................................................................................. 119

F. Xavier Vila, Natxo Sorolla i Imanol Larrea

Les vies per als aprenentatges lingüístics del jovent d’origen marroquí establert a Catalunya................................................................................................................................ 147

Makiko Fukuda

Realitat sociolingüística dels japonesos residents a Catalunya............................................ 199

Bàrbara Sastre Bestard

Opinions i pràctiques lingüístiques dels alemanys residents a Mallorca........................... 227

 
De moment no es pot aconseguir en línia, però sí a les llibreries d'arreu del domini lingüístic o directament a l'editorial on s'ha editat: MRR editorial impremta c/ Diputació 210 a/e: publi@publimrr.es

Presentació del llibre What's up with Catalonia?

Finalment, avui a la tarda es presentarà el llibre What's up with Catalonia?, preparat per explicar sense intermediaris al món anglòfon què està passant al nostre país. Això vol dir que ja podeu començar a servir-vos-en i a recomanar-lo als vostres amics i coneguts d'arreu del món.


L'acte serà al Palau Robert de Barcelona a les 19:30h.

Hi esteu tots convidats!

Com podem traduir el terme nord-americà 'heritage language'?

Em demanen si hi ha un terme fixat en sociolingüística per al que en anglès dels Estats Units i Canadà en diuen heritage language, i la resposta ràpida és que no. Al seu manual, Colin Baker ens dóna una pista de la diversitat terminològica entorn d'aquesta denominació:

"The term 'heritage language' may also be called 'native language', 'ethnic language', 'minority language', 'ancestral langauge', 'aboriginal language', or, in French, 'langues d'origine'. A danger of the term 'heritage' is that it points to the past and not to the fture, to traditions rather than the contemporary. Partly for this reason, the UK and Australian term tends to be 'commuity language' or 'where English is an additional language'. The heritage language may or may not be an indigenous language. Both Navajo and Spanish can be perceived as heritage languae in the US depending on an individual's perception of what constitutes their heritage language." Baker, Colin (2007) Foundations of Bilingualism and Bilingual Education. Clevedon: Multilingual Matters, 4a edició, pàg. 241 

Queda clar, doncs, que hi ha diversitat, però malauradament, potser per la seva orientació anglosaxona, Baker es descuida d'abordar la qüestió principal del tema i l'esquiva referint-se a una presumpta preferència individual. En això, però, fa mal fet, i aquest enfocament no és del tot exacte, perquè aquest tema no depèn gaire de gustos i preferències personals, sinó dels marcs conceptuals generals, així com de la legislació, fins i tot de la legislació internacional. L'ús d'un terme o altre depèn de manera essencial de com la legislació de cada país reconeix el multilingüisme, i cal tenir present que les denominacions han anat canviant amb el temps i fins i tot amb el color dels partits que governen. Molt sintèticament:

• En general, a Europa es fa una diferència essencial entre les llengües autòctones (regionals, minoritàries, minoritzades, menys difoses, menys parlades...) i les llengües immigrades o de la immigració. En la tradició europea els dos conceptes no es confonen perquè queda molt clar que una cosa són les minories regionals i nacionals i una altra les poblacions arribades lliurement fa poques dècades. Per aquest motiu, a Europa hi ha moltes llengües locals amb reconeixement oficial, i per això mateix s'ha desenvolupat la Carta Europea per a les Llengües Regionals i Minoritàries. És per aquesta diferència fonamental que a Europa les llengües arribades durant el segle vint solen denominar-se 'llengües de la immigració' (en anglès, immigrant language), 'llengües al·lòctones' (en neerlandès: allochtone taal) i similars. Mireu, per exemple, com s'hi refereixen al projecte Language Rich Europe.
• En canvi, als països formats per la colonització i la immigració, la diferència entre llengues autòctones i al·lòctones sol desdibuixar-se i tendeixen a ficar-les totes en un mateix sac (cf. aquest article).  Per això, Estats Units i Canadà s'usa 'heritage language', però també 'community language', 'home language', 'minority language'... Tots tenen problemes, és clar: el terme 'llengües comunitàries' es confon amb les llengües oficials de la Unió Europea; parlar de 'llengua de la llar' és absurd, perquè tothom parla alguna llengua a casa; i usar el terme 'llengua minoritària' implica fer un poti-poti entre llengues molt diferents. 

En conjunt, el millor és ser conscient que es tracta d'un joc a tres bandes:

1. Els qui combreguen amb l'hegemonia d'una llengua estatal forta tendeixen a posar totes les altres en un mateix sac, atès que, seguint el principi de Pentecosta de Laponce, com més llengües es reconeguin, més caldrà triar-ne una de sola com a comuna. És el que passa, per exemple, a França, on s'omplen la boca de respecte per totes les llengües i creen una Delegació del francès i les llengües de França que manté fins i tot en el títol l'hegemonia de la llengua de l'Estat.
2. Els qui defensen la recuperació de les llengües autòctones intenten acostar l'estatus d'aquesta llengua al de la llengua estatal (solen buscar l'estatus de llengua oficial)i, per tant, no accepten que s'equiparin llengües autòctones i al·lòctones, ja que ningú no acceptarà l'oficialitat per les llengües de la immigració, ni a Europa ni enlloc més.
3. Els qui defensen la promoció de les llengües de la immigració tendeixen a intentar que se les equipari amb les llengües autòctones minoritzades, per mirar de gaudir d'almenys els mateixos reconeixements que aquestes.

Finalment, hi ha veus que defensen la teòrica igualtat de totes les llengües. Em sembla un plantejament asociològic i inaplicable amb el qual no perdria gaire el temps, perquè, per posar un exemple, no té sentit postular que l'armeni, el català i el castellà han de tenir un mateix estatus enloc el món. Com deia un col·lega, les llengües només són iguals davant de Déu i davant dels lingüistes, però tots els éssers humans -fins i tot els lingüistes- sempre les valorem en funció de la situació, mai en abstracte.

Acabem, doncs: com traduïm 'heritage language'? Jo crec que el més assenyat és fer visible que es tracta d'un concepte anglosaxó aliè a la cultura política europea i, per tant, no traduir-lo per un sol mot. Si estem generant un text en català haurem de distingir necessàriament entre les llengües pròpies (català i aranès), les llengües oficials (català, castellà i aranès) i les llengües de les immigracions o al·lòctones, a les quals podem afegir les llengües estrangeres. I si estem traduint un text anglès, podem optar per una fórmula que expliciti el biaix nacional i ideològic del terme anglès. Per exemple, jo traduiria/adaptaria el text de Baker així:

"El terme anglès 'heritage language', desenvolupat en països nascuts de la colonització, subsumeix sota un mateix rètol els conceptes de llengua regional i minoritària, i de llengua de la immigració. És per aquest motiu que rep diverses denominacions com ara 'llengua nativa', 'llengua ètnica', 'llengua minoritària', 'llengua ancestral', 'llengua aborigen', o, en French, 'langues d'origine'. La legislació europea, tant de la Unió com del Consell d'Europa i de la immensa majoria d'estats, diferencia clarament entre les llengües autòctones i les al·lòctones, per la qual cosa el concepte 'heritage language' resulta de difícil aplicació."  

Aquest plantejament gnera una altra pregunta. En quin moment una llengua deixa de ser llengua d'immigració i passa a una altra categoria? D'això ja en parlarem un altre dia. Però en tot cas, igual com els individus passen un temps abans de nacionalitar-se, sembla lògic que les llengües tinguin estatus diferents segons la seva historicitat en un territori.