Primers contactes amb Frísia

Avui he començat el contactes amb el frisó i amb Frísia. I val a dir que el contacte ha estat intensiu: de 9h30 a 22h30 sense parar! Mai no havia hagut de començar una conferència a quarts de nou del vespre. I després et fan broma dient que els "espanyols" sí que viuen la nit.

D'acord amb el programa, he visitat l'Omrop Fryslân, la radiotelevisió frisona, la Fryske Akademy, l'equivalent de l'IEC, i la seu de la xarxa Mercator sobre ensenyament multilingüe. Les visites les faig en companyia d'un investigador sobre l'Scots, en Michael Hance, i una periodista novayorkesa, la Kathleen Spiessbach. A la foto hi apareixen amb en Rien i l'Ono, d'Omrop Fryslân.

El dia ha estat molt atrafegat, amb presentacions, discussions, i al final una conferència sobre l'scots i una altra sobre el català. Ja en parlarem, de tot plegat, perquè resulta interessant per a entendre la posició del català a Europa. En termes generals, males notícies per al frisó i bones per a l'scots. Entre les anècdotes del dia, avui he tastat l'arengada marinada en una mena d'entrepà amb ceba. A les 6h, quan anàvem a sopar, ens ha enxampat una nevada molt intensa que ha durat pocs minuts, i que s'havia fos a quarts de vuit.

Arribada als Països Baixos

El Regne dels Països Baixos és l’estat més important de la regió històrica que històricament es coneix com a Països Baixos. L’origen del regne actual s’ha d’anar a buscar al segle xvi, quan els protestats de tota la regió, aleshores possessió de la casa d’Àustria regnant també a la Corona d’Aragó, van enfrontar-se a la monarquia catòlica en una guerra sagnant. De fet, aquí encara se’n recorden dels Tercios de Flandes i el Duque de Alba, i arriba el cas que te’n rebreguen amistosament les proeses per la cara com si aquells individus fossin parents teus. Com a resultat d’aquesta guerra, les províncies al nord del riu Escalda van emancipar-se del jou imperial com a nou estat de religió protestant, mentre que les del sud –aproximadament les actuals Flandes i Valònia– van restar en mans de l’imperi. Una de les províncies més importants del nou país és Holanda, amb ciutats com Amsterdam i La Haia. D’aquí que tot sovint ens referim al regne dels Països Baixos amb el nom d’Holanda, que és més o menys com si diguéssim Castella per Espanya. Modernament s’està afermant el terme neerlandès –de nederlands, països baixos– com a substitut d’holandès, sobretot per a la llengua.

El neerlandès és una llengua amb un passat esplendorós, fins i tot imperial, però ja fa temps que no es limita a ser una llengua europea mitjana, amb uns 20 milions de parlants repartits entre Bèlgica, Holanda i Surinam. La seva proximitat a Gran Bretanya i la seva alegria a adoptar l’anglès com a llengua franca internacional fa que, de tant en tant, hi hagi qui imagini que el neerlandès podria estar en perill davant de l’anglès. Vaja, com si es pogués establir una mena d’equació català ≈ castellà = neerlandès ≈ anglès. Doncs bé, n’hi ha prou d’agafar l’avió per a constatar que els qui imaginen una equació com aquesta no poden anar més desencaminats. El neerlandès és una llengua perfectament normalitzada, totalment establerta al seu territori. Exemples? A cabassos, i només en un parell d’hores. A l’avió –companyia Transavia, no pas l’estatal KLM– totes les informacions es donen primer en neerlandès, i només després en anglès. Tot el material escrit és almenys o només en neerlandès: fins i tot l’ampolla de Vittel està en bilingüe francès/neerlandès! Tant els tripulants com els passatgers se t’adrecen espontàniament en neerlandès, sense dubtar ni un segon, fins i tot al mateix aeroport de Barcelona. I avís per a navegants: a la pantalla ens passen un capítol de Friends, òbviament en versió original subtitulada en neerlandès; un cop d’ull als meus companys de viatge permet constatar que només dels molts viatgers que es miren la pantalla s’han posat els auriculars... Deu ser que llegeixen els llavis? O que estan acostumats a prescindir de l’oral?

Sí que és veritat que a Schiphol, l’aeroport d’Amsterdam, hi ha algun rètol exclusivament en anglès, com el que indica el punt de trobada o la sala de recollida d’equipatge. Però en termes generals, el neerlandès apareix primer i en traç més gruixut. De fet, un cop entrat a l’estació de trens, l’anglès pràcticament s’esvaeix. El meu veí parla en anglès pel mòbil, i n’és parlant natiu, i un viatger llegeix una novel·la en anglès. Però això és tot. Fins i tot rètols essencials per a arribar a la teva destinació, com els que indiquen que el comboi es dividirà en dos seccions que faran cap a ciutats diferents, només apareixen en neerlandès. O els dies de la setmana dels plafons informatius que diuen quins trens circulen i cap a on. I això que els holandesos saben tots l'anglès... A Ljouwert, com a mínim, els tres joves que he sentit en anglès aquest vespre (dia 3) en sabien tant poc com la majoria dels seus coetanis de Barcelona. Ah, per cert, a Frísia avui hi glaça. Quins país més fred i fosc! I no tenen gairebé cap taxi al carrer, davant de l'estació central.

De mitjans i música

El panorama audiovisual català no s'està quiet. Dissabte 9 va veure la llum el canal musical 105tv, d'Emissions Digitals de Catalunya, un dels quatre que tindrà aquest consorci liderat pel Grup Godó . Si més no a sobre el paper, el canal promet parar atenció a la producció musical en català. De mica en mica, aquesta empresa va afermant posicions i concretant la seva oferta.

També dissabte 9, Jaume Roure explicava a Dossier Econòmic que MediaPro pretén comprar el grup Zeta a final de mes. Una dada interessant, tenint en compte que aquest grup controla els Periódico de Catalunya i el Periòdic d'Andorra. Roure també explicava que el diari El Público venia uns 50.000 exemplars al dia, i que s'estava en negociacions amb la Generalitt per treure'n l'edició en català.

Per últim, el dia 20, el grup Enderrock va celebrar la festa dels Premis enderrock 2008, amb gran èxit de públic. Llàstima que la seva visibilitat pública fos tan escassa... Però la feina que fa aquest grup és molt interessant, i sembla consolidar-se com el referent comunicatiu que dinamitza l'escena musical en català.

Per la feina ben feta - última de lladres i serenos

Si mai us han de robar, que sigui un professional ben educat. Com el meu, un senyor de tota confiança i, segons testimonis, de tota la vida. Algú que en acabat de pispar-te la cartera, te la buida d'allò que li correspon a dreta llei, és a dir, dels diners i les targetes, i es pren la molèstia de llançar la cartera a la bústia. Així, si entre les teves coses hi ha indicis suficients -posem per cas, el teu carnet d'identitat, et pots trobar la cartera a la bústia en poques setmanes, incloses les fotos, la targeta de Caprabo, el carnet de la biblioteca.. . Així quasi fa goig que et robin, home!

Llàstima que l'aventura faci perdre unes quantes hores de cues a la policia. Per cert, que les oficines de la Policia Nacional i de la Prefectura de Trànsit són l'anvers lingüístic del Mossos. A ca la nacional hi impera l'etiqueta idiomàtica contrària a la dels policies catalans (i força més desgavell, tot s'ha de dir). A les comissaria de la policia espanyola -si més no on jo m'he renovat el carnet- hi ha alguns rètols en català, i pots tenir la sort de comunicar-te oralment amb algun empleat del país o integrat. Ara, més enllà de la cosmètica o la xamba, continuen essent la Castella més profunda, fins i tot amb la quota de monolingües que et miren amb els ulls esbatanats com si fossis extraterrestre si goses parlar-los en català, o et diuen directament que no t'entenen encara que s'encarreguin de l'atenció al públic.

La Bressola: un plançó de somni en un país torturat

Una de les millors iniciatives de cara al redreçament del català a la Catalunya Nord és la Bressola. Sense fer soroll innecessari, sense grans consignes partidistes, la tenacitat dels seus impulsors ha aconseguit bastir uns illots on el català no es manté: es recupera, des de quasi zero. L'exemple de l'escola de Prada de Conflent és en aquest sentit pràcticament increïble: amb una situació de partida de 98 infants monolingües francòfons i 2 de catalanòfons, l'escola ha aconseguit fer del català la llengua del pati. Sense imposicions, sense sancions, només amb l'ús intel·ligent dels recursos i una voluntat infatigable. Si la història de les normalitzacions està empedrada de cadàvers d'iniciatives no reeixides, la història de les bressoles constitueix una font d'orgull i d'inspiració.

Dilluns passat van mostrar com es viu la Bressola per TVC (Entre línies). Si no el vau veure en directe, aquí el teniu: http://www.youtube.com/watch?v=BPSThZJvrsk. Si voleu saber-ne més coses, teniu la pàgina de l'associació. I si voleu donar-hi suport, podeu fer-ho des de l'Associació Amics de la Bressola. Ah, i si sou dels rars que encara consumiu pasta de paper, podeu donar un cop d'ull al seu llibre: La Bressola. 2007. La realitat d'un somni. Trenta anys d'escoles catalanes a la Catalunya del nord. Barcelona: Edicions de 1984.

Definir el problema de la llengua a l'escola

El debat de la llengua a l'escola a Catalunya fa temps que va derivar cap a un terreny que és absolutament contrari als interessos del país. El model del conjunció en català va anar guanyant popularitat mentre els termes del debat van ser essencialment de rendiments: l'escola en castellà o bilingüe no bilingüitzava els castellanoparlants, mentre que l'escola en català bilingüitzava tothom, i sense perjudicis educatius per a ningú.
Després de molts esforços, l'expansionisme castellà -vull dir els col·lectius que voldrien fer amb Catalunya el mateix que han fet amb Alacant: liquidar-hi la llengua pròpia- ha estat capaç de traslladar el debat cap a un terreny que li és més favorable: el de la llibertat de tria dels pares. I els mitjans que els segueixen mantenen el debat adequadament circumscrit a l'escola: si volguessin parlar de llibertat lingüística haurien de començar renegant de la Constitució de 1978, que la prohibeix expressament. Però no ho fan, només faltaria.
Ara mateix, el catalanisme no reacciona adequadament a aquesta situació. Les apel·lacions genèriques a la cohesió social i la por a la segregació no resistiran eternament l'embat dels qui apel·len a la llibertat. Per això cal ressituar el debat allà on convé: el de l'eficàcia pedagògica. Però per a fer-ho, la Generalitat hauria de canviar de soca-rel una de les seves pràctiques més pernicioses: la deixadesa en la recerca. El dia que disposem de dotzenes d'estudis que avalin el sistema de conjunció, el debat serà molt més fàcil de mantenir: serà entre els essencialistes identitaris (castellans) i l'eficació bilingüitzadora. Fins aleshores, però, ens caldrà anar patint.

Diari de campanya (escolar) del 5 al 8

Els centres 5 i 6 va haver-los de fer tot sol el meu company d'equip divendres 5 de febrer. Però dilluns 7 de febrer va ser sant tornem-hi, amb dos centre més: el CEIP 7 i 8.

El centre 7, un CEIP amb algunes dècades, es troba entre el cas antic, un barri degradat i un barri nou. Es percep certa barreja de població, amb alguns trajos i corbates barrejats amb roba molt més informal i modestes. Faig temps a l'entrada fins l'hora de l'entrada, i hi sento parlar parlar català per primera vegada entre pares i fills des que treballo en aquesta localitat. De fet, a l'aglomeració de la porta s'hi desenvolupa la pauta general d'aquesta zona: adults entre ells en castellà, nens i nenes en castellà entre ells, i alguns adults en català amb els seus fills i amb fills d'altres. Parlant-ne amb direcció, ens comenten una paradoxa. Al començament de contruir-s'hi el barri nou, van imaginar que el nivell cultural dels nous alumnes apujaria el nivell general. I sí, així va ser... al començament. Els pares del nou barri, amb algunes àrees amb casetes en renglera i pisos nous d'obra vista, tenien un nivell socioeconòmic i sociocultural superior al dels veïns anteriors. Però aviat va sorgir un element inesperat: la diversitat interna de les aules les feia més difícils de governar. Hi ha diversitat d'orígens, de classe social, de religions (alguns autòctons membres de moviments cristians integristes, aparentment), de llengua... La varietat es palpa a les aules: és una de les més renoueres que trobem, sobretot a causa d'un nen -"és un ACI", ens aclareix de seguida la mestra- que és incapaç d'estar-se assegut. Això sí, el seu bellugueig ens ofereix una mostra palpable del comportament real del grup: en un moment determinat, el noi es posa dret damunt de la cadira i diu que torna a anar al lavabo; la mestra, visiblement nerviosa per la imatge que ofereix el seu grup, no pot més i llança un crit: "La próxima vez, el niño XXX se va a hacer pipí en los pantalones!". Vaja, sort que a l'aula hi havia dos enviats pel Departament d'Educació fent una enquesta sobre llengües, que si no... Però diguem-ho tot: en el terreny humà, s'entén l'esgotament físic i psíquic de la mestra.
A l'aula hi ha diversos nouvinguts. Amb un d'ells, equatoguineà, tenim una curiosa conversa davant de la mestra, que m'ha advertit que l'informant és quasi monolingüe. De fet, quan li demano, nega saber cap llengua africana, i diu parlar en castellà amb els pares. Jo hi insisteixo, i li pregunto explícitament si sap bubi. Queda parat que jo conegui la llengua, però continua negant. Li demano aleshores què parlen els pares amb els avis, i diu que bubi. "I tu?" "Castellà, esclar." Hi insisteixo: "i la gent, què parla, a la ciutat on vivies." "Bubi". "I tu no en saps gens?" "No". "I entendre'l, que l'entens?" "Ah, això sí". I tan tranquil·lament, s'autoadjudica un zero de saber parlar bubi i un deu d'entendre'l. I a qui li piqui, que es rasqui.
El treball al centre s'acaba, novament, amb una magribina, novament parlant de taixelhit. "N'ha après molt de pressa, aquesta..." indica la mestra. "De què?" "D'escaquejar-se per qüestions culturals". Aparentment, cada dos per tres al·lega motius religiosos per evitar de fer tasques escolars.
Al final, la direcció ens comenta que aquest és un grup especial, molt complicat. "Amb els de l'any passat o amb els de cinquè veuríeu una realitat totalment diferent."
L'últim centre de la localitat, el CEIP 8, es troba a l'altre extrem de la ciutat. Patis grans i polsosos. Ampli predomini del castellà ambiental, amb algun catalanoparlant i algun nouvingut; aparentment menys diversitat interna. Aules atapeïdes, mestres joves. L'enquesta passa de pressa, els nanos semblen tenir un nivell acadèmic mitjà alt. Potser per cansament, no s'hi detecta res d'especial.