Aquest no és el moment ni el lloc d'allargar-se explicant les nombroses contribucions de Fishman a la comprensió del funcionament de les llengües en la societat. A casa nostra, i a causa de la sana vitalitat de la sociolingüística autòctona, Fishman ha tingut menys ressò que en altres contrades, però tot i això resulta impossible negar la transcendència global de la seva obra. N'hi ha prou de dir que és un dels cinc noms més importants de la història d'aquest camp interdisciplinari i que ha marcat centenars d'investigadors, en alguns països més que en altres.
Contràriament al que diuen alguns dels seus biògrafs, Fishman no era un lingüista sinó un científic social interdisciplinari amb formació en psicologia social i història. Fortament marcat per la tradició jueva, Fishman era dels qui creien fermament en la possibilitat que els grups lingüístics mantinguin uns forts límits intergrupals i reprodueixin la diversitat lingüística dins d'una mateixa societat fins i tot en aquest període postindustrial. En aquest tema, jo ja vaig deixar clara la meva perspectiva -crítica- al manual de Boix i Vila (1998), però tot i la discrepància, estic convençut que la seva obra, immensa en volum, és crucial per la seva densitat i la seva qualitat. Qui vulgui saber-ne més coses pot anar a la seva pàgina oficial o la viquipèdia i consultar-la en diverses llengües. En català té unes quantes obres traduïdes, entre elles la col·lecció d'articles Llengua i identitat publicat per Bromera. Qui el (re)llegeixi segur que gaudirà, perquè Fishman, a banda d'una figura imponent de la sociolingüística, era també un escriptor molt sòlid, amb un estil elegant i subtil, una capacitat retòrica evident i una cultura absolutament enciclopèdica. A mi, per exemple, em va descobrir que la majoria d'autors que citen Herder no tenen ni idea del que va escriure el filòsof alemany, i a sobre el prostitueixen de manera obscena. Fins i tot va aconseguir que el llegís (una mica) tot i l'estil endimoniat de l'alemany! Fishman també em va obrir els ulls al pes absolutament fonamental de la religió a l'hora d'explicar la diversitat lingüística, i és sempre un dels meus referents a l'hora d'intentar entendre el món de les llengües.
Personalment, jo vaig tenir molt poc contacte amb Fishman, però sempre el vaig trobar una persona oberta, gentil i educat. Estava molt interessat per la realitat catalana, que seguia amb interès. En aquest sentit, permeteu-me que en recordi dues anècdotes. La primera vegada que va venir a Barcelona per a un acte del CUSC ens va explicar que, de petit, a la seva escola seguien setmana a setmana l'evolució de la Guerra Civil espanyola marcant amb xinxetes de colors l'evolució dels fronts sobre un mapa que tenien penjat a la paret de l'aula. La caiguda de Barcelona va ser per a ell un drama, i és que cal no oblidar que Fishman s'havia educat en els medis esquerranosa dels jueus nord-americans dels 20-30 que van viure la derrota de la República com una primera victòria del nazisme i l'antisemitisme de Hitler.
L'altra anècdota és més recent, de començament dels 2000. Després d'un dinar de congrés a Nova York en què vam seure l'un davant de l'altre i que va ser fascinant, el professor Fishman em va dedicar un llibre, que encara conservo, amb les paraules "El catalán, cosa de todos". Feia dècades de l'eslògan de l'època de la Norma, però ell el recordava perfectament. Per cert que, durant el dinar, em va demanar com havíem traduït al català el seu concepte de "Reversing Language Shift" i jo li vaig dir que al manual de 1998, el primer llibre que se'n feia ressò, si no m'equivoco, havíem emprat el terme capgirament de la substitució lingüística. Recordo que va quedar-ne gratament sorprès, perquè, valorador com era de la genuïnitat de cada llengua, li va fer gràcia que hi hagués un terme tan expressiu com capgirar.
Descansi en pau un dels investigadors que més ha fet per ajudar-nos a avançar en el terreny de la sociolingüística.
