Ja està disponible un volum que teníem moltes ganes de veure al carrer: La promoció de l’ús de la llengua des del sistema educatiu: realitats i possibilitats, editat per F. Xavier Vila i Emili Boix-Fuster i publicat per Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.
Aquest volum recull les ponències presentades al 24è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB 24), celebrat a les darreries del 2016. Potser algun lector recordarà que aquest col·loqui es va dedicar precisament a posar en comú experiències, a compartir reflexions i a aportar tècniques i recursos entorn d'una tasca fonamental per a una llengua minoritzada: com aconseguir que els infants, adolescents i joves fessin més ús del català, en aquest cas, des de les institucions educatives. En aquest volum hi trobareu els textos que s'hi van presentar, revisats a la llum de les discussions i les reflexions del debat d'aquell dia.
Els continguts del llibre poden ser d'interès tant per a ensenyaments com per a professionals de la dinamització lingüística i per als activistes de les organitzacions cíviques, per no parlar dels molts llenguaferits del país. Aquí no en farem pas una una ressenya detallada, però sí que assenyalarem els temes centrals que s'hi tracten per si us poden interessar. Al llibre hi trobareu, d'entrada, tot un capítol dedicat a explicar de quins són els mecanismes psicològics que hauríem de tenir en compte a l'hora d'incidir sobre els comportaments lingüístics, explicats per Ferran Suay, de la Universitat de València. Tot seguit iniciem un viatge que ens durà per bona part del domini de la mà de diversos especialistes que ens parlen d'experiències concretes de potenciació del català. Comencem a Catalunya, on Pere Mayans ens fa un recorregut històric per explicar com s'ha promocionat l'ús de la llengua als centres educatius d'ençà de la recuperació de la Generalitat. Continuem pel País Valencià amb Carles Segura-Llopes, de la Universitat d'Alacant, que ens explica algunes de les estratègies que utilitzen a l'extrem sud del país per aconseguir incorporar a l'ús del valencià els futurs docents. Immediatament després saltem cap a les Illes i, de la mà de Nicolau Dols, reflexionem sobre la importància de tenir presents els infants al·loglots en la promoció del català. I de les Illes tornem cap al continent per conèixer una de les experiències de recuperació del català més reeixides de tot el domini, el de la Bressola de la Catalunya del Nord. Acabem el viatge tornant cap a Catalunya, amb dos capítols centrats en la relació dels docents i les llengües: d'una banda, Vanessa Bretxa, Llorenç Comajoan i Xavier Vila expliquen quines són les opinions i els discursos dels professors de secundària pel que fa a a la promoció del català als centres escolars de Catalunya, i quines tècniques han desenvolupat per enfrontar-se a una realitat sociolingüística que brilla molt menys del que de vegades s'ha fet creure. Tanca el volum el treball de Montserrat Fons i Juli Palou sobre com analitzar la vinculació emocional dels futurs mestres amb el seu repertori lingüístic, ara ja clarament plurilingüe.
Ara com ara, el volum no es pot llegir per internet sinó només en format de paper tradicional. Si us interessa, podeu trobar-lo a la vostra llibreria habitual o, si ho preferiu, encomanar-lo directament en aquesta pàgina web. I si voleu comentar-nos-en algun aspecte, ja ho sabeu, estem a la vostra disposició.
(Article non publié par Le Figaro, en réponse aux commentaires de Charles Jaigu à propos de la Catalogne)
En ces temps où les auteurs de fake news peuvent devenir président
et même être nominés pour un prix Nobel de la paix, il devient de plus
en plus urgent que les médias qui se veulent sérieux cherchent à établir
des systèmes de vérification des informations qu’ils publient. Le
scandale de Claas Relotius, journaliste vedette qui a bâti sa carrière
dans le prestigieux journal Der Spiegel sur la base d’innombrables
mensonges, prouve, s’il était besoin, que même la presse la plus
prestigieuse peut publier des absurdités monumentales si elle néglige le
devoir de confirmer et de croiser les informations qu’elle publie.
L’article “Pourquoi le catalogue est devenue folle”
de Charles Jaigu (Le Figaro, 21 février) est l’un de ces textes qui
minent la crédibilité d’un média. Son problème n’est pas tant le ton
arrogant, insultant et mâtiné de racisme avec lequel l’auteur s’autorise
à qualifier la société catalane de folle, d’obtuse ou de sectaire.
Ceci, après tout, pointe davantage l’auteur lui même, que non pas
l’objet de son analyse. Le problème est que les “données” utilisées par
l’auteur sont fausses, que ses citations sont manipulées et que ses
interprétations ne résistent pas à la moindre analyse.
Pour ce qui est des données, il suffit du premier paragraphe de
l’article pour constater que M. Jaigu n’a pas la moindre idée de ce dont
il parle. Quand il dit que l’espagnol “est interdit” dans les
universités catalanes, il ment, tout simplement. N’importe quel
internaute peut le vérifier sur les sites des universités catalanes.
S’il le fait, il constatera que l’espagnol n’est pas seulement officiel,
aux côtés du catalan, mais que c’est aussi la deuxième langue la plus
utilisée. Quand Jaigu affirme que “poser une question dans la rue dans
la langue de Cervantes vous vaudra des regards courroucés” confine au
ridicule, au vu de toutes les statistiques disponibles qui indiquent que
la moitié de la population de la Catalogne affirme vivre habituellement
en espagnol. Mais quand il dit “Nulle part vous ne pourrez voir un film
en espagnol au cinema”, l’auteur se place sur le terrain du délire. Un
simple coup d’œil aux films à l’affiche à Barcelone (par exemple, https://www.guiadelocio.com/barcelona/cine)
suffit à constater qu’aujourd’hui en Catalogne, il est difficile de
trouver des films en catalan. J’imagine qu’il est inutile de continuer.
Aucune des “informations” de son article ne résiste à une simple
confrontation avec la réalité.
Même les citations qu’il fournit sont erronées. Jaigu affirme que le
président catalan Quim Torra aurait écrit un article dans lequel il
aurait dit [en catalan] : “Les Espagnols sont serpents, vipères, hyènes.
Des bêtes à la forme humaine, cependant, qui savourent une haine
brillante. (…)”. Que dit en fait le texte original de l’article “La llengua i les bèsties”
(La langue et les animaux) ? : “Maintenant, regarde dans ton pays et
vois à nouveau les animaux qui parlent. Mais ils sont d’un autre type.
Charognards, vipères, hyènes. Mais des bêtes à forme humaine, qui
distillent la haine. “Où est donc le terme “les Espagnols” ? Nulle part.
Pourquoi ? Parce que l’article ne fait pas référence aux Espagnols en
général, mais seulement à la minorité des ultra-nationalistes qui se
sont toujours efforcés de liquider le catalan. On peut ne pas aimer le
langage utilisé dans l’article, mais en manipuler le texte pour lui
faire dire ce qu’il ne dit pas est éthiquement réprouvable.
Sur une base aussi peu fiable, il n’est pas surprenant que la
description de la “réalité” catalane proposée par l’auteur ne résiste
pas à la critique la plus élémentaire. La thèse centrale de l’article
est que, au cours des dernières décennies, la société catalane a été
“endoctrinée” par les indépendantistes. Le problème de cette hypothèse
est sa crédibilité (plus que réduite). Comment est-il possible qu’un
gouvernement régional ne contrôlant qu’une seule télévision et une seule
radio parmi des dizaines ait pu “endoctriner” une société aussi ouverte
sur l’extérieur que la catalane, où 80% de l’offre télévisuelle
provient de Madrid, où deux plus grands journaux de Catalogne sont
ouvertement unionistes, et où le système éducatif -dont un tiers est aux
mains du privé- suit le programme fixé par les autorités de Madrid ?
Est-il seulement possible “d’endoctriner” une population qui dispose de
quantité d’information alternative sur ses écrans de téléphone ? Et
comment expliquer alors que c’est précisément la population la plus
instruite et la plus informée de Catalogne qui soutien massivement le
mouvement indépendantiste ? On peut certes trouver de nombreuses
explications, mais les théories du complot selon lesquelles une poignée
de dirigeants pervers trompent des millions de cerveaux infantilisés
ressemblent plus à de l’arrogance coloniale qu’à une explication
raisonnable. Mais peut-être s’agit-il précisément de cela pour l’auteur :
créer l’image d’un peuple irrationnel, qu’il convient donc
particulièrement que les Übermenschen extérieurs continuent de dominer.
En conclusion. Le conflit entre la Catalogne et l’Espagne est
multiséculaire et complexe. Il s’agit d’un défi majeur pour la
construction d’une Europe démocratique. Les intellectuels et les médias
ont le devoir moral de contribuer à la rendre compréhensible. Ne pas
oeuvrer dans ce sens ou contribuer à la diffusion de récits infondés ne
nous aidera pas à construire une Europe plus solide, et il va sans dire
que dans cette entreprise, nous avons tous beaucoup à perdre.
El proppassat 21 de febrer, el diari conservador francès Le Figaro va publicar l’article “Pourquoi la Catalogne est devenue folle”de Charles Jaigu. En aquest article, i partint del llibre recentment publicat Le Labyrinthe catalan, de Benoît Pellistrandi, l'autor dedicava una tirallonga d'insults contra els catalans i difonia un conjunt de mentides i falsedats de proporcions tan absurdes que només poden qualificar-se de ridícules. Vaig enviar al diari un article de resposta, amablement traduït al francès per Alà Baylac, amb la intenció que la publicació prengués consciència de la dimensió del problema, però a dia d'avui el rotatiu francès no ha considerat oportú publicar-lo, per la qual cosa, i aprofitant que el portal Catnord digital ha decidit fer-lo públic, opto per difondre'l aquí en català.
Sobre diagnòstics, follies i mentides
Una analitza de "Pourquoi la Catalogne est devenue folle" En français
En aquests temps en què els inventors de fake news poden arribar a
ser president i fins i tot ser nominats a premi Nobel de la pau, resulta
cada vegada més urgent que els mitjans de comunicació que es volen
seriosos estableixin sistemes de verificació de les informacions que
publiquen. L’escàndol de Claas Relotius, el periodista vedette que ha
construït la seva carrera al prestigiós Der Spiegel sobre munts de
mentides, palesa, si calia, que fins i tot la premsa més prestigiosa pot
arribar a publicar autèntiques absurditats si negligeix el deure de
contrastar allò que publica.
L’article “Pourquoi la Catalogne est devenue folle”
de Charles Jaigu (Le Figaro, 21 de febrer) és un d’aquells textos que
posa en entredit la credibilitat de qualsevol mitjà. El seu problema no
és el to prepotent, injuriós i de ressonàncies racistes amb què l’autor
es permet titllar de boja, obtusa o sectària la societat catalana. Això,
al capdavall, retrata l’autor, no pas el seu objecte d’anàlisi. El
problema és que les “dades” que utilitza l’autor utilitza són falses,
les citacions que fa són manipulades i les seves interpretacions no
resisteixen la més mínima anàlisi.
Pel que fa a les dades, n’hi ha
prou amb el primer paràgraf de l’article per constatar que el senyor
Jaigu no té ni la més remota idea del que parla. Quan diu que el
castellà “est interdit” a les universitats catalanes, senzillament
menteix. Ho pot comprovar qualsevol internauta entrant a les webs de les
universitats catalanes. Si ho fa constatarà que el castellà no sols hi
és oficial, al costat del català, sinó que, de fet, és la segona llengua
més usada. Quan Jaigu afirma que “poser une question dans la rue dans
la langue de Cervantes vous vaudra des regards courroucés” voreja el
ridícul, tenint en compte que d’acord amb totes les estadístiques
disponibles, la meitat de la població de Catalunya diu viure
habitualment en castellà. Però és que quan afirma “Nulle part vous ne
pourrez voir un film en espagnol au cinema”, l’autor se situa en el
terreny del deliri. Doni el lector un cop d’ull a la cartellera de
Barcelona (per exemple, https://www.guiadelocio.com/barcelona/cine) i
constatarà que avui a Catalunya el que resulta difícil és trobar
pel·lícules en català. Suposo que no cal continuar. Ni una sola de les
“dades” del seu article resisteix el contrast amb la realitat.
Tampoc les citacions que aporta són exactes. Afirma Jaigu que el
president català Quim Torra hauria escrit un article on diria [en
català]: “: « Les Espagnols sont serpents, vipères, hyènes. Des bêtes à
la forme humaine, cependant, qui savourent une haine brillante. (...)”.
Què diu, tanmateix, l’original “La llengua i les bèsties” : “Ara mires
al teu país i tornes a veure parlar les bèsties. Però són d’un altre
tipus. Carronyaires, escurçons, hienes. Bèsties amb forma humana,
tanmateix, que glopegen odi.” On és “Les Espagnols”? Enlloc. Per què?
Perquè l’article no fa referència als espanyols en general sinó només a
la minoria d’ultranacionalistes que s’han esforçat i s’esforcen a
liquidar el català. Hom pot desaprovar el llenguatge de l’article, però
manipular el text per fer-li dir el que no diu resulta èticament
reprovable.
Amb una base tan precària, no sorprèn que el relat sobre la realitat
catalana que ofereix l’articulista no resisteixi ni la crítica més
elemental. La tesi central de l’article és que al llarg dels darrers
decennis la societat catalana ha estat “adoctrinada” pels
independentistes. El problema d’aquesta tesi és la seva (escassa)
versemblança. Com és possible que un govern regional que només controla
una televisió i una ràdio entre dotzenes hagi pogut “adoctrinar” una
societat tan oberta a l’exterior com la catalana, on el 80% de l’oferta
televisiva arriba des de Madrid, on els dos diaris més importants de
Catalunya són obertament unionistes, i on el sistema educatiu —que en un
terç està en mans privades— segueix un currículum fixat essencialment
per les autoritats de Madrid? Es pot “adoctrinar” una població que
disposa de tanta informació alternativa a la pantalla del mòbil? I com
s’explica que sigui precisament la població més ben formada i informada
de Catalunya la que dona suport massiu al moviment independentista?
Segur que s’hi poden trobar moltes causes, però les teories
conspiratives segons les quals uns grapat de líders perversos ensarronen
milions d’ànimes infantilitzades sona més a prepotència colonial que no
pas a explicació raonable. És clar que potser ja es tracta d’això, de
crear la imatge d’un poble irracional al qual convé que el manin des de
fora els Übermenschen de torn.
Anem tancant. El conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol és
multisecular i complex, i constitueix un repte de primera magnitud per a
la construcció d’una Europa que es vol democràtica. Els intel·lectuals i
els mitjans de comunicació tenen el deure moral de contribuir a fer-lo
comprensible. No fer-ho, o contribuir a difondre relats sense fonament
no ens ajudarà a construir una Europa més sòlida, i val a dir que, en
aquesta empresa, tots ens hi juguem molt.
F. Xavier Vila Director del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació Universitat de Barcelona
