Ahir la revista Núvol va publicar-me aquest article que reprodueixo tot seguit
Els insults dels creients
S’han preguntat mai per què l’unionisme té
tanta tirada a l’insult? Evidentment que també hi ha independentistes amb aquesta
flaca, però és fàcil constatar que la quantitat, la difusió social i la qualitat dels insults procedents del
camp unionista és molt superior. De proves n’hi ha a cabassos. Pensin només en la
llista de polítics, d’opinadors, d’escriptors, d’activistes, fins i tot
governants i juristes que s’han esplaiat sense ni adonar-se’n en l’improperi
contra els adversaris. De fet, sabien que en el debat inicial sobre Tabàrnia
van ser els promotors d’aquesta idea els qui més van insults van emprar, no
sols contra els seus adversaris (rural,
paleto o adoctrinado) sinó fins i tot contra ells mateixos (colono, charnego) (Morales 2017)? Com va dir John Carlin: “[a Espanya] S’ha de
menysprear absolutament els independentistes, gairebé odiar-los i faltar-los al
respecte de manera visible i sistemàtica.”(Casulleras Nualart 2018).
Segurament, aquesta tendència a l’insult es deu,
almenys en part, a l’èxit periodístic de la prosa
cipotuda en la cultura espanyola recent. Aquest terme, que podríem traduir
per prosa caralluda, fa referència a
un estil marcat per l’agressivitat i l’altisonància que barreja col·loquialismes
i trucs retòrics amb una masculinitat violenta i sexista, efluvis tavernaris, i
èxtasis lírics, com ara la de Pérez-Reverte (Lomana 2016). El triomf d’aquest estil contribueix segurament
a la incontinència verbal de l’unionisme, perquè si l’articulista que qualifica
els adversaris de nazi, talibà, gihadista o parrac humà té èxit social, per què no se l’hauria d’imitar?
Ara bé, la pulsió per l’insult de sectors
unionistes significatius va més enllà d’un mer artifici verbal. Reflecteix, a
parer meu, la necessitat que té el nacionalisme espanyol d’ofegar a base de
pirotècnia verbal la contradicció que hi ha entre el mite d’Espanya com a comunitat
basada en el consens nacional, i la constatació, per la via de l’independentisme,
que tant els límits com els continguts de la
nació espanyola no són compartits per tots els presumptes compatriotes.
Davant d’aquest repte, l’espanyolisme hauria
pogut abandonar la visió mítico-religiosa d’Espanya com una entitat prèvia a la
voluntat dels seus membres i evolucionar cap a un concepció més laica i
democràtica que admetés la possibilitat que una part del col·lectiu es desil·lusionés
del projecte nacional fins al punt de separar-se’n. És el que han fet, per
exemple, Canadà o Gran Bretanya. Espanya, en canvi, ha anat en sentit contrari.
Encara que ho disfressi de legalismes, el nacionalisme espanyol continua més a
prop de la imposició religiosa que de l’acord polític. En aquesta religió,
Espanya és, com un Déu, la “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”,
tot el seu ordenament jurídic es fonamenta “en la indissoluble unitat de la
Nació espanyola”, i la funció de totes les institucions és vetllar perquè aquest
“valor sagrat” es preservi.
És en aquest marc mítico-religiós, amarat de
tradició catòlica tridentina, que s’entenen moltes de les invectives que es
llancen contra l’independentisme. Si Espanya és una veritat incontestable, qui
no l’accepti no pot ser normal. Si hi
ha gent que no se sent espanyola deu ser que són ignorants, primitius o tribals
i, com els indis, el que cal és evangelitzar-los. Si tot i haver rebut la bona
nova, els no-creients no combreguen amb la veritat, deu ser que tenen les neurones trastornades o han perdut el seny. I si l’opció de
l’alienació mental no funciona, cal concloure que aquests espanyols
desventurats estan adoctrinats, abduïts o lobotomitzats per uns líders abjectes que, fent servir males arts,
els han induït a error. Igual com en el passat es van cremar les Bíblies
traduïdes a les llengües vulgars per salvar les ànimes del poble catòlic, ara
convindria clausurar i purificar l’escola o TV3. Qualsevol cosa abans
d’acceptar que l’independentisme pugui ser una opció racional, perquè és obvi
que Déu —perdó, Espanya— és senzillament innegociable.
Ara que tantes veus s’alcen reclamant diàleg, convé
tenir clar que és molt difícil de negociar sobre qüestions de fe. Quin espai hi
ha per al diàleg si alguna part aspira simplement a sotmetre l’altra fins a
convertir-la? En aquest sentit, la laïcització del nacionalisme espanyol no
implicaria pas la seva desaparició, però sí que obriria les portes a un diàleg
més civilitzat. Malauradament, molts signes fan pensar que, en qüestió
d’espanyolisme, els laics són massa pocs o massa febles per fer-se valdre
davant dels creients.
Bibliografia
Casulleras Nualart, Josep. 2018. «John Carlin: ‘A Madrid no n’hi ha
prou d’anar contra l’independentisme, s’ha de menysprear’». VilaWeb.cat,
15 març 2018, sec. País>Principat.
https://www.vilaweb.cat/noticies/john-carlin-a-madrid-no-nhi-ha-prou-destar-contra-lindependentisme-sha-de-menysprear-gairebe-odiar/.
Lomana, Íñigo F. 2016. «En la era de la
prosa cipotuda». El Español, 21 octubre 2016.
https://www.elespanol.com/cultura/libros/20161021/164863513_13.html.
Morales i Gras, Jordi. 2017. «Tabarnia y
la construcción del adversario». naiz: 30 desembre 2017.
https://www.naiz.eus/eu/actualidad/noticia/20180101/tabarnia-y-la-construccion-del-adversario.
