L’any 1995 els independentistes del Quebec van perdre
pels pèls el segon referèndum d’independència. Vint-i-dos anys després,
el Canadà celebra els 150 anys de la creació de la federació, el seu
sesquicentenari, amb un primer ministre quebequès. El país s’omple de
banderoles i de souvenirs amb la fulla d’auró, s’hi celebren actes
commemoratius, es publiquen llibres sobre la seva història i als mitjans
s’enraona sobre el sentit del país. Avui molts canadencs estan
orgullosos d’un país pròsper, democràtic i que funciona. Però què ha
passat?
Bona part de la resposta es troba en el canvi de
mentalitat en què es van embarcar les elits canadenques dècades enrere, i
que ha acabat impregnant la societat. Aquestes elits van entendre que,
si volien superar la inestabilitat generada pel no reconeixement de la
realitat plurinacional del seu país, calia una transformació. L’estat
havia de deixar de ser una eina al servei del supremacisme anglòfon i
calia que esdevingués l’instrument que garantís la diversitat
lingüística del Canadà. I van posar fil a l’agulla. El procés no ha
estat fàcil, però el canvi ha estat substancial. El Canadà ja no és una
nació anglòfona amb una minoria francòfona, sinó un estat format per
pobles i comunitats diferents que tenen drets inalienables entre els
quals hi ha la preservació de la seva llengua i cultura. El país es
defineix com a bilingüe (anglès-francès) i multicultural, reconeix
explícitament l’existència de la nació quebequesa i accepta
l’oficialitat territorial de nombroses llengües de les nacions
originàries.
Dues han estat les estratègies lingüístiques per
pacificar les tensions canadenques. La primera ha consistit a reconèixer
a les províncies, veritables subjectes de la federació, un amplíssim
marge de maniobra en terreny lingüístic. Això ha permès, per exemple,
que el Quebec tingui des de 1977 una única llengua oficial, el francès,
amb reconeixement de drets individuals als anglòfons tradicionals. Al
Quebec la primacia del francès es percep arreu: en una administració
-també judicial- francesitzada; en un món socioeconòmic en què la
llengua pròpia és l’eina habitual de treball, l’etiquetatge i el
paisatge comercial, i on resulta impensable que no s’atengui el client
francòfon en francès, en persona, per telèfon o per internet; i en espai
comunicatiu, on el francès té una presència destacadíssima. Altres
províncies han triat règims lingüístics bilingües o unilingües. Però el
que resulta fonamental és que, en comparació amb Espanya, on la
Constitució s’utilitza per imposar la supremacia del castellà a tot
arreu, al Canadà el marge d’actuació territorial és molt més ampli i
depèn essencialment de les províncies i els territoris, que en aquest
sentit es poden considerar lingüísticament (força) sobirans.
L’altra estratègia desplegada per superar el
conflicte lingüístic ha estat convertir l’administració federal en una
institució profundament bilingüe, des de la justícia federal, on es
poden seguir processos en francès, fins a l’exèrcit, amb unitats
francòfones i comandaments bilingües. Aquest bilingüisme federal es fa
perceptible ja a l’estranger amb la salutació “ Good morning - Bonjour
” dels treballadors d’Air Canada; als documents d’immigració,
impecablement bilingües; o a les finestretes de revisió dels passaports,
que recorden -arreu del Canadà!- el dret d’adreçar-se en anglès o
francès als funcionaris federals. Un Comissariat de Llengües Oficials
supervisa les bones pràctiques en terreny lingüístic. Aquestes
polítiques tenen efectes constatables. Al llarg de les darreres dècades,
centenars de milers de famílies anglòfones han escolaritzat els seus
fills en escoles d’immersió en francès esperonades pels beneficis que té
saber francès a l’hora de treballar amb o per a l’estat canadenc. La
capital federal, Ottawa, ubicada en territori anglòfon, presumeix
tanmateix de bilingüisme fins i tot en la retolació dels carrers i en
molts comerços. De fet, la Universitat d’Ottawa és la principal
universitat bilingüe del país i enguany celebra el desè aniversari dels
programes d’immersió lingüística en francès.
És obvi que Espanya no és el Canadà, i que el model
canadenc té molts aspectes perfectibles, sobretot en relació a les
nacions originàries. Tanmateix, ara que alguns unionistes rumien quines
alternatives podrien oferir per seduir part dels independentistes,
l’exemple canadenc evidencia el llarg camí que hauria de recórrer el constitucionalisme
si vol fer una proposta amb certa credibilitat. Perquè, mentrestant,
sobre el terreny, la seva tropa continua més atenta a escanyar el català
als senyals de trànsit, a les escoles o als aeroports que no pas a
superar el model d’ España es Castilla y el resto es tierra conquistada.
