L'organització Convivencia Cívica Catalana va fer públic ahir un treball fet a partir de les dades de l'informe Pisa 2015 amb què vol denunciar que el model de conjunció en català practica una "escabetxina" entre l'alumnat castellanoparlant en termes de fracàs escolar. L'estudi li serveix per tornar a demanar, com ja ha fet altres vegades, la instauració d'un sistema escolar separat en funció de la llengua inicial dels alumnes.
Un cop llegit el treball, cal dir que és bastant insatisfactori i que presenta alguns aspectes que criden l'atenció. El més important és probablement que l'estudi no diferencia entre població castellanoparlant autòctona i
immigrada i aparentment la subsumeix tota sota el rètol "castellanoparlants". Això és un problema metodològic seriós, perquè encara que comparteixin llengua amb els autòctons, els immigrants
(hispanoamericans i d'altres orígens) tendeixen a tenir un rendiment escolar pitjor que els locals no sols a Catalunya, sinó a tot
Espanya i en general a tots els països on es realitza l'estudi PISA. Doncs bé, resulta que a Catalunya aquests immigrants de primera llengua castellana representen un percentatge molt significatiu del total de castellanoparlants, entre el 25 i el 30% en els grups joves. En canvi, als territoris on el castellà és la llengua pròpia, el pes d'aquest col·lectiu és lògicament molt més petit i no arriba ni al 10%. No tinc la matriu de PISA i no ho puc demostrar pas, però em sembla obvi que el pes dels immigrants en la configuració del col·lectiu castellanoparlant de Catalunya ha d'arrossegar a la baixa el conjunt de resultats del total. (NB: el fet que els alumnes immigrants tinguin pitjors resultats hauria de preocupar i molt; aquest, però, no és el tema d'aquest debat).
Un segon punt molt discutible de l'estudi és que compara sistemàticament els resultats escolars de Catalunya amb els de Madrid,
Navarra i Aragó, amb l'argument que es tracta de comunitats de
desenvolupament econòmic similar a Catalunya. Però resulta que (a) a
Catalunya els castellanoparlants espanyols són d'origen essencialment
meridional, no pas madrilenys, navarresos o aragonesos; i (b) l'economia de Catalunya comparteix un element clau de la seva estructura econòmica, el sector turisme, amb les comunitats de la cornisa mediterrània i meridionals. Aragó, Navarra o Madrid, en canvio, no tenen aquest factor. El tema és important perquè ja fa temps que sabem que el fracàs escolar té molt a veure amb el model econòmic. Si ofereixes salaris baixos tant per a les feines que demanen poca formació com per a les feines que en demanen molta, el resultat és esperable: l'alumnat poc motivat per a l'estudi plegarà abans, perquè no surt a compte fer estudis intermedis per cobrar poc (Miquel Puig ho explicava molt bé aquí). Doncs bé, curiosament, les comunitats mediterrànies i
meridionals no són usades més que de manera escadussera per a la
comparació, i en canvi sí que s'usen profusament les no turístiques. Es tracta d'una casualitat, o potser té a veure amb el fet que els resultats de PISA dels territoris meridionals són sistemàticament més baixos que els de
Catalunya?
Finalment, el treball compara sistemàticament els castellanoparlants de
Catalunya amb els castellanoparlants d'Aragó, Madrid i Navarra. La comparació, però, és incorrecta, perquè, com és de sobres sabut, la majoria de la població de primera llengua castellana és d'origen immigrat de la segona meitat dels segle XX o més recent encara, i d'estatus socioeconòmic més baix que la mitjana, mentre que en els territoris citats la població castellanoparlant no sols és l'autòctona, sinó que és amplíssimament hegemònica en tots els estrats socials. Si CCC volgués fer una anàlisi objectiva hauria de comparar els resultats dels castellanoparlants de Catalunya amb els dels seus homòlegs socials en els territoris castellanòfons.
El treball presenta molts altres aspectes comentables, però no tinc temps d'analitzar-los. Val a dir que el tema que aborda, el de les conseqüències sobre la desigualtat social dels models lingüístics educatius, hauria de ser de la màxima importància per als gestors de la cosa pública, i que personalment trobo que la recerca que se'n fa és ínfima en comparació amb la que caldria fer. Sense anar més lluny, és obvi que si una part de l'alumnat de Catalunya no assoleix el domini de les dues llengües oficials, aquest alumnat fracassarà escolarment. I això està passant, sobretot en determinats sectors hispanòfons i al·loglots. En tot cas, però, treballs com aquest, impulsats només pel deler de demostrar que tenen la raó a tota costa, no contribueixen precisament a millorar el coneixement perquè passen per alt aspectes bàsics de la realitat.
