El dia 28 de novembre a la Universitat de Barcelona hi ha eleccions al rectorat, i la UB s'hi juga molt. Segons què decidim, podríem avançar cap a una universitat mercantilitzada, desarrelada, que, com malauradament comença a passar en altres universitats, anés arraconant la llengua del país com a llengua pròpia de la docència i la investigació. Per això, quan en Màrius Rubiralta em va convidar a formar part del seu equip com a candidat al vicerectorat de política científica i lingüística vaig acceptar-ho, perquè amb ell i amb el nostre equip tinc la garantia que apostarem per un model en què la UB continuarà fent una aposta per l'excel·lència, l'equitat i la catalanitat, com ha fet històricament en tots els seus millors moments (vegeu-ne el programa aquí). És amb aquesta seguretat que, si sou de la UB, us convido a atorgar-nos la vostra confiança en aquestes eleccions. Perquè, senzillament, ens hi juguem massa.
dijous, 24 de novembre del 2016
Ara que votarem el rector de la UB...
Si sou del món universitari segur que ja sabeu que avui dia, arreu del planeta, les universitats estan sotmeses a una pressió creixent per internacionalitzar-se, per ser més competitives i per captar recursos externs. La universitat, des dels seus inicis, és una institució amb vocació internacional, perquè el saber i la ciència no haurien de conèixer fronteres. Però hi ha moltes maneres d'obrir-se al món, i crec fermament que la internacionalització no hauria d'impedir assumir els compromisos amb la societat que ens sosté. Perquè podem buscar alhora l'excel·lència internacional i treballar per millorar la nostra societat. Això sí, cal saber apostar per un model d'universitat que vulgui lligar alhora aquests dos objectius.
El dia 28 de novembre a la Universitat de Barcelona hi ha eleccions al rectorat, i la UB s'hi juga molt. Segons què decidim, podríem avançar cap a una universitat mercantilitzada, desarrelada, que, com malauradament comença a passar en altres universitats, anés arraconant la llengua del país com a llengua pròpia de la docència i la investigació. Per això, quan en Màrius Rubiralta em va convidar a formar part del seu equip com a candidat al vicerectorat de política científica i lingüística vaig acceptar-ho, perquè amb ell i amb el nostre equip tinc la garantia que apostarem per un model en què la UB continuarà fent una aposta per l'excel·lència, l'equitat i la catalanitat, com ha fet històricament en tots els seus millors moments (vegeu-ne el programa aquí). És amb aquesta seguretat que, si sou de la UB, us convido a atorgar-nos la vostra confiança en aquestes eleccions. Perquè, senzillament, ens hi juguem massa.
El dia 28 de novembre a la Universitat de Barcelona hi ha eleccions al rectorat, i la UB s'hi juga molt. Segons què decidim, podríem avançar cap a una universitat mercantilitzada, desarrelada, que, com malauradament comença a passar en altres universitats, anés arraconant la llengua del país com a llengua pròpia de la docència i la investigació. Per això, quan en Màrius Rubiralta em va convidar a formar part del seu equip com a candidat al vicerectorat de política científica i lingüística vaig acceptar-ho, perquè amb ell i amb el nostre equip tinc la garantia que apostarem per un model en què la UB continuarà fent una aposta per l'excel·lència, l'equitat i la catalanitat, com ha fet històricament en tots els seus millors moments (vegeu-ne el programa aquí). És amb aquesta seguretat que, si sou de la UB, us convido a atorgar-nos la vostra confiança en aquestes eleccions. Perquè, senzillament, ens hi juguem massa.
diumenge, 20 de novembre del 2016
Aplaudir la liquidació del català... en català
Ahir dissabte la periodista Gemma Castanyer va publicar a l'Ara un article que us convido a retenir en la memòria: Parlar-los en anglès. A l'article, l'autora descriu una pràctica que fa temps que detectem en alguns sectors -ho fa, per exemple, el senyor Alfred Bosch- i que consisteix a transmetre com a primera llengua als fills no pas el català, sinó l'anglès.
Al llarg de l'article, la periodista amb prou feines amaga que la seva simpatia per aquesta opció, fins al punt que, quan planteja quins riscos pot oferir, només se li n'acut un:
“Encara ara de vegades ens parla en català, però nosaltres ens hem mantingut sempre amb l’anglès, no ens surt parlar-los en català”, diu la Montsant.
És a dir, que posats a parlar de riscos, a l'autora -que no sembla recordar aquell principi periodístic que diu que cal documentar-se en fonts diverses a l'hora de tractar qualsevol tema- no se li acut que potser aquests infants anglòfons no aprendran prou bé el català, o que segurament no hi tindran cap vinculació emotiva perquè serà la llengua "dels altres" o de l'escola. No, els únics "riscos" que sap trobar és que "la gent no ho entengui" o que, per la pressió de l'enton, potser aquestes famílies capdavanteres no aconseguiran eliminar el català del tot de la vida familiar. Fascinant declaració de principis...
Em sap greu haver-ho de recordar, però això que l'autora de l'article presenta com a fenomen innovador i que camufla sota el terme "immersió" és més vell que l'anar a peu i té un altre nom més desagradable: se'n diu substitució lingüística en família, i és exactament el que han fet milions de famílies d'arreu del món quan s'han passat a la llengua del poder perquè es pensaven que els oferiria més avantatges econòmics o socials. A Galícia, aquesta "immersió" tan guai ha fet que l'ús del gallec retrocedeixi més d'un 60% en tres generacions. Això és ni més ni menys el que va fer que a Alacant, a València o a la Catalunya Nord desaparegués el català durant el segle XX. A Catalunya també s'hi va apuntar una petita part de l'alta burgesia, com els comtes de Godó o el Vidal-Quadras, per esmentar-ne un parell de qui és públic i notori, i és allò que abans se'n deia parlar castellà "porque hacía más fino". Per sort, el moviment es va avortar, perquè si no el català senzillament hauria desaparegut. Perquè el que els defensors d'aquesta pràctica no acaben de veure és que en la mesura que el seu exemple s'estengués, passaria una cosa molt senzilla: que els nens catalans anglòfons deixarien d'aprendre català perquè trobarien més amiguets anglòfons amb qui parlar la seva llengua, mirarien les pel·lis en anglès, assistirien a escoles en anglès, els monitors dels esplais els començarien a parlar en anglès... Si fa no fa, com va passar amb tants pares pijos els anys 50 i 60 que van descobrir, ai ves, que curiós, que la nineta dels seus ulls no sabia català o com a molt el malparlava amb accent madrileny.
És obvi que hi ha molta gent que desitjaria que els seus fills aprenguessin molt millor l'anglès, i tal com estan les coses convindria que el sistema educatiu millorés substancialment la seva eficiència
en aquest punt. Tanmateix, una comunitat lingüística sana és la que sap distingir entre els usos interns i els externs. Contràriament al que prediquen els apòstols de l'hibridisme neoliberal, en sociolingüística sabem perfectament que les comunitats lingüístiques només usen dues llengües per a les mateixes funcions durant períodes relativament curts de la seva història, i ràpidament s'acaben decantant, normalment per la llengua més poderosa. Potser no és agradable, però sol ser així. Si més no, no ens enganyem amb paraules ensucrades.
PS
En tot cas, el que sí resulta francament innovador és que un periodista d'un mitjà en català enfoqui de manera tan positiva l'arraconament del català.
Al llarg de l'article, la periodista amb prou feines amaga que la seva simpatia per aquesta opció, fins al punt que, quan planteja quins riscos pot oferir, només se li n'acut un:
“Encara ara de vegades ens parla en català, però nosaltres ens hem mantingut sempre amb l’anglès, no ens surt parlar-los en català”, diu la Montsant.
És a dir, que posats a parlar de riscos, a l'autora -que no sembla recordar aquell principi periodístic que diu que cal documentar-se en fonts diverses a l'hora de tractar qualsevol tema- no se li acut que potser aquests infants anglòfons no aprendran prou bé el català, o que segurament no hi tindran cap vinculació emotiva perquè serà la llengua "dels altres" o de l'escola. No, els únics "riscos" que sap trobar és que "la gent no ho entengui" o que, per la pressió de l'enton, potser aquestes famílies capdavanteres no aconseguiran eliminar el català del tot de la vida familiar. Fascinant declaració de principis...
Em sap greu haver-ho de recordar, però això que l'autora de l'article presenta com a fenomen innovador i que camufla sota el terme "immersió" és més vell que l'anar a peu i té un altre nom més desagradable: se'n diu substitució lingüística en família, i és exactament el que han fet milions de famílies d'arreu del món quan s'han passat a la llengua del poder perquè es pensaven que els oferiria més avantatges econòmics o socials. A Galícia, aquesta "immersió" tan guai ha fet que l'ús del gallec retrocedeixi més d'un 60% en tres generacions. Això és ni més ni menys el que va fer que a Alacant, a València o a la Catalunya Nord desaparegués el català durant el segle XX. A Catalunya també s'hi va apuntar una petita part de l'alta burgesia, com els comtes de Godó o el Vidal-Quadras, per esmentar-ne un parell de qui és públic i notori, i és allò que abans se'n deia parlar castellà "porque hacía más fino". Per sort, el moviment es va avortar, perquè si no el català senzillament hauria desaparegut. Perquè el que els defensors d'aquesta pràctica no acaben de veure és que en la mesura que el seu exemple s'estengués, passaria una cosa molt senzilla: que els nens catalans anglòfons deixarien d'aprendre català perquè trobarien més amiguets anglòfons amb qui parlar la seva llengua, mirarien les pel·lis en anglès, assistirien a escoles en anglès, els monitors dels esplais els començarien a parlar en anglès... Si fa no fa, com va passar amb tants pares pijos els anys 50 i 60 que van descobrir, ai ves, que curiós, que la nineta dels seus ulls no sabia català o com a molt el malparlava amb accent madrileny.
És obvi que hi ha molta gent que desitjaria que els seus fills aprenguessin molt millor l'anglès, i tal com estan les coses convindria que el sistema educatiu millorés substancialment la seva eficiència
en aquest punt. Tanmateix, una comunitat lingüística sana és la que sap distingir entre els usos interns i els externs. Contràriament al que prediquen els apòstols de l'hibridisme neoliberal, en sociolingüística sabem perfectament que les comunitats lingüístiques només usen dues llengües per a les mateixes funcions durant períodes relativament curts de la seva història, i ràpidament s'acaben decantant, normalment per la llengua més poderosa. Potser no és agradable, però sol ser així. Si més no, no ens enganyem amb paraules ensucrades.
PS
En tot cas, el que sí resulta francament innovador és que un periodista d'un mitjà en català enfoqui de manera tan positiva l'arraconament del català.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)