Com citar textos jurídics i legals?

La gent que treballa en sociolingüística sovint tenim problemes per citar documents legals, perquè no tenim la formació necessària per fer-ho bé. Avui he trobat aquesta pàgina que ho explica de manera molt senzilla. Que us aprofiti!

The two linguistic conditions for the third way

Article published in Ara 25/06/2014

The two linguistic conditions for the third way

F. XAVIER VILA | Actualitzada el 24/06/2014 23:59

• El recomano 2
  2 Comentaris
• Ampliar font Reduïr font
  Llegir més tard

As days go by, it is becoming more apparent that “moderate” unionism is struggling to offer a third way in the context the Catalan independence process because, no matter how you look at it, Spain doesn’t have enough leeway to make a concrete proposal. It would be useful if experts from both camps would clarify whether Spain could do without a significant chunk of the €15bn tax money levied in Catalonia but spent elsewhere in Spain every year; whether it could abandon the radial planning of transport infrastructures or stomach a separate Catalan education system, to name but three examples. One thing is clear: when it comes to language, Spain has no leeway to make an offer that is both credible and attractive for the Catalan forces. There are at least two reasons for this.

Firstly, supporters of the “third way” have little room to manoeuvre if they want to come up with an attractive proposal because if there’s one thing that linguistic catalanism has learnt is that Catalan is a medium-sized language, perfectly viable in every instance. However, the Catalan language is actually struggling as a result of its subordination to a hostile, alien State. I’m sorry to say this, but it is a rule without exceptions: wherever there’s government regulation, the Catalan language is at a disadvantage. If there is one thing that the tragicomedy of the latest Catalan Statute and the court ruling that emasculated it taught us, is that we cannot trust a state based on Castilian institutions to ensure that Catalan has its rightful place in Catalonia. Therefore, if catalanism wants to stop worrying about the Catalan language, the only answer is full language sovereignty. This means having the capacity to decide where languages stand in all fields of life: from the media spectrum (all of it, not just the crumbs from someone’s table, as is the case today), to industry, education, justice, the socioeconomic sphere and so on. Equally, full language sovereignty requires the Catalan judiciary to be competent on all linguistic matters, with no subordination to Madrid’s courts of law. Otherwise, you are guaranteed a string of endless conflicts. The tragedy of the third way starts right here: does anyone truly believe that Spain will keep its nose out of language issues in Catalonia?

The trouble is that, even if Spain agreed to a sincere acceptance of Catalonia’s full language sovereignty, a third way option would still be a lame one, insofar as the offensive against Catalan might continue in the rest of the Catalan-speaking regions and abroad. If linguistic catalanism has joined the ranks of separatism en masse it is, among other reasons, because it has concluded that there is no hope to stop the likes of Wert, Fabra, Bauzà and Rudi (1) from trying to eradicate our language, if we remain in Spain. So, would the Catalan forces happily agree to a comfortable fit within Spain, while this very State strives to liquidate our language in the Western Strip, Valencia and the Balearics? It doesn’t seem likely. For a third way to be credible, Madrid would have to desist, for once and all, from attempting to fragment and bully our language outside Catalonia. Even more: for this offer to be not only credible, but also attractive (hey, it’s about winning hearts and minds!), small gestures such as welcoming Catalan in some central government institution would not be enough. The third way could only be attractive if it meant for Spain to become a country that protects Catalan, armour for our language in a global world, as Belgium is for French and Dutch or Canada for English and French. Alas, the trouble is that such an offer would require turning on its head the way the Spanish society collectively understands the role of languages in Spain. And, to be perfectly honest, that strikes me as a wild fantasy.

Politics is based on words and it often gets entangled in unsuccessful metaphors that push the debate away from reality. Moderate unionists have succeeded in placing the metaphor of the head-on train crash in our collective mind and, thanks to this metaphor, they’ve managed to spread the hypothesis of a third way. Nevertheless, the truth is that after centuries of building a country in the mould of Castile, when it comes to language matters, there is no room for a third way in Spain: without language sovereignty and regarding Catalan as their own language, there’s not even room for debate.

_____________

(1) These four Spanish politicians have all launched notorious policies against the Catalan language in recent years.

Les dues condicions lingüístiques per a la tercera via

Article publicat el 25/06/2014 a l'Ara

Les dues condicions lingüístiques per a la tercera via

F. XAVIER VILA | Actualitzada el 25/06/2014 00:00

• 

Cada dia que passa es fa més evident que les dificultats de l’unionisme moderat per concretar una eventual tercera via per al procés sobiranista es deriven del fet que, es miri com es miri, Espanya no té prou marge de maniobra per materialitzar-la. Seria bo que els especialistes respectius aclarissin si l’Estat pot renunciar a una part substancial dels 15.000 milions de dèficit fiscal, si pot abandonar la concepció radial de les vies de transport o si pot assimilar un model educatiu català independent de l’espanyol, per posar-ne només tres exemples. El que és clar és que, en l’àmbit de la llengua, Espanya no té marge per fer una oferta que sigui alhora creïble i atractiva per al catalanisme, almenys per dos motius.

D’entrada, els terceraviistes tenen escàs marge de maniobra per fer una proposta atractiva, perquè si alguna cosa té clara ara com ara el catalanisme lingüístic és que el català és una llengua mitjana perfectament viable en tots els terrenys, però que pateix els efectes d’estar subordinada a un estat que no li és ni propi ni propici. Sap greu dir-ho, però la regla no falla: allà on predomina la regulació estatal, el català sempre és deficitari. Si alguna cosa va deixar clara la tragicomèdia del darrer Estatut i la sentència que el va acabar esterilitzant és que no es pot confiar en les institucions d’un estat de matriu castellana per garantir que el català tingui el lloc que li pertoca a Catalunya. Per tant, si el catalanisme vol deixar de patir per la llengua, l’única solució és la plena sobirania lingüística. Una plena sobirania lingüística que implica la capacitat de decidir sobre la posició de les llengües en absolutament totes les esferes de la vida, des de l’espai comunicatiu -sencer, no pas les actuals escorrialles televisives- fins a les relacions laborals, passant pel món educatiu, socioeconòmic, de la justícia, etc. La plena sobirania lingüística implica igualment que totes les decisions judicials en aquest terreny depenguin exclusivament d’unes autoritats judicials catalanes, sense subordinació a tribunals madrilenys, perquè qualsevol subordinació a decisions foranes és garantia de conflictes inacabables. El drama de la tercera via comença just aquí: ¿algú s’imagina de debò que Espanya renunciarà mai a immiscir-se en les qüestions idiomàtiques a Catalunya?

El problema és que, fins i tot si Espanya accedís a reconèixer sincerament la plena sobirania lingüística de Catalunya, l’oferta de la tercera via encara aniria coixa mentre continués l’ofensiva anticatalana a la resta del domini lingüístic i en el front exterior. Si el catalanisme lingüístic s’ha apuntat massivament al sobiranisme és, entre altres coses, perquè ha arribat a la conclusió que des de dins d’Espanya no pot fer res per frenar els Wert, Fabra, Bauzá i Rudi en el seu esforç per liquidar el nostre idioma. Doncs bé, acceptaria el catalanisme d’encaixar-se alegrement a Espanya mentre simultàniament el seu estat continués treballant per liquidar el català a la Franja, a València o a les Illes? No sembla gaire versemblant. Per tal que una tercera via fos creïble, l’Estat hauria de frenar d’una vegada per totes els intents de fragmentació i arraconament de la llengua fora de Catalunya. Més encara: per arribar a ser no ja creïble sinó atractiva -ei, que es tracta de guanyar voluntats!- no n’hi ha prou amb quatre engrunes irrellevants com acollir el català en alguna institució central. La tercera via només podria esdevenir atractiva si convertís Espanya en l’estat propici per al català, un baluard de la nostra llengua en un món globalitzat exactament igual com Bèlgica ho és per al neerlandès i el francès, o com ho és el Canadà per a l’anglès i el francès. El problema és, ai las, que aquesta oferta exigeix una mutació de l’imaginari lingüístic de la societat espanyola de tal envergadura que, amb tota honestedat, té l’aire de quimera irrealitzable.

La política es basa en les paraules i tot sovint s’embolica en metàfores més o menys reeixides que acaben allunyant el debat de la realitat. Els unionistes moderats han tingut l’habilitat d’instal·lar en l’imaginari col·lectiu la metàfora del xoc de trens, i gràcies a aquesta metàfora han pogut difondre la hipòtesi d’una tercera via. La realitat, però, és que després de segles de construir-se com un estat de matriu castellana, en qüestions de llengua, Espanya no té marge per a cap tercera via: sense sobirania lingüística i sense assumpció del català com a propi, no hi ha espai ni per al debat.

Ja us podeu inscriure al Postgrau en Assessorament LIngüístics i Serveis Editorials

Ja hi ha oberta la preinscripció al Postgrau ALSE per al curs 2014-2015, que enguany creix en nombre d'hores i activitats.

El postgrau s’adreça a llicenciats o graduats en filologia, lingüística, traducció i interpretació, i altres ciències humanes i socials en general. També poden cursar-lo estudiants de darrer curs de llicenciatura/grau i professionals sense titulació específica que vulguin obtenir coneixements aplicats avançats en assessorament lingüístic i serveis editorials.

PS
El curs 2014-2015 no s'oferirà el Postgrau en Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme que fins ara havia fet parella amb ALSE.

Les tres trinxeres ideològiques de l'espanyolisme

(Publicat a la secció d'Opinió d'El Punt Avui, 4/06/2014)

El nacionalisme unionista espanyol ha construït tres trinxeres discursives que, de manera concèntrica, defensen la idea força que Espanya és una nació i Catalunya no. Les tres apareixen sovint entrellaçades, però destriar-les i veure'n les febleses potser permetrà construir un diàleg molt més serè i productiu del que tenim ara com ara. 

La primera d'aquestes trinxeres defensa que Espanya és una nació immemorial –recordeu els celtibers– que, segons la versió, va sobreviure a la dominació musulmana, visigoda i fins i tot romana. “La nación más antigua de Europa”, per dir-ho com Rajoy. És una concepció essencialista que s'emmiralla en altres narratives nacionalistes, com la grega o l'hebrea. Ara bé, a diferència d'aquestes, l'essencialisme espanyol no disposa de cap evidència sòlida, com ara una llengua o una religió, per justificar l'existència multisecular de la seva nació i ha d'arrapar-se a una etèria consciència nacional eterna. El problema que té és justificar d'on neix aquesta consciència. Podien sentir-se “espanyols” Trajà o Recesvint, si aquest país mai no havia existit? La resposta és, òbviament, no. De fet, privada de la transcendència divina que el nacionalcatolicisme atribuïa a Espanya, la perspectiva mitològica resulta intel·lectualment molt poc convincent per a una societat secularitzada com la nostra.

La segona trinxera espanyolista sosté que Espanya “com a nació” apareix amb la unió d'Isabel de Castella i Ferran d'Aragó. Aquest enllaç constituiria un moment zero de la història que segellaria l'aparició simultània d'un estat i una nació unificats per sempre més. Aquesta perspectiva, però, també té limitacions. D'una banda, les institucions comunes a les corones peninsulars van ser escasses fins al segle XVIII, i això fa difícil parlar de l'Espanya dels Àustria com un estat unificat. D'una altra, les possessions dels successius reis van canviar tot sovint i no es limitaven només a l'actual Espanya. Si la nació espanyola hagués nascut de la unió de les corones de Castella i Aragó, lògicament n'hauria de formar part l'illa Sardenya, aleshores i durant molts segles integrada a la Corona d'Aragó. Però Sardenya no és Espanya perquè, en realitat, el conjunt de territoris “espanyols” només passen a configurar un estat unificat quan Castella s'annexiona la Corona d'Aragó amb els decrets de nova plana, just quan l'illa surt de l'òrbita “espanyola”. De fet, parlant amb propietat, aquest 2014 tindria lògica que l'unionisme reivindiqués el tercer centenari de la creació d'Espanya, però sigui perquè li fa angúnia vantar-se d'una annexió, sigui perquè 300 anys li semblen massa poc, prefereix aferrar-se al mite d'Isabel i Fernando encara que aquest grinyoli pertot arreu.

Sigui com sigui, tant la trinxera mitològica com la nacionalestatista tenen un flanc vulnerable: totes dues són ademocràtiques, perquè conceben les nacions com a creades per designi diví o reial, una posició difícil de defensar en una democràcia avançada. És per això que l'espanyolisme més civilitzat fa cert temps que està cavant una darrera trinxera constitucionalista entorn de la Carta Magna, erigint el text de 1978 en últim garant de la realitat nacional d'Espanya. Segons aquest plantejament, Espanya seria una nació –única i indivisible– perquè així ho vam decidir entre tots aprovant la constitució, un plantejament en principi democràtic que fa reposar l'existència de la nació en la voluntat del poble. Aquesta interpretació esdevé tanmateix antidemocràtica si reserva als electors del 1978 en exclusiva la possibilitat de definir l'abast de la nació política. Certament, els catalans de fa 40 anys van aprovar una constitució que legitimava l'existència de la nació espanyola. Però a banda que ho van fer enmig de remor de sabres i com a única alternativa per fugir d'una dictadura, per quin motiu el seu vot hauria de determinar eternament el futur dels seus descendents? Per què no haurien de poder els catalans actuals definir-se com a poble sobirà, encara que els seus pares i avis hi haguessin renunciat fa quasi quatre dècades? Que potser aquells catalans eren moralment o intel·lectualment millors que els actuals? Com deia Thomas Jefferson, cada generació és com una nació independent i té dret a prendre les regnes del seu destí exactament igual com les anteriors. Aquest és, ara com ara, el gran atot del sobiranisme català: enfront de les concepcions mítiques de l'unionisme espanyol, el moviment d'emancipació nacional té uns fonaments pulcrament democràtics.