(Publicat a la secció d'Opinió d'El Punt Avui, 4/06/2014)
El nacionalisme unionista espanyol ha
construït tres trinxeres discursives que, de manera concèntrica,
defensen la idea força que Espanya és una nació i Catalunya no. Les tres
apareixen sovint entrellaçades, però destriar-les i veure'n les
febleses potser permetrà construir un diàleg molt més serè i productiu
del que tenim ara com ara.
La primera d'aquestes trinxeres defensa que
Espanya és una nació immemorial –recordeu els celtibers– que, segons la
versió, va sobreviure a la dominació musulmana, visigoda i fins i tot
romana. “La nación más antigua de Europa”, per dir-ho com Rajoy.
És una concepció essencialista que s'emmiralla en altres narratives
nacionalistes, com la grega o l'hebrea. Ara bé, a diferència d'aquestes,
l'essencialisme espanyol no disposa de cap evidència sòlida, com ara
una llengua o una religió, per justificar l'existència multisecular de
la seva nació i ha d'arrapar-se a una etèria consciència nacional
eterna. El problema que té és justificar d'on neix aquesta consciència.
Podien sentir-se “espanyols” Trajà o Recesvint, si aquest país mai no
havia existit? La resposta és, òbviament, no. De fet, privada de la
transcendència divina que el nacionalcatolicisme atribuïa a Espanya, la
perspectiva mitològica resulta intel·lectualment molt poc convincent per
a una societat secularitzada com la nostra.
La segona trinxera
espanyolista sosté que Espanya “com a nació” apareix amb la unió
d'Isabel de Castella i Ferran d'Aragó. Aquest enllaç constituiria un
moment zero de la història que segellaria l'aparició simultània d'un
estat i una nació unificats per sempre més. Aquesta perspectiva, però,
també té limitacions. D'una banda, les institucions comunes a les
corones peninsulars van ser escasses fins al segle XVIII, i això fa
difícil parlar de l'Espanya dels Àustria com un estat unificat. D'una
altra, les possessions dels successius reis van canviar tot sovint i no
es limitaven només a l'actual Espanya. Si la nació espanyola hagués
nascut de la unió de les corones de Castella i Aragó, lògicament
n'hauria de formar part l'illa Sardenya, aleshores i durant molts segles
integrada a la Corona d'Aragó. Però Sardenya no és Espanya perquè, en
realitat, el conjunt de territoris “espanyols” només passen a configurar
un estat unificat quan Castella s'annexiona la Corona d'Aragó amb els
decrets de nova plana, just quan l'illa surt de l'òrbita “espanyola”. De
fet, parlant amb propietat, aquest 2014 tindria lògica que l'unionisme
reivindiqués el tercer centenari de la creació d'Espanya, però sigui
perquè li fa angúnia vantar-se d'una annexió, sigui perquè 300 anys li
semblen massa poc, prefereix aferrar-se al mite d'Isabel i Fernando
encara que aquest grinyoli pertot arreu.
Sigui com sigui, tant la
trinxera mitològica com la nacionalestatista tenen un flanc vulnerable:
totes dues són ademocràtiques, perquè conceben les nacions com a
creades per designi diví o reial, una posició difícil de defensar en una
democràcia avançada. És per això que l'espanyolisme més civilitzat fa
cert temps que està cavant una darrera trinxera constitucionalista
entorn de la Carta Magna, erigint el text de 1978 en últim garant de la
realitat nacional d'Espanya. Segons aquest plantejament, Espanya seria
una nació –única i indivisible– perquè així ho vam decidir entre tots
aprovant la constitució, un plantejament en principi democràtic que fa
reposar l'existència de la nació en la voluntat del poble. Aquesta
interpretació esdevé tanmateix antidemocràtica si reserva als electors
del 1978 en exclusiva la possibilitat de definir l'abast de la nació
política. Certament, els catalans de fa 40 anys van aprovar una
constitució que legitimava l'existència de la nació espanyola. Però a
banda que ho van fer enmig de remor de sabres i com a única alternativa
per fugir d'una dictadura, per quin motiu el seu vot hauria de
determinar eternament el futur dels seus descendents? Per què no haurien
de poder els catalans actuals definir-se com a poble sobirà, encara que
els seus pares i avis hi haguessin renunciat fa quasi quatre dècades?
Que potser aquells catalans eren moralment o intel·lectualment millors
que els actuals? Com deia Thomas Jefferson, cada generació és com una
nació independent i té dret a prendre les regnes del seu destí
exactament igual com les anteriors. Aquest és, ara com ara, el gran atot
del sobiranisme català: enfront de les concepcions mítiques de
l'unionisme espanyol, el moviment d'emancipació nacional té uns
fonaments pulcrament democràtics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada