Sesquilingüisme, semilingüisme, semibilingüisme, bilingüisme receptiu, bilingüisme actiu

Em demanen informació sobre aquests termes, i el que em surt és això:
1. El terme sesquilingüisme no és gaire usat, i té dues interpretacions, que jo sàpiga:
1. Competència productiva en Lx i només receptiva en Ly, Aparentment ve d'una obra de Hocket (veg. aquí i aquí). Semblen relacionar-ho més aviat amb situacions de substitució.
2. Situació social en què només una part d'una comunitat sap una segona llengua. En teniu exemples aquí. Sembla que prové de Pilch (1976: 152)
2. El terme semibilingüisme tampoc té gaire ús: en català, Montoya (2000) l'ha usat per referir-se a parlants de la llengua expansiva que adquireixen parcialment la llengua recessiva, com ara alacantins a qui els parles els eduquen en castelà però tenen el català com a L2 no del tot ben apresa.
3. El terme semilingüisme (o doble semilingüisme) es refereix a una hipòtesi llançada per Hansegard als 70, segons la qual els immigrants finesos a Suècia escolaritzats en suec no sabrien bé ca de les dues llengües. Aquesta hipòtesi és rebutjada fortament per la majoria d'especialistes en bilingüisme. No confonguem aquest terme amb la resta. Ex. en dues obres de prestigi: l'enciclopèdia de Baker i també a Cunningham-Anderson i Anderson (2002).
4. Pel que fa bilingüisme passiu i bilingüisme receptiu també tenen dos usos principals:
1. Competència: capacitat de parlar (i entendre) una llengua i d'entendre'n una llengua sense saber-la parlar. Hugo Baetens Beardsmore, als seu Principis bàsics del bilingüisme, recomanava usar receptiu, perquè de fet en la comprensió hi ha activitat neurològica important, per tant no és una situació "passiva".
2. Ús: els dos termes s'usen -al costat de termes com conversa bilingüe per referir-se a interaccions en què els interlocutors parlen llengües diferents, però que uns i altres entenen mútuament.
Proposta:
1. Cal diferenciar clarament i sistemàticament entre coneixements i ús de la llengua.
2. Cal evitar les denominacions ambigües
3. El terme semilingüisme i doble semilingüisme fan referència a la hipòtesi de Hansegard (1975) i Skutnabb-Kangas (1984): parlants limitats en dues llengües. No el barregem amb els altres.
4. Les formes sesquilingüisme i semibilingüisme no estan clarament definides i tenen poca extensió. En caalà sembla que només les usa un autor, i no estan registrades a Garcia (2009), Baker (2009), Spolsky i Hut (ed.) (2008), Swan et al. (2004), Ruiz, Sanz i Solé (2001) o Boix i Vila (1998). Crec millor deixar-los de banda.
5. Pel que fa a la competència, el term més transparent i escaient és bilingüisme receptiu, paral·lel de bilingüisme productiu. De fet, poden combinar-se de manera elegant: trilingüe productiu en X i Y i receptiu en Z.
6. Pel que fa a l'ús, el terme més clar sembla ser conversa bilingüe, encara que sota aquest rètol poden empaar-se altres comportaments com els discursos alternats.