Desaparició del català? Entre les enquestes i el Club Súper 3

El català és una llengua amb problemes; amb molts de problemes. Però n'hi ha prou de fer un cop d'ull comparatiu a la resta de llengües sense estat propi (o simplement propici) per entendre que ja voldrien molts plorar amb els nostres ulls.

Entre les dades que el català té majoritàriament de cara hi ha la de transmissió intergeneracional de la llengua. Ara com ara, i d'acord amb les dades de què disposem, els dos únics llocs on aquesta xifra és negativa és a la Catalunya Nord i a l'Alguer. En altres paraules, només en aquests dos territoris els catalanoparlants deixen de transmetre la seva llengua als fills de manera significativa o, per a ser més precisos, només en aquests dos territoris el percentatge de persones que parl(av)en català amb els pares és superior al dels que el parlen amb els fills. Això és el que es veu als dos gràfics adjunts, provinents de l'anàlisi que Torres (2007) fa de les enquestes del 2003 i 2004 arreu del domini lingüístic.

En altres paraules: independentment de l'arribada de parlants d'altres llengües, que ha estat massiva al llarg de tot el segle passat i durant els darrers anys, és inexacte dir que el català es troba en la fase crucial de la substitució lingüística, perquè els catalanoparlants actuals no estan deixant de transmetre el seu idioma en família. De fet, si més no a Andorra i a Catalunya, les dades reflecteixen captació de nous parlants, no pas pèrdua, és a dir que hi ha segments significatius de pares de primera llengua altra que el català que parlen en català als seus fills.

Ja em perdonareu, però aquesta és exactametn la impressió de qualsevol que hagi passejat amb l'orella atenta per la festa dels súpers d'aquest cap de setmana. Una festa en què la gran majoria de nens (es) parlaven en català, desmentint una vegada més aquella lletania de "l'hem perdut el pati". Certament, a l'Anella Olímpica de Barcelona s'hi sentia, a més de català, altres llengües. Però això no és el més important. Molt més significatiu era constatar que hi havia moltes famílies en què els pares parlaven en castellà entre ells i català amb els fills. O alternaven entre català i castellà, tots dos amb accent andalusat. En aquesta festa,, si mé no, les dades de les enquestes es convertien en persones amb cara i ulls. En moooooltes persones amb cara, ulls i biografies.

Que tot està fet? Ni parlar-ne. Jo, per exemple, encara vaig trobar la festa massa caucàsica -hi havia menys cares magribines, subsaharianes, ameríndies o asiàtiques de les que veig pels carrers de Barclona. Això és un fet. El català encara no capta bé els fills de les noves immigracions. Però d'això als plors continus d'alguns opinadors hi ha una distància còsmica. I francament, no té sentit desesperar-se quan les coses no estan tan malament.


Font: Torres i Pla, Joaquim. 2007. "L'ús familiar i la transmissió lingüística intergeneracional." Pp. 41-63. A: Llengua i societat als territoris de parla catalana a l'inici del segle XXI. L'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord; la Franja, Illes Balears i Comunitat Valenciana. E. Querol (coord.), E. Chessa, N. Sorolla, i J. Torres. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Vicepresidència, Secretaria de Política Lingüística.

Des de Suècia, amb interès

Els catalans hauríem de mirar-nos més de prop el que es cou per Escandinàvia. Per més que hi faci fred, són un conjunt de països civilitzats, democràtics i socialment avançats dels quals podem extreure lliçons de prou utilitat. De fet, no és tan difícil de fer una comparació entre aquests països i les societats ibèriques. Com als nostre verals, a la zona hi ha hagut, històricament, dues potències enfrontades -Suècia i Dinamarca- i unes quantes nacions menors -Noruega i Finlàndia, però també Islàndia, les Fer-Oer, etc.- normalment ocupades pels seus veïns. L'emancipació lingüística dels petits és molt recent, i no ha estat fins l'expansió de l'anglès com a llengua franca que s'han reduït les pretensions hegemòniques dels germans grans de la regió.

El CUSC-UB i la Xarxa CRUSCAT-IEC hem muntat un parell d'actes per acostar-nos a una d'aquestes societats, concretament la sueca. Els propers dies 23 i 24 d’octubre la Professora Inger Lindberg, de la Universitat d'Estocolm, impartirà les següents conferències:

Dijous 23 d’octubre , 18.00 - 20.00h: LANGUAGE TEACHING AND LEARNING IN SWEDEN Aula 0.1 – Edifici Josep Carner

Divendres 24 d’octubre , 10.00 - 12.00h LINGUISTIC INTEGRATION OF ALLOGLOT STUDENTS IN THE SWEDISH EDUCATIONAL SYSTEM Aula 0.1 – Edifici Josep Carner

Inger Lindberg és professora a la Universitat d’Estocolm, i també investigadora de l’Institut «Swedish as a Second Language in Education and Research». Ha treballat i treballa sobre diversos aspectes del multilingüisme a Suècia, especialment en relació amb l'ensenyament i l'aprenenatge del suec per part d'al·loglots.

Una sentència que marcarà fites

Aquesta setmana s'ha filtrat que el Tribunal Constitucional espanyol està enllestint la sentència sobre l'Estatut de Catalunya. Segons aquesta notícia, molt probablement l'alt tribunal descartarà que el coneixement del català a Catalunya hagi de ser obligatori per als ciutadans de Catalunya, tal com dictava l'article 6.2 d'aquest text. Entenc que la notícia deixa la porta oberta a moltes reflexions. A mi se me n'acuden algunes.

En primer lloc, a partir d'una sentència com aquesta, els juristes tindran un problema per justificar racionalment per què el castellà ha der ser de coneixement obligatori. L'Estatut de Catalunya feia derivar l'obligatorietat de saber el català de la seva condició de llengua oficial. Si el Tribunal afirma que l'oficialitat d'una llengua no comporta l'obligació de saber-la, a partir d'ara caldrà argumentar per què el castellà ha de ser de coneixement obligatori. Sí, ja ho sé que ho diu l'article 3 de la Constitució, però la pregunta és: per què ho diu? Només com a reflex de la imposició per la força? Doncs com a mínim fa mal efecte i, francament, és lleig d'explicar. Vull dir que amb aquesta sentència Espanya liquida l'únic argument presentable per justificar l'obligatorietat del castellà; ara, aquesta obligatorietat és una simple imposició arbitrària de la majoria damunt de la resta. I contra les imposicions arbitràries hi ha, com a mínim, la reclamació de la justícia i la llibertat.

Precisament lligada amb aquestes dues nocions se m'acut una segona reflexió que té a veure amb la netedat ètica del procés. És impossible no veure que aquesta sentència està viciada d'origen. L'alt tribunal està compost quasi exclusivament per jutges castellans -en el sentit etnonacional del terme- nomenats per les cúpules -castellanes- dels dos principals partits espanyols. Vaja, com si un tribunal compost només per homes hagués de dictar sentència en casos de violacions de dones. Oi que faria molt lleig? Doncs ara, aquests jutges castellans dictaminen que no volen que els castellans hagin d'aprendre català si van a viure a Catalunya, mentre accepten que els catalans han de saber castellà. No cal ser gaire intel·ligent per notar un cert tufet d'etnocentrisme en la sentència. I no cal ser un crac de l'argumentació per dir que la sentència d'un tribunal etnocèntric és inacceptable. Que potser és "legal" o "constitucional"? Potser sí. Però també eren "legals" les sentències que jutges blancs imposaven a favor de l'apartheid a Sud-Àfrica, i això no les feia èticament millors.

Una tercera reflexió té a veure amb la tècnica jurídica emprada en la redacció de l'article 6.2 de l'EAC. Per curar-se en salut, el legislador va incloure en aquest article l'obligatoiretat de saber les dues llengües -pensant que així no tombarien l'obligatorietat de saber català. Ara caldrà veure com s'arregla la cosa, però ens podem trobar amb la paradoxa que l'Estatut ribotat i emasculat inclogui l'obligació de saber castellà però no pas de saber català. Ja tindria gràcia, la cosa...

Una sentència d'aquesta mena és comprensible atesa la història de l'Estat espanyol. Al capdavall, l'Espanya actual és essencialment el resultat de l'annexió a Castella dels altres regnes hispànics durant el segle XVIII i XIX. Una sentència com l'anunciada reblarà el clau i tornarà a deixar clar que Espanya no vol ser un projecte comú, sinó un projecte castellà en què els no-castellans només podem fer de comparses. Posats a buscar antecedents, cal recordar que la difunta Iugoslàvia mai no va arribar a un nivell d'imperialisme intern tan agosarat com aquest. I recordar que el nacionalisme quebequès modern va començar sota un eslògan molt senzill: Maîtres chez nous, és a dir, amos a casa nostra. Abans que ens en facin fora del tot.

Una mani

Diumenge 28 de setembre, liderats per Ciudadanos i el PP, es van manifestar a Barcelona 4-5.000 persones en contra de les polítiques lingüístiques de normalització del català i el basc i en favor de la supremacia del castellà arreu de l'Estat espanyol. Més enllà de l'habitual retòrica enfarfegosa i victimista, les cròniques de La Razón o l'ABC deixen ben clar el tarannà profundament nacionalista de l'acte: sense anar més lluny, entre els eslògans més corejats hi havia "yo soy español", una exhibició d'identitat sorprenent en uns presumptes no-nacionalistes que no identifiquen llengua i col·lectivitat. Però el més interessant de tot és la quantitat de manifestants. Tenint en compte el suport polític i mediàtic rebut, els 4-5.000 assistents -inclosos els vinguts del País Basc i les Illes, com a mínim- són una xifra més aviat modesteta; vaja, n'hi ha prou de recordar que la participació a les manifestacions per la independència de l'11 de setembre passat més que triplicaven aquesta xifra i com els mitjans s'ompliren la boca de cansament, desafecció, etc. D'on es dedueix, diria jo, que la suposada marginació del castellà no acaba d'arrossegar gaire gent. L'entrada de Ciudadanos al Parlament no sembla haver provocat aquella espiral d'oposició a la política de recuperació de la llengua amb què somiaven els seus impulsors. Més tranquils tots plegats...

Algunes referències útils: Pānini (पाणिनि), Dant, Herder, Fishman, Ethnologue

Comença el curs, i podem aprofitar aquest espai per penjar-hi informacions útils per a la formació en sociolingüística. De moment, com que es tracta d'introduir-nos en què és la sociolingüística en general, n'hi posarem algunes que si no veniu per classe potser us semblaran inconnexes:

• Alguna informació sobre un dels primers codificadors del món: Pānini (पाणिनि), en aquesta pàgina i en aquesta altra.
  
• Un dels primers textos romànics a reflexionar sobre la codificació: el De vulgari eloquentia del Dant: aquí hi ha el text en llatí (també aquí) i aquí el teniu traduït al castellà;
• Algunes dades sobre Johannes Gottfried von Herder: la seva entrada a la wikipedia en anglès (em sembla força correcta; en català és molt més curta), la pàgina oficial de la Fundació Herder (en anglès i alemany) i una altra d'on descarregar-ne textos;
  
• La pàgina oficial de Joshua A. Fishman;
• La pàgina de l'Ethnologue.
  

Sobre consciència metalingüística i etnolingüística

Sobre consciència metalingüística i etnolingüística

Conversa d’esmorzar amb en Pol de 3.10 anys.

1. POL: Hem coneixat una nena que no és del país dels catalans.
2. PARE: Ah sí? I d’on és?
3. POL: no ho sé... i diu «¿qué pasa?»
4. PARE: I en què parla?
5. POL: Diu «eig eig ai glei...»
6. PARE: I com es diu?
7. POL: Èingel.
8. (...) i és pequenya [amb fonètica catalana i un somriure trapella]
9. PARE: Ah sí?
10. POL: saps què? pequenya vol dir morena.
11. (uns minuts després)
12. PARE: Pol, què vol dir pequenya?
13. POL: Pequenya vol dir morena. (...) En italià. (...) Ho sé perquè ho va dir la Sussi. [Vol dir la Giusi, mestressa de la casa rural llombarda on va passar uns dies a l’estiu]


Més enllà dels prejudicis paterns, l’exemple és fantàstic. Amb tres anys i 10 mesos, en Pol té clara consciència que hi ha llengües diferents, i algunes ja les sap identificar pel nom. Identifica clarament algunes llengües amb col•lectivitats humanes ("el país dels catalans"). Sense saber-ne gaire, és capaç d’alternar al castellà en casos de distinció fina –el qué pasa era en castellà sens dubte. Però també juga amb les llengües, com demostra amb el pequenya. La pregunta que queda ara és: d’on ve la nena? què parla, en realitat? S’obren les apostes.

Sobre varietats imaginades: un treball sobre el castellà parlat a Catalunya

La col·lega Neus Nogué em passa un treball d'un professor de la universitat de Leipzig, el Prof. D. Carsten Sinner 1. En aquest treball, l'autor fa una anàlisi de la relació entre els catalans i el castellà que parlen, partint d'un petit nombre d'entrevistes (n=40), amb especial atenció per com es (re)creen les identitats mitjançant el discurs. El tema és sens dubte interessant i, com apunta l'autor, poc estudiat; però trobo l'article feble, en part per qüestions metodològiques, en part per mancances empíriques, i en part perquè està llastat pel que, al capdavall, semblen prejudicis poc fonamentats. Però anem a pams.

El primer punt discutible és la premissa sobre la qual s'estructura tot el treball. L'autor parteix del pressupòsit que existeix una varietat de castellà parlat a Catalunya, i en parla tothora com d'una varietat. Resulta, però, que aquesta presumpta varietat lingüística no és definida enlloc; l'únic que sembla configurar-la és la seva condició de castellà interferit pel català. Ara bé, és obvi que no tothom a Catalunya parla un castellà interferit pel català. En la realitat quotidiana, la diversitat de castellans és enorme -des dels parlars ceceantes d'immigrants andalusos, el castellà andalusat de la perifèria urbana de moltes ciutats, el castellà de catalanoparlants de classes mitjanes quasi sense accent, el castellà acatalanat en graus molt diversos... Penseu, per posar un exemple senzill, si els xicots d'Estopa parlen el mateix castellà que en Joan Puigcercós o la Júlia Otero. Més encara: tal com vaig mirar de posar de manifest a Vila (2004)2, la major part del castellà parlat a Catalunya de manera quotidiana no és el castellà acatalanat dels catalanoparlants, sinó els molts castellans L1 d'immigrants vells i nous i part dels seus fills. O el que és el mateix: a Catalunya, per raons estrictament demogràfiques, l'ús del castellà acatalanat és fortament minoritari, i això en termes estrictament quantitatius. Val a dir que això que afirmo -la diversitat de parlars castellans usats a Catalunya- coincideix exactament amb el que opinen els mateixos informants de 'estudi, els quals evoquen constantment aquesta gran diversitat de castellans (de catalanoparlants grans, de catalanoparlants joves, d'immigrants, de fills d'immigrants castellans...). Però per a l'autor, la hipòtesi del castellà de Catalunya sembla massa preciosa i s'hi aferra sense tanmateix donar-hi suport empíric seriós.

El segon punt discutible de l'article té a veure amb les ideologies lingüístiques en relació amb el castellà acatalanat. L'autor constata correctament que aquesta varietat és bescantada per tothom, tant els catalanoparlants que el parlen (o no) com pels castellanoparlants que (no) la parlen. Davant d'aquesta realitat, l'autor adopta una posició diguem-ne activista, i opta per reivindicar la bondat del (presumpte) castellà de Catalunya. Sinner opina que caldria recollir-ne els trets a les obres descriptives del castellà igual com els geolectes andalusos, canaris, etc., per tal de normalitzar la relació dels catalans amb el "seu" castellà. Això, a més, legitimaria aquesta (presumpta) varietat davant dels castellanoparlants nadius. El problema és doble: d'una banda, quan parlem del castellà acatalanat no parlem d'un geolecte del castellà, sinó sobretot d'un conjunt d'interferències d'una L1 en una L2 que són especialment presents en el parlar dels qui menys usen aquesta llengua. Vull dir que si algú volgués descriure aquests trets a fons -més enllà de l'anècdota de la rachola, el plegar i el pamtumaca- hauria de fer l'inventari exhaustiu de totes les possibilitats d'interferència català>castellà... i donar-les per bones en castellà! I novament toparia amb la paradoxa: els qui parlen castellà habitualment a Catalunya usen una llengua molt poc interferida -ja ho vam veure amb el treball de Galindo (2006)3 sobre un corpus de converses espontànies de preadolescents de tot Catalunya. El castellà veritablement acatalanat que Sinner sembla voler reivindicar té un pes discret en l'ecosistema comunicatiu català, perquè els seus parlants s'expressen preferentment en català. D'altra banda, aquesta proposta de legitimació toparia amb un universal sociolingüístic de difícil solució: arreu del món, els parlants nadius es conceben com a model de la seva llengua, especialment contra els parlants no nadius. De debò vol algú reivindicar el castellà acatalanat, més enllà de l'anècdota, enfront del parlar dels nadius? I per què haurien de renunciar els castellanoparlants nadius al seu capital simbòlic enfront dels no-nadius? Per caritat? Novament, sembla una vana il·lusió: mentre el presumpte castellà de Catalunya només sigui un conjunt d'interferències, la seva reivindicació toparà amb l'interès dels nadius... i d'aquells no nadius que s'esforcen a alliberar-se dels seus estigmes per tal que els primers els acceptin. De fet, algun dels exemples que aporta Sinner en aquest sentit de defensa de la propietat de la llengua són ben sucosos, com ara a l'extracte 35, on un informant que deu treballar en una editorial confessa que reben queixes de lectors perquè algun dels seus traductors té un nom català!

Finalment, el treball conté algunes consideracions que són senzillament errònies. A banda de detalls menors, com quan fa sinònims estrictes llegar i arrivar en castellà (pàg. 165), el text en qüestió dóna un tractament estrictament equivocat a la noció castellà/castellano. Encara que sembli sorprenent, Sinner titlla d'innovador (pàg. 171) el fet que els catalans emprin aquest terme com a gentilici per a les persones originàries de l'antic regne de Castella -i, per extensió, als castellanoparlants (espanyols). L'autor no sembla adonar-se que aquest és precisament l'ús originari del terme, amb una tradició que es remunta com a mínim a l'edat mitjana. O sigui que es fa difícil de veure en què pot resultar innovador. Només se m'acut pensar que aquí topem amb un error d'expressió, ja que l'ús del gentilici castellà és analitzat a bastament en la bibliografia que el mateix Sinner cita (només cal pensar en Woolard 1989).

Fet i fet, diria que el treball pateix d'un prejudici no pas inhabitual en alguns cercles que analitzen el castellà parlat a Catalunya. Conscient de la natura relliscosa del tema -al capdavall, parlem d'una societat amb un conflicte lingüístic d'intensitat variable- l'especialista que entra a analitzar aquesta llengua sent la necessitat de legitimar l'existència del seu objecte d'estudi. Irònicament, això pot portar a mecanismes de legitimació que recorden els dels nacionalismes més romàntics, com ara el d'emfasitzar l'homogeneïtat interna de la varietat analitzada, fent-ne una varietat; exagerar-ne la historicitat -Sinner deixa entendre que el castellà ha estat àmpliament emprat als països del llengua catalana des del segle XV, fins i tot amb poblacions autòctones monolingües hispanòfones (pàg. 159), quan és obvi que les primeres poblacions demogràficament significatives d'hispanòfons a Catalunya daten del segle XX (cf. Vila 2006)4; o abanderar-ne la bondat intrínseca fins al punt de reclamar-ne la inclusió a les obres de referència. Francament, no crec que a la recerca sociolingüística sobre el castellà a Catalunya calguin aquests excessos paranacionalistes. Els parlars castellans poden ser analitzats sense que calgui fer-ne bandera. Hom pot entendre que l'investigador s'afeccioni al seu objecte d'estudi, però d'aquí a pledejar pel reconeixement d'unes formes de parlar que ningú no defensa hi ha una distància qüestionable. Sobretot quan aquesta posició condueix a la cosntrucció de varietats imaginades que poden servir a propòsits reivindicatius, però no pas per avançar en el camí del coneixement.

_______________________________________

1 Sinner, Carsten. 2002. "The construction of identity and group boundaries in Catalan Spanish." Pp. 159-186 A: Us and others: social identities across languages, discourses and cultures editat per A. Duszak. Amsterdam: John Benjamins.

2 Vila i Moreno, F. Xavier. 2004. "El català i el castellà a començaments del mil·lenni a Catalunya: condicionants i tendències." Pp. 29-51 in Les llengües a Catalunya. Cicle Joan Coromines III edited by L. Payrató and F. X. Vila i Moreno. Barcelona: Fundació Caixa de Sabadell.

3 Galindo, Mireia. 2006. "Les llengües a l'hora del pati. Usos lingüístics en les converses dels infants de primària a Catalunya." Tesi doctoral inèdita Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona, Barcelona.

4 Vila i Moreno, F. Xavier. 2006. "Llengües i població a Catalunya: algunes tendències demolingüístiques rellevants." in Seminari: La multiculturalitat i les llengües, Centre Ernest Lluch -CUIMP, Barcelona, 10 d'octubre 2006.