Apunts per a una valoració de l'AILA 2008 (2): aspectes positius - i d'altres

A l'AILA 2008 d'Essen també hi va haver coses positives, però a parer meu es van trobar més en les comunicacions i els simposis que en les ponències. Aquí, esclar, la visió depèn de què va veure cadascú. Jo vaig seguir diverses coses, entre les quals destacaria els treballs sobre política lingüística universitària i el simposi sobre política lingüística a les institucions europees organitzat per Ulrich Ammon. Aquest segon va permetre veure un conjunt de primeres espases -Theo van Els, Abraham de Swaan, Ulrich Ammon...- dissentint sobre el que calia fer en relació amb el multilingüisme a Europa. I val a dir que em va encantar sentir com de Swaan deia que el neerlandès s'acostava cap a l'estatus de llengua minoritzada -la meva conclusió després d'un mes als Països Baixos!

Pel que fa al primer, hi va haver diverses comunicacions que presentaven com es gestiona la presència de l'anglès i els estudiants estrangers a Noruega, Suècia, Dinamarca o Finlàndia. La gràcia de la qüestió és que el simposi era organitzat per gent que volia eixamplar la presència de l'anglès, o sigui que podies sentir amb la màxima comoditat els seus arguments i els problemes amb què topaven. Alguns potser us sonen:

• Els estudiants estrangers quasi no aprenen llengües locals; de fet, bona part dels que van a Escàndinàvia diuen explícitament que hi van per aprendre... anglès.
• Els estudiants locals no tenen gaire més nivell d'anlès que els Erasmus i similars. Vist des d'aquí la cosa té la seva gràcia, però aquest punt era molt important per als promotors de l'anglès, perquè els permetia dir "Ei, estrangers, veniu, que no estareu en inferioritat davant dels escandinaus!".
  
• Els estudiants estrangers interactuen bàsicament amb altres estrangers i amb conacionals, però molt poc amb nacionals (menys del 20% dels seus contactes!). Com que a més a més rarament coincideixen amb anglòfons nadius, encara que millorin en fluïdesa i lèxic, l'anglès que aprenen és una varietat de segona llengua: l'Euroenglish, és a dir l'anglès continental europeu. Un conjunt de varietats inestable, totes elles molt marcades per les primeres llengües, que nomoés coneixen un cert procés d'anivellament - per exemple, els francesos deixen de dir Ze ouse ('the house') o I sinke ('I think') i passen a dir coses com De ouse i I tinke, però no van gaire més enllà. Es fossilitzen, vaja. Com tots els altres.
  

Jo vaig trobar especialment interessant el model universitari finlandès. Sintetitzant, direm que a Finlàndia costa molt d'engegar un postgrau en anglès, i que normalment el fan al costat d'un altre en finès. Això sí, l'educació a Finlàndia és gratuïta fins i tot pels estrangers: costa molt entrar-hi -és molt competitu- però un cop dins tot és de franc. Aquest model sobta perquè és senzillament antiintuïtiu: a la majoria del nostre entorn (però no a l'Estat espanyol), els postgraus en anglès són màquines de fer calés a costa d'estudiants estrangers, sobretot de fora de la Unió Europea - xinesos i fills de xeics àrabs, per a entendre'ns. Així doncs, quin interès poden tenir els finlandesos a pagar l'educació als guiris? Molt senzill: l'alumnat estranger està obligat a aprendre finès (o suec, a les universitats suecòfones), i els postgraus estan molt vinculats a les empreses locals. Des d'un bon començament, els alumnes treballen per a Nokia o altres empreses de tecnologia punta. En altres paraules: els màsters en anglès de Finlàndia no són una via per a subvencionar universitats deficitàries com a Holanda, sinó una manera d'atreure personal altament qualificat que cobreixi les necessitats d'immigració amb talent del país. Això sí que és tenir les idees clares!

Finalment, l'AILA 2008 confirma que el camp de la lingüística aplicada es correspon cada vegada més amb la interpretació angloamericana del terme, és a dir, amb el camp de l'aprenentatge, l'ensenyament i l'adquisició de les llengües. N'hi havia prou de donar un cop d'ull al programa per veure-ho: les ponències i comunicacions sobre aquests temes estaven agrupades en línies força precises ("mother tongue education, standard language education, language evaluations, assessment and testing...); aquests rètols contrastaven amb àrees molt més àmplies com sociolinguistics o psycholinguistics. Caldrà tenir-ho en compte si ens plantegem d'anar al pròxim congrés que es farà a Pekin/Beijing.

Apunts per a una valoració de l'AILA 2008 (1): aspectes negatius

S'ha acabat el 15è congrés de l'AILA i amb ell les vacances. Aquí teniu alguns elements per a la valoració del congrés. Començaré per la part negativa, i ja parlarem dels aspectes positius més endavant.

Segurament el més negatiu del congrés ha estat alguns dels aspectes de l'organització i la tria de les ponències centrals. Pel que fa a l'organització general, diguem que era millorable: en termes d'infraestructura, es basava en dos campus molt allunyats i a sobre distants de zones de restaurants, cosa que sovint feia complicat de dinar. Els edificis estaven ben senyalitzats, però les comunicacions s'escampaven per molts llocs diferents i calia anar fent excursions llarguíssimes. Finalment, alguns vam topar amb nombrosos problemes estrictament atribuïbles a la baixa qualitat dels ordinadors i problemes de programari.

Pel que fa a les ponències plenàries, en general van ser fluixes. La millor, la de Jim Cummins, tot i que com sempre molt americanocèntrica. La primera, sobre Sud-Àfrica, no vam ser a temps d sentir-la. La de Franceschini, Multilingualism: Research Opportunities, va ser un recordatori de les moltes àrees sobre les quals es pot treballar amb la idea de constituir un camp de recerca -el multilingüisme- tan autònom com discutible. També hi va haver tres ponències especialment decebedores: la de Shi-Xu, Reconstructing Eastern Paradigms of Discourse Studies; la de Konrad Ehlich, Modalitäten der Mehrsprachigkeit; i la de Claire Kramsch, Third places in Applied Linguistics. Pel que fa a la primera: va ser un simple pamflet en què es blasmava la recerca occidental i s'idealitzaven els valors de la recerca suposadament oriental, tot plegat amanit amb bromes dolentes i referències contínues als Jocs Olímpics (sí sí, tots els xinesos que vaig sentir hi van fer referència!). En tot cas, se'm fa difícil descriure les bestieses que es van arribar a dir: d'acord amb el ponent, els punts febles de la recerca occidental eren la seva dèria per les oposicions binàries, la seva insistència a presentar les societats orientals com a totalitàries, i la seva preocupació per la competència i el conflicte. Per tal d'evitar-les, l'autor suggeria (1) fixar-se en la recerca oriental (en la qual incloïa l'asiàtica, l'africana i la llatinoamericana...) -morin les oposicions binàries!; (2) deixar de pensar en el totalitarisme (així potser s'esvaeix...); i (3) apostar per l'harmonia intrínseca del món oriental (com al Tibet, a Myanmar, a Ruanda, a Sud-Àfrica o a Bolívia, per parlar de societats que neden en la tranquil·litat d'esperit, suposo). Al final de la ponència, el regust era paradoxal: en comptes d'una ponència sobre anàlisi del discurs tenies la sensació que t'havien col·locat una exaltació de l'intervencionisme de Xina a Àfrica i Llatinoamèrica sota l'etiqueta de l'antiimperialisme. I no podies deixar de pensar en el genocidi de Darfur i el suport del règim xinès a les autoritats del Sudan. Sort que parlàvem de lingüística!

Les altres dues ponències no van ser gaire millors. La d'Ehlich va ser un reguitzell de tòpics tan intranscendents que la vaig poder seguir en alemany... sense saber-ne. La de Kramsch, en canvi, va anar en una altra línia: verbositat intranscendent. Va venir a dir que quan hi ha oposicions entre dos elements, tot sovint pot aparèixer un "tercer espai" que pot voler dir gairebé qualsevol cosa.

Total, que si per les ponències fos, l'AILA 2008 hauria estat un veritable fracàs.

Una resposta al Manifiesto - de Rafael Torner (amb permis seu, esclar)

1. El concepte de lengua común se'l treuen de la màniga, però no té cap valor jurídic, almenys de moment, en l'ordenament espanyol, per molt que els manifiestantes el posin sempre que poden a la vora de lengua oficial, que sí que té valor jurídic. Naturalment, per als manifiestantes, el valor jurídic de llengua oficial és radicalment diferent si s'aplica al castellà que si s'aplica al català (ni que sigui limitant-ne l'oficialitat a Catalunya): de fet, tot el manifest va d'això.

2. Em sembla que del que diu el Manifiesto en aquesta petició 1 que cita en Puigpelat, no se'n desprèn clarament que ells considerin que els territoris tenen drets.

3. En canvi, crec que cal destacar que en la premissa 1 hi ha un argument circular, indigne de tan eminents filosòfs, que, en esquema diu el següent:
(1) totes les llengües oficials a l'Estat són igualment espanyoles
(2), però "solo una de ellas es común a todos, oficial en todo el territorio nacional y por tanto sólo una de ellas -el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida [...]"; (3) hi ha, doncs, una asimetria entre les llengües oficials espanyoles
(4), però això "no implica injusticia (?) de ningún tipo"
(i 5) perquè [i ara hom esperaria alguna mena d'argument moral, ja que parlem d'injustícia]..., doncs perquè "sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático". Genial: un argument circular en què els fets jurídics consumats són presos com si fossin arguments morals... per justificar el mateix fet consumat. I de passada, ves per on, ara que ja havíem entès aquell pensament tan elaborat que diu que "las lenguas no tienen derechos", resulta que sí que gaudeixen (?) de deures: efectivament, la llengua castellana "goza del deber constitucional de ser conocida". Apa.

4. El tema de fons. Diu Puigpelat: "El tema de fons, doncs, és molt simple: hi ha llengües de primera i de segona. El castellà és una llengua de primera. El català, el gallec o l'èuscar són llengües de segona. Crec que, fins aquí, tothom està d'acord" Tothom d'acord, en això? Inclou (ha d'incloure) els catalans, aquest acord? I llavors resulta que "la disjuntiva" és entre "si cal fer alguna cosa per promoure i conservar les 'llengües de segona'" o no cal?

Puigpelat anomena "eutanàsia passiva" la medicina -metzina- que ens vol administrar PP, Ciutadans, manifiestantes, etc. i "eutanàsia activa" la que van aplicar Felip V i Franco. Home, a mi em sembla que el que van fer el Borbó i el dictador cal anomenar-ho intent d'assassinat d'una llengua, o sigui, intent de lingüicidi (intent que va anar acompanyat -danys colaterals- de l'assassinat consumat i gens metafòric de milers de persones humanes que, ves per on, havien defensat o defensaven una forma d'organització de l'Estat que no hauria permès de cap manera l'intent de lingüicidi: aquests assassinats servien perquè se sapigués qui manava, i que la cosa no anava de broma, val a dir, la cosa de la llengua tampoc).

Quant a això del PP, Ciudadanos, els manifiestantes, etc. em sembla que de passiu no en té res: al contrari, és una actitud ben activa: cal reservar-los l'etiqueta de l'"eutanàsia activa". Perquè la resposta dels manifiestantes i companyia a la disjuntiva que diu en Puigpelat NO és pas que no s'ha de fer res per protegir les "llengües de segona", sinó que ells justament actuen per canviar el marc legal i les condicions polítiques, ells volen modificar (a pitjor) les ja prou negatives i discriminatòries condicions legals i polítiques en què viu el català.

I els de l'eutanàsia (relativament) passiva qui serien, llavors? Què us sembla, a vosaltres?

Al català no li calen (almenys en primer lloc) "mesures de protecció especial": el que li cal és que cessin les "mesures de discriminació especial" en què viu, les quals als manifiestantes encara no els semblen prou potents. Quant als altres, els partidaris de l'eutanàsia -relativament- passiva, callen, fan de policia bo, diuen que això que hi ha ara és tan bo, que va tan bé, etc.).

Una cosa és que ells desenfoquin el tema i una altra és que nosaltres hi caiguem. El resultat és que, en comptes de parlar de com es legitima la política lingüística espanyola (la més potent, la que té uns suports jurídics, polítics i de recursos més importants, amb molta diferència) acabem sempre parlant (a la defensiva) de la política lingüística catalana. I és una llàstima, perquè legitimar l'espanyolisme lingüístic no és gens fàcil: cal justificar la desigualtat, la discriminació, l'exclusió, la mentalitat colonial, etc.: la "asimetria que no implica injusticia de ningún tipo". És d'això, si de cas, que ens convé parlar. De moment, els filosòfs del Manifiesto no se n'han sortit gaire bé.

Rafel Torner

Algunes referències en castellà sobre plurilingüisme i nacions

Albert Branchadell, el glotopolitòleg català -amb perdó de la paraula; aviam si en trobem cap de millor- amb més projecció pública a Catalunya i països germans, ens regala amb una de les seves afinades anàlisis a Un manifiesto contra España. Aquest cop apunta contra el darrer Manifiesto i , coherent amb la seva línia, posa negre sobre blanc la idea que cal respectar el plurilingüisme si no es vol posar en perill el projecte d'Espanya mateix Una mica com feia Vileta Demonte pocs abans a La levedad de un manifiesto, per bé que amb menys grapa i molta més comprensió envers els autors del paperet; entre nosaltres, com pot dir que "El Manifiesto es ponderado en sus términos (...)", amb el tufet ultra que supura? Finalment, un tercer article: a La negación del nacionalismo español, Josep Ramoneda exemplifica fins a quin punt els líders del Partit Popular viuen en una contradicció intel·lectualment insostenible entre declarar-se no-nacionalistas i expressar-se contínuament i de manera oberta en termes nacionalistes essencialistes. Tot plegat interessant. Més encara tenint en compte que al seu 37 Congrés del PSOE, celebrat aquest cap de setmana, s'han llançat missatges de defensa de la pluralitat lingüística de l'Estat.

M'arriba encara un altre article, aquest de Juan Carlos Moreno, a Público: Un manifiesto nacionalista. Amb el nom, encertat, ho diu tot. I a més parla de nacionalisme castellanista, tal com deia jo mateix al darrer text. Qüestió de cognoms?

(Acudit extret de Kaos en la red)

En defensa de castellà

Quan s'és a l'estranger, un dels problemes més importants a l'hora d'explicar el que passa amb el català és el fet que en moltes llengües, començant per l'anglès, del castellà se'n diu espanyol. La meva experiència indica que, tenint aquest nom al cap, als nostres interlocutors els costa d'assimilar que uns ciutadans espanyols tinguin cap mena de problema amb la seva llengua -l'espanyol. Si de cas, primer han d'entendre que aquests ciutadans no se senten (del tot) espanyols -i això ja demana un cert esforç- i només aleshores comprenen que hi ha espanyols no-espanyols que voldrien desfer-se de l'espanyol i substituir-lo per una altra cosa. Un embolic, vaja, que té el problema afegit d'haver de plantejar-se en termes polítics abans que lingüístics, i que fa aparèixer el catalanisme com un nacionalisme secessionista d'una realitat prèvia que és Espanya.

La dificultat d'explicació es redueix substancialment quan hom planteja les coses clarament des del prinicipi, i explica que el terme espanyol aplicat a la llengua no és correcte, igual com no ho era el terme iugoslau per al serbocroat i no ho seria el terme suís com a llengua de tot Suïssa. Si s'explica això bé, i es fa veure que el terme espanyol és simplement un intent de legitimar l'expansionisme castellà tradicional a costa de les altres llengües del regne, aleshores les coses encaixen molt més fàcilment. Perquè la història de l'expansionisme castellà és prou coneguda: penseu en l'Imperi dels Àustria, les Guerres de Flandes, l'Armada Invencible, la colonització d'Hispanoamèrica... Per molt que Don Quixot o santa Teresa de Jesús puguin caure simpàtics, l'imperialisme castellà ha fet prou mèrits històrics per gaudir d'una gens envejable reputació al món. I les seves víctimes són, per tant, susceptibles de ser mirades amb més bons ulls.

Dic això perquè a l'hora de respondre al darrer Manifiesto, em sembla que la tria entre espanyol i castellà no és innòcua, i hem de saber-la jugar. Si mai arriba a existir en les nostres consciències amb aquesta denominació, l'espanyol serà la llengua dels espanyols, i com que hi ha molts catalans, i encara més valencians i balears, que s'autoperceben com a tals, encara que siguin catalanoparlants, serà molt difícil evitar que aquest idioma sigui elevat a la categoria de lengua común. En canvi, si el castellà continua essent, com sempre ha estat en català, la llengua dels castellans, una més de les que es parlen en aquesta part d'Europa, difícilment arrelarà la idea que és la lengua común ja que, per definició, serà la d'una part.

L'escola catalana, en demolició

El model lingüístic d'escola de Catalunya ha entrat en vies de demolició. Per diverses causes, algunes d'internes, d'altres d'externes, el model de conjunció en català pot estar vivint les seves darreres hores.

La premsa ha fet cas, fins ara, de qüestions merament secundàries, com ara la reducció de 3 a 2 hores de català al batxillerat, o la introducció de la tercera hora de castellà a primària. Certament, totes dues mesures són indicis d'un tarannà i d'unes prioritats, però per elles mateixes no desvirtuen el model escolar. Al capdavall, com pretén el màxim responsable del Departament d'Educació, si l'escola acomplís els seus deures, tot l'alumnat dominaria el català en arribar al batxillerat, i una hora més de castellà a primària no modificaria aquest coneixement. Malauradament, la realitat és ben diferent: a l'Enquesta sociodemogràfica i lingüística del Consell Superior d'Avaluació, sense anar més lluny, els mateixos alumnes de segon d'ESO es declaraven més competents en castellà que en català. I això que la mostra no incloïa nouvinguts recents!

Els problemes amb el model de conjunció, però, són infinitament més greus que aquests, i de molt mal resoldre.

El primer dels problemes grossos per a l'escola catalana és una sentència recent del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obliga a oferir el primer ensenyament en la llengua oficial de preferència dels progenitors. La sentència implica que, tal com desitgen les associacions d'activisme castellanista, els pares podran decidir si els seus fills entre P3 i 2n de bàsica han de ser escolaritzats en català o en castellà. Aquest és un precepte que apareix a la legislació catalana des de temps enrere, o sigui que no ha d'estranyar que els jutges el facin complir. El problema és que aquest precepte és incompatible amb dos altres principis bàsics del model de conjunció: el que diu que el català és la llengua normal d'escolarització i el que planteja que no es poden separar els infants en funció de la seva llengua vehicular. La suma dels tres preceptes dóna un model escolar que ja s'havia assajat als anys 70 i primers 80, i que és estrictament inviable. Allà on es va assajar van trobar-se que en una mateixa aula hi havia d'haver barrejats infants escolaritzats en català i infants escolaritzat exactament igual en castellà, és a dir que els mestres havien de repetir constantment cada missatge en les dues llengües, canviant de destinatari. "Això és una poma - Esto es una manzana". El resultat, a més, era l'esperable: els infants castellanoparlants constataven des del primer moment que no els calia aprendre català. Per tant, en compte d'integrar, el model reforçava la consciència que hi havia uns "ells" i uns "nosaltres". Doncs bé, ara l'administració catalana haurà de fer meravelles per tal d'evitar el cacau que se li acosta. I no cal dir que la presència de nouvinguts encara complica més la cosa. Ja veurem com s'ho farà, però hi ha raons per a no ser optimista.

Les desgràcies, però, no s'acaben aquí. El procés de reforma dels graus universitaris està tenint una conseqüència encara més devastadora per al model de l'escola en un camp estratègic: la formació dels ensenyants. Al llarg dels darrers anys, a les facultats de formació del professorat hi ha hagut un retrocés en la posició de l'ensenyament de continguts en favor de les didàctiques i la foramció psicopedagògica. Pel que fa al català, en alguna facultat s'ha passat de 18 crèdits obligatoris a tan sols 3. La reforma dels graus semblava una oportunitat per recuperar un cert espai per als continguts, però totes le sinformacions apunten en sentit contrari: pel que sembla, els futurs mestres de Catalunya no tindran formació en llengua. Vaja, més enllà de la que hagin pogut obtenir en l'educació primària i secundària. I no sols això. Tot fa pensar que tampoc tindran formació en ensenyament bilingüe, és a dir, que no tenen per què haver sentit la paraula immersió o la noció d' ensenyament integrat de continguts i llengua estrangera al llarg dels quatre anys d'estudi. La combinació no pot ser més explosiva. Tenint en compte l'extracció social dels mestres arreu del món, si ningú no hi posa remei, d'aquí menys d'una dècada tindrem un cos docent amb escàs domini de català, sense cap coneixement de les tècniques d'immersió i amb molt escassa motivació per potenciar un model lingüístic escolar que, amb les seves mancances, està donant uns resultats de bilingüització català/castellà força acceptables fins al punt que ha merescut els elogis dels especialistes del Consell d'Europa.

Solucions? Potser n'hi ha, però caldria actuar de pressa. Deixem de banda com s'ha de resoldre el problema del primer ensenyament. Pel que fa a la formació dels mestres, és imprescindible que els departaments d'Educació i d'Innovació, Universitats i Empresa actuïn alhora en el mateix sentit. Cal que els dos Departaments exigeixin a les universitats que garanteixin la formació en llengua catalana i en educació plurilingüe als nous graduats en magisteri. El Departament d'Innovació, Universitats i Empreses té al seu abast mecanismes suficients per tal d'incidir en els programes. El d'Educació, per la seva banda, és el principal empresari del ram. Alguna cosa deuen poder suggerir en relació amb la formació dels seus futurs empleats.

El model de conjunció trontolla com mai no ha fet des de la sentència del Constitucional de 1994. De les decisions que es prenguin ara en depèn l'evolució del principal instrument de redreçament del català durant les darreres dècades. Caldrà veure si els responsables de prendre-les estan a l'altura de ls reptes que se'ls plantegen.

Suprimiran la sociolingüística a la Universitat de València?

Tot el dia que em reca no haver anat a Granollers a sentir el recital d'ahir al vespre de Feliu Ventura, aquest jove i brillant cantautor xativí, i em trobo al correu un missatge que em deixa glaçat. Alguns col·legues valencians em fan saber que el nou pla d'estudis de filologia catalana de la Universitat de València podria fer desaparèixer l'assignatura de sociolingüística, si més no com a obligatòria, del nou pla d'estudis, i no acabo de creure-m'ho. Em sembla un veritable desficaci.
Senzillament, no puc imaginar que els futurs llicenciats en Filologia Catalana d'aquesta Universitat -precisament la de València!- puguin acabar els seus estudis de grau sense haver rebut una adequada formació en sociolingüística.
Entenguem-nos. Els nous plans d'estudi plantegen infinitat de problemes als programadors; a més, estem en temps de rebaixes, i per algun lloc cal estisorar. Però entenc que una perspectiva sociolingüística sòlida resulta simplement imprescindible per a un professional de tota llengua, però molt especialment de la nostra. Perquè nosaltres ens hi juguem molt més, en el combat de les idees, que les llengües ben establertes.

Penseu-hi un moment. Com podem explicar la història de la nostra literatura evitant les
consideracions sociolingüístiques? Com podem fer història de la llengua sense parlar de contacte de llengües o de substitució lingüística? Com formarem futurs assessors si no els proporcionem nocions bàsiques de planificació lingüística i variació social? Volem produir professors incapaços de generar consciència lingüística entre les noves generacions de ciutadans?
Molt especialment: em nego a creure que la principal universitat valenciana es plantegi que els seus futurs graduats obtinguin el títol sense una formació sòlida que els ajudi a refutar les tesis secessionistes amb què hauran d'enfrontar-se només travessar la porta de les seves aules. Que els volem deixar desvalguts, a ells i als seus alumnes, davant de la dutxa blavera?
Estic segur que els companys de València s'hi repensaran, abans de cometre un error de tanta magnitud. Ens hi va molt, en això, a tots plegats. Sobretot a ells, que saben com ningú què significa estar a la trinxera més incòmoda i no sempre amb el suport que necessitarien. Per tant, no cal dir per tant que dono suport a la petició en el sentit que la sociolingüística consti com a matèria obligatòria en el programa de filologia catalana de la UV. Amb tota la bona voluntat i el màxim de simpatia.