L'enyor del vell bon estat-nació, o com ofegar-se en els temps líquids

Zygmunt Bauman hauria de ser una icona de José Bové. Al sei llibre Temps líquids és una apologia de l'estat-nació(nalista) francès tal com va viure als anys 50 i 60. Bàsicament, sosté que l’Estat del benestar havia proporcionat seguretat psicològica (security) a partir de la seguretat física (safety), però que això ara s’ha esfondrat per la globalització:

«En la seva forma actual, purament negativa, la globalització és un porcés parasitari i depredador que es nodeix de la força que xucla dels cossos dels estats-nació i dels seus ciutadans. (...) La societat ja no està protegida per l’Estat, o almenys és improbable que es refiï de la protecció que li ofereix.» Bauman 2007: 34

Aquest paràgraf ho diu tot: l'Estat era bo, la globalització dolenta. Vist des de la perspectiva de l'Espanya franquista, qualsevol país del tercer Món o la Xina comunista antiga i actual, Bauman no és un sociòleg: és un acudit. Confon un episodi històric amb la història del món, i fa un plantejament ctastrofista del modern. De vegades resulta divertit, fins i tot, de tan allunyat de la realitat. Per exemple, quan afirma que ara les guerres estan desregulades, i per això són molt dolentes (es desferma el tribalisme) (pàg. 47). No pas com en els bons vells temps, quan tot estava endreçadet i els centreeuropeus s’estossinaven civilitzadament en Guerres Mundials i genocidis diversos o gasejaven i esclavitzaven les poblacions de les colònies!

Igualment, fa un plantejament maniqueu sobre la multiculturalitat: Descriu l’organització de l’espai a partir de la mixofòbia de Steven Fluxy (pàg. 101), parteix del principi que hi hauria d’haver barreja i nega tota legitimitat a la vida en comunitats. Tot el seu raonament es basa en la por; sempre la noció psicològica, mai la perspectiva social! Com un oracle, Bauman exigeix la mixofília: cal cercar la barreja... Però curiosament, en cap cas no se’n planteja els costos. Ni tan sols la possibilitat que la barreja que tant sembla agradar-li pugui produir-se en situació de desavantatge per al més feble i acabi implicant-ne la desaparició. En realitat, rere la màscara de la defensa de la democràcia i la participació, Bauman fa una apologia del despotisme il·lustrat. Tot el text és una mostra de nacionalisme banal, on l'Estat té dret a crear societats a gratcient.

Entendre el cas noruec

Després de la conferència "How modern Norwegian came into being. On the development of competing national standards."d'Ernst Håkon Jahr i del dinar amb el conferenciant, potser fins i tot arribo a entendre el conflicte lingüístic noruec. Resulta encara més interessant del que ja sabia, i la clau sembla trobar-se en la diferència entre oralitat i escriptura.

L'any 1814 Noruega s'independitza de Dinamarca i passa a formar part d'una corona dual amb la Suècia de Bernardotte. Entre els motius, el càstig a Dinamarca per haver-se aliat amb Napoleó. Aparentment, la classe alta noruega – un grapat de rics comerciants urbans i alguns alts funcionaris – donen suport, si no patrocinen, la secessió. Aquestes elits parlaven un criolloide – en termes de Peter Trudgill (1985) – una varietat amb trets de crioll desenvolupada a partir de la barreja entre dialectes noruecs i el danès els dos segles abans de la independència. El criolloide té fonètica noruega, morfologia noruega o simplificada, i lèxic i gramàtica danesa. La resta de la població parla dialectes provinents de l'antic noruec. L'única llengua escrita és el danès estàndard. Tot hauria pogut continuar així. Però la separació de Dinamarca no podia deixar de tenir efecte en la legitimitat del danès.

Imbuït d'idees romàntiques i comparatistes, Ivar Aasen [pronuncieu o:sen] (1813-1896) denuncia que la llengua de l'alta burgesia és danès i no noruec, es llança a recollir materials dels dialectes rurals i, a partir dels materials arreplegats, construeix una varietat que intenta ser l'estàndard veritablement noruec. Jahr ha insistit molt en la idea del romanticisme, però a l'hora de dinar reconeixia que la reivindicació social també formava part des de l'inici del programa d'Aasen. La proposta la fa el 1853, el 1864 publica la gramàtica noruega i el 1873 publica el diccionari. Però incorre en el que a la llarga serà un un error greu: encara que es basa només en parlars vius i populars, la proposta és arcaïtzant

Què s'esdevé? La proposta d'Aasen mai no arribarà a ser dominant, però sí que guanyarà adeptes i, sobretot, impedirà l'expansió del criolloide com a model de prestigi, perquè serà tingut per danès i no pas noruec. Per tant, s'enquistarà el problema fins avui en dues dimensions:

1. Un conflicte entre dues formes escrites que esdevenen emblemàtiques de diferències socials: d'una banda, el nynorsk, una varietat escrita que primer representarà la genuïnitat noruega, i més recentment, el respecte per les diferències dialectals i certa identitat ecologista. D'una altra, el bokmål, la varietat escrita basada en l'adaptació de la norma danesa al criolloide noruec, que representa la tradició cultural del país.

2. Cert conflicte en la llengua oral: el criolloide NO guanyarà parlants, i restarà com la llengua de les classes altes, propi de l'est d'Oslo. Però alhora es bloquejarà el procés d'anivellament i estandardització dialectal: en principi, totes les varietats geolectals de noruec són igualment acceptades en àmbits formals i, des de 1878, els infants poden parlar la varietat que vulguin a l'escola i els mestres han d'adaptar-s'hi.

La situació esdevé així un pèl surrealista:

1. Els dialectes continuen senyorejant la producció oral alta i baixa;

2. Només una minoria ínfima parla el criolloide com a llengua habitual;

3. L'estàndard habitual del 90% de la població és el bokmål, encara que els dos tenen el mateix estatus i s'han d'aprendre a l'escola;

4. L'estàndard suposadament més proper als dialectes, que és el nynorsk, és tingut gairebé per una anomalia per molts noruecs.

5. Els intents de confluència, com la idea de crear un pannoruec, entre les dues varietats topen amb l'oposició, entre d'altres, dels parlants de criolloide, que no volen incorporar trets del bokmål en la varietat que (realment) parlen.

Total, que avui els noruecs parlen sobretot dialectes derivats del noruec antic, però escriuen sobretot en un danès norueguitzat, tot i tenir a l'abast una varietat més propera als dialectes noruecs. Això sí, les diferències entre les dues varietats són mínimes -per exemple, el gènere: n'hi ha tres en els dialectes noruecs i pràcticament un de sol (comú i neutre) en bokmål.

I diuen que els catalans som complicats!

Fora de l'acte, el professor Jahr comenta les pràctiques lingüístiques actuals a Noruega. Sosté que els molts treballadors d'altres països escandinaus, suecs i danesos, bàsicament, es mouen per Noruega en les seves pròpies llengües. De fet, segons ell hi ha molts cambrers joves suecs que serveixen en suec a bars i restaurants de Noruega. Pel que fa a la resta de nacionalitats, com per exemple els milers de treballadors polonesos, s'usa l'anglès com a llengua franca. L'anglès també és llengua franca per als acadèmics estrangers, alguns dels quals s'hi refugien per evitar les tasques administratives.

Dades: dijous 17 de gener de 2008, a les 12.30, a l'aula 3.5 de l'Edifici Josep Carner de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Ernst Håkon Jahr ha estat rector estat de la Universitat d'Agder, Noruega; President de l'Acadèmia Noruega de les Ciències i de les Lletres; Membre de la Reial Acadèmia Gustau Adolf, Uppsala; Membre del Consell de la Llengua Noruega.

Català al quiosc: una de freda, una de calenta... i unes quantes de roents en l'horitzó

Aquest hivern ens està portant canvis, alguns de bons i uns altres de no tan bons, pel que fa a la posició del català als quioscos. Comencem pels negatius. El grup Cultura 03 va anunciar fa poc que deixava d'editar la revista Nat (veg. notícia a Vilaweb), aparentment per manca de viabilitat econòmica. Com a consumidor força regular del producte, no puc deixar de plànyer-me amb tristesa d'aquesta pèrdua. D'ençà de la seva aparició, Nat ha estat un regal inesperat, amb una tria fotogràfica esplèndida, una selecció d'informació molt acurada, i una voluntat de normalitat que feien que llegir-la fos tot un plaer. Compreu-ne l'últim exemplar i veureu de què parlo.

En substitució de Nat, la mateixa empresa treu al carrer Time out, una revista d'oci i cultura. Dijous 10 de gener va omplir l'Apolo amb més de 1.000 persones. Li desitjo tota la sort del món. Si reïx a estabilitzar-se en un món tan competitiu i poc avesat a pagar pel servei com és el de la cultura jove, serà una mèrit innegable.

Però la bomba d'aquest hivern, tal com recollia Comunicació 21, és l'anunci de Màrius Carol, director de comunicació de La Vanguardia, que aquest rotatiu estudia fer una edició en català. Potser les proves van per llarg, com diuen alguns, però la confirmació d'aquesta notícia seria un petit terratrèmol en el panorama de la premsa catalana: d'entrada, tots els diaris barcelonins s'estarien editant en català (almenys) per primera vegada a la història; de fet, segons les vendes de l'edició en català de La Vanguradia, el consum en aquesta idioma podria depassar el 50% del total a Catalunya. I caldrà veure què passarà amb la també anunciada edició en català d'El Público i amb aquest diari en general, esclar.

El que no sap ningú -encara- és com afectaria aquest pas les vendes dels altres diaris. Tot depèn de com s'enfoqui: hi ha qui creu que perjudicaria l'Avui, tot i que la posició autonomista de la Vanguardia diria que ho dificulta. No em sembla desenraonat pensar que pispés lectors de l'edició en català d'El Periódico. I és també possible que l'edició en català convencés algun segment catalanista que compra El País en tant que diari “de qualitat”. En canvi, no veig que arribi a perjudicar gaire El Punt, situat als antípodes ideològics de can Godó, ni la premsa castellana més imperial, tipus ABC, La Razón o El Mundo.

La gran virtut d'aquest canvi és que simplificaria molt les coses del parlar. Amb LV en català, podríem parlar amb tranquil·litat de mitjans catalans (tots compartirien llengua) i castellans (tots dirigits des de Castella i editats només en la llengua pròpia de Madrid). Vaja, un descans de correcció política!

Canvis en perspectiva al model de conjunció en català

El sistema escolar de Catalunya ha desenvoluat un model lingüístic, el model de conjunció, que té com a eix central la no-separació per raons de llengua i l'assoliment de bilingüisme oral i escrit en català i castellà de tota la població. Entre els aspectes positius del model cal destacar que, efectivament, aconsegueix que una majoria de la població tingui coneixements més que raonables de les dues llengües oficials majoritàries a Catalunya. Entre els seus aspectes negatius hi ha que restringeix la capacitat de tria dels pares, i això desagrada alguns sectors socials i polítics. N'hi ha prou de veure el que en diu la gent de la FAES a la presentació del darrer llibre ¿Libertad o coacción? Políticas lingüísticas y nacionamlismos en Españan.

Per a valorar adequadament el model lingüístic escolar de Catalunya cal comparar-lo amb altres de propers: a la Franja, per exemple, el model escolar no deixa triar llengua en absolut -tot és en castellà-, i l'alumnat en surt molt poc format en català. Al País Valencià, on sí que es pot triar -almenys en teoria- el resultat també és clar: només aprèn les dues llengües l'alumnat que va a programes en valencià. En altres paraules, els fets mostren que la disjuntiva es planteja no tant entre tria de llengua vehicular, sinó entre monolingüisme o bilingüisme. En aquest sentit, la conjunció es mostra més positiva que negativa, encara que no tot sigui perfecte, esclar, com recordava Salvador Cardús divendres passat a La cohesió té un preu .

Ara bé, una cosa és que el principi de conjunció sigui fonamental, i una altra que hagi de ser un dogma intocable. La creació de les aules d'acollida va significar una primera modificació del model de conjunció en el sentit de permetre certa flexibilitat: l'alumnat nouvingut podia passar cert temps separat dels companys per facilitar-li els aprenentatges específics que ha de fer. Dissabte, el Punt anunciava que l'alumnat nouvingut que arribi a mig curs anirà a parar a centres especials, per tal de facilitar-li la integració i, sobretot, no entrebancar la tasca dels centres normals. S'acabarà, doncs, la matrícula viva que martiritza les escoles i instituts. Es tracta d'una molt bona notícia. Caldrà, però, anar amb compte que el remei no pateixi els mateixos problemes de guetització que s'han produït als EUA i al Canadà. Però d'això ja en parlarem quan toqui.

La llibertat lingüística del Partit Popular

La llibertat és un dels invents més preuats de la civilització occidental. Cal tenir-ho sempre present, perquè, en el fons, en gaudim gairebé per casualitat. Al nostre país, sense anar més lluny, cap dels nostres avantpassats no ha gaudit d'un règim de llibertats comparable al que tenim ara.

Espanya té una tradició lliberticida de primera categoria: Inquisició activa fins 1834, esclavisme vigent fins 1886 (si més no a les colònies com Cuba), absolutisme i dictadura fins fa poc més de tres dècades... Amb aquest historial, qualsevol indicació que la llibertat és trepitjada s'ha de prendre amb màxima seriositat, ni que sigui per curar-se en salut.

Però una cosa és escoltar atentament i una altra és beure a galet. Quan els dirigents del Partit Popular afirmaven dilluns passat voler defensar la llibertat lingüística a Catalunya, tenien un problema de credibilitat. Tu no pots apel·lar a la llibertat pocs dies després d'haver clausurat TV3 a Alacant, intentar arruïnar Acció Cultural del País Valencià o haver boicotejat la modesta Info TV. No pots embolicar-te amb aquesta bandera quan els teus representants a Madrid i a Brussel·les han treballat obertament contra l'admissió del català a les institucions comunes. En fi, no pots reivindicar la llibertat de tria lingüística a l'escola quan has impedit, per activa i per passiva, la presència del català a les escoles de la Franja, no ja com a llengua vehicular, sinó com a simple assignatura.

A hores d'ara, el n(e)o-nacionalisme espanyol no és més que l'expansionisme castellà de tota la vida, però s'ha fet un lífting ideològic: ha après que l'ideal de llibertat es molt llaminer, i més presentable internacionalment, que altres idees com la sacrosanta unitat de la pàtria. Per això els seus portaveus se n'omplen la boca. Però en realitat, posats a triar, l'única llibertat que de debò els interessa és una: la llibertat de fer desaparèixer el català de les seves vides... i de les dels altres.

Sobre imperialismes lingüísticament indiferents

És força curiosa la tendència dels analistes de la política lingüística de fixar-se sobretot en les polítiques explícitament lingüístiques, com si fossin les més importants per a la transformació de la realitat lingüística. Cada vegada estic més convençut que no és així: les polítiques lingüístiques més efectives són les menys explícites. I encara més: diria que les polítiques lingüístiques explícites tenen un fort component de les vincula als drets humans. Per menyspreable que pugui semblar avui la política jacobina de la França Revolucionària, és cert que va de la mà d'una voluntat d'extensió d'alguns drets polítics a capes de població que abans no en gaudien. Que els Robespierre o els Ferrer i Guàrdia no sabessin desfer-se de les ideologies lingüístiques imperialistes és tota una altra qüestió.

L'exemple de la castellanització d'Hispanoamèrica és un exemple fantàstic de polítiques no lingüístiques amb resultats glotopolítics evidents. Són molts els autors que afirmen que els colonitzadors no van practicar una política lingüística explícita de castellanització, i en certa mesura era així: no és fins a l'arribada dels Borbons que el poder mostra interès a imposar la seva llengua de manera sistemàtica. Però el que els conquistadores sí que tenien clar és que pretenien assentar la seva supremacia sobre els indígenes. La llengua, en aquest cas, era un mer instrument suplementari. En aquest sentit, he trobat fascinant el que explica Matthew Restall a Los siete mitos de la conquista española. Nova York: Oxford University Press (2004 [2003]), en parlar del procés de la conquesta castellana d'Amèrica:.

«En cierto sentido, los españoles creían que no había ninguna barrera lingüística real entre ellos y los indígenas americanos, creencia que fundamentó el edicto de 1513, donde se exigía que los conquistadores leyesen una declaración en español a los indígenas antes de atacarlos.17 El documento, llamado Requerimiento, informaba a la población autóctona sobre una suerte de cadena de mando que se iniciaba en Dios, pasaba por el papa y el rey y terminaba en los conquistadores, encargados de ejectuar la donación, por parte del papa, de las tierras y pueblos americanos al monarca español, cesión sancionada por la providencia. Se pedía a los líderes indígenas que reconociesen la autoridad papal y real (es decir, que se rindiesen sin resistencia) y, si no lo hacían, el líder de la expedición debía decirles:

[...] sus Altezas y nos en su nombre, os recibiremos con todo amor y caridad, y os dejaremos vuestras mujeres e hijos y haciendas libres y sin servidumbre, para que de ellas y de vosotros hagáis libremente lo que quisieseis y por bien tuvieseis, y no os compelerán a que os tornéis cristianos, salvo si vosotros informados de la verdad os quisieseis convertir a nuestra santa Fe Católica, como lo han hecho casi todos los vecinos de las otras islas, y allende de esto sus Majestades os concederán privilegios y exenciones, y os harán muchas mercedes.
Y si así no lo hicieseis o en ello maliciosament pusieseis dilación, os certifico que con la ayuda de Dios, nosotros entraremos poderosamente contra vosotros, y os haremos guerra por todas las partes y maneras que pudiéramos, y os sujetaremos al yugo y obediencia de la Iglesia y de sus Majestades, y tomaremos vuestras personas y vuestras mujeres e hijos y los haremos esclavos, y como tales los venderemos y dispondremos de ellos como sus Majestades mandaren, y os tomaremos vuestros bienes, y os haremos todos los males y daños que pudiéramos, como a vasallos que no obedecen ni quieren recibir a su señor y le resisten y contradicen; y protestamos que las muertes y daños que de ello se siguiesen sea a vuestra culpa y no de sus Majestades, ni nuestra, ni de estos caballeros que con nosotros vienen; y de como lo decimos y requerimos pedimos al presnete escribano que nos lo dé por testimonio signado, y a los presentes rogamos que de ello sean testigos.18

El texto no menciona la presencia de intérpretes, ni hay constancia de que el Requerimiento fuera traducido a las lenguas indígenas. El documento es claramente contraditorio; suele citarse el célebre comentario de Las Casas, donde afirma que el Requerimento "es cosa absurda y estulta e digna de todo vituperio y escarnio e infierno"19» (Restall 2004: 135)

Notes:
17 Greenblatt, Marvelous Possessions, 1991, pág. 98.
18 Existen muchas versiones del Requerimiento, como apunta Seed («The Requirement», 1995, pág. 69).
19 Las Casas hace este comentario en el libro III, capítulo 58 de su Historia de las Indias, 1971 [1559], pág. 196; citado, por ejemplo, en Todorov, Conquest, 1984, pág. 149; Greenblatt, Marvelous Possessions, 1991, pág. 98; y Seed, «The Requirement», 1995, pág. 71.


Si després d'un episodi com aquest algú s'atreveix a defensar que no s'havia deixat clara la relació de domini entre el castellà i les llengües indígenes, francament, que Santa Llúcia li conservi la vista -i que cogui eternament a les calderes de Pere Botero.

Sobre el model lingüístic televisiu quebequès

Ara que el ppsoecialista Joan Ferran proposa acabar de liquidar el pluralisme ideològic de la televisió catalana, resulta interessant de donar un cop d'ull comparatiu amb el que s'esdevé al Quebec.

El primer que sobta en posar-se davant de la televisió quebequesa és la potència de la televisió en francès en aquest país nord-americà. Per posar dos exemples, a l'hotel de la ciutat de Quebec on em vaig allotjar, 27 dels 43 canals eren en francès, i els 16 restants en anglès. A Mont-real, al pis on m'allotjava, dels 56 canals que podia captar, 28 eren en francès, 27 en anglès i n'hi havia un altre que alternava entre diverses llengües de les comunitats immigrades, com l'italià i el portuguès. En altres paraules, al Quebec, tot i trobar-se enmig d'un oceà anglòfon, el consumidor té una amplíssima capacitat per a triar i remenar en la llengua feble. L'opció per l'anglès existeix, però no és de cap manera l'única alternativa.

El segon element que sobta un català naïf quan arriba al Quebec és el model lingüístic de les cadenes. Per a dir-ho de manera simple, en aquest país, les cadenes públiques i privades són cadenes en anglès o francès de debò, no són pas cadenes bilingües com les autonòmiques, públiques i privades, catalanes. Per a començar, tant els professionals del mitjà com els convidats s'expressen en la llengua de la cadena. Quan no és així, és a dir, si l'entrevistat no és francòfon (o anglòfon), les seves veus són interpretades en directe o subtitulades. Òbviament, a cap programador no se li acut de convidar tertulians o "experts" que s'expressin en l'altra llengua, i això que a les cadenes francòfones hi abunden els programes de debat i d'entrevistes. Pel que fa a les pel·lícules, diria que les cadenes franceses les emeten habitualment doblades, sovint amb un doblatge fet al mateix Quebec, no pas subtitulades. A les telenovel·les no sembla haver-hi la quota d'anglòfons que impera a les producciona catalanes. Fins i tot als programes més populars, com ara els reality shows o als subproductes tipus Gran Hermano tots els participants parlen francès fluïdament, encara que de tant en tant deixin anar un shit o un hey, man. Lògicament, aquest model no és exactament idèntic a tots els canals: en algun programa juvenil francòfona, per exemple, hom arriba a veure com la presentadora es passa a l'anglès per entrevistar uns joves anglòfons ajaguts a la gespa -però la interacció apareix doblada o subtitulada per als espectadors francòfons. Ara, on no vaig detectar vacil·lacions va ser en la publicitat: als canals francòfons, la publicitat és íntegrament en francès -testimonis, veus en off, textos escrits, etc.- fins i tot referents culturals.

Les retransmissions de l'activitat parlamentària al Parlament Federal són molt il·lustratives de com funciona aquest país: com que els parlamentaris poden expressar-se en la llengua de la seva preferència, els canals anglòfons i francòfons compten amb intèrprets simultanis amatents a la tria de llengua dels representants; així, si el primer ministre decideix contestar en francès a una pregunta en aquesta llengua -cosa que l'actual fa de manera habitual, tot i ser anglòfon- als canals anglòfons s'activa la interpretació simultània. I en el moment que decideix passar-se a l'anglès, són els canals francòfons els qui activen els seus intèrprets. De fet, els mitjans emeten bàsicament les declaracions fetes en la llengua de la cadena. Per tant, els polítics s'esforcen a parlar en la llengua dels seus destinataris, i això fa que els telenotícies francòfons sempre estiguin farcits de declaracions dels líners federals anglòfons expressant-se en francès, més o menys accentuat segons les seves habilitats. I això, no ho oblidem, tenint en compte que la capital federal, Ottawa, es troba en una zona aclaparadorament anglòfona!

Algú pot pensar la situació descrita s'eplica per la potència del francès com a llengua internacional, però diria que s'equivoca. Certament, a les televisions francòfones hi apareixen de tant en tant convidats d'altres països francòfons o francòfils, i s'hi poden veure productes internacionals en la llengua de Molière. Però el gruix de les emissions en francès al Quebec és de producció pròpia. De fet, de tots els canals en francès esmentats, només un -TV5- és pròpiament estranger. Tota la resta són cadenes canadenques i/o quebequeses. La societat quebequesa, doncs, ha estat prou intel·ligent per a dotar-se d'un sistema televisiu en francès propi i competitiu que planta cara a l'hegemonia de l'anglès a l'Amèrica del Nord. I això, cal recordar-ho, en unes condicions que no són tan distants de la catalana com de vegades podríem pensar. N'hi ha prou de recorar que el nombre de parlants de francès a tot el continent és similar al de catalanoparlants. És a dir, que la diferència de força entre el francès al Quebec i el català als països de llengua catalana no és ben bé d'una qüestió demogràfica, perquè les audiències potencials no són gaire diferents. De fet, si només comptéssim els entenedors de la llengua, probablement n'hi ha més de català que no pas de francès a Nord-Amèrica. La clau, doncs, es troba en algun altre lloc.

No cal dir que, a la base de tot, s'hi troba el fet que el Quebec va ser colonitzat pels britànics i no pas pels castellans. Les polítiques lingüístiques de l'Imperi al Canadà mai no van ser tan explícitament lingüicides com les de l'Imperi Espanyol, i això encara ho estem pagant avui. Al Canadà, els francòfons no estan obligats constitucionalment a saber anglès, ni a la inversa, i l'Estat canadenc inverteix sumes molt considerables per fer possible de viure arreu del Canadà com a monolingüe francès. Això afavoreix que els francòfons formin una comunitat menys difuminada que no pas els catalanòfons, forçats tothora a passar-se al castellà. Però a banda dels temes més generals, hi ha elements explícitament lligats amb l'organització dels mitjans audiovisuals que cal tenir en compte. Entre aquests n'hi ha tres que em semblen absolutament crucials:

1. El Canadà és un Estat bilingüe: això fa que hi hagi cadenes públiques íntegrament en anglès i íntegrament en francès arreu del país.
2. El Canadà és un Estat federal: en l'organització de la televisió, doncs, hi juguen un paper fonamental les províncies. Així, l'espai televisiu de cada província es concep en la seva totalitat en termes independent dels altres espais provincials.
   
3. La noció de completesa: les societats francòfones nord-americanes han assumit profundament la convicció que la seva supervivència exigeix poder viure en francès de manera completa, és a dir, plenament, en tots els àmbits. Al costat, si cal, d'altres llengües, però sense que el multilingüisme impliqui la renúncia a veure el francès plenament present en totes les activitats.
   

La diferència amb el sistema televisiu imperant als països de llengua catalana és còsmica -i sempre contra el català. En primer lloc, els Estats en què es troba repartida la comunitat catalanòfona són tots oficialment monolingües, i només Andorra té el català per llengua oficial. Centrant-nos en el Regne d'Espanya, això vol dir que no hi ha cadenes espanyoles en català; vaja, no hi ha ni un trist programa en català de 5 minutets per als catalanòfons que viuen fora de les regions oficialment bilingües. En segon lloc, i molt més greu encara, l'organització de l'espai televisiu no és ni tan sols autonòmica, sinó directament unitarista i centralitzada. L'Estat ha dissenyat la política televisiva partint de la base que al seu territori només hi havia un únic espai comunicatiu amb centre a Madrid, sense cap previsió efectiva per al respecte de la diversitat lingüística. És damunt d'aquest mapa que es van afegir les televisions autonòmiques. I un cop vist que aquestes podien arribar a tenir audiències no negligibles, a l'Estat li va faltar temps per engegar una cursa de concessions a empreses privades de vocació -i capital- castellà. El resultat ha estat el buscat: avui no hi ha espai comunicatiu català, i les televisions en la nostra llengua es troben expulsades a la peridèria per una dinàmica empresarial acuradament planificada per a arraconar el català.

Finalment, en comptes de la noció de completesa, el discurs predominant entre les elits catalanes és el de la representativitat. En comptes de defensar que la comunitat lingüística catalana també té dret a una tria de mitjans públics i privats en la seva llengua, coma mínim en igualtat de condicions que els castellanoparlants, els nostres polítics i opinadors es barallen perquè la televisió representi adequadament la societat. Com si encara encara estiguéssim en ple franquisme i només hi hagués una única cadena! I en el súmmum de la miopia, els polítics catalans cauen en el parany de reduir aquest debat a TV3, com si les altres cadenes no existissin i no tinguessin cap obligació de representar adequadament la societat per a la qual emeten! És així que hi ha gent que diu tranquil·lament que cal depurar els nacionalistes del poc espai que els han deixat -quan tindran programes a TV1?- o l'absurd d'haver de vetllar pel castellà a TV3 sense cap contrapartida a les televisions que ocupen la resta del nostre espai televisiu.

El Quebec ens mostra que cal un canvi de discurs. Un discurs que deixi de fer problema de TV3 i comenci a qüestionar la presència del català en el conjunt de l'oferta televisiva. Ja n'hi ha prou d'intents absurds de captar més castellanoparlants per al canal únic en català a base d'introduir-hi el castellà d'amagatotis. El que cal és replantejar a fons la resta de l'oferta televisiva perquè deixi de ser bàsicament de producció aliena. Només així podrem conjurar el risc d'escissió comunitària que es perfila entre uns catalans ancorats a TV3 i uns castellans cada vegada més alienats del país on han acabat vivint. Un risc real, i contra el qual cal començar a ctuar amb diligència després de dècades de badar.