Itàlia camina de manera accelerada cap a la liquidació de la seva herència lingüística. Si més no, en la meva modesta opinió. Per raons personals, d'ençà d'aquest estiu he tingut contactes freqüents amb Sardenya i ara mateix amb Sicília, i a tot arreu les perspectives per a les varietats minoritzades són, com a mínim, ombrívoles. Les meves dades són només indicis, però són tan consistents --i independents-- que fan pensar que la cosa va de debò.
Ho exemplificaré amb les meves converses amb adolescents sicilians, gent que ara mateix està fent secundària, però em temo que poden ampliar-se almenys també a Sardenya.
- D'entrada, des d'una perspectiva de les mentalitats, cal dir que tenen absolutament assimilat que el sicilià és un dialetto, és a dir, que no s'escriu, que no s'ha d'estudiar, vaja, que no interessa ningú més enllà de la quotidianitat.
- En segon lloc, des de la perspectiva del coneixement, les noves generacions cada cop el saben menys. De fet, a Sicília s'hi està produint la interrupció de la transmissió lingüística intergeneracional. Entre els més joves, la transmissió de pares a fills sembla molt
malmesa. "Els meus pares no me l'han ensenyat perquè no el sicilià és elegant", em diu un informant. "La meva mare va parlar amb els meus dos germans grans (25-30 anys) en sicilià --m'explica un altre adolescent--, però quan va veure que sempre parlaven sicilià, va decidir parlar-me a mi en italià." El sicilià, potser l'aprenen amb companys, amb els germans grans, fins i tot el repesquen amb els pares, però tendeixen a expressar-se millor en italià. Exemples? En un entorn distès, per exemple, un adolescent no sap dir-me la paraula mirall i, quan un altre suggereix specchiu, li diu que no és així. "És una paraula que uso en sicilià", s'excusa. Però si és vocabulari bàsic! Encara un alter exemple: un informant confessava dies enrere que, tot i saber parlar
en sicilià, en realitat ho fa malament, perquè no sap pronunciar alguns sons de
la llengua no coincidents amb l'italià, com la /r/... que apareix, com
qui no vol la cosa, fins i tot en els pronoms personals niautri i viautri.
- Aquesta manca de coneixement sembla que condueix a una reconstitució del sistema del sicilià en direcció a l'italià. La llengua minoritzada esdevé un calc de l'hegemònica. Abans-d'ahir, un dels meus informants em deia que en sicilià vosaltres feu es pot dir tant fasceti com fati. Curiosament, en italià només és voi fate, mentre que dos informants em confirmen que dir facete en italià és un "error gravíssim" , un sicilianisme inadmissible que denota manca de cultura, vulgaritat... una espardenyada, que dirien els valencians. No puc assegurar-ho, pns hi juguem un pèsol que el sicilià està calcant la forma italiana?
- Finalment, tot fa pensar que els adolescents només usen el sicilià en combinació amb l'italià, i de forma secundària. Les explicacions de quan fan servir una llengua o altra són clarament evasives. basades en l'aleatorietat. De mostra, novament, una conversa presenciada entre una catalana i un adolescent: "Amb la mare, hi parles en sicilià?" "En sicilià i en italià... És un dialecte!" Un altre exemple: un informant de poc més de 20 anys i amb una fina sensibilitat sociolingüística em diu que no li van parlar a casa però que li agrada parlar-lo i ho fa "quan pot", però que entre els joves no és habitual. I encara un altres. Una persona del meu entorn em diu "avui he sentit la primera conversa en sicilià, i no he entès res."... quan fa un mes que viu en una família siciliana i va classe a un institut d'una petita ciutat de l'illa. Val a dir que la conversa és entre un jove de més de 25 anys i la seva mare.
Corol·laris? Dos, un de local i un altre de general.
D'entrada, ja admeto que el que aporto només són exemples dispersos, però la cosa té mal aspecte.Tot i ser una llengua mitjana parlada per diversos milions de persones --l'illa té 5 milions d'habitants-- tot fa pensar que el sicilià s'enfonsa com a llengua habitual. Exclòs dels àmbits de les societats modernes, l'ecosistema lingüístic mena a l'evaporació de la llengua autòctona. O s'hi posen amb urgència, o les previsions són pessimistes.
El cas te una altra lectura de tipus més general i acadèmic. Si el procés va com va, i pot estendre's a la resta del país, Itàlia proporcionarà una nova i contundent prova a favor dels postulats proposats per la sociolingüística de la minorització --per entendre'ns, la que parla de llengües
minoritzades i no pas
minoritàries, i que recorda que les llengües necessiten entrar en el món modern ("normalitzar-se") per sobreviure. Itàlia fornirà un nou, trist, i molt contundent exemple que sense escola, administració i cultura elaborada, el manteniment és una utopia. Digui el que digui Joshua A. Fishman.
LINGUA E DIALETTU
Ignazio Buttitta
Un populu
mittitilu a catina
spughiatilu
attuppatici a vucca
è ancora libiru.
Livatici u travagghiu
u passaportu
a tavula unnu mancia
u lettu unnu dormi,
è ancora riccu.
Un populo
diventa poviru e servu
quannu ci arrubbano a lingua
addutata di patri:
è persu pi sempri.
Diventa poviru e servu
quannu i paroli non figghianu paroli
e si mancianu tra d’iddi.
Mi n’addugnu ora,
mentri accordu la chitarra du dialetto
ca perdi na corda lu jornu.
Mentre arripezzu
a tila camuluta
ca tissiru i nostri avi
cu lana di pecuri siciliani.
E sugnu poviru:
haiu i dinari
e non li pozzu spènniri;
i giuielli
e non li pozzu rigalari;
u cantu
nta gaggia
cu l’ali tagghiati.
Un poviru
c’addatta nte minni strippi
da matri putativa
chi u chiama figghiu
pi nciuria.
Nuatri l’avevamu a matri,
nni l’arrubbaru;
aveva i minni a funtana di latti
e ci vìppiru tutti,
ora ci sputanu.
Nni ristò a vuci d’idda,
a cadenza,
a nota vascia
du sonu e du lamentu:
chissi no nni ponnu rubari.
Non nni ponnu rubari,
ma ristamu poveri
e orfani u stissu.
Font (i traducció a l'italià)
aquí.
