Us recomano aquest post en què tres politòlegs joves de la UPF (Marc Guinjoan, Toni Rodon i Marc Sanjaume) fan una anàlisi desapassionada de fins a quin punt pot considerar-se legítim el model lingüístic escolar vigent a Catalunya des d'un marc liberal. Si busqueu sang i fetge, absteniu-vos-en!
Posats a buscar-hi pegues, només se me n'acut una: el debat de la legitimitat d'un model escolar com el català és subsidiari d'un altre debat, que és el de la legitimitat que un estat obligui els seus ciutadans a saber una llengua determinada. Caldria saber posar els focus allà on cal: és legítim que la majoria nacional de l'Estat espanyol imposi unilateralment la seva llengua com a llengua de coneixement obligatori a tota la població, i basteixi un estat que faci aquest coneixement imprescindible? Per mi és crucial recordar que el model multicultural canadenc es basa sobre la premissa irrenunciable que els anglòfons i els francòfons, com a nacions fundadores, no tenen l'obligació d'aprendre la llengua dels seus veïns. És l'Estat qui carrega el pes del bilingüisme, no pas els ciutadans.
L'Estat espanyol, per contra, es fonamenta en una discriminació de partida, perquè el grup lingüístic majoritari basteix un estat monolingüe i simultàniament imposa el coneixement de la seva llengua als altres grups lingüístics històrics. Aquí no es tracta de si ens agrada més o menys saber una llengua o una altra. Els fets són que l'Estat fa una llengua obligatòria i una altra optativa, i això no pot considerar-se igualitari encara que ens agradi molt la llengua imposada.
En aquest marc, el model lingüístic de conjunció només és una mesura de reequilibri imprescindible per atenuar el desequilibri inicial. Entenc que l'única via que legitimaria els ciutadans castellanoprlants a optar per un altre model escolar (model que, com sabem per les experiènceis balear, valenciana, basca i gallega, implica que no aprendrien mai el català) seria que renunciessin a imposar el coneixement de la seva llengua als altres. En altres mots, un model que genera monolingües (escola en castellà o en les dues llengües en igualtat de proporcions) només seria legítim en un context en què tots tinguéssim el dret a ser monolingües com ells. I això implica canviar l'administració espanyola de dalt a baix, començant per la casa reial i acabant per l'últim lloc de vigilància de fronteres, dels segells a la legislació d'etiquetatge, com al Canadà o com a Bèlgica. I no sé per què m'ensumo que els castellans/espanyols en general prefereixen que a Catalunya l'escola sigui en català que no pas que tot el seu estat hagi de ser quadrilingüe...
5 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada