El reflux de les noves immigracions?

La dada és brutal, però la dóna l'INE: l'any 2011 es calcula que hauran marxat de Catalunya més de 82.000 persones, sobretot sud-americans. I això podria no aturar-se aquí:  

"L'INE (Instituto Nacional de Estadística) estima que a Catalunya la relació entre fluxos d'entrada i sortida amb l'exterior significarà enguany una pèrdua de més de 82.000 persones, quan el 2010 se n'havien guanyat prop de 9.800. La diferència és substancial, però l'INE no es queda aquí i preveu que, si persisteixen les actuals condicions econòmiques, en una dècada l'escapada podria ser antològica: de 630.000 persones. Cal recordar que el boom de la immigració va portar a Catalunya al voltant d'un milió de persones en una dècada."

És el que explica l'Econòmic al seu article La crisi obliga una part dels immigrats a emprendre el viatge de retorn.

Per cert, posats a parlar de refluxos, no entenc aquesta mania de parlar de la marea blava o el tsunami popular per definir el que va passar a les darreres eleccions. De fet, el PP quasi no es va moure de lloc, amb poc més de 400.000 vots de més a tot l'Estat. Els que sí van tenir, més que marea baixa, una veritable rissaga, van ser els socialistes, amb la pèrdua de més de 4 milions de votants. Però alerta, que les marees pugen i baixen de anera periòdica... AIxò sí, deixen molts vaixells malmesos

El mapa de les comunitats lingüístiques segons twitter

Eric Fischer -més Vilaweb i i Marc Belzunces- ens proporcionen uns mapes fantàstics de les comunitats lingüístiques del món i d'Europa segons twitter: no us els perdeu! Entre altres coses, s'hi veu el predomini del català a Catalunya i la barreja amb el castellà a l'àrea de Barcelona i a les Illes. Al País Valencià l'ús del català hi és molt menor... Però en canvi, mirat al detall es veuen moltes piulades en català a la meitat oriental de l'Espanya castellana. Al mapa del món hi destaquen coses com la densitat del japonès i del neerlandès (tots ells tan amuntegats en poc territori) i el buit descomunal de l'Àfrica, que amb prou feines es veu. Ah, i per cert, el castellà sembla tenir tres nuclis: l'Estat espanyol, Mèxic... i Xile. També és interessant comparar el rus i el turc (concentrat en ciutats) i amb grans buits, amb la densitat del malai. Felicitats als creadors! Sobretot, si cliqueu a dins de cada imatge i us les mireu en la forma original hi veureu el multilingüisme de cada zona. Una passada...

O el separatisme o l'emancipació

L'article de Salvador Cardús No sóc separatista, i altres debats resumeix magistralment en el camp del sobiranisme català allò que el lingüista i politòleg Lakoff explica als seus llibres: si uses uns termes, acabaràs concebent la realitat en aquests termes. La ministra de defensa espanyols parla de separatistes i separadors, i m'imagino que deu veure la realitat en aquests termes. Per la seva banda, Cardús parla de colonització, amb colonitzadorss i colonitzats: és, clarament, una altra concepció de la realitat.

El relat que subjau al discurs de Cardús, i que tinc la percepció que s'està obrint pas darrerament en el discurs públic a Catalunya, és que avui els catalans formen part de les restes de l'imperi colonial espanyol i que l'únic que volen fer és el que han fet tants i tants altres pobles: emanicipar-se del que queda de l'Imperi, alliberar-se del jou de la metròpoli, i deixar que en formin part només els qui en tinguin ganes. Així de senzill. Igual com van fer els holandesos, els portuguesos, els argentins, els cubans, els guineoequatorials, els sahrauis i tants altres pobles, avui més i més catalans no volen formar part del que queda d'aquell immens imperi unit a base d'herències i conquestes entre els Àustria i els Borbons.

Explicat en aquests termes, el discurs és molt més comprensible de cara enfora, i jo crec que tambe de cara endins. Al capdavall, el dèficit fiscal -o l'espoliació colonial- és de proporcions tan desmesurades que fa pensar en els galions plens de plata arrencada de les mines del Perú a base d'ocupació militar.
Si esteu una mica desmemoriats, mireu aquest mapa, que ve de la Wikipedia anglòfona. I recordeu que, d'ençà de la proclamació de la Constitució de Cadis de 1812, mite el nacionalisme espanyol modern i on es parlava dels "españoles de ambos hemisferios", les fronteres d'Espanya no han estat estables ni tan sols 50 anys! En dubteu? Als llibres de text dels 70, el Sàhara Occidental era una província espanyola com Conca o Santander. I abans ho havien estat Guinea Equatorial, Río Muni, Cuba...  Avui, tots són països independents llevat del cas patètic del Sàhara en què el poder colonial espanyol va repartir-se el país amb marroquins i mauritans.