Dret a decidir: primer round
El model lingüístic escolar de Catalunya és el resultat d’un pacte nacional assolit als anys 80. Gràcies a aquest pacte, el país va apostar per una escola inclusiva en què tot l’alumnat anés dominant el català i el castellà, i que alhora afavorís la cohesió social en un moment en què molts patien per un possible esquinçament comunitari. Com en altres camps, el pacte va limitar la capacitat d’escollir dels pares a canvi de garantir la igualtat de coneixements i per tant d’oportunitats. El pacte també establia que el català esdevingués la llengua prioritària almenys en una institució social significativa, condició necessària per permetre’n la recuperació després de segles de polítiques oficials lingüicides.
El model de conjunció és un model raonablement reeixit. Els seus resultats educatius són, fins i tot, una mica superiors a la mitjana de l’Estat, és el model lingüístic escolar que més i millor garanteix la bilingüització generalitzada de l’alumnat de tot Europa, i constitueix un dic fonamental contra la tendència a la segregació que afecta bona part de les societats occidentals. Òbviament, el model té dèficits. Sense anar més lluny, encara permet que alguns alumnes surtin de l’escola sabent poc català, no dota de prou coneixement d’anglès, i no aprofita bé el bagatge idiomàtic de les noves immigracions. Però insistim-hi, el model resisteix bé la comparació amb altres propostes.
Ara, aquest pacte nacional es troba en perill. Empesos per una opinió publica(da) cada cop més xovinista, les altes instàncies judicials espanyoles van bastint un model lingüístic més i més encotillador. En aquest model, explicitat en la interpretació lliure de la Carta Magna publicada pel Tribunal Constitucional el juny passat, les societats amb llengües pròpies diferents del castellà són pràcticament terra conquerida on els hispanòfons —i només ells— tenen dret a viure en monolingüe. Les sentències del Tribunal Suprem fetes públiques aquesta setmana són un esglaó més en aquest procés. D’entrada, perquè exigeixen que el castellà sigui reintroduït com a llengua vehicular “de forma proporcional i equitativa en relació amb el català en tots els cursos del cicle d’educació obligatòria”, la qual cosa, a banda de trinxar l’autonomia del Govern català, obre la porta tant a fórmules bilingües com a línies en castellà. Però és que, a més a més, d’acord amb aquestes sentències, els pares recurrents tenen el dret a exigir a una escola concertada —una empresa privada!— que els atengui en aquest idioma oralment i per escrit. Ras i curt, els magistrats reconeixen el dret a ignorar el català en l’única institució que fins ara demana que tothom faci l’esforç d’entendre’l. Certament, les sentències no afecten tot el sistema educatiu català, i de manera immediata només complicaran la gestió d’uns quants centres. Però creen jurisprudència i tot fa pensar que només serviran per crispar l’ambient als centres escolars.
Molta, molta feina se li gira al nou Govern. Mas arriba al poder cavalcant sobre l’eslògan del dret a decidir, i abans de prendre possessió ja l’han bufetejat per recordar-li que, de moment, qui mana és Madrid. Aspira a construir un gran consens entorn de les reivindicacions econòmiques i Espanya li llança un torpede en la línia de flotació de la unitat civil que és la llengua. Proposa avançar cap al trilingüisme i el volen obligar a respectar el monolingüisme castellà més ranci. Pretén perseguir l’excel•lència i li imposen el dret a la ignorància. Caldrà doncs que desplegui totes les seves capacitats de lideratge per fer front a l’envestida. I li caldrà no sols un pla, sinó un relat per posar el país darrere seu.
Podrà aconseguir-ho si explica que el repte de les sentències no és ben bé —o principalment— el de la llengua, sinó el del dret dels catalans a decidir democràticament sobre les seves vida sense interferències alienes. En qualsevol cas, però, les noves autoritats hauran de liderar alhora la batalla legal i política, la batalla de la persuasió de propis i aliens, i la batalla de la millora i la consolidació del model lingüístic escolar. En tots tres terrenys coixejaran més que no voldrien, perquè en tots tres hi ha més feina per fer que no pas feta. Després de 30 anys d’autogovern, a Catalunya encara no hi ha un institut que investigui i proposi solucions per als problemes del país en el camp de la sociolingüística, del dret lingüístic, de la integració lingüística dels nouvinguts o de l’ensenyament de llengües. I els reptes d’envergadura no se solucionen a base d’improvisacions miraculoses d’últim moment.
Ho deia fa poc Jordi Pujol: el moment és delicat, i cal entomar els reptes amb intel•ligència i visió de país. A Mas li han avançat dos anys la concreció del seu dret a decidir, però ara ja és inevitable. De la seva resposta a l’envit del Constitucional i del Suprem dependrà, molt probablement, la seva credibilitat a l’hora de plantar cara a Madrid en temes econòmics i la seva supervivència política.
F. Xavier Vila i Moreno
Director del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
Article publicat al diari Ara, 24/12/2010, pàg. 22.
http://www.ara.cat/ara_mes/debat/Dret-decidir-round_0_395960401.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada