dilluns, 27 de desembre del 2010
Una interpetació contundent de la Sentència
Enfront de les ambigüitats calculades, Alfons López Tena fa una interpretació de les sentències que resulten molt interessants -i demolidores- la que en fa l'Alfons López Tena. Especialment impotant és la crida a la responsabilitat del Conseller d'Educació que fa al final: NO POT SRR que els responsables esquivin la seva responsabilitat i deixin caure el pes de la llei damunt dels mestres individuals o dels directors dels col·legis, això ho ha de liderar el Govern, sigui cap a on sigui. I el conflicte és, tot fa pensar, gros, molt gros.
Les tres sentències del Tribunal Suprme sobre el dret a l'educació en castellà
Dret a decidir: primer round
El model lingüístic escolar de Catalunya és el resultat d’un pacte nacional assolit als anys 80. Gràcies a aquest pacte, el país va apostar per una escola inclusiva en què tot l’alumnat anés dominant el català i el castellà, i que alhora afavorís la cohesió social en un moment en què molts patien per un possible esquinçament comunitari. Com en altres camps, el pacte va limitar la capacitat d’escollir dels pares a canvi de garantir la igualtat de coneixements i per tant d’oportunitats. El pacte també establia que el català esdevingués la llengua prioritària almenys en una institució social significativa, condició necessària per permetre’n la recuperació després de segles de polítiques oficials lingüicides.
El model de conjunció és un model raonablement reeixit. Els seus resultats educatius són, fins i tot, una mica superiors a la mitjana de l’Estat, és el model lingüístic escolar que més i millor garanteix la bilingüització generalitzada de l’alumnat de tot Europa, i constitueix un dic fonamental contra la tendència a la segregació que afecta bona part de les societats occidentals. Òbviament, el model té dèficits. Sense anar més lluny, encara permet que alguns alumnes surtin de l’escola sabent poc català, no dota de prou coneixement d’anglès, i no aprofita bé el bagatge idiomàtic de les noves immigracions. Però insistim-hi, el model resisteix bé la comparació amb altres propostes.
Ara, aquest pacte nacional es troba en perill. Empesos per una opinió publica(da) cada cop més xovinista, les altes instàncies judicials espanyoles van bastint un model lingüístic més i més encotillador. En aquest model, explicitat en la interpretació lliure de la Carta Magna publicada pel Tribunal Constitucional el juny passat, les societats amb llengües pròpies diferents del castellà són pràcticament terra conquerida on els hispanòfons —i només ells— tenen dret a viure en monolingüe. Les sentències del Tribunal Suprem fetes públiques aquesta setmana són un esglaó més en aquest procés. D’entrada, perquè exigeixen que el castellà sigui reintroduït com a llengua vehicular “de forma proporcional i equitativa en relació amb el català en tots els cursos del cicle d’educació obligatòria”, la qual cosa, a banda de trinxar l’autonomia del Govern català, obre la porta tant a fórmules bilingües com a línies en castellà. Però és que, a més a més, d’acord amb aquestes sentències, els pares recurrents tenen el dret a exigir a una escola concertada —una empresa privada!— que els atengui en aquest idioma oralment i per escrit. Ras i curt, els magistrats reconeixen el dret a ignorar el català en l’única institució que fins ara demana que tothom faci l’esforç d’entendre’l. Certament, les sentències no afecten tot el sistema educatiu català, i de manera immediata només complicaran la gestió d’uns quants centres. Però creen jurisprudència i tot fa pensar que només serviran per crispar l’ambient als centres escolars.
Molta, molta feina se li gira al nou Govern. Mas arriba al poder cavalcant sobre l’eslògan del dret a decidir, i abans de prendre possessió ja l’han bufetejat per recordar-li que, de moment, qui mana és Madrid. Aspira a construir un gran consens entorn de les reivindicacions econòmiques i Espanya li llança un torpede en la línia de flotació de la unitat civil que és la llengua. Proposa avançar cap al trilingüisme i el volen obligar a respectar el monolingüisme castellà més ranci. Pretén perseguir l’excel•lència i li imposen el dret a la ignorància. Caldrà doncs que desplegui totes les seves capacitats de lideratge per fer front a l’envestida. I li caldrà no sols un pla, sinó un relat per posar el país darrere seu.
Podrà aconseguir-ho si explica que el repte de les sentències no és ben bé —o principalment— el de la llengua, sinó el del dret dels catalans a decidir democràticament sobre les seves vida sense interferències alienes. En qualsevol cas, però, les noves autoritats hauran de liderar alhora la batalla legal i política, la batalla de la persuasió de propis i aliens, i la batalla de la millora i la consolidació del model lingüístic escolar. En tots tres terrenys coixejaran més que no voldrien, perquè en tots tres hi ha més feina per fer que no pas feta. Després de 30 anys d’autogovern, a Catalunya encara no hi ha un institut que investigui i proposi solucions per als problemes del país en el camp de la sociolingüística, del dret lingüístic, de la integració lingüística dels nouvinguts o de l’ensenyament de llengües. I els reptes d’envergadura no se solucionen a base d’improvisacions miraculoses d’últim moment.
Ho deia fa poc Jordi Pujol: el moment és delicat, i cal entomar els reptes amb intel•ligència i visió de país. A Mas li han avançat dos anys la concreció del seu dret a decidir, però ara ja és inevitable. De la seva resposta a l’envit del Constitucional i del Suprem dependrà, molt probablement, la seva credibilitat a l’hora de plantar cara a Madrid en temes econòmics i la seva supervivència política.
F. Xavier Vila i Moreno
Director del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
Article publicat al diari Ara, 24/12/2010, pàg. 22.
http://www.ara.cat/ara_mes/debat/Dret-decidir-round_0_395960401.html
El model lingüístic escolar de Catalunya és el resultat d’un pacte nacional assolit als anys 80. Gràcies a aquest pacte, el país va apostar per una escola inclusiva en què tot l’alumnat anés dominant el català i el castellà, i que alhora afavorís la cohesió social en un moment en què molts patien per un possible esquinçament comunitari. Com en altres camps, el pacte va limitar la capacitat d’escollir dels pares a canvi de garantir la igualtat de coneixements i per tant d’oportunitats. El pacte també establia que el català esdevingués la llengua prioritària almenys en una institució social significativa, condició necessària per permetre’n la recuperació després de segles de polítiques oficials lingüicides.
El model de conjunció és un model raonablement reeixit. Els seus resultats educatius són, fins i tot, una mica superiors a la mitjana de l’Estat, és el model lingüístic escolar que més i millor garanteix la bilingüització generalitzada de l’alumnat de tot Europa, i constitueix un dic fonamental contra la tendència a la segregació que afecta bona part de les societats occidentals. Òbviament, el model té dèficits. Sense anar més lluny, encara permet que alguns alumnes surtin de l’escola sabent poc català, no dota de prou coneixement d’anglès, i no aprofita bé el bagatge idiomàtic de les noves immigracions. Però insistim-hi, el model resisteix bé la comparació amb altres propostes.
Ara, aquest pacte nacional es troba en perill. Empesos per una opinió publica(da) cada cop més xovinista, les altes instàncies judicials espanyoles van bastint un model lingüístic més i més encotillador. En aquest model, explicitat en la interpretació lliure de la Carta Magna publicada pel Tribunal Constitucional el juny passat, les societats amb llengües pròpies diferents del castellà són pràcticament terra conquerida on els hispanòfons —i només ells— tenen dret a viure en monolingüe. Les sentències del Tribunal Suprem fetes públiques aquesta setmana són un esglaó més en aquest procés. D’entrada, perquè exigeixen que el castellà sigui reintroduït com a llengua vehicular “de forma proporcional i equitativa en relació amb el català en tots els cursos del cicle d’educació obligatòria”, la qual cosa, a banda de trinxar l’autonomia del Govern català, obre la porta tant a fórmules bilingües com a línies en castellà. Però és que, a més a més, d’acord amb aquestes sentències, els pares recurrents tenen el dret a exigir a una escola concertada —una empresa privada!— que els atengui en aquest idioma oralment i per escrit. Ras i curt, els magistrats reconeixen el dret a ignorar el català en l’única institució que fins ara demana que tothom faci l’esforç d’entendre’l. Certament, les sentències no afecten tot el sistema educatiu català, i de manera immediata només complicaran la gestió d’uns quants centres. Però creen jurisprudència i tot fa pensar que només serviran per crispar l’ambient als centres escolars.
Molta, molta feina se li gira al nou Govern. Mas arriba al poder cavalcant sobre l’eslògan del dret a decidir, i abans de prendre possessió ja l’han bufetejat per recordar-li que, de moment, qui mana és Madrid. Aspira a construir un gran consens entorn de les reivindicacions econòmiques i Espanya li llança un torpede en la línia de flotació de la unitat civil que és la llengua. Proposa avançar cap al trilingüisme i el volen obligar a respectar el monolingüisme castellà més ranci. Pretén perseguir l’excel•lència i li imposen el dret a la ignorància. Caldrà doncs que desplegui totes les seves capacitats de lideratge per fer front a l’envestida. I li caldrà no sols un pla, sinó un relat per posar el país darrere seu.
Podrà aconseguir-ho si explica que el repte de les sentències no és ben bé —o principalment— el de la llengua, sinó el del dret dels catalans a decidir democràticament sobre les seves vida sense interferències alienes. En qualsevol cas, però, les noves autoritats hauran de liderar alhora la batalla legal i política, la batalla de la persuasió de propis i aliens, i la batalla de la millora i la consolidació del model lingüístic escolar. En tots tres terrenys coixejaran més que no voldrien, perquè en tots tres hi ha més feina per fer que no pas feta. Després de 30 anys d’autogovern, a Catalunya encara no hi ha un institut que investigui i proposi solucions per als problemes del país en el camp de la sociolingüística, del dret lingüístic, de la integració lingüística dels nouvinguts o de l’ensenyament de llengües. I els reptes d’envergadura no se solucionen a base d’improvisacions miraculoses d’últim moment.
Ho deia fa poc Jordi Pujol: el moment és delicat, i cal entomar els reptes amb intel•ligència i visió de país. A Mas li han avançat dos anys la concreció del seu dret a decidir, però ara ja és inevitable. De la seva resposta a l’envit del Constitucional i del Suprem dependrà, molt probablement, la seva credibilitat a l’hora de plantar cara a Madrid en temes econòmics i la seva supervivència política.
F. Xavier Vila i Moreno
Director del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
Article publicat al diari Ara, 24/12/2010, pàg. 22.
http://www.ara.cat/ara_mes/debat/Dret-decidir-round_0_395960401.html
dimarts, 16 de novembre del 2010
Iniciatives de promoció de l'ús entre joves
A les Jornades El català mola?, organitzat per Miquel-Àngel Pradilla (URV/Xarxa CRUSCAT) s'hi presenten tot un seguit d'iniciatives en marxa per a la promoció de la llengua entre el jovent.
N'hi ha unes quantes de catalanòfones, com els Tallers per la llengua, les activitats d'Escola Valenciana o les trobades entre joves autòctons i nouvinguts de l'ajuntament de Palma de Mallorca.
També se n'hi presenten algunes de foranes molt interessants: Duplo R, una experiència de posar de costat joves rapers i cantants de regueifa; i les experiències basques dels kuadrillategi -colles que potencien l'èuscar-; del lagunarteko bizkerra rekin jolasean ("treballa el col·loquial"), que treballen les habilitats interpersonals dels joves en tres camps: com lligar, com vacil·lar i com empipar-se; el programa Hezhiz, de lluita contra els prejudicis lingüístics; i 2 Davide, tots quatre de l'associació Urtxintxa.
A més, des del públic se'ns recorda els esforços de Cor de carxofa per recuperar el glosat i acostar-lo a les noves generacions.
Un espplet de propostes per a treballar la llengua amb el jovent!
N'hi ha unes quantes de catalanòfones, com els Tallers per la llengua, les activitats d'Escola Valenciana o les trobades entre joves autòctons i nouvinguts de l'ajuntament de Palma de Mallorca.
També se n'hi presenten algunes de foranes molt interessants: Duplo R, una experiència de posar de costat joves rapers i cantants de regueifa; i les experiències basques dels kuadrillategi -colles que potencien l'èuscar-; del lagunarteko bizkerra rekin jolasean ("treballa el col·loquial"), que treballen les habilitats interpersonals dels joves en tres camps: com lligar, com vacil·lar i com empipar-se; el programa Hezhiz, de lluita contra els prejudicis lingüístics; i 2 Davide, tots quatre de l'associació Urtxintxa.
A més, des del públic se'ns recorda els esforços de Cor de carxofa per recuperar el glosat i acostar-lo a les noves generacions.
Un espplet de propostes per a treballar la llengua amb el jovent!
dilluns, 8 de novembre del 2010
Dos llibres sobre usos interpersonals a Catalunya
Tenim dos llibres recents sobre usos interpersonals a Catalunya. El primer, que es presentarà el 24 de novembre al CUSC, és Català o castellà amb els fills? La transmissió de la llengua en famílies bilingües a Barcelona , d'Emili Boix Fuster, publicat per Edicions Rourich, Sant Cugat del Vallès, any 2009.
L'altre és de Josep Maria Aymà Aubeyzon (2010) El català al carrer. Barcelona: UOC, on l'autor exposa els resultats dels seus mesuraments observacionals in situ dels usos lingüística a Barcelona.
Felicitats a tots dos autors!
L'altre és de Josep Maria Aymà Aubeyzon (2010) El català al carrer. Barcelona: UOC, on l'autor exposa els resultats dels seus mesuraments observacionals in situ dels usos lingüística a Barcelona.
Felicitats a tots dos autors!
dilluns, 18 d’octubre del 2010
Accents
Surto de classe sobre variació social i em trobo aquest exemple tan bo, en anglès: http://www.youtube.com/watch?v=dABo_DCIdpM i aquest altre, no tan aconseguit: http://www.youtube.com/watch?v=3UgpfSp2t6k&NR=1
Qui s'anima a fer-ho en català?
Qui s'anima a fer-ho en català?
diumenge, 17 d’octubre del 2010
Presentació de Les majorités fragiles
Dijous a la tarda presentem el llibre Les majorités fragiles et l'éducation, de la dra. Marie McAndrew, a la l'aula 1.3 de l'edifici Josep Carner. Es tracta d'una interessantíssima anàlisi comparativa de com els sistemes d'educació quebequès, belga, nord-irlandès i català s'enfronten amb el tractament de la diversitat lingüística i nacional, i quines conseqüències se'n poden treure per a la política educativa (i lingüística) en general. El llibre té moltes virtuts, però a mi me n'agraden dues de fonamentals: d'una banda, és essencialment lliure i, per tant, crític; d'una altra, -i jo que crec que com a conseqüència quasi inevitable del plantejament anterior- evita els biaixos més habituals dels nacionalistes banals d'estat, sense que això vulgui dir que és complaent amb els altres nacionalismes.
La Marie McAndrew és una persona intel·ligent, tenaç, perspicaç i treballadora, i el llibre n'és una bona mostra. Estaria bé que trobés traductor al català, perquè cada cop són menys els que poden llegir-se-la en original a casa nostra. Però en tot cas, espero que trobi traductor a l'anglès, perquè el balanç que fa del sistema català és més que interessant. De moment, si podeu, veniu a la presentació. Ni que sigui perquè després hi ha un còctel...
La Marie McAndrew és una persona intel·ligent, tenaç, perspicaç i treballadora, i el llibre n'és una bona mostra. Estaria bé que trobés traductor al català, perquè cada cop són menys els que poden llegir-se-la en original a casa nostra. Però en tot cas, espero que trobi traductor a l'anglès, perquè el balanç que fa del sistema català és més que interessant. De moment, si podeu, veniu a la presentació. Ni que sigui perquè després hi ha un còctel...
dimarts, 5 d’octubre del 2010
Un glossari per a sociolingüistes
Navegant navegant he trobat aquest petit glossari sobre ciències socials. Si ens el prenem en la justa mesura del que és --una eina modesta-- sembla útil per als qui es vulguin arriscar a anar fent salts entre perspectives macro i micro. En tot cas, ajuda a entendre conceptes com essencialisme, postmodernisme, fonts primàries, regressió... Que vagi de gust!
dimarts, 4 de maig del 2010
De com els marcs cognitius condicionen els comportaments
En un treball recent (veg. infra), els sociòlegs Xavier Fernández i Jaume López han plantejat una anàlisi molt interessant sobre la relació entre el marc cognitiu i els comportament electoral. El marc cognitiu és el conjunt de filtres mentals que, de manera conscient o inconscient, ajuden a interpretar la realitat i a prendre les decisions; l'habitus, en termes de Bourdieu. Els dos autors apliquen la hipòtesi d'aquest marc cognitiu a l'estudi del comportament electoal a Catalunya, concretament, a entendre el perquè de l'abstenció diferencial a les eleccions catalanes respecte de les espanyoles i locals.
L'article és interessant almenys per tres raons:
1. Perquè fa una síntesi elegant de les teories que intenten connectar comportament i cognició des d'un punt de vista sociològic i comunicatiu;
2. Per les tècniques que empra: d'una banda, per la seva operativització del concepte és molt interessant, i parteix de l'oposició entre dos pols: un marc cognitiu hispanocèntric i un altre de catalanocèntic, els quals tenen com a marc de referència primari, espectivament, l'Estat espanyol i Catalunya. D'una l'altra, per l'aplicació d'estadística bayesiana.
3. Pels resultats que obté: la diferència de marc cognitiu explica moltíssim més el comportament electoral que no pas altrs hipòtesis emprades fins ara com classe social, sexe, edat, etc. N'hi ha prou amb una citació:
"A les eleccions al Parlament, un hispanocèntric és 23 vegades més probable que s'abstingui que un catalanocèntric" Fernández i López 2009: 32)
4. Perquè planteja la diferència entre la llengua inicial, la identificació lingüística i el marc cognitiu: hom pot ser de llengua inicial i d'identificació catalana i tenir un marc cognitiu hispanocèntric. No és això el que passa entre la majoria dels catalanoparlants fora d'Andorra i Catalunya?
Friso per veure com s'aplica aquest mateix plantejament a l'anàlisi d'altres comportaments. Provem-ho amb els lingüísics?
Fernández, Xavier i Jaume López. 2009. "Abstenció a Catalunya: una qüestió de marc cognitiu." Eines, 10:23-35.
L'article és interessant almenys per tres raons:
1. Perquè fa una síntesi elegant de les teories que intenten connectar comportament i cognició des d'un punt de vista sociològic i comunicatiu;
2. Per les tècniques que empra: d'una banda, per la seva operativització del concepte és molt interessant, i parteix de l'oposició entre dos pols: un marc cognitiu hispanocèntric i un altre de catalanocèntic, els quals tenen com a marc de referència primari, espectivament, l'Estat espanyol i Catalunya. D'una l'altra, per l'aplicació d'estadística bayesiana.
3. Pels resultats que obté: la diferència de marc cognitiu explica moltíssim més el comportament electoral que no pas altrs hipòtesis emprades fins ara com classe social, sexe, edat, etc. N'hi ha prou amb una citació:
"A les eleccions al Parlament, un hispanocèntric és 23 vegades més probable que s'abstingui que un catalanocèntric" Fernández i López 2009: 32)
4. Perquè planteja la diferència entre la llengua inicial, la identificació lingüística i el marc cognitiu: hom pot ser de llengua inicial i d'identificació catalana i tenir un marc cognitiu hispanocèntric. No és això el que passa entre la majoria dels catalanoparlants fora d'Andorra i Catalunya?
Friso per veure com s'aplica aquest mateix plantejament a l'anàlisi d'altres comportaments. Provem-ho amb els lingüísics?
Fernández, Xavier i Jaume López. 2009. "Abstenció a Catalunya: una qüestió de marc cognitiu." Eines, 10:23-35.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)