diumenge, 27 de gener del 2008

Esports. Rutines. Intervenció? (Especial per a les Marines)

L'esport amateur és un camp d'observació sociolingüístic fabulós, sobretot si l'esport espectacle no és una de les teves aficions principals i/o tens els sentits ja (mal)acostumats a seguir llengües. Un matí de dissabte en un poliesportiu municipal permet copsar tota mena de dinàmiques que altrament et passarien desapercebudes. Entre aquestes dinàmiques, n'hi ha una que crida particularment l'atenció: el pes del comportament rutinitzat a l'hora d'expressar les emocions. La cosa és que hi ha una seguit de manifestacions verbals que, com els crits, els càntics o els improperis cap a l'àrbitre o l'entrenador, representa que són espontànies, que surten dels budells, que no es poden evitar. Ara bé, per poc que hom s'hi fixa, s'adona que la gran majoria d'aquests comportaments "espontanis" són estrictament repetitius, apresos i repetits fil per randa segons un model aliè; vaja, que per a insultar o animar primer cal haver-ne après.
En això, com en altres coses, la situació de contacte/conflicte lingüístic ajuda a percebre coses que altrament no serien tan evidents. Tu estàs mirant un partit entre dos equips de catalanoparlants, amb un públic essencialment catalanoparlants, i de sobte veus un conegut perfectament respectable -i catalanoparlant- etzibant un exabrupte en castellà. O sents com els animadors coregen amb més o menys galls un càntic en castellà castís, càntic que dos minuts després és reprès pels animadors de l'altre equip, canviant-hi només el noms dels animats. Per posar un exemple, sents nenes de 10 anys cridant "Ese equipo? Oé! Ese equipo? Oé!"... I tu saps que qui canta mai no faria servir el díctic ese espontàniament ni que la posessis en una sala de tortura (lingüística). O sigui, que en aquest camp gairebé tot és còpia, vaja. I que tot plegat es deu aprendre bé a casa, amb els parents propers o els mitjans de comunicació, bé als estadis i als poliesportius.
Sigu i com sigui, la qüestió és que sense model no hi ha producció. O el que és el mateix, que si no hi ha creadors i difusors de càntics, eslògans i altres prouctes verbals en català, els seguidors continuaran reproduint el que es generi en la llengua germana. Perquè siguem francs, de còpies d'altres llengües, com el "Força Barça" calcat del "Forza Italia" arran del Mundial del 82, no n'hi ha gaires.
I potser no cal, tanta dependència. No podrien les institucions esportives del país posar-hi una mica de la seva part? M'imagino sense gaires dificultats que el Barça, el Joventut, el Mallorca o moltes altres institucions podrien patrocinar un concurs de càntics i eslògans per als seus equips. Si estan ben fets, al cap de poc, segurament s'haurien estès entre altres equips i esports. D'aquesta manera, almenys quan tinguéssim ganes d'escridassar l'àrbitre podríem fer-ho sense tenir la sensació d'estar imitant el Manolo del bombo...

4 comentaris:

Unknown ha dit...

La qüestió també funciona així, de la mateixa manera, a les manifestacions socials, almenys les manifestacions que es convoquen amb l'eix dreta-esquerra com a nucli. I una de les situacions en les que la diferència és notable entre Catalunya i altres territoris, posem la Franja ;), és en les cançons de festa. Si no ho tinc malentès, i aquí s'hauria de valorar el paper dels esplais (...), hi ha sectors socials que a un sopar o una boda canten en català. A altres àrees ja t'hi pots esforçar en dir que "maricon lo que no boto, maaaaaricon lo que no se boto..." que els coros són indefectiblement "maricon el que no bote...". El tema de l'homofòbia seria un altre ;-)

Unknown ha dit...

Aprofito el primer comentari al bloc per a demanar si és possible que els comentaris els publiquem amb qualsevol nom i bloc. Ara només poden publicar-los els que son socis de la identitat google (si tenim un correu gmail o un bloc a blogger) i això no potencia que la gent deixo comentaris. Salutacions i avant!

F. Xavier Vila i Moreno ha dit...

Doncs no sé com es pot modificar, això dels comentaris. Ja m'agradaria! Ho miraré, però tu en saps més que jo, d'aquestes coses.

Atka Kevlarsjäl ha dit...

Qüestió pràctica: a la barra de dalt del teu blog, prem "Personalitza-la". Després vés a la pestanya "Configuració", i un cop allà a l'enllaç "Comentaris". La segona opció que et dóna és "Qui pot fer comentaris?"; allà és on pots seleccionar "Qualsevol", si vols.

Qüestió sentimental: crec que faré un retalla i enganxa de la frase "L'esport amateur és un camp d'observació sociolingüístic fabulós" i ho posaré de protector de pantalla del portàtil. Un dia quedes amb els meus amics i familiars i els hi expliques, que quan ho faig jo no en semblen gaire convençuts :D Bromes a part, i com era de preveure, totalment d'acord amb el què dius. Tendeixo a pensar que s'aprèn més de pares, amics, entrenadors i companys d'equip que dels mitjans de comunicació, tot i que com menys "amateur" i més professional és l'esport més pes hi tenen els mitjans.

En tot cas, hi ha també alguna excepció destacable, com ara substituir el "otra, otra" dels concerts per "no n'hi ha prou, no n'hi ha prou", o "una cançoneta i mo n'anem". :)