Diari de campanya (escolar) 1 i 2

Passem enquestes a 6è de dos centres públics d'una localitat mitjana de l'àrea metropolitana. El primer, ubicat al centre geogràfic de la ciutat, té dues línies i està amb les aules gairebé al màxim; ens expliquen que acull nens de tots els barris, i té un percentatge d'alumnat nouvingut relativament baix - tres o quatre per aula, majoritàriament sud-americans caucàsics. El segon, una mica més perifèric, té una sola aula de 6è amb només la meitat d'alumnat possible; hi són majoritaris les minories visibles, magribins i sud-americans.

A tots dos centres hi regna la tranquil·litat, i els alumnes es mostren d'allò més educats i col·laboratius. Esclar que n'hi ha que els costa més, però en termes generals no hi ha cap mena de problema més enllà de les dificultats pròpies de respondre a un qüestionari complex. Al segon centre ens indiquen que un nen - li direm Raixid- fa poques setmanes que ha arribat del Marroc i, òbviament, no pot fer el qüestionari tot sol. Com que sap una mica de francès, decideixo entrevistar-lo personalment i emplenar el qüestionari plegats. És tota una experiència!

En Raixid és eixerit, i encara que cap dels dos no domini el francès, l'entrevista funciona d'allò més bé. El noi és una font de dades per al projecte. Sap escriure en francès i en àrab, i és espontàniament pulcre (treu una goma per esborrar una resposta que jo li he ratllat). Per a començar, no hi ha manera que respongui a la pregunta de llengua d'identificació: això de la "langue à toi, la tienne" senzillament no li entra al cap. Ho deixem. Segona constatació: no li interessa gaire la música, però en canvi sembla avesat a internet. Tercera constatació: al començament es presenta més aviat com a arabòfon inicial; però quan li demano la llengua que parlen els pares entre ells i la que parla ell amb els pares, diu que parla tachlit [així ho ortografia ell mateix], és a dir, taixelhit, una variant amaziga o berber. Alerta amb la denominació! Quan li dic si el que ell parla és tamagiht o tarifit se'm posa a riure i diu que no. Tota l'estona sembla que entengui que el taixelhit és una mena d'àrab... fins que ha de dir la llengua que enraona amb els amics. Aleshores, sense dubtar, diu que amb uns hi parla taixelhit i amb uns altres en àrab. O sigui que deu ser bilingüe taixelhit/àrab marroquí, tot i que no arribo a esbrinar quin nivell té realment d'àrab: ignora el terme dariya i no entén el comiat slama... o és la meva pronúncia? Quarta constatació: a poques setmanes d'haver arribat, en Raixid ja s'ha format una xarxa d'amics i companys: d'una banda, juga a futbol amb quatre locals -diu parlar-hi molt poc, en castellà; d'una altra, ja ha format colla amb uns quants marroquins, majoritàriament parlants de taixelhit, però també arabòfons. Amb aquests, algun de l'escola, d'altres de fora, sí que sembla enraonar-hi força. Cinquena constatació: sap que al seu voltant hi ha dues llengües locals ("català" i "castellà"), i em mostra orgullós que sap comptar fins a deu en les dues. Però sembla tenir dificultats per distingir-les en la pràctica. No crec que les seves declaracions en aquest sentit siguin fiables.

A banda de passar els qüestionaris, aprofitem per a parlar amb els mestres. En els quatre casos hi ha mostres de desànim davant la realitat amb què treballen, amb algun comentari sarcàstic davant dels qui diuen que el castellà està a punt de desaparèixer. Expliquen anècdotes per a justificar el seu malestar. Una mestra explica el cas d'un nouvingut sud-americà arribat a mig curs: després d'abocar-s'hi durant sis mesos, el nen desapareix de l'escola; feina perduda... i costos per als altres alumnes. Una altra s'exclama que ha de prendre decisions: o s'està pels que tiren més, o s'està pels que acaben d'arribar. I si t'estàs pels segons, els primers acaben fugint de l'aula... Tot un dilema. Els centres d'acollida per a nouvinguts de matrícula viva? En parlarem...

Fer que s'expliquin

Sembla que el PP ha decidit d'apostar fort per introduir els temes de política lingüística a l'escola. S'entén. Deu haver calculat que amb els resultats de Vidal-Quadras potser tornaria a ser el tercer partit a Catalunya, i li cal millorar aquí per aspirar a obtenir la majoria. Encara que després no pugui pactar amb ningú... en principi.
En tot cas, trobo que les respostes a les propostes del PP són massa repetitives, i acabaran esmussades. Potser que anéssim preparant alternatives una mica més imaginatives. En aquest sentit, no entenc per què no s'aprofiten les incoherències del PP per posar-los en dificultats. Per exemple, és una evidència que el PP impedeix la llibertat de tria de llengua a l'escola a bona part dels territoris on governa o ha governat: a bona part de Navarra, per exemple, el PP va suprimir la llibertat de tria dels pares que volien educació en èuscar per als seus fills. Al País Valencià són freqüents les queixes perquè tampoc no la respecta pel que fa a les línies en valencià, que l'administració sovint dota amb personal monolingüe castellà. I què no dir de la Franja? A la Franja, el PP s'ha esmerçat a mantenir-hi el règim lingüístic del franquisme - i el PSOE l'hi ha ajudat amb més o menys resignació.
D'altra banda, hi ha un altre punt en el discurs de l'actual PP que resulta si més no curiós: els seus representants s'omplen la boca dient que una part de l'alumant no arriba a saber parlar català, i fins i tot apel·len a nocions com catanyol. Als qui ens vam educar en sistemes educatius tradicionals se'ns acut que, quan una matèria costa, cal dedicar-hi més esforç. Però ja es veu que tants excomunistes infiltrats han acabat afectant-lo i ara, en comptes d'escandalitzar-se per aquest obvi fracàs escolar, el PP proposa d'arraconar l'aprenentatge del català entre els no catalanoparlants. A aquest pas acabaran suprimint els exàmens i regalant matrícules. I aquests són els que volien fer una llei de qualitat en l'educació?!
En poques paraules, per més que se n'omplin la boca, als populars, la llibertat se'ls en fum. Com a bons nacionalistes essencialistes, només els importa si afavoreix la lengua nacional. Les altres, les nacionalistas, millor amagadetes... mentre no es puguin eliminar definitivament.

Kènia? Kenya?

No recordo on vaig llegir per primera vegada que el dígraf NY del suahili es pronunciava igual com en català. Això és el que sembla deduir-se sentint les pronúncies d'aquesta pàgina, per exemple, aplicat al nom de diversos animals. Segurament el suahili no és l'única llengua africana que se'n serveix. Almenys, en kinyarwanda (veg. aquí), molt relacionat amb el suahili, la informació de la wikipèdia ho deixa ben clar. No és sorprenent: afegir la y és una bona solució per indicar que una n és palatalitzada, i és per aquest motiu que llengües com l'hongarès o l'anglès l'han aplicat -o d'on us penseu que ve el Grand Canyon, si no d'un Gran Cañón?

Si això és així, és a dir, si la ny d'aquesta país indica una pronúncia original a la catalana, la veritat és que no entenc la decisió de TV3 de repetir dia rere dia la forma (oral i escrita) Kènia per parlar d'aquest país, malauradament tan present als nostres informatius. Potser m'equivoco, però fa tot l'efecte que aquesta innovació no és res més que un reflex servil del castellà, llengua en la qual el dígraf ny no existeix i, per tant, pronuncia ['ke.nja].

Ara bé, si això és així, la veritat és que fa certa vergonya aliena. Ja fa tres dècades que la sociolingüística catalana -Aracil, en concret- va encunyar la noció d'interposició per fer referència al fenomen pel qual una llengua funciona com a pont exclusiu entre un idioma subordinat i la realitat del món extern. Si l'únic motiu per pronunciar i fins i tot ortografiar la i és que el castellà ho fa, anem servits de provincianisme mental i lingüístic. Tant per tant, deixem el nom Kenya en versió anglesa, que almenys és llengua oficial del país.

Esports. Rutines. Intervenció? (Especial per a les Marines)

L'esport amateur és un camp d'observació sociolingüístic fabulós, sobretot si l'esport espectacle no és una de les teves aficions principals i/o tens els sentits ja (mal)acostumats a seguir llengües. Un matí de dissabte en un poliesportiu municipal permet copsar tota mena de dinàmiques que altrament et passarien desapercebudes. Entre aquestes dinàmiques, n'hi ha una que crida particularment l'atenció: el pes del comportament rutinitzat a l'hora d'expressar les emocions. La cosa és que hi ha una seguit de manifestacions verbals que, com els crits, els càntics o els improperis cap a l'àrbitre o l'entrenador, representa que són espontànies, que surten dels budells, que no es poden evitar. Ara bé, per poc que hom s'hi fixa, s'adona que la gran majoria d'aquests comportaments "espontanis" són estrictament repetitius, apresos i repetits fil per randa segons un model aliè; vaja, que per a insultar o animar primer cal haver-ne après.
En això, com en altres coses, la situació de contacte/conflicte lingüístic ajuda a percebre coses que altrament no serien tan evidents. Tu estàs mirant un partit entre dos equips de catalanoparlants, amb un públic essencialment catalanoparlants, i de sobte veus un conegut perfectament respectable -i catalanoparlant- etzibant un exabrupte en castellà. O sents com els animadors coregen amb més o menys galls un càntic en castellà castís, càntic que dos minuts després és reprès pels animadors de l'altre equip, canviant-hi només el noms dels animats. Per posar un exemple, sents nenes de 10 anys cridant "Ese equipo? Oé! Ese equipo? Oé!"... I tu saps que qui canta mai no faria servir el díctic ese espontàniament ni que la posessis en una sala de tortura (lingüística). O sigui, que en aquest camp gairebé tot és còpia, vaja. I que tot plegat es deu aprendre bé a casa, amb els parents propers o els mitjans de comunicació, bé als estadis i als poliesportius.
Sigu i com sigui, la qüestió és que sense model no hi ha producció. O el que és el mateix, que si no hi ha creadors i difusors de càntics, eslògans i altres prouctes verbals en català, els seguidors continuaran reproduint el que es generi en la llengua germana. Perquè siguem francs, de còpies d'altres llengües, com el "Força Barça" calcat del "Forza Italia" arran del Mundial del 82, no n'hi ha gaires.
I potser no cal, tanta dependència. No podrien les institucions esportives del país posar-hi una mica de la seva part? M'imagino sense gaires dificultats que el Barça, el Joventut, el Mallorca o moltes altres institucions podrien patrocinar un concurs de càntics i eslògans per als seus equips. Si estan ben fets, al cap de poc, segurament s'haurien estès entre altres equips i esports. D'aquesta manera, almenys quan tinguéssim ganes d'escridassar l'àrbitre podríem fer-ho sense tenir la sensació d'estar imitant el Manolo del bombo...

Tres hores d'observació participant

Més enllà dels aspectes desagradables -sobretot la perspectiva d'un matí perdut a la Campana- el fet que et pispin la cartera té els seus aspectes positius per a un observador de la vida social. Pots constatar, per exemple, que quan dius en veu alta que te l'han robada s'aixeca cert clam d'indignació -"com està Barcelona!"- solidària de la resta de taules que et fa sentir si més no acompanyat. I si presentes denúncia, pots gaudir igualment d'una llaaaaarga estona d'observació participant en una comissaria dels Mossos. Tres hores, en el meu cas.

Per a un sociolingüista, una comissaria dóna molt de si. D'entrada, pots veure constatar que la major part de la informació de cara al públic està escrita en dues o tres llengües (anglès inclòs). O que, encara que el català funcioni com a llengua interna, oral i escrita, els mossos sí apliquen la norma de disponibilitat de manera rutinària -català si els parles català, castellà si els parles castellà. També pots veure que el castellà encara funciona de llengua franca entre els estrangers i la policia catalana. I és curiós veure tant les inferències que fan els mossos: si parles català i tens aspecte local, automàticament t'apunten com a "espanyol" a la seva base de dades. O les etiquetes que usen: la primera pregunta que et fan és si l'autor del furt (la paraula és la usada a comissaria) "semblava espanyol o no". Bingo per la classificació etnonacional de base fenotípica! I això que el pobre Ronaldinho va nacionalitzar-se espanyol... Si no t'operes la cara a la Michael Jackson, noi, res a pelar.

Finalment, una proposta d'estudi en lingüística aplicada: el corrector automàtic dels mossos és pobre, i no pot corregit moltes de le sfaltes que encara cometen en les denúncies. Seria interessaaqnt analitzar els errors més comuns no detectats i pafegir-los al programa. Segur que ajudaria a rduir estones de cua!

L'enyor del vell bon estat-nació, o com ofegar-se en els temps líquids

Zygmunt Bauman hauria de ser una icona de José Bové. Al sei llibre Temps líquids és una apologia de l'estat-nació(nalista) francès tal com va viure als anys 50 i 60. Bàsicament, sosté que l’Estat del benestar havia proporcionat seguretat psicològica (security) a partir de la seguretat física (safety), però que això ara s’ha esfondrat per la globalització:

«En la seva forma actual, purament negativa, la globalització és un porcés parasitari i depredador que es nodeix de la força que xucla dels cossos dels estats-nació i dels seus ciutadans. (...) La societat ja no està protegida per l’Estat, o almenys és improbable que es refiï de la protecció que li ofereix.» Bauman 2007: 34

Aquest paràgraf ho diu tot: l'Estat era bo, la globalització dolenta. Vist des de la perspectiva de l'Espanya franquista, qualsevol país del tercer Món o la Xina comunista antiga i actual, Bauman no és un sociòleg: és un acudit. Confon un episodi històric amb la història del món, i fa un plantejament ctastrofista del modern. De vegades resulta divertit, fins i tot, de tan allunyat de la realitat. Per exemple, quan afirma que ara les guerres estan desregulades, i per això són molt dolentes (es desferma el tribalisme) (pàg. 47). No pas com en els bons vells temps, quan tot estava endreçadet i els centreeuropeus s’estossinaven civilitzadament en Guerres Mundials i genocidis diversos o gasejaven i esclavitzaven les poblacions de les colònies!

Igualment, fa un plantejament maniqueu sobre la multiculturalitat: Descriu l’organització de l’espai a partir de la mixofòbia de Steven Fluxy (pàg. 101), parteix del principi que hi hauria d’haver barreja i nega tota legitimitat a la vida en comunitats. Tot el seu raonament es basa en la por; sempre la noció psicològica, mai la perspectiva social! Com un oracle, Bauman exigeix la mixofília: cal cercar la barreja... Però curiosament, en cap cas no se’n planteja els costos. Ni tan sols la possibilitat que la barreja que tant sembla agradar-li pugui produir-se en situació de desavantatge per al més feble i acabi implicant-ne la desaparició. En realitat, rere la màscara de la defensa de la democràcia i la participació, Bauman fa una apologia del despotisme il·lustrat. Tot el text és una mostra de nacionalisme banal, on l'Estat té dret a crear societats a gratcient.

Entendre el cas noruec

Després de la conferència "How modern Norwegian came into being. On the development of competing national standards."d'Ernst Håkon Jahr i del dinar amb el conferenciant, potser fins i tot arribo a entendre el conflicte lingüístic noruec. Resulta encara més interessant del que ja sabia, i la clau sembla trobar-se en la diferència entre oralitat i escriptura.

L'any 1814 Noruega s'independitza de Dinamarca i passa a formar part d'una corona dual amb la Suècia de Bernardotte. Entre els motius, el càstig a Dinamarca per haver-se aliat amb Napoleó. Aparentment, la classe alta noruega – un grapat de rics comerciants urbans i alguns alts funcionaris – donen suport, si no patrocinen, la secessió. Aquestes elits parlaven un criolloide – en termes de Peter Trudgill (1985) – una varietat amb trets de crioll desenvolupada a partir de la barreja entre dialectes noruecs i el danès els dos segles abans de la independència. El criolloide té fonètica noruega, morfologia noruega o simplificada, i lèxic i gramàtica danesa. La resta de la població parla dialectes provinents de l'antic noruec. L'única llengua escrita és el danès estàndard. Tot hauria pogut continuar així. Però la separació de Dinamarca no podia deixar de tenir efecte en la legitimitat del danès.

Imbuït d'idees romàntiques i comparatistes, Ivar Aasen [pronuncieu o:sen] (1813-1896) denuncia que la llengua de l'alta burgesia és danès i no noruec, es llança a recollir materials dels dialectes rurals i, a partir dels materials arreplegats, construeix una varietat que intenta ser l'estàndard veritablement noruec. Jahr ha insistit molt en la idea del romanticisme, però a l'hora de dinar reconeixia que la reivindicació social també formava part des de l'inici del programa d'Aasen. La proposta la fa el 1853, el 1864 publica la gramàtica noruega i el 1873 publica el diccionari. Però incorre en el que a la llarga serà un un error greu: encara que es basa només en parlars vius i populars, la proposta és arcaïtzant

Què s'esdevé? La proposta d'Aasen mai no arribarà a ser dominant, però sí que guanyarà adeptes i, sobretot, impedirà l'expansió del criolloide com a model de prestigi, perquè serà tingut per danès i no pas noruec. Per tant, s'enquistarà el problema fins avui en dues dimensions:

1. Un conflicte entre dues formes escrites que esdevenen emblemàtiques de diferències socials: d'una banda, el nynorsk, una varietat escrita que primer representarà la genuïnitat noruega, i més recentment, el respecte per les diferències dialectals i certa identitat ecologista. D'una altra, el bokmål, la varietat escrita basada en l'adaptació de la norma danesa al criolloide noruec, que representa la tradició cultural del país.

2. Cert conflicte en la llengua oral: el criolloide NO guanyarà parlants, i restarà com la llengua de les classes altes, propi de l'est d'Oslo. Però alhora es bloquejarà el procés d'anivellament i estandardització dialectal: en principi, totes les varietats geolectals de noruec són igualment acceptades en àmbits formals i, des de 1878, els infants poden parlar la varietat que vulguin a l'escola i els mestres han d'adaptar-s'hi.

La situació esdevé així un pèl surrealista:

1. Els dialectes continuen senyorejant la producció oral alta i baixa;

2. Només una minoria ínfima parla el criolloide com a llengua habitual;

3. L'estàndard habitual del 90% de la població és el bokmål, encara que els dos tenen el mateix estatus i s'han d'aprendre a l'escola;

4. L'estàndard suposadament més proper als dialectes, que és el nynorsk, és tingut gairebé per una anomalia per molts noruecs.

5. Els intents de confluència, com la idea de crear un pannoruec, entre les dues varietats topen amb l'oposició, entre d'altres, dels parlants de criolloide, que no volen incorporar trets del bokmål en la varietat que (realment) parlen.

Total, que avui els noruecs parlen sobretot dialectes derivats del noruec antic, però escriuen sobretot en un danès norueguitzat, tot i tenir a l'abast una varietat més propera als dialectes noruecs. Això sí, les diferències entre les dues varietats són mínimes -per exemple, el gènere: n'hi ha tres en els dialectes noruecs i pràcticament un de sol (comú i neutre) en bokmål.

I diuen que els catalans som complicats!

Fora de l'acte, el professor Jahr comenta les pràctiques lingüístiques actuals a Noruega. Sosté que els molts treballadors d'altres països escandinaus, suecs i danesos, bàsicament, es mouen per Noruega en les seves pròpies llengües. De fet, segons ell hi ha molts cambrers joves suecs que serveixen en suec a bars i restaurants de Noruega. Pel que fa a la resta de nacionalitats, com per exemple els milers de treballadors polonesos, s'usa l'anglès com a llengua franca. L'anglès també és llengua franca per als acadèmics estrangers, alguns dels quals s'hi refugien per evitar les tasques administratives.

Dades: dijous 17 de gener de 2008, a les 12.30, a l'aula 3.5 de l'Edifici Josep Carner de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Ernst Håkon Jahr ha estat rector estat de la Universitat d'Agder, Noruega; President de l'Acadèmia Noruega de les Ciències i de les Lletres; Membre de la Reial Acadèmia Gustau Adolf, Uppsala; Membre del Consell de la Llengua Noruega.

Català al quiosc: una de freda, una de calenta... i unes quantes de roents en l'horitzó

Aquest hivern ens està portant canvis, alguns de bons i uns altres de no tan bons, pel que fa a la posició del català als quioscos. Comencem pels negatius. El grup Cultura 03 va anunciar fa poc que deixava d'editar la revista Nat (veg. notícia a Vilaweb), aparentment per manca de viabilitat econòmica. Com a consumidor força regular del producte, no puc deixar de plànyer-me amb tristesa d'aquesta pèrdua. D'ençà de la seva aparició, Nat ha estat un regal inesperat, amb una tria fotogràfica esplèndida, una selecció d'informació molt acurada, i una voluntat de normalitat que feien que llegir-la fos tot un plaer. Compreu-ne l'últim exemplar i veureu de què parlo.

En substitució de Nat, la mateixa empresa treu al carrer Time out, una revista d'oci i cultura. Dijous 10 de gener va omplir l'Apolo amb més de 1.000 persones. Li desitjo tota la sort del món. Si reïx a estabilitzar-se en un món tan competitiu i poc avesat a pagar pel servei com és el de la cultura jove, serà una mèrit innegable.

Però la bomba d'aquest hivern, tal com recollia Comunicació 21, és l'anunci de Màrius Carol, director de comunicació de La Vanguardia, que aquest rotatiu estudia fer una edició en català. Potser les proves van per llarg, com diuen alguns, però la confirmació d'aquesta notícia seria un petit terratrèmol en el panorama de la premsa catalana: d'entrada, tots els diaris barcelonins s'estarien editant en català (almenys) per primera vegada a la història; de fet, segons les vendes de l'edició en català de La Vanguradia, el consum en aquesta idioma podria depassar el 50% del total a Catalunya. I caldrà veure què passarà amb la també anunciada edició en català d'El Público i amb aquest diari en general, esclar.

El que no sap ningú -encara- és com afectaria aquest pas les vendes dels altres diaris. Tot depèn de com s'enfoqui: hi ha qui creu que perjudicaria l'Avui, tot i que la posició autonomista de la Vanguardia diria que ho dificulta. No em sembla desenraonat pensar que pispés lectors de l'edició en català d'El Periódico. I és també possible que l'edició en català convencés algun segment catalanista que compra El País en tant que diari “de qualitat”. En canvi, no veig que arribi a perjudicar gaire El Punt, situat als antípodes ideològics de can Godó, ni la premsa castellana més imperial, tipus ABC, La Razón o El Mundo.

La gran virtut d'aquest canvi és que simplificaria molt les coses del parlar. Amb LV en català, podríem parlar amb tranquil·litat de mitjans catalans (tots compartirien llengua) i castellans (tots dirigits des de Castella i editats només en la llengua pròpia de Madrid). Vaja, un descans de correcció política!

Canvis en perspectiva al model de conjunció en català

El sistema escolar de Catalunya ha desenvoluat un model lingüístic, el model de conjunció, que té com a eix central la no-separació per raons de llengua i l'assoliment de bilingüisme oral i escrit en català i castellà de tota la població. Entre els aspectes positius del model cal destacar que, efectivament, aconsegueix que una majoria de la població tingui coneixements més que raonables de les dues llengües oficials majoritàries a Catalunya. Entre els seus aspectes negatius hi ha que restringeix la capacitat de tria dels pares, i això desagrada alguns sectors socials i polítics. N'hi ha prou de veure el que en diu la gent de la FAES a la presentació del darrer llibre ¿Libertad o coacción? Políticas lingüísticas y nacionamlismos en Españan.

Per a valorar adequadament el model lingüístic escolar de Catalunya cal comparar-lo amb altres de propers: a la Franja, per exemple, el model escolar no deixa triar llengua en absolut -tot és en castellà-, i l'alumnat en surt molt poc format en català. Al País Valencià, on sí que es pot triar -almenys en teoria- el resultat també és clar: només aprèn les dues llengües l'alumnat que va a programes en valencià. En altres paraules, els fets mostren que la disjuntiva es planteja no tant entre tria de llengua vehicular, sinó entre monolingüisme o bilingüisme. En aquest sentit, la conjunció es mostra més positiva que negativa, encara que no tot sigui perfecte, esclar, com recordava Salvador Cardús divendres passat a La cohesió té un preu .

Ara bé, una cosa és que el principi de conjunció sigui fonamental, i una altra que hagi de ser un dogma intocable. La creació de les aules d'acollida va significar una primera modificació del model de conjunció en el sentit de permetre certa flexibilitat: l'alumnat nouvingut podia passar cert temps separat dels companys per facilitar-li els aprenentatges específics que ha de fer. Dissabte, el Punt anunciava que l'alumnat nouvingut que arribi a mig curs anirà a parar a centres especials, per tal de facilitar-li la integració i, sobretot, no entrebancar la tasca dels centres normals. S'acabarà, doncs, la matrícula viva que martiritza les escoles i instituts. Es tracta d'una molt bona notícia. Caldrà, però, anar amb compte que el remei no pateixi els mateixos problemes de guetització que s'han produït als EUA i al Canadà. Però d'això ja en parlarem quan toqui.

La llibertat lingüística del Partit Popular

La llibertat és un dels invents més preuats de la civilització occidental. Cal tenir-ho sempre present, perquè, en el fons, en gaudim gairebé per casualitat. Al nostre país, sense anar més lluny, cap dels nostres avantpassats no ha gaudit d'un règim de llibertats comparable al que tenim ara.

Espanya té una tradició lliberticida de primera categoria: Inquisició activa fins 1834, esclavisme vigent fins 1886 (si més no a les colònies com Cuba), absolutisme i dictadura fins fa poc més de tres dècades... Amb aquest historial, qualsevol indicació que la llibertat és trepitjada s'ha de prendre amb màxima seriositat, ni que sigui per curar-se en salut.

Però una cosa és escoltar atentament i una altra és beure a galet. Quan els dirigents del Partit Popular afirmaven dilluns passat voler defensar la llibertat lingüística a Catalunya, tenien un problema de credibilitat. Tu no pots apel·lar a la llibertat pocs dies després d'haver clausurat TV3 a Alacant, intentar arruïnar Acció Cultural del País Valencià o haver boicotejat la modesta Info TV. No pots embolicar-te amb aquesta bandera quan els teus representants a Madrid i a Brussel·les han treballat obertament contra l'admissió del català a les institucions comunes. En fi, no pots reivindicar la llibertat de tria lingüística a l'escola quan has impedit, per activa i per passiva, la presència del català a les escoles de la Franja, no ja com a llengua vehicular, sinó com a simple assignatura.

A hores d'ara, el n(e)o-nacionalisme espanyol no és més que l'expansionisme castellà de tota la vida, però s'ha fet un lífting ideològic: ha après que l'ideal de llibertat es molt llaminer, i més presentable internacionalment, que altres idees com la sacrosanta unitat de la pàtria. Per això els seus portaveus se n'omplen la boca. Però en realitat, posats a triar, l'única llibertat que de debò els interessa és una: la llibertat de fer desaparèixer el català de les seves vides... i de les dels altres.

Sobre imperialismes lingüísticament indiferents

És força curiosa la tendència dels analistes de la política lingüística de fixar-se sobretot en les polítiques explícitament lingüístiques, com si fossin les més importants per a la transformació de la realitat lingüística. Cada vegada estic més convençut que no és així: les polítiques lingüístiques més efectives són les menys explícites. I encara més: diria que les polítiques lingüístiques explícites tenen un fort component de les vincula als drets humans. Per menyspreable que pugui semblar avui la política jacobina de la França Revolucionària, és cert que va de la mà d'una voluntat d'extensió d'alguns drets polítics a capes de població que abans no en gaudien. Que els Robespierre o els Ferrer i Guàrdia no sabessin desfer-se de les ideologies lingüístiques imperialistes és tota una altra qüestió.

L'exemple de la castellanització d'Hispanoamèrica és un exemple fantàstic de polítiques no lingüístiques amb resultats glotopolítics evidents. Són molts els autors que afirmen que els colonitzadors no van practicar una política lingüística explícita de castellanització, i en certa mesura era així: no és fins a l'arribada dels Borbons que el poder mostra interès a imposar la seva llengua de manera sistemàtica. Però el que els conquistadores sí que tenien clar és que pretenien assentar la seva supremacia sobre els indígenes. La llengua, en aquest cas, era un mer instrument suplementari. En aquest sentit, he trobat fascinant el que explica Matthew Restall a Los siete mitos de la conquista española. Nova York: Oxford University Press (2004 [2003]), en parlar del procés de la conquesta castellana d'Amèrica:.

«En cierto sentido, los españoles creían que no había ninguna barrera lingüística real entre ellos y los indígenas americanos, creencia que fundamentó el edicto de 1513, donde se exigía que los conquistadores leyesen una declaración en español a los indígenas antes de atacarlos.17 El documento, llamado Requerimiento, informaba a la población autóctona sobre una suerte de cadena de mando que se iniciaba en Dios, pasaba por el papa y el rey y terminaba en los conquistadores, encargados de ejectuar la donación, por parte del papa, de las tierras y pueblos americanos al monarca español, cesión sancionada por la providencia. Se pedía a los líderes indígenas que reconociesen la autoridad papal y real (es decir, que se rindiesen sin resistencia) y, si no lo hacían, el líder de la expedición debía decirles:

[...] sus Altezas y nos en su nombre, os recibiremos con todo amor y caridad, y os dejaremos vuestras mujeres e hijos y haciendas libres y sin servidumbre, para que de ellas y de vosotros hagáis libremente lo que quisieseis y por bien tuvieseis, y no os compelerán a que os tornéis cristianos, salvo si vosotros informados de la verdad os quisieseis convertir a nuestra santa Fe Católica, como lo han hecho casi todos los vecinos de las otras islas, y allende de esto sus Majestades os concederán privilegios y exenciones, y os harán muchas mercedes.
Y si así no lo hicieseis o en ello maliciosament pusieseis dilación, os certifico que con la ayuda de Dios, nosotros entraremos poderosamente contra vosotros, y os haremos guerra por todas las partes y maneras que pudiéramos, y os sujetaremos al yugo y obediencia de la Iglesia y de sus Majestades, y tomaremos vuestras personas y vuestras mujeres e hijos y los haremos esclavos, y como tales los venderemos y dispondremos de ellos como sus Majestades mandaren, y os tomaremos vuestros bienes, y os haremos todos los males y daños que pudiéramos, como a vasallos que no obedecen ni quieren recibir a su señor y le resisten y contradicen; y protestamos que las muertes y daños que de ello se siguiesen sea a vuestra culpa y no de sus Majestades, ni nuestra, ni de estos caballeros que con nosotros vienen; y de como lo decimos y requerimos pedimos al presnete escribano que nos lo dé por testimonio signado, y a los presentes rogamos que de ello sean testigos.18

El texto no menciona la presencia de intérpretes, ni hay constancia de que el Requerimiento fuera traducido a las lenguas indígenas. El documento es claramente contraditorio; suele citarse el célebre comentario de Las Casas, donde afirma que el Requerimento "es cosa absurda y estulta e digna de todo vituperio y escarnio e infierno"19» (Restall 2004: 135)

Notes:
17 Greenblatt, Marvelous Possessions, 1991, pág. 98.
18 Existen muchas versiones del Requerimiento, como apunta Seed («The Requirement», 1995, pág. 69).
19 Las Casas hace este comentario en el libro III, capítulo 58 de su Historia de las Indias, 1971 [1559], pág. 196; citado, por ejemplo, en Todorov, Conquest, 1984, pág. 149; Greenblatt, Marvelous Possessions, 1991, pág. 98; y Seed, «The Requirement», 1995, pág. 71.


Si després d'un episodi com aquest algú s'atreveix a defensar que no s'havia deixat clara la relació de domini entre el castellà i les llengües indígenes, francament, que Santa Llúcia li conservi la vista -i que cogui eternament a les calderes de Pere Botero.