El català, cooficial(et) a la Catalunya Nord

El Consell General dels Pirineus Orientals acaba d'aprovar una carta en defensa de la llengua catalana que després d'una lleu crítica a l'Estat per no protegir el català, reconeix oficialment aquest idioma com a llengua del Departament, preveu promoure'n el coneixement, l'ús i l'estima -això sí, de manera voluntària i al costat del francès- i reconeix l'autoritat de l'Institut d'Estudis Catalans. La Carta és extensa i aborda nombroses esferes de la vida: l'educació, els usos administratius, la senyalètica, la presència als mitjans de comunicació, la transmissió intergeneracional, etc. Segur que no cal fer-se il·lusions de canvis extraordinaris en una situació molt complicada. Però gràcies a aquest moviment, al Catalunya Nord deixa de ser el territori on el català és més ignorat oficialment i cedeix el fanalet de cua a la Franja (i al Carxe).

Diari de campanya: escoles 3 i 4 (dedicat a l'amic J. Torres)

Visita a dos centres separats per 50 metres i un petit esvoranc (ètnic?). El GPS que estreno decideix fer-me travessar el pati d'una fàbrica del segle XIX abans d'arribar a les escoles. Totxos vermells i compactes, sots i bassals d'un pam enmig del carrer, rètols a mà, cancells rovellats. A pocs metres de locals amb tecnologia punta encara subsisteixen algunes de les fàbriques que van atreure centenars de milers d'immigrants durant el segle XX. Si les fàbriques gairebé 'han esvaït, els barris perduren, això sí, amb molts jubilats pel carrer.

Al primer centre -l'escola 3-, la recepció és inesperada: encara al carrer, la canalla de 5-6 anys que juga a al pati tira una pilota per damunt la tanca i en veure'm crida "pilota!" "pilota!" perquè els la torni. Déu-n'hi-do quants matisos de pells fosques. El centre, que és públic, presenta una paisatge lingüístic escrit raonablement catalanitzat, amb algun rètol també en atres llengües, anglès inclòs. L'escola acull mainada del barri i de la població contigua, amb molts nouvinguts. A 6è hi ha quatre marroquins i quatre o cinc llatinoamericans. La resta, sense excepció, castellanoparlants inicials de tres menes: nats fora de Catalunya, nats a Catalunya de progenitors forans, i nats a Catalunya amb un progenitor forà.

Com que hi arribo tard, només tinc contacte amb una alumna marroquina que va fent el qüestionari a l'aula d'acollida. En un català força correcte, la nena diu que parla "bereber". Veig al paper de quina ciutat és i li pregunto: "taixelhit?" Els ulls se li il·luminen i respon afirmativament. A mesura que l'ajudo a fer el qüestionari, les seves respostes deixen entreveure una posició poc complaent amb el català. Diu que abans li agradava més, però que ara prefereix el castellà. El català, ara, no li agrada, i el troba poc útil perquè "només es parla a Catalunya". A ella li és imprescindible, si mé sno ara com ara, però la llengua no sembla tenir gaire presència en el seu món fora de l'escola. Viu a la ciutat contigua, i afirma que "A la meva ciutat quasi ni es veuen els espanyols. Tots el nens són marroquins!". A l'hora de definir-se, es defineix com a "bereber": ni catlaana, ni espanyola, ni europea, ni marroquina. Berber, només berber.

El segon centre -l'escola 4- és concertat, de propietat privada no religiosa. Aules plenes amb canalla del barri. Apunto que els nouvinguts en són pràcticament absents; "Hi ha alguns gitanos, però... Tenen molts problemes d'absentisme." Tampoc no hi ha ni un sol catalanoparlant inicial a 6è. De fet, només un parell de fills de nats a Catalunya. La resta, majoritàriament, fills d'andalusos o extremenys. La proximitat de centres fa pensar que potser aixopluga els espanyols que eviten centres marcats per la immigració. A més, al centre s'hi fa ESO i francès.

Encara que la tutora s'adreci al grup classe en català, les preguntes de l'alumnat -a la mestra com als enquestadors- són en castellà fortament tenyit d'accents meridional. I almenys alguna de les respostes de la tutora en privat també ho són. Els nens fan preguntes de lèxic: "no sé cómo se dice en catalán ama de casa", o "mujer de la limpieza" i altres de semblants.

Si bé és absent de quasi totes les relacions amb els iguals, el català té certa presència com a llengua de lectura. Tant en un centre com en l'altre, sobten els baixos nivells de lectura espontània.

Diari de campanya (escolar) 1 i 2

Passem enquestes a 6è de dos centres públics d'una localitat mitjana de l'àrea metropolitana. El primer, ubicat al centre geogràfic de la ciutat, té dues línies i està amb les aules gairebé al màxim; ens expliquen que acull nens de tots els barris, i té un percentatge d'alumnat nouvingut relativament baix - tres o quatre per aula, majoritàriament sud-americans caucàsics. El segon, una mica més perifèric, té una sola aula de 6è amb només la meitat d'alumnat possible; hi són majoritaris les minories visibles, magribins i sud-americans.

A tots dos centres hi regna la tranquil·litat, i els alumnes es mostren d'allò més educats i col·laboratius. Esclar que n'hi ha que els costa més, però en termes generals no hi ha cap mena de problema més enllà de les dificultats pròpies de respondre a un qüestionari complex. Al segon centre ens indiquen que un nen - li direm Raixid- fa poques setmanes que ha arribat del Marroc i, òbviament, no pot fer el qüestionari tot sol. Com que sap una mica de francès, decideixo entrevistar-lo personalment i emplenar el qüestionari plegats. És tota una experiència!

En Raixid és eixerit, i encara que cap dels dos no domini el francès, l'entrevista funciona d'allò més bé. El noi és una font de dades per al projecte. Sap escriure en francès i en àrab, i és espontàniament pulcre (treu una goma per esborrar una resposta que jo li he ratllat). Per a començar, no hi ha manera que respongui a la pregunta de llengua d'identificació: això de la "langue à toi, la tienne" senzillament no li entra al cap. Ho deixem. Segona constatació: no li interessa gaire la música, però en canvi sembla avesat a internet. Tercera constatació: al començament es presenta més aviat com a arabòfon inicial; però quan li demano la llengua que parlen els pares entre ells i la que parla ell amb els pares, diu que parla tachlit [així ho ortografia ell mateix], és a dir, taixelhit, una variant amaziga o berber. Alerta amb la denominació! Quan li dic si el que ell parla és tamagiht o tarifit se'm posa a riure i diu que no. Tota l'estona sembla que entengui que el taixelhit és una mena d'àrab... fins que ha de dir la llengua que enraona amb els amics. Aleshores, sense dubtar, diu que amb uns hi parla taixelhit i amb uns altres en àrab. O sigui que deu ser bilingüe taixelhit/àrab marroquí, tot i que no arribo a esbrinar quin nivell té realment d'àrab: ignora el terme dariya i no entén el comiat slama... o és la meva pronúncia? Quarta constatació: a poques setmanes d'haver arribat, en Raixid ja s'ha format una xarxa d'amics i companys: d'una banda, juga a futbol amb quatre locals -diu parlar-hi molt poc, en castellà; d'una altra, ja ha format colla amb uns quants marroquins, majoritàriament parlants de taixelhit, però també arabòfons. Amb aquests, algun de l'escola, d'altres de fora, sí que sembla enraonar-hi força. Cinquena constatació: sap que al seu voltant hi ha dues llengües locals ("català" i "castellà"), i em mostra orgullós que sap comptar fins a deu en les dues. Però sembla tenir dificultats per distingir-les en la pràctica. No crec que les seves declaracions en aquest sentit siguin fiables.

A banda de passar els qüestionaris, aprofitem per a parlar amb els mestres. En els quatre casos hi ha mostres de desànim davant la realitat amb què treballen, amb algun comentari sarcàstic davant dels qui diuen que el castellà està a punt de desaparèixer. Expliquen anècdotes per a justificar el seu malestar. Una mestra explica el cas d'un nouvingut sud-americà arribat a mig curs: després d'abocar-s'hi durant sis mesos, el nen desapareix de l'escola; feina perduda... i costos per als altres alumnes. Una altra s'exclama que ha de prendre decisions: o s'està pels que tiren més, o s'està pels que acaben d'arribar. I si t'estàs pels segons, els primers acaben fugint de l'aula... Tot un dilema. Els centres d'acollida per a nouvinguts de matrícula viva? En parlarem...

Fer que s'expliquin

Sembla que el PP ha decidit d'apostar fort per introduir els temes de política lingüística a l'escola. S'entén. Deu haver calculat que amb els resultats de Vidal-Quadras potser tornaria a ser el tercer partit a Catalunya, i li cal millorar aquí per aspirar a obtenir la majoria. Encara que després no pugui pactar amb ningú... en principi.
En tot cas, trobo que les respostes a les propostes del PP són massa repetitives, i acabaran esmussades. Potser que anéssim preparant alternatives una mica més imaginatives. En aquest sentit, no entenc per què no s'aprofiten les incoherències del PP per posar-los en dificultats. Per exemple, és una evidència que el PP impedeix la llibertat de tria de llengua a l'escola a bona part dels territoris on governa o ha governat: a bona part de Navarra, per exemple, el PP va suprimir la llibertat de tria dels pares que volien educació en èuscar per als seus fills. Al País Valencià són freqüents les queixes perquè tampoc no la respecta pel que fa a les línies en valencià, que l'administració sovint dota amb personal monolingüe castellà. I què no dir de la Franja? A la Franja, el PP s'ha esmerçat a mantenir-hi el règim lingüístic del franquisme - i el PSOE l'hi ha ajudat amb més o menys resignació.
D'altra banda, hi ha un altre punt en el discurs de l'actual PP que resulta si més no curiós: els seus representants s'omplen la boca dient que una part de l'alumant no arriba a saber parlar català, i fins i tot apel·len a nocions com catanyol. Als qui ens vam educar en sistemes educatius tradicionals se'ns acut que, quan una matèria costa, cal dedicar-hi més esforç. Però ja es veu que tants excomunistes infiltrats han acabat afectant-lo i ara, en comptes d'escandalitzar-se per aquest obvi fracàs escolar, el PP proposa d'arraconar l'aprenentatge del català entre els no catalanoparlants. A aquest pas acabaran suprimint els exàmens i regalant matrícules. I aquests són els que volien fer una llei de qualitat en l'educació?!
En poques paraules, per més que se n'omplin la boca, als populars, la llibertat se'ls en fum. Com a bons nacionalistes essencialistes, només els importa si afavoreix la lengua nacional. Les altres, les nacionalistas, millor amagadetes... mentre no es puguin eliminar definitivament.

Kènia? Kenya?

No recordo on vaig llegir per primera vegada que el dígraf NY del suahili es pronunciava igual com en català. Això és el que sembla deduir-se sentint les pronúncies d'aquesta pàgina, per exemple, aplicat al nom de diversos animals. Segurament el suahili no és l'única llengua africana que se'n serveix. Almenys, en kinyarwanda (veg. aquí), molt relacionat amb el suahili, la informació de la wikipèdia ho deixa ben clar. No és sorprenent: afegir la y és una bona solució per indicar que una n és palatalitzada, i és per aquest motiu que llengües com l'hongarès o l'anglès l'han aplicat -o d'on us penseu que ve el Grand Canyon, si no d'un Gran Cañón?

Si això és així, és a dir, si la ny d'aquesta país indica una pronúncia original a la catalana, la veritat és que no entenc la decisió de TV3 de repetir dia rere dia la forma (oral i escrita) Kènia per parlar d'aquest país, malauradament tan present als nostres informatius. Potser m'equivoco, però fa tot l'efecte que aquesta innovació no és res més que un reflex servil del castellà, llengua en la qual el dígraf ny no existeix i, per tant, pronuncia ['ke.nja].

Ara bé, si això és així, la veritat és que fa certa vergonya aliena. Ja fa tres dècades que la sociolingüística catalana -Aracil, en concret- va encunyar la noció d'interposició per fer referència al fenomen pel qual una llengua funciona com a pont exclusiu entre un idioma subordinat i la realitat del món extern. Si l'únic motiu per pronunciar i fins i tot ortografiar la i és que el castellà ho fa, anem servits de provincianisme mental i lingüístic. Tant per tant, deixem el nom Kenya en versió anglesa, que almenys és llengua oficial del país.

Esports. Rutines. Intervenció? (Especial per a les Marines)

L'esport amateur és un camp d'observació sociolingüístic fabulós, sobretot si l'esport espectacle no és una de les teves aficions principals i/o tens els sentits ja (mal)acostumats a seguir llengües. Un matí de dissabte en un poliesportiu municipal permet copsar tota mena de dinàmiques que altrament et passarien desapercebudes. Entre aquestes dinàmiques, n'hi ha una que crida particularment l'atenció: el pes del comportament rutinitzat a l'hora d'expressar les emocions. La cosa és que hi ha una seguit de manifestacions verbals que, com els crits, els càntics o els improperis cap a l'àrbitre o l'entrenador, representa que són espontànies, que surten dels budells, que no es poden evitar. Ara bé, per poc que hom s'hi fixa, s'adona que la gran majoria d'aquests comportaments "espontanis" són estrictament repetitius, apresos i repetits fil per randa segons un model aliè; vaja, que per a insultar o animar primer cal haver-ne après.
En això, com en altres coses, la situació de contacte/conflicte lingüístic ajuda a percebre coses que altrament no serien tan evidents. Tu estàs mirant un partit entre dos equips de catalanoparlants, amb un públic essencialment catalanoparlants, i de sobte veus un conegut perfectament respectable -i catalanoparlant- etzibant un exabrupte en castellà. O sents com els animadors coregen amb més o menys galls un càntic en castellà castís, càntic que dos minuts després és reprès pels animadors de l'altre equip, canviant-hi només el noms dels animats. Per posar un exemple, sents nenes de 10 anys cridant "Ese equipo? Oé! Ese equipo? Oé!"... I tu saps que qui canta mai no faria servir el díctic ese espontàniament ni que la posessis en una sala de tortura (lingüística). O sigui, que en aquest camp gairebé tot és còpia, vaja. I que tot plegat es deu aprendre bé a casa, amb els parents propers o els mitjans de comunicació, bé als estadis i als poliesportius.
Sigu i com sigui, la qüestió és que sense model no hi ha producció. O el que és el mateix, que si no hi ha creadors i difusors de càntics, eslògans i altres prouctes verbals en català, els seguidors continuaran reproduint el que es generi en la llengua germana. Perquè siguem francs, de còpies d'altres llengües, com el "Força Barça" calcat del "Forza Italia" arran del Mundial del 82, no n'hi ha gaires.
I potser no cal, tanta dependència. No podrien les institucions esportives del país posar-hi una mica de la seva part? M'imagino sense gaires dificultats que el Barça, el Joventut, el Mallorca o moltes altres institucions podrien patrocinar un concurs de càntics i eslògans per als seus equips. Si estan ben fets, al cap de poc, segurament s'haurien estès entre altres equips i esports. D'aquesta manera, almenys quan tinguéssim ganes d'escridassar l'àrbitre podríem fer-ho sense tenir la sensació d'estar imitant el Manolo del bombo...

Tres hores d'observació participant

Més enllà dels aspectes desagradables -sobretot la perspectiva d'un matí perdut a la Campana- el fet que et pispin la cartera té els seus aspectes positius per a un observador de la vida social. Pots constatar, per exemple, que quan dius en veu alta que te l'han robada s'aixeca cert clam d'indignació -"com està Barcelona!"- solidària de la resta de taules que et fa sentir si més no acompanyat. I si presentes denúncia, pots gaudir igualment d'una llaaaaarga estona d'observació participant en una comissaria dels Mossos. Tres hores, en el meu cas.

Per a un sociolingüista, una comissaria dóna molt de si. D'entrada, pots veure constatar que la major part de la informació de cara al públic està escrita en dues o tres llengües (anglès inclòs). O que, encara que el català funcioni com a llengua interna, oral i escrita, els mossos sí apliquen la norma de disponibilitat de manera rutinària -català si els parles català, castellà si els parles castellà. També pots veure que el castellà encara funciona de llengua franca entre els estrangers i la policia catalana. I és curiós veure tant les inferències que fan els mossos: si parles català i tens aspecte local, automàticament t'apunten com a "espanyol" a la seva base de dades. O les etiquetes que usen: la primera pregunta que et fan és si l'autor del furt (la paraula és la usada a comissaria) "semblava espanyol o no". Bingo per la classificació etnonacional de base fenotípica! I això que el pobre Ronaldinho va nacionalitzar-se espanyol... Si no t'operes la cara a la Michael Jackson, noi, res a pelar.

Finalment, una proposta d'estudi en lingüística aplicada: el corrector automàtic dels mossos és pobre, i no pot corregit moltes de le sfaltes que encara cometen en les denúncies. Seria interessaaqnt analitzar els errors més comuns no detectats i pafegir-los al programa. Segur que ajudaria a rduir estones de cua!