Quines llengües han de saber els futurs graduats catalans? El 3 de
novembre, el conseller Mas-Colell va anunciar que, a partir de l'any que
ve, a l'hora de graduar-se, caldrà demostrar coneixements mitjans -per
entendre'ns, cinquè curs d'una escola oficial d'idiomes- d'anglès,
francès, alemany o italià. La mesura, que afectarà els qui entrin a la
universitat el curs que ve, té unes quantes dimensions que potser
caldria sospesar amb certa cura.
La primera consideració a fer té a veure amb el
moment de l'itinerari formatiu triat per demostrar el nivell de domini
de les llengües. La majoria de països del nostre entorn fan recaure
l'aprenentatge dels idiomes estrangers sobre l'educació secundària i, si
demanen algun nivell lingüístic, ho fan en l'accés a la universitat. És
fàcil suposar que els responsables catalans han cregut que, atesos els
discrets resultats del nostre ensenyament secundari en aquest terreny,
és preferible deixar més temps perquè els estudiants es vagin formant,
potser aprofitant les oportunitats que ofereixen els centres
universitaris i els programes Erasmus. En el fons, però, és anòmal que
hom condicioni l'obtenció d'un títol de grau a la demostració d'uns
coneixements que, fet i fet, no s'imparteixen dins dels graus, i que tot
sovint tindrà un cost extra considerable. Tard o d'hora es plantejarà
el conflicte de gent que aprovarà un grau i no podrà obtenir el títol
corresponent per manca de certificació dels coneixements lingüístics.
Convé, doncs, tenir clar que la mesura ha de ser provisional fins que no
endrecem el nucli del problema, és a dir, l'ensenyament secundari.
La segona consideració té a veure amb el fet que, aparentment, la mesura limitarà a quatre el nombre de llengües valorables
. Certament, és lloable que aquest ventall no es limiti a l'anglès:
estudis com l'ELAN evidencien que la confiança en l'anglès com a única
llengua d'internacionalització és una temeritat que fa perdre milions
d'euros anuals a les empreses de països tan potents com la Gran
Bretanya. Però tot i haver superat la temptació de l' English only
, la mesura anunciada neix envellida perquè, ras i curt, se situa en un
marc mental anterior a la globalització. Quin sentit té excloure de les
llengües valorables el xinès, l'idioma de la segona economia
del món? ¿És lògic no incloure-hi les llengües de les potències
emergents com l'hindi o el portuguès? El rus? L'àrab? Doncs n'hi hauria
prou de deixar oberta la llista de llengües reconegudes per multiplicar
els efectes benèfics de la mesura. Amb un afegit de racionalitat i
justícia social gens menyspreable: ara mateix hi ha a Catalunya milers
d'estudiants que parlen idiomes poc reconeguts per l'administració, uns
recursos lingüístics valuosos que es dissoldran si no s'hi posa remei.
L'obertura de la llista a qualsevol llengua -una mesura de cost zero-
donaria un sentit pràctic als esforços per mantenir-les vives i, molt
important, empoderaria col·lectius sovint postergats precisament per raó
de llengua.
Last but not least , si no es prenen les
degudes precaucions, la nova mesura acabarà generant una paradoxa: quan
entri en vigor, les universitats catalanes hauran d'exigir el
coneixement de llengües estrangeres però, en canvi, graduaran cada any
un bon nombre d'estudiants desconeixedors del català. Em refereixo,
esclar, als estudiants forans que vénen a cursar tots els seus estudis
superiors a Catalunya. Si no s'hi posa remei, res, absolutament res, no
els obligarà a aprendre català, de manera que les nostres facultats
produiran dentistes, infermers, advocats, enginyers, etc., capaços
d'expressar-se en la llengua dels turistes però no pas en la pròpia del
país. Novament, es tracta d'un risc de fàcil solució: n'hi ha prou de
preveure que l'alumnat d'origen forà ha de demostrar almenys un nivell
B2 -almenys- de català en acabar els seus estudis.
En definitiva, felicitem-nos per la voluntat
d'impulsar la poliglotització entre els universitaris catalans, però
procurem que les nostres mesures tinguin el màxim d'efectivitat i,
sobretot, no acabin causant danys col·laterals innecessaris. Cal vetllar
perquè la internacionalització jugui en favor, i no pas en contra, de
la normalitat del català.
