dimarts, 30 de setembre del 2008
Una mani
Diumenge 28 de setembre, liderats per Ciudadanos i el PP, es van manifestar a Barcelona 4-5.000 persones en contra de les polítiques lingüístiques de normalització del català i el basc i en favor de la supremacia del castellà arreu de l'Estat espanyol. Més enllà de l'habitual retòrica enfarfegosa i victimista, les cròniques de La Razón o l'ABC deixen ben clar el tarannà profundament nacionalista de l'acte: sense anar més lluny, entre els eslògans més corejats hi havia "yo soy español", una exhibició d'identitat sorprenent en uns presumptes no-nacionalistes que no identifiquen llengua i col·lectivitat. Però el més interessant de tot és la quantitat de manifestants. Tenint en compte el suport polític i mediàtic rebut, els 4-5.000 assistents -inclosos els vinguts del País Basc i les Illes, com a mínim- són una xifra més aviat modesteta; vaja, n'hi ha prou de recordar que la participació a les manifestacions per la independència de l'11 de setembre passat més que triplicaven aquesta xifra i com els mitjans s'ompliren la boca de cansament, desafecció, etc. D'on es dedueix, diria jo, que la suposada marginació del castellà no acaba d'arrossegar gaire gent. L'entrada de Ciudadanos al Parlament no sembla haver provocat aquella espiral d'oposició a la política de recuperació de la llengua amb què somiaven els seus impulsors. Més tranquils tots plegats...
diumenge, 21 de setembre del 2008
Algunes referències útils: Pānini (पाणिनि), Dant, Herder, Fishman, Ethnologue
Comença el curs, i podem aprofitar aquest espai per penjar-hi informacions útils per a la formació en sociolingüística. De moment, com que es tracta d'introduir-nos en què és la sociolingüística en general, n'hi posarem algunes que si no veniu per classe potser us semblaran inconnexes:
- Alguna informació sobre un dels primers codificadors del món: Pānini (पाणिनि), en aquesta pàgina i en aquesta altra.
- Un dels primers textos romànics a reflexionar sobre la codificació: el De vulgari eloquentia del Dant: aquí hi ha el text en llatí (també aquí) i aquí el teniu traduït al castellà;
- Algunes dades sobre Johannes Gottfried von Herder: la seva entrada a la wikipedia en anglès (em sembla força correcta; en català és molt més curta), la pàgina oficial de la Fundació Herder (en anglès i alemany) i una altra d'on descarregar-ne textos;
- La pàgina oficial de Joshua A. Fishman;
- La pàgina de l'Ethnologue.
dissabte, 20 de setembre del 2008
Sobre consciència metalingüística i etnolingüística
Sobre consciència metalingüística i etnolingüística
Conversa d’esmorzar amb en Pol de 3.10 anys.
1. POL: Hem coneixat una nena que no és del país dels catalans.
2. PARE: Ah sí? I d’on és?
3. POL: no ho sé... i diu «¿qué pasa?»
4. PARE: I en què parla?
5. POL: Diu «eig eig ai glei...»
6. PARE: I com es diu?
7. POL: Èingel.
8. (...) i és pequenya [amb fonètica catalana i un somriure trapella]
9. PARE: Ah sí?
10. POL: saps què? pequenya vol dir morena.
11. (uns minuts després)
12. PARE: Pol, què vol dir pequenya?
13. POL: Pequenya vol dir morena. (...) En italià. (...) Ho sé perquè ho va dir la Sussi. [Vol dir la Giusi, mestressa de la casa rural llombarda on va passar uns dies a l’estiu]
Més enllà dels prejudicis paterns, l’exemple és fantàstic. Amb tres anys i 10 mesos, en Pol té clara consciència que hi ha llengües diferents, i algunes ja les sap identificar pel nom. Identifica clarament algunes llengües amb col•lectivitats humanes ("el país dels catalans"). Sense saber-ne gaire, és capaç d’alternar al castellà en casos de distinció fina –el qué pasa era en castellà sens dubte. Però també juga amb les llengües, com demostra amb el pequenya. La pregunta que queda ara és: d’on ve la nena? què parla, en realitat? S’obren les apostes.
Conversa d’esmorzar amb en Pol de 3.10 anys.
1. POL: Hem coneixat una nena que no és del país dels catalans.
2. PARE: Ah sí? I d’on és?
3. POL: no ho sé... i diu «¿qué pasa?»
4. PARE: I en què parla?
5. POL: Diu «eig eig ai glei...»
6. PARE: I com es diu?
7. POL: Èingel.
8. (...) i és pequenya [amb fonètica catalana i un somriure trapella]
9. PARE: Ah sí?
10. POL: saps què? pequenya vol dir morena.
11. (uns minuts després)
12. PARE: Pol, què vol dir pequenya?
13. POL: Pequenya vol dir morena. (...) En italià. (...) Ho sé perquè ho va dir la Sussi. [Vol dir la Giusi, mestressa de la casa rural llombarda on va passar uns dies a l’estiu]
Més enllà dels prejudicis paterns, l’exemple és fantàstic. Amb tres anys i 10 mesos, en Pol té clara consciència que hi ha llengües diferents, i algunes ja les sap identificar pel nom. Identifica clarament algunes llengües amb col•lectivitats humanes ("el país dels catalans"). Sense saber-ne gaire, és capaç d’alternar al castellà en casos de distinció fina –el qué pasa era en castellà sens dubte. Però també juga amb les llengües, com demostra amb el pequenya. La pregunta que queda ara és: d’on ve la nena? què parla, en realitat? S’obren les apostes.
dimecres, 10 de setembre del 2008
Sobre varietats imaginades: un treball sobre el castellà parlat a Catalunya
La col·lega Neus Nogué em passa un treball d'un professor de la universitat de Leipzig, el Prof. D. Carsten Sinner 1. En aquest treball, l'autor fa una anàlisi de la relació entre els catalans i el castellà que parlen, partint d'un petit nombre d'entrevistes (n=40), amb especial atenció per com es (re)creen les identitats mitjançant el discurs. El tema és sens dubte interessant i, com apunta l'autor, poc estudiat; però trobo l'article feble, en part per qüestions metodològiques, en part per mancances empíriques, i en part perquè està llastat pel que, al capdavall, semblen prejudicis poc fonamentats. Però anem a pams.
El primer punt discutible és la premissa sobre la qual s'estructura tot el treball. L'autor parteix del pressupòsit que existeix una varietat de castellà parlat a Catalunya, i en parla tothora com d'una varietat. Resulta, però, que aquesta presumpta varietat lingüística no és definida enlloc; l'únic que sembla configurar-la és la seva condició de castellà interferit pel català. Ara bé, és obvi que no tothom a Catalunya parla un castellà interferit pel català. En la realitat quotidiana, la diversitat de castellans és enorme -des dels parlars ceceantes d'immigrants andalusos, el castellà andalusat de la perifèria urbana de moltes ciutats, el castellà de catalanoparlants de classes mitjanes quasi sense accent, el castellà acatalanat en graus molt diversos... Penseu, per posar un exemple senzill, si els xicots d'Estopa parlen el mateix castellà que en Joan Puigcercós o la Júlia Otero. Més encara: tal com vaig mirar de posar de manifest a Vila (2004)2, la major part del castellà parlat a Catalunya de manera quotidiana no és el castellà acatalanat dels catalanoparlants, sinó els molts castellans L1 d'immigrants vells i nous i part dels seus fills. O el que és el mateix: a Catalunya, per raons estrictament demogràfiques, l'ús del castellà acatalanat és fortament minoritari, i això en termes estrictament quantitatius. Val a dir que això que afirmo -la diversitat de parlars castellans usats a Catalunya- coincideix exactament amb el que opinen els mateixos informants de 'estudi, els quals evoquen constantment aquesta gran diversitat de castellans (de catalanoparlants grans, de catalanoparlants joves, d'immigrants, de fills d'immigrants castellans...). Però per a l'autor, la hipòtesi del castellà de Catalunya sembla massa preciosa i s'hi aferra sense tanmateix donar-hi suport empíric seriós.
El segon punt discutible de l'article té a veure amb les ideologies lingüístiques en relació amb el castellà acatalanat. L'autor constata correctament que aquesta varietat és bescantada per tothom, tant els catalanoparlants que el parlen (o no) com pels castellanoparlants que (no) la parlen. Davant d'aquesta realitat, l'autor adopta una posició diguem-ne activista, i opta per reivindicar la bondat del (presumpte) castellà de Catalunya. Sinner opina que caldria recollir-ne els trets a les obres descriptives del castellà igual com els geolectes andalusos, canaris, etc., per tal de normalitzar la relació dels catalans amb el "seu" castellà. Això, a més, legitimaria aquesta (presumpta) varietat davant dels castellanoparlants nadius. El problema és doble: d'una banda, quan parlem del castellà acatalanat no parlem d'un geolecte del castellà, sinó sobretot d'un conjunt d'interferències d'una L1 en una L2 que són especialment presents en el parlar dels qui menys usen aquesta llengua. Vull dir que si algú volgués descriure aquests trets a fons -més enllà de l'anècdota de la rachola, el plegar i el pamtumaca- hauria de fer l'inventari exhaustiu de totes les possibilitats d'interferència català>castellà... i donar-les per bones en castellà! I novament toparia amb la paradoxa: els qui parlen castellà habitualment a Catalunya usen una llengua molt poc interferida -ja ho vam veure amb el treball de Galindo (2006)3 sobre un corpus de converses espontànies de preadolescents de tot Catalunya. El castellà veritablement acatalanat que Sinner sembla voler reivindicar té un pes discret en l'ecosistema comunicatiu català, perquè els seus parlants s'expressen preferentment en català. D'altra banda, aquesta proposta de legitimació toparia amb un universal sociolingüístic de difícil solució: arreu del món, els parlants nadius es conceben com a model de la seva llengua, especialment contra els parlants no nadius. De debò vol algú reivindicar el castellà acatalanat, més enllà de l'anècdota, enfront del parlar dels nadius? I per què haurien de renunciar els castellanoparlants nadius al seu capital simbòlic enfront dels no-nadius? Per caritat? Novament, sembla una vana il·lusió: mentre el presumpte castellà de Catalunya només sigui un conjunt d'interferències, la seva reivindicació toparà amb l'interès dels nadius... i d'aquells no nadius que s'esforcen a alliberar-se dels seus estigmes per tal que els primers els acceptin. De fet, algun dels exemples que aporta Sinner en aquest sentit de defensa de la propietat de la llengua són ben sucosos, com ara a l'extracte 35, on un informant que deu treballar en una editorial confessa que reben queixes de lectors perquè algun dels seus traductors té un nom català!
Finalment, el treball conté algunes consideracions que són senzillament errònies. A banda de detalls menors, com quan fa sinònims estrictes llegar i arrivar en castellà (pàg. 165), el text en qüestió dóna un tractament estrictament equivocat a la noció castellà/castellano. Encara que sembli sorprenent, Sinner titlla d'innovador (pàg. 171) el fet que els catalans emprin aquest terme com a gentilici per a les persones originàries de l'antic regne de Castella -i, per extensió, als castellanoparlants (espanyols). L'autor no sembla adonar-se que aquest és precisament l'ús originari del terme, amb una tradició que es remunta com a mínim a l'edat mitjana. O sigui que es fa difícil de veure en què pot resultar innovador. Només se m'acut pensar que aquí topem amb un error d'expressió, ja que l'ús del gentilici castellà és analitzat a bastament en la bibliografia que el mateix Sinner cita (només cal pensar en Woolard 1989).
Fet i fet, diria que el treball pateix d'un prejudici no pas inhabitual en alguns cercles que analitzen el castellà parlat a Catalunya. Conscient de la natura relliscosa del tema -al capdavall, parlem d'una societat amb un conflicte lingüístic d'intensitat variable- l'especialista que entra a analitzar aquesta llengua sent la necessitat de legitimar l'existència del seu objecte d'estudi. Irònicament, això pot portar a mecanismes de legitimació que recorden els dels nacionalismes més romàntics, com ara el d'emfasitzar l'homogeneïtat interna de la varietat analitzada, fent-ne una varietat; exagerar-ne la historicitat -Sinner deixa entendre que el castellà ha estat àmpliament emprat als països del llengua catalana des del segle XV, fins i tot amb poblacions autòctones monolingües hispanòfones (pàg. 159), quan és obvi que les primeres poblacions demogràficament significatives d'hispanòfons a Catalunya daten del segle XX (cf. Vila 2006)4; o abanderar-ne la bondat intrínseca fins al punt de reclamar-ne la inclusió a les obres de referència. Francament, no crec que a la recerca sociolingüística sobre el castellà a Catalunya calguin aquests excessos paranacionalistes. Els parlars castellans poden ser analitzats sense que calgui fer-ne bandera. Hom pot entendre que l'investigador s'afeccioni al seu objecte d'estudi, però d'aquí a pledejar pel reconeixement d'unes formes de parlar que ningú no defensa hi ha una distància qüestionable. Sobretot quan aquesta posició condueix a la cosntrucció de varietats imaginades que poden servir a propòsits reivindicatius, però no pas per avançar en el camí del coneixement.
_______________________________________
1 Sinner, Carsten. 2002. "The construction of identity and group boundaries in Catalan Spanish." Pp. 159-186 A: Us and others: social identities across languages, discourses and cultures editat per A. Duszak. Amsterdam: John Benjamins.
2 Vila i Moreno, F. Xavier. 2004. "El català i el castellà a començaments del mil·lenni a Catalunya: condicionants i tendències." Pp. 29-51 in Les llengües a Catalunya. Cicle Joan Coromines III edited by L. Payrató and F. X. Vila i Moreno. Barcelona: Fundació Caixa de Sabadell.
3 Galindo, Mireia. 2006. "Les llengües a l'hora del pati. Usos lingüístics en les converses dels infants de primària a Catalunya." Tesi doctoral inèdita Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona, Barcelona.
4 Vila i Moreno, F. Xavier. 2006. "Llengües i població a Catalunya: algunes tendències demolingüístiques rellevants." in Seminari: La multiculturalitat i les llengües, Centre Ernest Lluch -CUIMP, Barcelona, 10 d'octubre 2006.
El primer punt discutible és la premissa sobre la qual s'estructura tot el treball. L'autor parteix del pressupòsit que existeix una varietat de castellà parlat a Catalunya, i en parla tothora com d'una varietat. Resulta, però, que aquesta presumpta varietat lingüística no és definida enlloc; l'únic que sembla configurar-la és la seva condició de castellà interferit pel català. Ara bé, és obvi que no tothom a Catalunya parla un castellà interferit pel català. En la realitat quotidiana, la diversitat de castellans és enorme -des dels parlars ceceantes d'immigrants andalusos, el castellà andalusat de la perifèria urbana de moltes ciutats, el castellà de catalanoparlants de classes mitjanes quasi sense accent, el castellà acatalanat en graus molt diversos... Penseu, per posar un exemple senzill, si els xicots d'Estopa parlen el mateix castellà que en Joan Puigcercós o la Júlia Otero. Més encara: tal com vaig mirar de posar de manifest a Vila (2004)2, la major part del castellà parlat a Catalunya de manera quotidiana no és el castellà acatalanat dels catalanoparlants, sinó els molts castellans L1 d'immigrants vells i nous i part dels seus fills. O el que és el mateix: a Catalunya, per raons estrictament demogràfiques, l'ús del castellà acatalanat és fortament minoritari, i això en termes estrictament quantitatius. Val a dir que això que afirmo -la diversitat de parlars castellans usats a Catalunya- coincideix exactament amb el que opinen els mateixos informants de 'estudi, els quals evoquen constantment aquesta gran diversitat de castellans (de catalanoparlants grans, de catalanoparlants joves, d'immigrants, de fills d'immigrants castellans...). Però per a l'autor, la hipòtesi del castellà de Catalunya sembla massa preciosa i s'hi aferra sense tanmateix donar-hi suport empíric seriós.
El segon punt discutible de l'article té a veure amb les ideologies lingüístiques en relació amb el castellà acatalanat. L'autor constata correctament que aquesta varietat és bescantada per tothom, tant els catalanoparlants que el parlen (o no) com pels castellanoparlants que (no) la parlen. Davant d'aquesta realitat, l'autor adopta una posició diguem-ne activista, i opta per reivindicar la bondat del (presumpte) castellà de Catalunya. Sinner opina que caldria recollir-ne els trets a les obres descriptives del castellà igual com els geolectes andalusos, canaris, etc., per tal de normalitzar la relació dels catalans amb el "seu" castellà. Això, a més, legitimaria aquesta (presumpta) varietat davant dels castellanoparlants nadius. El problema és doble: d'una banda, quan parlem del castellà acatalanat no parlem d'un geolecte del castellà, sinó sobretot d'un conjunt d'interferències d'una L1 en una L2 que són especialment presents en el parlar dels qui menys usen aquesta llengua. Vull dir que si algú volgués descriure aquests trets a fons -més enllà de l'anècdota de la rachola, el plegar i el pamtumaca- hauria de fer l'inventari exhaustiu de totes les possibilitats d'interferència català>castellà... i donar-les per bones en castellà! I novament toparia amb la paradoxa: els qui parlen castellà habitualment a Catalunya usen una llengua molt poc interferida -ja ho vam veure amb el treball de Galindo (2006)3 sobre un corpus de converses espontànies de preadolescents de tot Catalunya. El castellà veritablement acatalanat que Sinner sembla voler reivindicar té un pes discret en l'ecosistema comunicatiu català, perquè els seus parlants s'expressen preferentment en català. D'altra banda, aquesta proposta de legitimació toparia amb un universal sociolingüístic de difícil solució: arreu del món, els parlants nadius es conceben com a model de la seva llengua, especialment contra els parlants no nadius. De debò vol algú reivindicar el castellà acatalanat, més enllà de l'anècdota, enfront del parlar dels nadius? I per què haurien de renunciar els castellanoparlants nadius al seu capital simbòlic enfront dels no-nadius? Per caritat? Novament, sembla una vana il·lusió: mentre el presumpte castellà de Catalunya només sigui un conjunt d'interferències, la seva reivindicació toparà amb l'interès dels nadius... i d'aquells no nadius que s'esforcen a alliberar-se dels seus estigmes per tal que els primers els acceptin. De fet, algun dels exemples que aporta Sinner en aquest sentit de defensa de la propietat de la llengua són ben sucosos, com ara a l'extracte 35, on un informant que deu treballar en una editorial confessa que reben queixes de lectors perquè algun dels seus traductors té un nom català!
Finalment, el treball conté algunes consideracions que són senzillament errònies. A banda de detalls menors, com quan fa sinònims estrictes llegar i arrivar en castellà (pàg. 165), el text en qüestió dóna un tractament estrictament equivocat a la noció castellà/castellano. Encara que sembli sorprenent, Sinner titlla d'innovador (pàg. 171) el fet que els catalans emprin aquest terme com a gentilici per a les persones originàries de l'antic regne de Castella -i, per extensió, als castellanoparlants (espanyols). L'autor no sembla adonar-se que aquest és precisament l'ús originari del terme, amb una tradició que es remunta com a mínim a l'edat mitjana. O sigui que es fa difícil de veure en què pot resultar innovador. Només se m'acut pensar que aquí topem amb un error d'expressió, ja que l'ús del gentilici castellà és analitzat a bastament en la bibliografia que el mateix Sinner cita (només cal pensar en Woolard 1989).
Fet i fet, diria que el treball pateix d'un prejudici no pas inhabitual en alguns cercles que analitzen el castellà parlat a Catalunya. Conscient de la natura relliscosa del tema -al capdavall, parlem d'una societat amb un conflicte lingüístic d'intensitat variable- l'especialista que entra a analitzar aquesta llengua sent la necessitat de legitimar l'existència del seu objecte d'estudi. Irònicament, això pot portar a mecanismes de legitimació que recorden els dels nacionalismes més romàntics, com ara el d'emfasitzar l'homogeneïtat interna de la varietat analitzada, fent-ne una varietat; exagerar-ne la historicitat -Sinner deixa entendre que el castellà ha estat àmpliament emprat als països del llengua catalana des del segle XV, fins i tot amb poblacions autòctones monolingües hispanòfones (pàg. 159), quan és obvi que les primeres poblacions demogràficament significatives d'hispanòfons a Catalunya daten del segle XX (cf. Vila 2006)4; o abanderar-ne la bondat intrínseca fins al punt de reclamar-ne la inclusió a les obres de referència. Francament, no crec que a la recerca sociolingüística sobre el castellà a Catalunya calguin aquests excessos paranacionalistes. Els parlars castellans poden ser analitzats sense que calgui fer-ne bandera. Hom pot entendre que l'investigador s'afeccioni al seu objecte d'estudi, però d'aquí a pledejar pel reconeixement d'unes formes de parlar que ningú no defensa hi ha una distància qüestionable. Sobretot quan aquesta posició condueix a la cosntrucció de varietats imaginades que poden servir a propòsits reivindicatius, però no pas per avançar en el camí del coneixement.
_______________________________________
1 Sinner, Carsten. 2002. "The construction of identity and group boundaries in Catalan Spanish." Pp. 159-186 A: Us and others: social identities across languages, discourses and cultures editat per A. Duszak. Amsterdam: John Benjamins.
2 Vila i Moreno, F. Xavier. 2004. "El català i el castellà a començaments del mil·lenni a Catalunya: condicionants i tendències." Pp. 29-51 in Les llengües a Catalunya. Cicle Joan Coromines III edited by L. Payrató and F. X. Vila i Moreno. Barcelona: Fundació Caixa de Sabadell.
3 Galindo, Mireia. 2006. "Les llengües a l'hora del pati. Usos lingüístics en les converses dels infants de primària a Catalunya." Tesi doctoral inèdita Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona, Barcelona.
4 Vila i Moreno, F. Xavier. 2006. "Llengües i població a Catalunya: algunes tendències demolingüístiques rellevants." in Seminari: La multiculturalitat i les llengües, Centre Ernest Lluch -CUIMP, Barcelona, 10 d'octubre 2006.
Apunts per a una valoració de l'AILA 2008 (2): aspectes positius - i d'altres
A l'AILA 2008 d'Essen també hi va haver coses positives, però a parer meu es van trobar més en les comunicacions i els simposis que en les ponències. Aquí, esclar, la visió depèn de què va veure cadascú. Jo vaig seguir diverses coses, entre les quals destacaria els treballs sobre política lingüística universitària i el simposi sobre política lingüística a les institucions europees organitzat per Ulrich Ammon. Aquest segon va permetre veure un conjunt de primeres espases -Theo van Els, Abraham de Swaan, Ulrich Ammon...- dissentint sobre el que calia fer en relació amb el multilingüisme a Europa. I val a dir que em va encantar sentir com de Swaan deia que el neerlandès s'acostava cap a l'estatus de llengua minoritzada -la meva conclusió després d'un mes als Països Baixos!
Pel que fa al primer, hi va haver diverses comunicacions que presentaven com es gestiona la presència de l'anglès i els estudiants estrangers a Noruega, Suècia, Dinamarca o Finlàndia. La gràcia de la qüestió és que el simposi era organitzat per gent que volia eixamplar la presència de l'anglès, o sigui que podies sentir amb la màxima comoditat els seus arguments i els problemes amb què topaven. Alguns potser us sonen:
Finalment, l'AILA 2008 confirma que el camp de la lingüística aplicada es correspon cada vegada més amb la interpretació angloamericana del terme, és a dir, amb el camp de l'aprenentatge, l'ensenyament i l'adquisició de les llengües. N'hi havia prou de donar un cop d'ull al programa per veure-ho: les ponències i comunicacions sobre aquests temes estaven agrupades en línies força precises ("mother tongue education, standard language education, language evaluations, assessment and testing...); aquests rètols contrastaven amb àrees molt més àmplies com sociolinguistics o psycholinguistics. Caldrà tenir-ho en compte si ens plantegem d'anar al pròxim congrés que es farà a Pekin/Beijing.
Pel que fa al primer, hi va haver diverses comunicacions que presentaven com es gestiona la presència de l'anglès i els estudiants estrangers a Noruega, Suècia, Dinamarca o Finlàndia. La gràcia de la qüestió és que el simposi era organitzat per gent que volia eixamplar la presència de l'anglès, o sigui que podies sentir amb la màxima comoditat els seus arguments i els problemes amb què topaven. Alguns potser us sonen:
- Els estudiants estrangers quasi no aprenen llengües locals; de fet, bona part dels que van a Escàndinàvia diuen explícitament que hi van per aprendre... anglès.
- Els estudiants locals no tenen gaire més nivell d'anlès que els Erasmus i similars. Vist des d'aquí la cosa té la seva gràcia, però aquest punt era molt important per als promotors de l'anglès, perquè els permetia dir "Ei, estrangers, veniu, que no estareu en inferioritat davant dels escandinaus!".
- Els estudiants estrangers interactuen bàsicament amb altres estrangers i amb conacionals, però molt poc amb nacionals (menys del 20% dels seus contactes!). Com que a més a més rarament coincideixen amb anglòfons nadius, encara que millorin en fluïdesa i lèxic, l'anglès que aprenen és una varietat de segona llengua: l'Euroenglish, és a dir l'anglès continental europeu. Un conjunt de varietats inestable, totes elles molt marcades per les primeres llengües, que nomoés coneixen un cert procés d'anivellament - per exemple, els francesos deixen de dir Ze ouse ('the house') o I sinke ('I think') i passen a dir coses com De ouse i I tinke, però no van gaire més enllà. Es fossilitzen, vaja. Com tots els altres.
Finalment, l'AILA 2008 confirma que el camp de la lingüística aplicada es correspon cada vegada més amb la interpretació angloamericana del terme, és a dir, amb el camp de l'aprenentatge, l'ensenyament i l'adquisició de les llengües. N'hi havia prou de donar un cop d'ull al programa per veure-ho: les ponències i comunicacions sobre aquests temes estaven agrupades en línies força precises ("mother tongue education, standard language education, language evaluations, assessment and testing...); aquests rètols contrastaven amb àrees molt més àmplies com sociolinguistics o psycholinguistics. Caldrà tenir-ho en compte si ens plantegem d'anar al pròxim congrés que es farà a Pekin/Beijing.
dijous, 4 de setembre del 2008
Apunts per a una valoració de l'AILA 2008 (1): aspectes negatius
S'ha acabat el 15è congrés de l'AILA i amb ell les vacances. Aquí teniu alguns elements per a la valoració del congrés. Començaré per la part negativa, i ja parlarem dels aspectes positius més endavant.
Segurament el més negatiu del congrés ha estat alguns dels aspectes de l'organització i la tria de les ponències centrals. Pel que fa a l'organització general, diguem que era millorable: en termes d'infraestructura, es basava en dos campus molt allunyats i a sobre distants de zones de restaurants, cosa que sovint feia complicat de dinar. Els edificis estaven ben senyalitzats, però les comunicacions s'escampaven per molts llocs diferents i calia anar fent excursions llarguíssimes. Finalment, alguns vam topar amb nombrosos problemes estrictament atribuïbles a la baixa qualitat dels ordinadors i problemes de programari.
Pel que fa a les ponències plenàries, en general van ser fluixes. La millor, la de Jim Cummins, tot i que com sempre molt americanocèntrica. La primera, sobre Sud-Àfrica, no vam ser a temps d sentir-la. La de Franceschini, Multilingualism: Research Opportunities, va ser un recordatori de les moltes àrees sobre les quals es pot treballar amb la idea de constituir un camp de recerca -el multilingüisme- tan autònom com discutible. També hi va haver tres ponències especialment decebedores: la de Shi-Xu, Reconstructing Eastern Paradigms of Discourse Studies; la de Konrad Ehlich, Modalitäten der Mehrsprachigkeit; i la de Claire Kramsch, Third places in Applied Linguistics. Pel que fa a la primera: va ser un simple pamflet en què es blasmava la recerca occidental i s'idealitzaven els valors de la recerca suposadament oriental, tot plegat amanit amb bromes dolentes i referències contínues als Jocs Olímpics (sí sí, tots els xinesos que vaig sentir hi van fer referència!). En tot cas, se'm fa difícil descriure les bestieses que es van arribar a dir: d'acord amb el ponent, els punts febles de la recerca occidental eren la seva dèria per les oposicions binàries, la seva insistència a presentar les societats orientals com a totalitàries, i la seva preocupació per la competència i el conflicte. Per tal d'evitar-les, l'autor suggeria (1) fixar-se en la recerca oriental (en la qual incloïa l'asiàtica, l'africana i la llatinoamericana...) -morin les oposicions binàries!; (2) deixar de pensar en el totalitarisme (així potser s'esvaeix...); i (3) apostar per l'harmonia intrínseca del món oriental (com al Tibet, a Myanmar, a Ruanda, a Sud-Àfrica o a Bolívia, per parlar de societats que neden en la tranquil·litat d'esperit, suposo). Al final de la ponència, el regust era paradoxal: en comptes d'una ponència sobre anàlisi del discurs tenies la sensació que t'havien col·locat una exaltació de l'intervencionisme de Xina a Àfrica i Llatinoamèrica sota l'etiqueta de l'antiimperialisme. I no podies deixar de pensar en el genocidi de Darfur i el suport del règim xinès a les autoritats del Sudan. Sort que parlàvem de lingüística!
Les altres dues ponències no van ser gaire millors. La d'Ehlich va ser un reguitzell de tòpics tan intranscendents que la vaig poder seguir en alemany... sense saber-ne. La de Kramsch, en canvi, va anar en una altra línia: verbositat intranscendent. Va venir a dir que quan hi ha oposicions entre dos elements, tot sovint pot aparèixer un "tercer espai" que pot voler dir gairebé qualsevol cosa.
Total, que si per les ponències fos, l'AILA 2008 hauria estat un veritable fracàs.
Segurament el més negatiu del congrés ha estat alguns dels aspectes de l'organització i la tria de les ponències centrals. Pel que fa a l'organització general, diguem que era millorable: en termes d'infraestructura, es basava en dos campus molt allunyats i a sobre distants de zones de restaurants, cosa que sovint feia complicat de dinar. Els edificis estaven ben senyalitzats, però les comunicacions s'escampaven per molts llocs diferents i calia anar fent excursions llarguíssimes. Finalment, alguns vam topar amb nombrosos problemes estrictament atribuïbles a la baixa qualitat dels ordinadors i problemes de programari.
Pel que fa a les ponències plenàries, en general van ser fluixes. La millor, la de Jim Cummins, tot i que com sempre molt americanocèntrica. La primera, sobre Sud-Àfrica, no vam ser a temps d sentir-la. La de Franceschini, Multilingualism: Research Opportunities, va ser un recordatori de les moltes àrees sobre les quals es pot treballar amb la idea de constituir un camp de recerca -el multilingüisme- tan autònom com discutible. També hi va haver tres ponències especialment decebedores: la de Shi-Xu, Reconstructing Eastern Paradigms of Discourse Studies; la de Konrad Ehlich, Modalitäten der Mehrsprachigkeit; i la de Claire Kramsch, Third places in Applied Linguistics. Pel que fa a la primera: va ser un simple pamflet en què es blasmava la recerca occidental i s'idealitzaven els valors de la recerca suposadament oriental, tot plegat amanit amb bromes dolentes i referències contínues als Jocs Olímpics (sí sí, tots els xinesos que vaig sentir hi van fer referència!). En tot cas, se'm fa difícil descriure les bestieses que es van arribar a dir: d'acord amb el ponent, els punts febles de la recerca occidental eren la seva dèria per les oposicions binàries, la seva insistència a presentar les societats orientals com a totalitàries, i la seva preocupació per la competència i el conflicte. Per tal d'evitar-les, l'autor suggeria (1) fixar-se en la recerca oriental (en la qual incloïa l'asiàtica, l'africana i la llatinoamericana...) -morin les oposicions binàries!; (2) deixar de pensar en el totalitarisme (així potser s'esvaeix...); i (3) apostar per l'harmonia intrínseca del món oriental (com al Tibet, a Myanmar, a Ruanda, a Sud-Àfrica o a Bolívia, per parlar de societats que neden en la tranquil·litat d'esperit, suposo). Al final de la ponència, el regust era paradoxal: en comptes d'una ponència sobre anàlisi del discurs tenies la sensació que t'havien col·locat una exaltació de l'intervencionisme de Xina a Àfrica i Llatinoamèrica sota l'etiqueta de l'antiimperialisme. I no podies deixar de pensar en el genocidi de Darfur i el suport del règim xinès a les autoritats del Sudan. Sort que parlàvem de lingüística!
Les altres dues ponències no van ser gaire millors. La d'Ehlich va ser un reguitzell de tòpics tan intranscendents que la vaig poder seguir en alemany... sense saber-ne. La de Kramsch, en canvi, va anar en una altra línia: verbositat intranscendent. Va venir a dir que quan hi ha oposicions entre dos elements, tot sovint pot aparèixer un "tercer espai" que pot voler dir gairebé qualsevol cosa.
Total, que si per les ponències fos, l'AILA 2008 hauria estat un veritable fracàs.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)