Laloouine

A Catalunya, a mi no m’agrada l’halloween. Mai no m’ha agradat aquesta festa americana. Primer, perquè els reflexos que ens n’arriben són bàsicament macabres. Sobretot, pel·lícules plenes de cadàvers mig descompostos, esgarips de víctimes aterrides que fugen panteixant de la seva fi inevitable, i escenes que vessen sang i fetge pertot arreu. Fa poc que s’hi han afegit els parcs temàtics, i la cosa va a pitjor. Segon, perquè no hi trobo sentit que no sigui comercial: algú em sap explicar què caram s’hi celebra, en aquesta festa, a banda de sant tocacuixa o santa passeupercaixa? L’esperit empresarial és certament lloable, però d’aquí a fer-ne una «tradició»... Tercerament, em rebenta íntimament que haguem de plegar-nos encara més a la potència ianqui. I per acabar-ho d’adobar, a mi, és que m’agrada la castanyada: hi trobo un sentit de recolliment que lliga amb el cicle natural, abans de l’època més dura de l’any; i encara que sigui laica o pagana, la celebració permet, si hom vol –bé, no ens enganyem, s’ha de voler molt– de fer certa reflexió sobre el gran tabú de la nostra cultura, la mort.

Però al Quebec, les coses són diferents. Per descomptat, totes les televisions anuncien pel·lícules desagradables, i n’hi ha un fum als cinemes. Fa setmanes que hi ha ofertes de disfresses lúgubres a totes les farmàcies, que aquí són com supermercats. Però la veritat és que al Quebec no semblen celebrar res més que l’aloouine –no ho escriuen així, esclar– i ho fan de manera completa, vull dir amb les carabasses rialleres pertot arreu, amb festes familiars i amb bandes de nens disfressats de bruixa o d’esquelet anant per les cases perquè els donin caramels.

Els més grans recorden que, dècades enrere, l’Església Catòlica prohibia la festa perquè era pagana i mig recorden, molt vagament, alguna altra mena de celebració més religiosa. Però el Halloween devia infiltrar-se primer entre els anglòfons protestants, i es va anar difonent amb la laïcització de la societat. Total, que ara és tan estès que vas a casa del més seriós dels teus col·legues investigadors universitaris i, encara que no tingui fills, et trobes carabasses somrients pertot arreu: en tenen de penjades a la porta, de dibuixades a les estovalles, als tovallons, en tenen damunt de les prestatgeries, a l’entrada de casa seva... Vull dir que s’han apropiat tant la festa que ha esdevingut tan popular com Nadal. De fet, diuen que després d’aquesta setmana aniran enretirant les decoracions carabassenques i aniran apareixent, tímidament, les de Nadal. Se l’han fet tan seva, aquesta festa, que fins i to s’han inventat noves pràctiques culturals. Així, a Mont-real fins i tot organitzen un concurs de carabasses guarnides ben divertides que s’exposen al Jardí Botànic, i em podeu ben creure, es formen cues d’hores per anar-les a veure.

Jo no sé si, pel que fa a la castanyada, seguirem la mateixa trajectòria que al Quebec. M’ensumo que a Catalunya fins ara hem aconseguit desvincular les festes tradicionals de la pugna per entre la religiositat catòlica i laïcització, perquè comparats amb altres països, anem endarrerits a americanitzar-nos. I no tot està perdut, en aquest sentit: n’hi ha prou de recordar la recuperació del tió. Caldrà anar-hi pensant. Sobretot perquè, d’aquí quatre dies, estarem parlant de com s’adapta vida pública a la crixent diversitat etnoreligiosa. Entre nosaltres, més val que ens agafi confessats.

Dur el punyal a l'escola

Des de fa alguns mesos, la societat quebequesa debat fins quin esforços ha de realitzar per tal d’acollir els seus immigrants. Són el que denominen els acommodements raisonables, que podríem traduir per adaptacions raonables. El tema no és només acadèmic. En parla amb passió la gent del carrer, és objecte de discussió política, apareix contínuament als mitjans de comunicació... El debat és riquíssim, quotidià i ubic, tot i que no s’hi poden evitar les repeticions. Molts dels meus interlocutors diuen que n’estan una mica tips, però el cert és que el debat no s’atura.

Els conflictes relacionats amb les adaptacions ja fa temps que duren, però fins fa uns mesos eren més aviat escaramusses: que si es pot portar el vel a l’escola, que si els funcionaris poden dur símbols religiosos, que si els immigrants no aprenen prou francès... Però fa alguns mesos van saltar a primera pàgina alguns casos especialment cridaners. Així, per exemple, una família de religió sikh va demanar que el seu fill pogués anar a l’escola amb el kirpan, és a dir, el seu punyal ritual, tal com mana la seva fe. En un altre cas, un alcalde d’un poble es va sentir empès a publicar un reglament de comportament públic en què, entre altres coses, es prohibia lapidar la pròpia dona. En un altre sentit, algunes veus es van alçar contra les pràctiques d’alguns alcaldes de començar les sessions del municipi amb una pregària, i es va reclamar que es retirés la creu que presideix l’Assemblea Nacional quebequesa, i fins i tot algunes veus van començar a demanar que s’abolissin les festivitats com Nadal o que no hi hagués exàmens els dies festius de jueus, musulmans, i altres confessions.

Enmig d’aquestes discussions, el president del Quebec, el liberal Jean Charest va crear la Comissió sobre les adaptacions raonables i les pràctiques culturals, i en va encarregar la direcció a Géerard Bouchard i Charles Taylor, dos reconeguts científics socials. Per a un català, aquesta comissió resulta poc menys que fabulosa. A diferència del que es fa als països hispànics, la comissió s’ha dedicat a fer sessions públiques i obertes, retransmeses en directe per diversos canals de televisió i per cadenes de ràdio, on tothom pot expressar el seu parer en directe –tenen dos minuts de temps– i lliurar els documents que creguin pertinents. La inscripció a les sessions, que són itinerants per tot el Quebec, és lliure. Així, hom pot sentir les opinions dels ciutadans, més o menys amanides per les intervencions d’experts i periodistes. I el més fabulós de tot és que, encara que pugui semblar increïble, la immensa majoria de les opinions que s’expressen són ben articulades, ben raonades i raonablement tolerants amb l’opinió d’altri. De fet, de totes les que jo he vist, només en un cas s’ha hagut de demanar a un ciutadà que refrenés el que sonava a expressions antisemites. Per la resta, senzillament, una excel·lent capacitat oratòria i una notable bona educació. Quina enveja!

El que no mata, ensenya

Viure en un país que no és el teu, i en una llengua que no domines, et sotmet a tota mena d’àrdues proves de supervivència. Però l’ésser humà es caracteritza per la seva adaptabilitat, i ben aviat desenvolupes estratègies de supervivència que et fan la vida més senzilla. Lògicament, no sempre surten bé. Però de tot se n’aprèn.

Una prova crucial de la teva integració és la capacitat d’actuar com cal en un restaurant. Sobretot quan et trobes dret amb la safata a la mà, indicant el plat que vols a un cambrer immensament avorrit, i amb una llarga cua de gent darrere teu. Jo canviaria tots els exàmens de nivell C per una interacció reeixida en una cua d’un menjador universitari. Perquè aquí sí que has de demostrar competències comunicatives, i no pas a l’aula. És en moments com aquests, quan tu ja has demanat que et posin «ça, ça et ça», quan els cambrers –i les cambreres– solen deixar anar una d’aquelles frases incomprensibles dels tipus «vlzvspd’gnonhrctsoulgm».

Aquests moments són aterridors. Primera, perquè no tens ni punyetera idea de què t’estan dient. I segona, perquè de seguida t’inunda la desagradable sensació que mai no arribaràs a desxifrar aquell missatge incomprensible per més que te’l repeteixin trenta mil vegades.

En moments com aquests, l’experiència suggereix adoptar una sèrie de tècniques de supervivència que generacions i generacions de guiris d’arreu del món han anat depurant a base d’experiència:

1. Esforça’t a mantenir la sang freda: en principi, tu ets el client, i re no fa pensar que la teva integritat física corri perill;
2. Pensa que el més probable és que t’estigui fent una pregunta, encara que l’entonació del teu adversari sigui més aviat de fastigueig;
3. Somriu estúpidament: està demostrat que el somriure és una estratègica biològica dissenyada per amansir els enemics;
4. Digues alguna cosa que s’assembli a «pardong?», forçant tant com sigui possible el teu accent; amb sort –amb molta sort– potser fins i tot li fas entendre que ets estranger que no domina la llengua, i se n’apiada.

Si la cosa va bé, aquest comportament permet guanyar una preciosa segona oportunitat. De vegades, si tens sort, el cambrer repeteix una mica més a poc a poc, amb alguna vocal suplementària, del tipus «vlzvous spd’oignon dhrctsoulgum». Tot sovint, però, la repetició és idèntica en forma al missatge inicial; fins i tot pot ser més ràpida. Si l’entens, fantàstic. Però si no l’entens, la cosa comença a complicar-se. Aviat veus aparèixer als ulls del teu botxí una expressió de commiseració infinita, quan no de menyspreu superlatiu, envers el pobre imbècil que no sap ni tan sols quina sopa vol. I t’adones que la cua darrere teu comença a impacientar-se. Saps que tu ets el tap que atura la cua, i això t’incomoda. És en moments com aquest que un estranger se la juga, i ha d’optar per una escapatòria adequada. Què fer?

Hi ha la possibilitat de declarar obertament «jesuisunétranger etjen’aipas compris, pouvez-vousrepeters’ilvousplaît?». Val a dir que aquesta declaració és totalment absurda: arribats en aquest punt, és obvi que ets un estranger que no entens el que et diuen, i ho sap no sols el cambrer –o cambrera–, sinó també els altres clients que ja et miren, enriolats o empipats. Ara, per molt absurd que pugui semblar, de vegades aquesta humiliació aconsegueix el miracle i el nostre botxí condescendeix a repetir el seu «vlzvous spd’oignon dhrcts ou dlgumes», una mica més a poc a poc, i per tant una mica més comprensible. O no. Molest perquè li has destorbat la rutina, el cambrer –o cambrera– pot no sols repetir la seva primera frase al mateix ritme endimoniat, sinó fins i tot amanir-ho tot amb algun comentari suplementari del tipus «t’cnouquoi?» que si no arribes a comprendre pots intuir que és insultant.

En casos com aquest, doncs, convé tenir a l’abast un pla B, una armilla salvavides, un bot d’emergència per poder evitar enfonsar-te definitivament. És ara que convé recórrer a la coneguda tècnica de repetir les dues darreres síl·labes del missatge xifrat de l’oponent, si pot ser envoltades d’una mena de grunyit que les faci tan poc comprensibles com les seves, i amb una entonació clarament afirmativa. Vull dir, que si l’altre ha acabat la seva frase dient «lgum», tu li contestes «lgum.» amb fermesa, fitant-lo als ulls. En un 90% de les ocasions, aquesta simple estratègia aconsegueix de canviar els rols: ara és ell –o ella– qui ha d’assegurar-se del que li has demanat, i per tant, és ben probable que et pregunti, amb una claredat inesperada: «soupe de legumes?» Eureka! Ja l’has caçat! Ara ja saps que el cambrer et demanava quina sopa volies! És el moment de decidir si la vols de verdures, de ceba o del que sigui, o si no en vols. La prudència aconsella un «aha» d’assentiment acompanyat del moviment adequat de cap, encara que no et vingui de gust aquesta sopa. Això depèn de les teves ganes de gresca. Però en tot cas, el que ja has fet és recuperar el teu estatus de parlant adult que pot negociar amb el cambrer. Abandones l’estatus de subhumà que no parla i recobres la teva categoria d’interlocutor legítim.

I el 10% de casos restant? Bé, de vegades la tècnica no funciona. Tu ja pots escarrassar-te a dir «royal», que si la pregunta era si volies «salade ou rouleau royal», el cambrer no en traurà l’aigua clara. Però com a mínim, com a mínim, la teva resposta el desconcertarà, i això el forçarà a replantejar la pregunta. I què vols, al final fins i tot ell s’haurà d’esforçar perquè l’entenguis. Perquè al capdavall, al capdavall, qui paga ets tu.

Una metròpoli francòfona, multicultural i multilingüe

Amb els seus 1,8 milions d’habitants, Mont-real (també podeu mirar aquí) és la principal ciutat de Quebec i la segona aglomeració canadenca. La ciutat ocupa bona part de l'illa de Mont-real, la qual constitueix una de les 17 regions administratives du Quebec, amb prop de 2 milions d'habitants. Conjuntament amb la seva corona periurbana (la banlieue), el Gran Mont-real se situa prop dels 3,7 milions de residents.

Mont-real és la gran metròpoli francòfona d’Amèrica. Avui, qualsevol observador pot constatar que la llengua que hi predomina és el francès. Però això no sempre ha estat així. Fins als anys 60, per a molts observadors, Mont-real, capital econòmica i financera de tot Canadà, era una ciutat d’aparença anglòfona amb, això sí, una gran població francòfona. Tot i que la ciutat ha acollit un percentatge molt elevat d’immigrants durant les darreres dècades, el francès ha esdevingut la principal llengua de la ciutat. Òbviament, doncs, des del punt de vista català, observar Mont-real resulta interessant, perquè mostra diverses claus de com funciona una gran ciutat amb grups lingüístics de majoria fràgil. A més, més enllà de la població,, Mont-real mostra alguns paral·lelismes suplementaris amb Barcelona, sobretot en la seva trajectòria econòmica recent, amb un moment d’eufòria durant els Jocs Olímpics (1976) i un procés de dolça decadència que s’allargassa fins avui dia.

Fundada el 1642 pels francesos amb el noms de Villa Maria, la seva població restarà feble durant els primers temps. Abans de la conquesta britànica de 1760, els anglesos eren pràcticament absents de Mont-real. Les noves autoritats hi van afavorir la immigració anglocèltica (anglesos, escocesos, irlandesos), fins al punt que el 1835 Mont-real esdevé predominantment anglòfona. Però la immigració canvia de signe, i són francòfons de la resta de Quebec els que fan créixer la ciutat, fins al punt que hi tornen a ser majoritaris el 1860. Majoritaris demogràficament, sí,però no pas políticament. De fet, la majoria dels nombrosos immigrants –italians, portuguesos, jueus askenazites, etc.– que s’instal·len a la ciutat s’anglicitzen Amb tot, els els francòfons resten majoritaris.

La Revolució Tranquil·la marca una fita important en la vida de la ciutat. L’Estat quebequès –l’administració provincial– promociona el francès com a única llengua oficial i com a llengua de treball en el món privat. L’anglès, tot i que els seus parlants tenen reconeguts un nombre important de drets, sobretot en l’educació i en les relacions amb l’administració, perd el paper de llengua hegemònica indiscutida, encara que continua essent la llengua internacional per excel·lència. Els anglòfons, que es permetien el luxe de no aprendre francès, es veuen més i més necessitats d’aprendre la llengua dels seus veïns.

Avui, prop d’un 67 % dels montrealesos són francòfons, mentre que un 23 % són al·loglots i només un 10 % són estrictament anglòfons. Mont-real és, doncs, una ciutat multilingüe i multicultural, encara que, d’acord amb la legislació quebequesa i canadenca, el francès hi és l’única llengua oficial i els anglòfons hi tinguin reconeguts un ampli ventall de drets lingüístics.

Pau i violència al Quebec

El Quebec contemporani és una societat pacífica, gairebé al·lèrgica a la violència. Als debats televisius, la gent del carrer s’hi expressa amb un respecte per les opinions dels adversaris, i un capacitat d’argumentació, que fan sentir vergonya pàtria. Un dels debats candents aquest octubre ha girat entorn de la missió de les tropes canadenques a l’Afganistan. Al discurs del tron, el govern conservador va anunciar que l’exèrcit restaria a Kandahar fins al 2011, quan l’oposició, sobretot el Bloc Quebequès, però també els liberal del francòfon Stéphane Dion, n’exigeix la retirada tan aviat com sigui possible. Val a dir que el Bloc té ara mateix una intenció de vot del 39%, i els liberals arriben al 15% (La Presse dissabte 20 d’octubre). I és que el pacifisme ha amarat bona part de l’opinió pública quebequesa, i molts dels seus joves –sobretot estudiants, d’origen europeu– ho deixen veure amb les seves indumentàries altermundistes. Aquest octubre ha fet calor, i pertot hi han camises balderes, mocadors al coll, xancletes, pírcings, samarretes reivindicatives, cabells mig pentinats i barbes d’alguns dies... Mireu-vos-els vosaltres mateixos a la Universitat de Mont-real. Passejant-t’hi pots sentir-te ben bé al campus d’una universitat catalana.

Per tot això, no deixa de sorprendre que el Quebec tingui un passat força més turbulent. I no fa pas tant de temps. De fet, fins a finals dels anys 60, Mont-real va ser una ubicació de primer ordre per a la màfia siciliana. Des d’aquesta ciutat, capos com Dick Patroni o Paolo Violi van aspirar a controlar tot el submón canadenc, fins i tot el dels Estats Units, i van assolir una trista notorietat pública a causa dels segrestos, assassinats, extorsions i altres delictes que van protagonitzar (aquí ho expliquen una mica). D’altra banda, el Quebec també va conèixer episodis d’accions terroristes a mans d’un grup independentista d’orientació marxista, el Front de Libération du Québec, del qual podeu trobar informació a la pàgina històrica del FLQ, o a la wikipèdia en francès o en anglès. Val a dir que no parlem de poca cosa: l’octubre de 1970, l’FLQ va arribar a segrestar i assassinar un viceprimer ministre Quebec, Pierre Laporte, i l’exèrcit canadenc va prendre el carrer a Mont-real.

Pel que sembla, tant les accions policials com els canvis legislatius i l’ascens del Parti Québecois, així com la transformació del clima internacional, van desactivar gairebé del tot les vel·leïtats de violència política. Tot i així, segons deia La Presse dimarts 23 d’octubre, l’any 1995, amb motiu del segon referèndum d’autodeterminació, el Servei Canadenc d’Informació de seguretat va vigilar molt de prop tant els secessionistes com els federalistes. Hi havia el temor seriós que es produís un esclat de violència. Per sort, no va ser així. Potser és que l’exercici de la democràcia, fins i tot quan els resultats són tan tremendament ajustats com aleshores –el no va guanyar de pocs milers de vots– ajuda a deslegitimar les accions violentes.

El mirall d'una societat

Al Quebec, especialment a Mont-real, hi ha molts símptomes de fins a quin punt les realitats francesa i britànica s’han imbricat i han constituït una realitat original. Un d’aquests trets és la importància que hi té la noció de comunitat, tan allunyada dels països catòlics, i tan prevalent als països anglosaxons. Als quioscos, als mercats, pels carrers, als hospitals, als restaurants, moltíssims detalls ens ho recorden constantment que els individus, en aquesta societat, formen part de comunitats diferents, ja siguin lingüístiques, religioses o tot alhora.
El cementiri de Côte de neiges és revelador de fins a quin punt les comunitats estructuren la vida quebequesa. Situat a la muntanya de Mont-royal, entre la ciutat històrica i el barri de Côte de neiges, d'entrada ja és impressionant per les seves dimensions: segons expliquen, hi ha d’inhumades 2.000.000 persones.

Tal com es pot veure a la imatge, es tracta d'un cementiri fet directament a terra, amb herba, que recorda els cementiris de les pel·lícules americanes. De fet està pensat perquè la gent hi vagi a passejar: les tombes s'organitzen en carrers que tenen noms propis, carrers prou amples perquè hi passin els cotxes. I val a dir que l'objectiu s'aconsegueix amb escreix. Un dia de sol, al cementiri hi ha gent passejant, gent amb bicicleta d emuntanya, gent berenant, gent estirada prenent el sol amb poca roba... De fet, el que gairebé no es veu és gent que visita els difunts, almenys de la manera que s'entén a Catalunya.
Una de les particularitats delsl cementiris és que solen reflectir els valors de la societat que els acull. I aquest, com no podia ser altrament, també ho fa. En allò que a nosaltres ens interessa, el cementiri es divideix en dues grans zones: el cementiri catòlic, més gran, i el cementiri protestant. Estan separats per una tanca, i cadascun dels cementiris té la seva pròpia autoritat, i dinàmiques diferents. En el catòlic, més monumental, la propietat és d'un 80 anys; si en acabat no es torna a pagar, les autoritats -el bisbat- buiden la tomba i el terreny queda lliure per a un nou inquilí. El protestant, en canvi, més igualitari, sembla que concedeix la propietat per tota l'eternitat. Com a conseqüència, el cementiri protestant s'estén i s'estén sense aturador.
La divisió entre catòlics i protestants mostra la principal esquerda social de Mont-real, però per sota d'aquesta divisió se n'hi perceben clarament moltes altres. L'etnolingüística, per exemple. Al cementiri catòlic hi ha làpides en francès, però també en anglès i gaèlic per als irlandesos, i italià per als italians. El cementiri protestant acull no sols els anglicans, sinó també els ortodoxos grecs, els armenis, els xinesos, i molts altres, cadascun amb làpides en la llengua de la seva comunitat, de vegades amb traducció, de vegades sense. A més, en un costat del cementiri protestant hi ha un racó per als jueus jueus portuguesos i espanyols, de fet jueus sefardites arribats de Gran Bretanya, amb algune sinscripcions en hebreu o jídix. En total, ens comenten que s'han arribat a comptar fins a 18 alfabets diferents només en aquest parc!
A banda d'algunes portes sovint tancades, l'única manera de travessar de la banda catòlica a la protestant és passant pel cementiri militar. En aquest terreny hi ha els membres de les forces armades canadenques, caiguts en combat o morts a casa. Resulta interessant de constatar que aquest és l'únic espai en què hom supera la divisió etnolingüística principal, perquè la porta entre militars catòlics i protestants no es tanca mai. A més, la simbologia de les làpides militars és també reveladora: totes les làpides són de la mateixa mida, i n'hi ha amb una creu, amb una fulla d’erable i una creu a sota, o amb una fulla d’erable. Per descomptat, el símbol del país està per damunt del de la religió.
L'any 2007, el cementiri es troba en un estat d'abandó lamentable: en comptes del jardí harmoniós que convida a passejar-hi, el terra està cobert d'herbots que en alguns llocs arriben al metre i mig d'alçada. Resulta que els treballadors del cementiri fan vaga des de fa mesos. Però una vaga, també, a la quebequesa: al començament, la vaga era total, de manera que quan arribava un difunt, el deixaven al charnier i no l'enterraven. Val a dir que això de no enterrar el morts no agava els quebequesos tan de sorpresa com a nosaltres: tradicionalment, durant els mesos d'hivern, en aquest país no s'enterra ningú, perquè el terra és massa fred. Però sembla que fins i tot els quebequesos tenen un límit, i després de nombroses protestes, els treballadors van decidir fer vaga només un dia la setmana. Així està de deixat, el cementiri. Això sí, a l'entrada de l'indret hi ha tot de banderetes i un cartell animant a la sindicació; se suposa, no cal dir, que dels treballadors més que dels usuaris.

Algunes pistes per a entendre el Quebec

El Quebec és un país enorme (1 667 441 km²): com tres vegades França o quatre Alemanya. Però està molt poc poblat: l'any 2007 hi residien només 7 700 807 habitants, només una mica més que Catalunya. Aquesta població, a més, es distribueix de manera molt irregular: l'any 2006, a l'illa de Mont-real s'hi concentraven 1,8 milions de persones, mentre que a la regió de nord-du-Quebec, que ocupa el 43% del territori, només n'hi vivien 40 637.
Però no patiu, que això és un bloc, no pas una enciclopèdia. Aquesta feina ja l'han feta altres molt millor en pàgines com aquesta. Aquí només vull donar pistes per a entendre millor el país sense enfarfegar ningú.
Si hagués d'arriscar una fórmula per sintetitzar aquesta societat, diria que el Quebec és una nació d'origen francès covada a Amèrica sota l'Imperi Britànic. Dels quatre elements de la fórmula, el tercer és sens dubte el més fàcil de justificar: es miri com es miri, el Quebec es troba ubicat a Amèrica del Nord. El primer, el fet de ser una nació, també té la seva gràcia, perquè a hores d'ara ja pràcticament no discuteix ningú; hi arribarem quan toqui. Pel que fa als segon, és a dir, el caràcter francès del país, resulta raonablement fàcil de justificar, no sols pels orígens, sinó per la realitat actual: penseu que els francòfons encara hi són el 82% de la població. Aquí, però, cal algun matís: el 7,9% dels habitants del Quebec són anglòfons, i el 10,1% són al•loglots, que aquí denominen allophones ("al•lòfons"), és a dir, persones que tenen una altra llengua inicial ("langue maternelle") que encara comprenen. Notareu que els anglòfons no compten com a al•loglots. No és cap error. Anglòfons i francòfons són els dos pobles fundadors de l'estat canadenc i, per tant, es reconeixen una sèrie de drets mútuament.
Finalment, el tercer element de la fórmula és la dependència del Quebec a l'Imperi Britànic. L'any 1763, el Regne Unit es va emparar de les colònies franceses de la Nova França, i aquesta dependència marca molts dels aspectes de la seva vida fins i tot avui dia. Començant, esclar, pel fet que encara avui forma part d'un estat de majoria anglòfona integrat a la Commonwealth. Per posar un exemple de què significa això, n'hi ha prou de recordar que dimarts passat, el govern canadenc va presentar el Discurs del tron, és a dir, el programa d'actuacions per a l'any que ve. El discurs, se suposa, el va escriure primer ministre amb el seu gabinet. Però no us penseu que el llegís ell: ho va fer la representant de la reina d'Anglaterra al Canadà, una elegant dona d'origen africà que va anar alternant el francès i l'anglès de manera exquisidament equilibrada.

El Quebec: un lloc estrany

El Quebec és un lloc estrany. Estrany per als no quebequesos, vull dir. Ja fa quasi tres setmanes que m'hi estic, i hi ha tantes coses que costen d'entendre! Per exemple, què hi fan tants milions de francòfons al costat dels Estats Units i de (la resta de) el Canadà? Per què els cotxes no porten matrícula al davant. Per què a les farmàcies hi venen pepsi-cola, paraigües, portafolis o carotes de Halloween? Per què guarden els difunts en un charnier durant uns quants mesos abans d'enterrar-los? Per què tenen els carrers plens d'esquirols, i en canvi no n'hi tenen al bosc? A més, per sort per a ells, els seus veïns canadencs col·laboren de bon grat a fer desconcertant aquest país. N'hi ha prou de dir que el president del Canadà, el conservador Stephen Harper, es vanta davant dels seus electors d'haver reconegut Quebec com a nació, un moviment que -tatxan, tatxan- pot ajudar-lo a obtenir la majoria absoluta ben aviat. Com els conservadors de casa nostra, vaja.
Tot això, i moltes coses més, fan que passar una temporada al Quebec valgui la pena. Sobretot si ets català i t'interessa la cosa pública. Doncs bé, com que jo sí que tinc aquesta oportunitat, aprofitaré per penjar al bloc algunes impressions sobre la Belle Province, que ajudin a entendre per on van els trets a les persones que hi hagin de venir. No demaneu que siguin del tot sistemàtiques, ni coherents. Això és un bloc, i s'hi penja el que surt, de vegades millor, de vegades pitjor. Ja jutjareu. I hi direu la vostra, si us sembla.

Sobre la indiferència dels joves: per un plantejament més crític de la qüestió

La Fundacc acaba de presentar un estudi sobre el consum cultural dels joves que ha fet sonar diverses alarmes, perquè sembla que, en termes generals, els joves usen menys el català que els adults en el seu consum cultural. D’aquests resultats, diversos analistes, com el mateix Salvador Cardús, n’han conclòs que els joves són menys militants que els adults, més indiferents cap a la llengua, i que trien en funció «d’allò que els interessa», no pas en funció del seu compromís amb el país; un plantejament que aquí denominarem la hipòtesi de la indiferència.

L’estudi assenyalat em mereix, a priori, confiança. Ara bé, dubto profundament que l’explicació adduïda sigui encertada. Per diverses raons.

D’entrada, la hipòtesi de la indiferència es basa en un fonament –el compromís personal amb la llengua– una mica eteri. Sabem quin grau d’indiferència de debò hi tenen les diferents generacions? Estem segurs que aquest compromís té conseqüències palpables en el consum cultural? No oblidem que aquesta hipòtesi ja fa tants anys que corre que comença a tenir un cert regust de lloc comú: com a mínim a finals dels 80 ja hi havia gent que assenyalava que els joves eren més indiferents que no pas els adults.[1] El temps no passa en va, els joves d’abans ara ja són adults... però el discurs es repeteix quasi idèntic que vint anys enrere. Això el fa, com a mínim, sospitós.

D’altra banda, aquesta hipòtesi és, en bona mesura, és antiintuïtiva. Si els joves d’avui en general fossin globalment més indiferents a la llengua, com que alhora saben més català que els seus pares i avis –i això és amb certesa així, si més no, entre els castellanoparlants–, per lògica hi hauria d’haver més ús del català. A igual oferta i més consumidors potencials, la indiferència hauria de generar més consum en català. Però no és així, ans al contrari: les dades suggereixen estancament o retrocés. D’aquí es dedueix, per tant, que la indiferència, si existeix, no deu afectar igual tothom: la indiferència la viurien els consumidors de productes en català, és a dir, bàsicament els joves catalanoparlants, els quals estarien deixant de consumir en la seva llengua. Per la seva banda, els castellanoparlants –i els al·loglots– continuarien sense usar el català en el seu lleure; això, si no se n’apartaven encara més –cosa difícil, tenint en compte que, per als seus pares, el català ja era quasi inexistent.

La hipòtesi de la indiferència presenta una altra complicació suplementària: ni explica el que passa, ni contribueix a solucionar-ho, perquè fa invisible el desequilibri de poders real que determina l’oferta i la demanda de productes culturals al nostre país, bo i reduint els comportaments a una mera qüestió de gustos personals. Fixeu-vos que aquest plantejament comença culpant els joves perquè «actuen segons els seus interessos», i tot seguit els exigeix que es mobilitzin contra aquests suposats interessos, sense donar-los-en cap raó! Qui s’estranyarà de la seva escassa efectivitat?

Atesa la situació, per què no intentem plantejar la qüestió d’una manera menys planyívola? Per què no fer la pregunta més operativa? Per exemple, per què no interrogar-se pels motius pels quals els mitjans i els productes en català no arriben prou al seu públic potencial jove? Per què no el retenen? Per què no en capten de nou?

La resposta ortodoxa entre gestors culturals castellans o castellanitzats és que la producció cultural en català no té prou «qualitat». Ja podria ser, això, i és més, segur que és així en molts casos... igual com passa en el món cultural castellà. Perquè de mediocritats, òbviament, se’n fan a tot arreu. I bé que en castellà n’hi ha moltíssimes que es consumeixen àmpliament. O sigui que la qualitat no explica, en moltíssims casos, l’èxit o el fracàs dels productes mediàtics i culturals, a menys que la definim de manera circular: té qualitat allò que ven, perquè la xifra de vendes –o de descàrregues, tant se val– són precisament l’indicador de la qualitat. Imagino que aquesta definició no convencerà ni el més ardent partidari del lliure mercat. Així, com que difícilment hi haurà acord sobre què significa «qualitat» en relació amb el consum juvenil, es pot deixar de banda i passar a realitats més tangibles. Realitats de polítiques i de mercat, per exemple.

En aquest sentit, per a explicar per què els mitjans en català no capten o retenen el seu públic, se m’acuden almenys tres línies d’explicació. La primera, atribuïble a les polítiques comunicatives espanyoles; la segona i la tercera, als productors culturals en català.

Pel que fa a les primeres, és obvi que al llarg de les dues darreres dècades l’Estat espanyol ha seguit una astuta política d’anar incrementant l’oferta en castellà i, alhora, anar restringint al màxim l’aparició d’oferta en català, a base d’afavorir les empreses de plantejament castellà –perdó, espanyol– i seu a Madrid. Ho va fer així amb la creació de les televisions privades, totes en castellà, i ho ha tornat a fer fa poc amb els canals 4 o la Sexta. De fet, fa vint anys que els successius governs centrals s’han passat per l’arc de triomf el principi constitucional de respecte i protecció de la diversitat lingüística amb excuses peregrines. Això per no parlar directament de les agressions i la censura a TV3 al País Valencià. Ho posava damunt de la taula Joan Melià en un article recent sobre la TDT a les Illes Balears: a casa nostra, l’Estat impulsa el castellà i hi frena el català. I agradi o no, la televisió és, encara ara, la columna vertebral per a qualsevol mercat cultural modern. Com a conseqüència, bona part de les indústries culturals del país han anat emigrant cap a Madrid i han hagut de treballar en castellà.

La segona causa per la qual els productors culturals en català tenen dificultats per a retenir el seu públic diana jove prioritari és, senzillament, perquè no produeixen prou. El català ha assolit unes posicions comparativament còmodes en el mercat cultural infantil. Però qualsevol pare sap que l’entrada a la preadolescència implica la reculada rapidíssima d’oferta en català, i això en tots els camps: llibres, revistes, música, jocs, cinema i tota mena de productes culturals. Cal no oblidar que es aquest és un mercat molt llaminer per a la indústria cultural, que mou milers de milions arreu del món, amb un pes fonamental de la producció anglo-nord-americana. L’oferta en català no és, de cap manera, suficient, per a cobrir les mínimes necessitats dels nostres joves. Per tant, doncs, consumeixen altres productes que, casualment, ja tenen a l’abast, en castellà sobretot.

Finalment, hi ha una darrera explicació per a la presumpta reculada, aquesta atribuïble directament als mitjans de comunicació en català. Fa temps que molts d’aquests mitjans, especialment la televisió pública, segueixen una política lingüística poc intel·ligent. En comptes de funcionar com la columna vertebral del mercat cultural en català, TV3 i els altres canals de la CCRTV funcionen tot sovint de canal subsidiari del mercat castellà. Ho assenyalàvem a l’Informe de la situació de la llengua: la producció cultural catalana té molts problemes de visibilitat pública fins i tot a bona part dels seus presumptes mitjans de difusió naturals. De fet, alguns d’aquests mitjans naturalitzen dia a dia l’hegemonia del castellà al nostre país. O què fan, si no, les desenes d’anuncis quotidians de joguines en castellà als canals de la CCRTV? I la promoció de llibres o de música en castellà? Per no parlar d’opinadors en nòmina incapaços d’aprendre el català... Que no hi ha prou mitjans en castellà –molts d’ells pagats també pels catalans–, que cal introduir-lo constantment als mitjans en català? Sembla mentida que amb tants anys d’experiència, els responsables d’aquests mitjans continuïn practicant la política de l’estruç: en comptes de fidelitzar almenys el seu públic diana principal, fan el possible perquè es passi a la competència.

Tots aquests plantejament són discutibles i matisables, sens dubte, però almenys tenen dos avantatges: d’una banda, intenten explicar de manera objectivable per què el consum cultural juvenil evoluciona com evoluciona; d’una altra, permeten preparar línies racionals per a la resposta.

Perquè aquesta és, al capdavall, la qüestió. Si la reculada del consum existeix i és percebuda com un problema, cal plantejar explicacions que, a més d’il·luminar el tema, serveixin per a poder-lo abordar. La hipòtesi de la indiferència ni explica ni guia cap a l’acció, ans al contrari, és esterilitzadora i masoquista. En canvi, la denúncia de les polítiques de colonització mediàtica i cultural de l’espai comunicatiu català pretén identificar uns objectius mesurables i políticament abordables. Al capdavall, aquestes polítiques poden analitzar-se i, igual com s’ha fet amb el dèficit fiscal, poden denunciar-se i ésser combatudes. Un primer pas essencial, aquest, per començar a trobar-hi solucions.

---

[1] Boix, Emili. 1993. Triar no és trair. Identitat i llengua en els joves de Barcelona. Barcelona: Ed. 62.